Navegació

la meva caiguda 53 5, Febrer de 2011

Publicat per Josep Rof en : ELA, poema, reculls , 2comentaris

a vegades et semblarà que no pots caminar més…
arribaràs a un punt on només hi haurà un abisme.
tindràs que precipitar-te al buit, però la caiguda serà molt suau, i et permetrà recordar aquelles escenes que has viscut al llarg del camí.

Roser Suñer

Ahir vaig fer la caiguda 53 des del diagnòstic de l’ELA, va ser fulminat com totes, inesperada, va costar molt posar-me dempeus, amb l’ajuda de la meva Juli al tercer intent HALE-HOP dret, les cames tremoloses i adolorit per tot el cos, avui encara més, caure al fi i el cap es una conseqüència de caminar, un dia no molt llunyà ja no cauré més, falta poc per deixar de caminar, l’ELA és una lladre ens va robant sense pressa… sense pausa… les peces vitals del cos, respiració, deglució, en fi tota la musculatura deixant-nos com cera fosa, fins a no bellugar res més que els ulls, un poema d’en Martí i Pol ens ho recorda, diu així:

SALVEU-ME ELS ULLS

Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.

Salveu-me la mirada, que no es perdi.

Tota altra cosa em doldrà menys, potser

perquè dels ulls me’n ve la poca vida

que encara em resta i és pels ulls que visc

adossat a un gran mur que s’enderroca.

Pels ulls em conec, i estimo, i crec, i sé,

i puc sentir i tocar i escriure i créixer

fins a l’altura màgica del gest,

ara que el gest se’m menja mitja vida

i en cada mot vull que s’hi senti el pes

d’aquest cos feixuguíssim que no em serva.

Pels ull em reconec i em palpo tot

i vaig i vinc per dins l’arquitectura

de mi mateix, en un esforç tenaç

de percaçar la vida i exhaurir-la.

Pels ulls puc sortir enfora i beure llum

i engolir món i estimar les donzelles,

desfermar el vent i aquietar la mar,

colrar-me amb sol i amarar-me de pluja.

Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.

Viuré, bo i mort, només en la mirada.

Bon cap de setmana per tothom 53 abraçades Josep 3.558 dies elàtic


sombras Canon EOS DIGITAL 400D 19/10/2010 16:02 per jrrof

somriure 2006!!! 7, Gener de 2011

Publicat per Josep Rof en : ELA, poema, reculls , 1 comentari fins ara

Associació Catalana d’Esclerosi Lateral Amiotròfica acELA  BCN (07/01/2011  fa  uns 5 anys va ser adsorbida per la Fundació Catalana d’ELA)

apunt per acELA d’en Josep Rof i Rof

AGRADABLES SOMRIURES

Durant la meva vida sols recordo dos agradables somriures.

Us ho explico: Vivia temporalment a Lleida, cap a l’any 1995. A l’Auditori lleidatà van fer un homenatge a Miquel Martí i Pol, vaig assistir-hi. Hi va haver un recital narrat per varies persones dels seus poemes. En acabar, en Miquel va dedicar-me dos llibres (un era per la dona i l’altre per la nora). Recordo que estava assegut a la cadira de rodes. Amb veu tènue, però molt dolça, va preguntar-me ¿per qui és el llibre? Quasi no se l’entenia. Amb paciència va anar personalitzant la dedicatòria. Va ser explicita i directa. La seva lletra tremolosa em va colpir profundament. La dedicatòria anava acompanyada d’un dolç somriure. Aquest agradable i dolç somriure, m’ha acompanyat sempre.

Mentre repasso els seus poemes, em vénen sempre a la memòria els records, les imatges d’aquell llunyà dia. Qui m’ho havia de dir? Que uns anys després, la seva imatge a la meva memòria, es veuria reflectida en mi mateix. Ara sóc jo el que usa la cadira de rodes, tinc les mans tremoloses, la parla tènue i un agosarat cansament. Està clar, sols és l’escenificació física, sense la intel·lectual. Els seus poemes són meravellosos. Ell era únic. Són les sorpreses que ens depara de la vida,  sols per fet de ser vida.

