Navegació

la meva caiguda 53 5, febrer de 2011

Publicat per Josep Rof en : ELA, poema, reculls , Rastrejar

a vegades et semblarà que no pots caminar més…
arribaràs a un punt on només hi haurà un abisme.
tindràs que precipitar-te al buit, però la caiguda serà molt suau, i et permetrà recordar aquelles escenes que has viscut al llarg del camí.

Roser Suñer

Ahir vaig fer la caiguda 53 des del diagnòstic de l’ELA, va ser fulminat com totes, inesperada, va costar molt posar-me dempeus, amb l’ajuda de la meva Juli al tercer intent HALE-HOP dret, les cames tremoloses i adolorit per tot el cos, avui encara més, caure al fi i el cap es una conseqüència de caminar, un dia no molt llunyà ja no cauré més, falta poc per deixar de caminar, l’ELA és una lladre ens va robant sense pressa… sense pausa… les peces vitals del cos, respiració, deglució, en fi tota la musculatura deixant-nos com cera fosa, fins a no bellugar res més que els ulls, un poema d’en Martí i Pol ens ho recorda, diu així:

SALVEU-ME ELS ULLS

Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.

Salveu-me la mirada, que no es perdi.

Tota altra cosa em doldrà menys, potser

perquè dels ulls me’n ve la poca vida

que encara em resta i és pels ulls que visc

adossat a un gran mur que s’enderroca.

Pels ulls em conec, i estimo, i crec, i sé,

i puc sentir i tocar i escriure i créixer

fins a l’altura màgica del gest,

ara que el gest se’m menja mitja vida

i en cada mot vull que s’hi senti el pes

d’aquest cos feixuguíssim que no em serva.

Pels ull em reconec i em palpo tot

i vaig i vinc per dins l’arquitectura

de mi mateix, en un esforç tenaç

de percaçar la vida i exhaurir-la.

Pels ulls puc sortir enfora i beure llum

i engolir món i estimar les donzelles,

desfermar el vent i aquietar la mar,

colrar-me amb sol i amarar-me de pluja.

Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.

Viuré, bo i mort, només en la mirada.

Bon cap de setmana per tothom 53 abraçades Josep 3.558 dies elàtic


sombras Canon EOS DIGITAL 400D 19/10/2010 16:02 per jrrof

Comentaris»

1. Jaume Pubill - 5 febrer 2011

Les caigudes són per tornar a posar-se dret.
I quan el teu cos no es pugui posar dret….
et quedarà l’anima.
I l’ànima pot restar sempre dreta.
És com la dignitat, l’amor, les conviccions…
que sempre resten, si hom vol conservar-les.
Una abraçada, Josep,

2. Pep Moliner - 8 febrer 2011

Josep, et tinc moltes vegades en el meu pensament i no saps el greu que en sap que caiguis. Ets un heroi per molta gent entre els que m’hi pots comptar. Espero que no et vagis fer massa mal. Ànims !


*