Berta Roca ens ha deixat. Un merescut descans per ella. El seu somriure, que sempre anirà en mi. Encara que la vaig conèixer poc, unes tres vegades a l’Associació acELA. Recordo el dia en què el fisió va demanar un voluntari, era per escenificar els moviments per bellugar els malalts al llit. Va sortir decidit el seu marit en Miquel, la taula feia de llit i ell estava estirat. La Berta reia amb satisfacció en veure’l, estava just al meu costat, jo inconscient li vaig fer un comentari, la Berta em va contestar amb un somriure. No hi vaig donar importància. Quan en Miquel va acabar l’escenificació s’hi va acostar, va treure un llibre/pissarra plena d’un munt de lletres, mica en mica, va anar confeccionant la frase per contestar-me el comentari que li havia fet a la Berta. Vaig quedar de pedra. Se’m va fer un nus al coll. Però va ser reconfortat, vaig rebre novament el seu somriure.

Gràcies Berta per dedicar-me els teus somriures! Seràs, sempre recordada per mi. Miquel, Berta i Marta una família estimada. Comparteixo el vostre dolor.

Encara que no vaig sentir la seva veu, la recordaré sempre pel seu somriure!

dilluns, 9 / gener / 2006

(en Josep és de la collita del 10/05/2001 dia del diagnòstic de l’ELA )

SALVEU-ME ELS ULLS

Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.

Salveu-me la mirada, que no es perdi.

Tota altra cosa em doldrà menys, potser

perquè dels ulls me’n ve la poca vida

que encara em resta i és pels ulls que visc

adossat a un gran mur que s’enderroca.

Pels ulls conec, i estimo, i crec, i sé,

i puc sentir i tocar i escriure i créixer

fins a l’altura màgica del gest,

ara que el gest se’m menja mitja vida

i en cada mot vull que s’hi senti el pes

d’aquest cos feixuguíssim que no em serva.

Pels ulls em reconec i em palpo tot

i vaig i vinc per dins l’arquitectura

de mi mateix, en un esforç tenaç

de percaçar la vida i exhaurir-la.

Pels ulls puc sortir enfora i veure llum

i engolir el món i estimar les donzelles,

desfermar el vent i aquietar la mar,

colrar-me amb sol i amarar-me de pluja.

Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.

Viuré, bo i mort, només en la mirada.

Que aquest  poema d’en Miquel Martí i Pol

facin companyia els seus somriures.

SALVEU-ME ELS ULLS

QUAN JA NO EM QUEDI RES.

QUE ELS ULLS,

LA MIRADA,

EL SOMRIURE DE LA BERTA

PERDURIN  SEMPRE EN EL NOSTRE RECORD.

NO HI HA,

NI HAURÀ RES MÉS BONIC.

QUE EL RECORD

DEL SEU SOMRIURE,

VAGI SEMPRE EN NOSALTRES.

somrient el 2006                  somrient el 2010

era casa meva! 16, Maig de 2009

Publicat per Josep Rof en : reculls , 2comentaris

copia-de-1968_casa-nostra.jpg

Ens deia la cançó…

“Casa meva és casa vostre si és que hi ha casa de algú”

Rere les parets de l’ajuntament de Les Franqueses “hi havia casa meva” el pis del 1967 aquí varen néixer els meus quatre fills “Can Rof Nou” la casa planta baixa del pares 1942 aquí vaig néixer jo, he dit que hi havia (…) doncs va resultar afectada per un ambiciós planell de luxe per urbanitzar (…) on hi havia les dues cases i 5.000 m2 de terreny i aniria un majestuós parc <per lluir l’esquena de l’ajuntament>, en molta mala fe, on hi havia casa meva (…) com he dit ara hi ha un parc, li diuen “Joan Sampera i Torres” (…) per l’afectació de casa meva (…) que menys (…) hauria d’eversa dit Parc de “Can Rof Nou” doncs ni axó (…) hagués segut massa.

Sobre la casa dels pares el 1967, s’aixecà un pis (construït per el tiet Esteve paleta, el pare i jo de manobres), les bodegues, els garatges, l’estudi on els meus fills varen pesar-s’hi hores i hores estudiant, les 3 llars de foc, el pou de 40 metres i mina, la bassa de rec 36.000 litres (s’omplia a diari), els més de 100 arbres, els 4 xops un per cada fill, les acàcies on havíem celebrat barbacoes, del naixement i aniversari dels néts, la gespa, d’un tany d’una figuera familiar centenària ja ens donava figues, les eines del camp de pare, les 17 bicicletes de tots i per tothom, les botes centenàries de vi, l’establa restaurada on havien menjat les vaques, la palmera regal de la mare 1975, l’avet de quasi 7 metres recollit i plantat per el pare, recollit després del Nadal dels veïns, les 4 albes plantades per mi, arrencades per ampliar un pont, de les arrels va brotar una soca de tres troncs (aquestes amnistiades encara les podeu veure al sud del parc, també hi ha uns xops que es varen trasplantar) El pou està tapiat. 

Els sentiments destrossats i trepidats per un “pla luxós” per lluir l’ajuntament del cul. Uns homes no varen tenir mai en compte (…) cap de les meves al·legacions. Al final avorrit i cansat de lluitar es va executar. A les hores inclòs varem donar-me preses per enderrocar les meves cases era el 2002. Encara no teníem on ficar-nos, que ja hi havia data d’execució i ja corrien els abonaments a l’ajuntament del pla parcial. Jo no se com ho vaig resistir, 10 anys de lluita. Demanant ajuda a bufets seriosos, al final res de res i vaig sucumbir, varem sucumbir familiarment, a la inamovibilitat d’uns homes dirigents del nostre ajuntament.  

Ara que han passat els anys, cada vegada que hi passo/passem el cor encara sofreix un esglai, un esglai de ràbia continguda, perquè? PERQUÈ? La família ens ho preguntarem tota la vida (…) PERQUÈ?

copia-de-1968_casa-meva-es-casa-vostre-si-es-que-hi-ha-casa-dalgu.jpg

Un antic camí ens i acostava  a Casa Meva (foto del 1969) quasi tocant la via, rere les parets de l’edifici de l’ajuntament, on encara resta dempeus els sopor del molí de vent, el fons la bassa, seguin l’entallava del moli per dalt la casa del fons és la que va néixer el pare. Vegeu el que no veureu mai més, uns camps conreats fins i tot els marges,  jrof      dissabte, 16 / maig / 2009

dia a dia!!!! 7, Maig de 2009

Publicat per Josep Rof en : ELA, reculls , 4comentaris

poble.jpg 

Dia a dia:  Passejo pels carrers, places, voreres i demés llindars: fidels forats i difícils i infranquejables escalons m’acompanyen sempre. Me’ls trobo fent camí. A més de persones. 

Trobo unes monges somrients. Ens saludem. D’on veniu tant felices? De l’església, acabem d’escoltar missa. En veure-les, penso allò “La Fe mou muntanyes” 

Dos homes asseguts al mateix banc. Cada dia amb la mateixa postura i ubicació. Fumen. El fum i la senyoreta, però cada dia són diferents. 

Un escombriaire fa net el passeig, cada dia es baralla per recollir el que els altres han tirat. Ell ho fa cada dia, els altres també. 

Una dona gran amb bastó s’atansa a la finestreta que venen cupons. Cerca la sort. Llunyana i difícil sort. El que no sap… és que ella mateixa és la sort. 

A la cabina telefònica, una dona quasi cridant xerra i xerra. Porta un mocador al cap. 

Un gos aixeca la cama a la soca d’un til·ler. A l’altre punta de la cadena una persona es fa el distret. 

Uns avis la fan petar a la plaça, un xerra , els altres escolten. 

Quines corredisses, els guàrdies pugen el cotxe i surten sirena en ma. Sols ells saben a on van. 

Tres dones i un cotxet que duu un nadó, xerren i xerren al mig d’una vorera estreta. Elles no s’adonen que no puc passar, Un home les avisa. Feu, feu no tinc cap pressa. “Les dones quan xerrem és que no parem”.

Vaig poder continuar el camí. Al cap d’una estona i en un altre indret, encara continuaven la conversa, però sols eren dues i el nadó s’havia despertat. Tenien raó que “no paren” 

Una encallada per un esglaó mal adaptat, no puc pujar. Un forçut jove em vol ajudar. Ell no sap que no pot, per molta força i ganes que tingui. L’agraeixo. Marxa mirant-me gens convençut. 

Són les paradoxes de la vida. N’hi ha que duen una L rere el cotxe (són conductors novells) i jo sense adonar-me’n, ni que s’adonin, passejo amb l’ela (L) a les mans. 

Mentres faig cami del 8è aniversari d’elàtic serrà si ens plau el diumenge, 10 / maig / 2009 rofrofjosep 

Sempre agraït  jrof      

5/8/2007/soc un drago! 28, Març de 2009

Publicat per Josep Rof en : ELA, reculls , 2comentaris

taulaparada.jpg diumenge, 5 / agost / 2007  17:35:05

Soc un drago… soc un dragonet… surto de dies a prendre el solet.  

Que i fa un hipopòtam a la gespa un dia de sol? Ni més ni menys ombra. 

Les meves amigues les formigues… mentes jo no faig res… no paren de treballar. 

S’ha romput el silenci del  matí per l’arribada de tres néts… Quina vitalitat, quina potència, quin soroll, les formigues ni s’han immutat. 

Set a taula per dinar, no paren de xerrar… de fons escolto la formula u (f1)

Plats néts… corrents al calaix dels gelats. Ja està com un globus desinflat! 

Quina becaina! He fet !  Quin descans? Rinc… rinc… quatre més… rompen el silenci.  

Ara mateix a casa onze som! Algú vol fer valer els seus drets, crida més per marcar territori. Ells no ho saben que els estic escoltant! 

La soferta nevera no para de servir a tota la concurrència… Ella no fa vacances… Jo tampoc i l’avia un dia diu que en farà! 

Quin terrabastall, quin rebombori, quines empaitades, un no parar. Quina vitalitat, piscina, dibuix, bicicleta, màniga d’aigua a tot drap! 

Càsum! Per anar amb ells… estic per fer-me amb una bici de tres rodes O quatre per si de cas! De dues places per l’avi i l’avia!  Josep “Baixa de la figuera” 

Han sortit al parç una estoneta. La nevera els espera, guarda agua fresqueta, una gelatina, un suc de poma o qui sap si un préssec o un gelat. Mentes arriben a la soferta nevera la visito jo. Que vos pensàveu he agafat set escrivint tot això.

Un fet de vida a casa nostre. L’avia està tossint, de tant en tant ho fa, ara la sento per la quietud que hi ha a casa és total! Sols s’escolta una música suau de fons. Ja tinc ganes de que arribin! 

Josep Rof i Rof ara, que he complert els 64, els  6 d’elàtic ELA (esclerosis lateral amiotròfica) acompanyat de 7 néts! “Estic en el millor del pitjor” i crec que és veritat. 

***

pur tràmit! 23, Març de 2009

Publicat per Josep Rof en : ELA, reculls , 4comentaris

abatar_thumb3.jpg0038.jpg LES REVISIONS MÈDIQUES
Un pur tràmit!

La Garriga dimecres, 17/ gener / 2007 Josep Rof i Rof 

M’han deixat decebut?? Molt decebut. No per el fet de renovar-me només per un any el permís de conduir, sinó per la manera com es va desenvolupar el procés de la revisió.

Per començar els tràmits d’omplir una fitxa. Immediatament ens cridaven (érem dos, la dona i jo) passàvem els dos per revisar-nos la vista, el psicotècnic, l’oïda i seguidament al metge. Pergunta ¿són socis de La Mútua?? La dona li va contestar que si. Que li passa?? Doncs camino espàstic . Per què?? Pateixo una malaltia degenerativa. Condueix?? Doncs si. Condueix un vehicle automàtic?? Doncs no, una furgona VW Camper. Quins medicaments pren?? Dianben i vitamina E. No pren relexant’s musculars?? Els havia pres però ara no. Si pren Dianben “és que te sucre” haurà de vigilar la vista??  Porta ulleres?? Doncs no.  Les haurà de portar?? Haurà de anar pensant em un cotxe automàtic?? Estiris aquí, faci força cames braços, poc a poc…) que amb trencarà el braç??

La dona li va fer saber que patia una ELA i que no conduïa casi mai…)  Si o feia sols eren  trajectes curts per el pobla?? Aquí va remarcar lo d’un vehicle automàtic?? Esta clar’’ el permís actual diu que ha de portar ulleres?? Doncs no n’haig de portar, si he passat la revisió OK.

Li renovaran segurament els permís sols per un any…) és cosa de tràfic. Ens veurem més sovint. Són socis de La Mútua?? Ara li arreglo els papers perquè li tornin els diners havent de venir més sovint és més barat.?? Vagi pensant en un vehicle automàtic?? 

Apunt:  en una revisió així, com poden prendre la resolució del diagnòstic (ens veurem més sovint…) havent passat totes les proves que emparen la revisió OK??  (sols per el fet de patir una malaltia ELA) Ens veurem més sovint?? Escudant-se…) És cosa de tràfic?? De la parla ni me n’ha parlat?? A fe que se’m notava, però no estava en el guiò…) De tot cor amb va deixar fotut, fotut.

Sé que conduir vehicles de motor és delicat?? Però el metge amb aquesta revisió, prenc decisions sense fonament i causa, no és especialista en la malaltia?? En 10 minuts mal contats n’han revisat dos.  

Per lo que fa a mi,  ja ho se que condueixo o conduiré poc, però al metge que l’importa?? Haurà de anar pensant em un cotxe automàtic??  Ai?? La BURROcràcia?? Ai?? La malaltia?? Ai?? Casum, CASUM si no fos…) 

Hi han mentides piadoses?? Crec que sí. Per aquesta revisió del permís de conduir n’he dit un munt?? I m’he quedat tant pancho..) El que faré menys serà conduir…) 

23/03/2009 A dia d’avui  os vull dir que no he conduit cap dia i mai més he passat revisió mèdica per renovació del permís. “Se que podria conduir” però reconec que no amb les millors garanties, que el  conduir requereix. Amb possaria molt nerviós. Ara el meu vehicle és una cadira electrónica de nom McLaren, em porta a passeig i no haig de passar revisions.

Visc feliç i conformat. No és això el secret de la vida!

***

Cartes dels lectors de el Periódico LES REVISIONS MÈDIQUES
Un pur tràmit

Sílvia Ortigosa Rodríguez  Parets del Vallès

Estic indignada per veure’m obligada a passar una revisió mèdica pel permís de conduir. Qualsevol facultatiu que tingui el xollo de participar en un centre de revisions d’aquesta mena opinarà que és un pur tràmit i que en cap cas es valoren les aptituds físiques ni intel·lectuals. Tots ho sabem. Aquestes revisions no serveixen per a res que no sigui per treure diners. En el meu cas, així que vaig dir que era diabètica, em van entregar una fotocòpia de l’últim BOE amb els requisits perquè Trànsit aprovés la renovació del permís. Feia falta un informe de l’endocrí. ¿Què m’estan dient, senyors, que els facultatius que regenten aquests centres autoritzats de revisions mèdiques no estan capacitats per valorar el meu estat de salut per conduir? ¿Em pensen cobrar només per posar un segell si la valoració favorable l’ha de fer el meu especialista i no ells? ¿Que potser ells no són metges, també?

25/05/07 dolços moments! 14, Març de 2009

Publicat per Josep Rof en : reculls , 3comentaris

8-9-10.jpg 25/05/07 dolços moments!

bon dia! Són just les set del mati, just el dia s’ha llevat, a fora (…)  un lleuger airet de matinada, juga em les fulles tendres dels arbres, he vençut el refredat (…) quina pau a casa estem sols la dona i jo, a la ràdio tinc música clàssica, hi ha moments de vida que un troba una pau interior (…) com si estigués envoltat d’una aureola (…) aquests n’és un, serà per la música o per la pau o per la matinada o per haver vençut el refredat, no ho sé, no ho sé (…)  bon dia papa diuen fluixet, per no trencar el moment, la dona es pren el primer cafè en llet i continua llegint el gruixut llibre del club de lectura, també deu sentir la pau que avui sento jo, n’estic convençut, el dissabtes i diumenges solen ser dies diferents (…) no hi transit a casa, sols això els fa diferents (…) de fet tots els dies són diferents, que carai (…) no ni ha cap d’igual, per la finestra veig què continuen bressolats els til·lers,  a sota un retallat jardí comunitari, ahir uns jardiners s’hi entretenien (…) un resplendent sol vol treure el nas rere l’edifici del davant (…) rere el fondo hi ha un bosc de pins (…) i de tant en tan passa el tren elevat, que just treu el nas per un clar del bosc (…) estem en un paradís, rodejats de natura per a tot (…) tinc un llibre començat que m’està esperant “relacions particulars” josep mª espinàs (…) primer esmorcaré, no se què, doncs si, uns cereals integrals amb llet i un cafetó (…) també vull repesar-me el poema de “sa tuna” ahir el vaig recordar, sor nià de tenir les coses escrites, la memòria no ho pot retenir tot (…) haig d’endreçar la taula, la tinc plena de candidats, a mi mai m’han fet falta,  a la paperera aniran (…)  obeint a no se que de la jornada d’avui “reflexió” o com es digui (…) quin descans el d’avui, deu ser la pau que sento que va relacionada amb la “reflexió” dels electes (…) o un feix de circumstancies, beneit i plàcid moment (…) demà anirem o aniré a complir una vegada més amb la senyora democràcia (…) bé l’esmorzar t’espera josep (…) així que tanca els pensaments i cap a la taula (…)  e omès els punts i a part i les majúscules que carai crec el moment s’ho valia (…) fins ara, fins ara mateix, sigueu bons (…) i dolços moments! 

 Ei! Torneu-me el drap de la ironia, sense ell, soc mort en vida. Josep

Feu-vos coixins ben flonjos… em núvols blancs de cel! Josep

La vida és una festa i s’ha de viure com un convidat més a aquests privilegi. Sisa

El secret d’ ’’el secret” Vaja secret? És ja un best-sellers a EU “El secretd’Oprah Winfrey

Perdoneu-me per aquesta data hi havien eleccions, no soc capaç de recordar quines eren? Si algú amb llegeix que m’ajudi sis plau! Gracies Josep

frases fetes! 20, Febrer de 2009

Publicat per Josep Rof en : reculls , 2comentaris

xerramenta.jpg2papallones_animat.gif

FRASES PER DISTREURE DE CABÒRIES A UN FILL

-Del llibre  “ La Garriga submergida”-Tot em molesta, tot m’espanta. No crec en fantasmes ni coses rares. Puc se vell però no estic boig! 

-‘Brain storming’ L’única cosa clara que queda després d’una reunió de feina és l’hora i la data de la pròxima reunió. Joan Barril  

-“Ara que el braç potent de les fúries aterra la ciutat d’ideals que volíem bastir” i “Més llunyana, més lliure, una altre n’hi ha potser, que ens envia, per sobre d’aquests temps presoner, Batecs d’aire i de fe” Màrius Torres

-Un gest que ens converteix en una cosa semblant a un savi és quan ens ajupim davant d’un nen per explicar-li el món que em vist i que ell encara no pot veure. Joan Barril 

-No és imprescindible saber de què es parla  per continuar parlant. El que si hauria de ser imprescindible és aprendre a callar quant l’únic valor de la opinió és portar la contrària el que realment sap alguna cosa. Joan Barril 

-En el silenci d’una espera hospitalària les rialles dels altres en fereixen, el brunzit del rellotge ens mata i una passos que s’acosten ens fan reviure. Joan Barril 

-A BCN neix una llum nova, després de l’apagada. jrof

-Sense parar recorro el cel amb els meus ulls per si de cas contemplo l’estrella que tu mires. Abu Bake AL mestre àrab Segle XII 

-¿Hi ha res de més dolorós que la pèrdua d’un fill? -Suposo que no. De qui perd l’esposa o el marit se’n diu viudo. Qui perd els pares és orfe. Jo només sé que perdre un fill no té nom.  Joan Margarit

-Un dolor desconegut. Per el jove és el resultat d’un accés. Per el vell és el timbre llunyà de la mort. Joan Barril 

Aquests són histories que tinc guardades per certes ocasions, ara n’és una ocasió per distraure les cabòries i alliberar-ne la ment. no sé s’ho he aconseguit però en el moment de la lectura n’estic segur que si.

Bon cap de setmana.  PaPa::::::::NaTes  jrof 12 / 10 / 2007

14/12/2007 a Setcases! 13, Febrer de 2009

Publicat per Josep Rof en : ELA, fotos, reculls , 2comentaris

img_0133.JPGimg_0127.JPGimg_0115.JPGimg_0116.JPGimg_0130.JPGimg_0138.JPGimg_0122.JPGimg_0137.JPGimg_0121.JPGimg_0119.JPGimg_0128.JPGimg_0114.JPG

CANON EOS 400D DIGITAL 14/12/2006 entre 14:00 i les 15:49  per jrof

UNA VISITA A SETCASES 14 de desembre del 2007

Ahir varem anar a Setcases una hora i mitja de viatge, em feia mandra anar-hi però com que  varies vegades havia dit NO, aquesta vegada tot dient NO vaig ser un si però minvat d’il·lusió. Sortirem passades les deu, feia sol, portava molts abrigalls guants, bufanda un tres quarts i un gorro de llana per si de cas, no em va fer falta rés, el sol ens va acompanyar tot el dia. 

El  fill segon va ser qui m’hi va portar, de pas va recollir una vaixella antiga que lluïa penjada al plater de l’apartament. Ara la necessiten per casa seva, embolicada i encaixada em molta de cura no fos per cas que es tranqués  Ah! No me’n recordava de dir-vos que vaig saludar una vella amiga, la bota de cuir vell de bot.

Enseguida van ser la una, ens varem aplicar allò  “A la taula i el llit el primer crit” cap al restaurant “Can Tiranda” al ser un dia entra-setmana el menjador gran per nosaltres sols, converses em els propietaris una vegada a taula,… Que farem? Varem descartar la carta… la mestressa… Fes-nos una amanida d’embotits per els dos… i si tens platillo de segon (per cert molt bo) postres de músic per un, cafès i ja ens tens fen tertúlia  amb el seu home xerrant de fotos (un gran aficionat a les fotos i l’esquí) ens va dir que és donen tots els condicionants perquè aquests cap de setmana els nevi, no fa  gens de fred, no fa vent, i les borrasques entren per llevant, va comentar-nos que tal dia com avui… fa anys en va posar 4 metres (no ho van dir perquè els esquiadors no agafessin por) esperen la neu amb una espelma encesa. Tenen ple fins el 31 però res més (també és hotel).

Des del menjador varem tirar fotos per la finestra a la PapiOna. Una vegada a fora més. Mireu al interior de la furgona la “PapiOna” a la foto que estic dret i veureu… un tamboret, els caminadors i la cadira de rodes manual, tot l’equip necessari per la batalla diària.

A la porta al acomiadar-nos…La Maria va gosar preguntar-me que amb passava? Li varem explicar. Ho desconeixia. Normal com tothom! Va tornar a preguntar ¿Si estic bé? “COMPARAT AMB QUI?” Niant de pitjors, diguem-ne que “estic bé” perquè n’estic conformat, amb la pau que requereix aquesta conformació, vaig gaudint de la vida, sense pensar amb les limitacions que un està abocat, per el sol fet de conviure amb una lletra la L de per vida! Ella i jo som U. Anem junts per tot! Maria bones ¡Festes i bones Nevades! Ens en fan tanta falta, a vera!

Fem camí de Vallter 2000 estació d’esquí i on neix el TER http://www.vallter2000.com/cat/welcome.html A mida que ens enfilaven amunt la carretera començava a ser gelada i no volíem corre riscos innecessaris, el suficient per saludar les vaques i els cavalls, no semblava tenir fred, menjaven herba gelada sense parar, buscant-la entre la neu (les fotos ho avalen) que forts són aquests animals criats a la muntanya. Més avall tot un desplegament logístic, uns homes anaven conduint un remat de vedelles, mes enllà  hi havia el camió per emportar-se-les enganyades a una excursió al escorxador de torn. Va ser colpidor veure-ho (no hi han fotos, vaig voler respectar “La fi de tota una vida en llibertat”) La vida segueix i que n’és de bona és la vedella a la taula…¡! O no ¿? Si penséssim el procés dels pobres animals no em menjariem pas.

Títols de les fotos…”ruïnes  abans de Setcases” “pedra i pallers” “La vedella al plat”  “la PapiOna vista des del menjador de Can Tiranda”  “Vaques a la Carretera de Vallter”  “un cavall amb gana” “El passeig de Setcases”  “vistes i Ca  la Núria La casa de la Mel”  “els estris que m’acompanyen” ” a peu de la PapiOna” ” Setcases Fi” “en Josep”

UN DIA CANSAT, PERÒ NO MÉS QUE D’ALTRES”

http://www.setcases.info. Ajuntament de Setcases. Turisme a Setcases. 

9 d’agost 2007! 30, Gener de 2009

Publicat per Josep Rof en : ELA, reculls , 3comentaris

-Un dia qualsevol d’agost de 2007… -No, no qualsevol! Si el 9 d’agost i successius… 

CANON EOS 400D DIGITAL 11/08/2007 17:13 i 17:21 per jrof

img_0204_m_800-x-532-rovellats.JPGimg_0212_m_800-x-532-rovellatson-es-la-clau-que-li-donava-vida.JPGimg_0188-2007_08_09-en-josepretocada-a-900-x.jpg

……..Rovellats…..On és la clau que li donava vida?…els 4 punts!

-Mira si soc fort que avui dia 9 d’agost a les 8:10 hores m’he tirat a la piscina del trampolí… però sense aigua. No, a la piscina no, però si per sobre el caminador TKA TKA  parant amb el front al parquet l’embranzida… quedant-me el braç esquerra a sota del caminador (feia un mal) amb tot el meu pes a sobre. Logística en marxa per la incorporació… el segon nét ens ha acostat la cadira de la cuina… per a punt de subjecció… Aupa! AUPA! a la segona incorporat. El caminador fet pols, tort i trencat… És que avui dia aquestes coses modernes no aguanten pas res? Total que són 110 impulsats? 

-El nét petit deia…)- l’avi te sang, mentes el segon nét m’ha acostava la cadira…deia ui! Quan pesa la cadira, el segon nét és valent, la néta gran retirada (és una miqueteta poruga) i la dona OH! Una santa, molta feina i ensurts.  

-Una vegada incorporat net i curat, m’he atansat a la cuina…)- donant un crit de guerra a “esmorzar tothom”  després ens em posat guapos per sortir al CAP tots encabits a la AROSA fem el camí cap el CAP. Els tres néts entrant i surtin d’infermeria, preguntant al Dr.i a la infermera tot els que els hi venia de gust, les venes, eines i la ferida del avi! He sortit em 4 punts més al front… que acumulats sumen  39. Quasi res…)- Quasi NA? 

-A la tornada eh recollit la McLaren arreglada del mecànic, cap a casa… l’avi ha fet carreres am la AROSA. A dins reien com bojos els néts. Ai! Quina experiència de vida que els dono… abagades penso si se’n recordaran? A casa entràrem plegats… doncs el avi els va deixar arribar primers. Enseguida van preguntar-me ¿avi podrem anar a la piscina? L’avia els ha dit que és massa matí, l’aigua està freda. Ha enllestit el dinar i més tard se’l ha emportat tots tres a la piscina. Han dinat com cosacs. Feia un becaina… a mig descansar entra en el pare del tres, amb duia un caminador NOU. Com ho has sabut “la premsa ho portava”. I la TV en parlarà? Igual si. Com corren les noticies. 

-(L’avia repetia de contenta, “com se’ns van arreglant les coses” el lampista ens ha posat en marxa l’equip d’aspersors, hem rebut per missatger el Rilutek de Bellvitge i naturalment la McLaren arreglada) <*McLaren és el nom de la cadira electrònica i tenia  una roda punxada>.  

Doncs si ja tinc la McLaren (gràcies Morrie per els oferiments) Aquesta setmana sense la McLaren rebia la visita de la T.S. de la “Fundació Catalana d’ELA. Morrie” i me n’oferí una de la fundació.  

-El dia 17 m’han tret els punts. La McLaren no s’ha punxat més. Faig llargues passejades els dies que el temps m’ho permet. Ves tu quin agost que ens fa? Ja el tenim llest de calor!   

Dos dies desprès dels punts… en una de les sortides, “vaig fer 58 fotos” però de tant guinyar l’ull va quedar-me plorós i picantós morat i torrat. Un dels títols que vaig donar a les fotos son aquest “RovellatsOn és la clau que li donava vida?…” és refereix a un pany de porta de ferro en desús i rovellada per el pas del temps, “No caiguis flor…” contesta no pateixis… “M’aguanto sola…“ “Munió familiar…” “Resisteixo…” “El principi o el final…” Les fotos són boniques… però a mi el que més m’agrada és redescobrir-les cofoies allà esperant-me per donar-li  novament la vida mitjançant la foto i el títol.  

Sigueu feliços… empastifant/empastifeu… el món de felicitat… no vos sàpiga greu a dojo… en fa falta per tot arreu… jo ho faig sempre així… a fe que amb quedo a gust. 

diumenge, 19 / agost / 2007  rorfrofjosep           17:18:35