Navegació

pedres als tancs 5, maig de 2016

Publicat per Josep Rof en : fotos Dolors Vilá, la meva ELA i jo, poema , afegir comentari

fotos: Dolors Vilá

1422381_10207668399982243_9104670556945568537_n

PEDRES ALS TANCS
Contra l’atac dels Estats Units a l’Irak

La gent no llença pedres als tancs.
No senten crits.
Tot és pau.

Una pau escrita amb sang.
No és la pau de cap acord,
és l’adéu dels innocents,
és el silenci dels morts,
la pau blanca d’hospital…
un colom al cementiri.

Què són la llei i el respecte,
sinó enganys?
On van a parar
les opinions esclafades?
On, els crits ofegats?

Tot són paraules mai dites,
ulls que no volen mirar.
Potser hi quedin orfes respirant odi.
No hi ha pau.
Sols lladrucs,
famèlics cans carronyaires
devorant cervells podrits.

Ningú no sent
l’esgarrifós silencis dels imams.
Algú, plorant,
comença a gestar un suïcidi.

Ningú no resa.
Ningú no espera.
Ningú no fa res,
perquè ja no hi ha ningú.

SERGI CLEOPÉ

11144959_10205983613263628_8653075616030991346_n

11150697_10205947025788964_5254006166654008632_n

11188463_10205947033709162_3540187118076241483_n

nou minuts, tota una VIDA! 25, juny de 2014

Publicat per Josep Rof en : fotos de jrrof, poema , afegir comentari

25 de juny del 2014

Estic al CAP garriguenc, tot esperant la infermera la gent es desespera, som pocs, no més de sis, hauria d’haver arribat a les cinc per els injectables, passen vint i dos minuts, la infermera  ens arriba corrents, crida els injectables, no hi ha ordre, passa la que havia arribat ultima, la gent confon vacunes e injectables, es gènere un debat absurd.

Mentes jo llegeixo poesia, reconec que hi havia arribat a les quatre i mitja, vaig per el poema nou de Francesc Garriga ‘Tornar és lluny’. Tanco el llibre, prenc aquests apunts i descric l’absurd que pot ser l’home, en sentires acorralat esperant la infermera, total en menys de vint i cinc minuts, tots el carrer els injectables, els de la vacuna, un del control crec ‘cintron’ i jo amb una petita ferida sobre de la mà esquerra, només gran que l’ungla mitjana, però profunda i dolorosa, com si amb una Gúbia haguéssim llevat la carn, va ser ahir, amb una enganxada em el cargol del caminador. És si mes no força curios, ningú jugaba amb el mòbil.

Quina organització, repetia la infermera, 1er els injectables de les cinc, són les cinc i trenta-u minuts i en un pim pam pum… nou minuts tots al carrer. En un no res, l’home desespera per no res. I després què…

A fora ens a guardava una sorpresa queia un bon xàfec, els que no portàvem paraigua nou minuts més esperant que amainés. Els he aprofitat per fer les fotografies que adonen l’escrit. Josep

IMG_1045

IMG_1043

IMG_1047

IMG_1041

IMG_1040

és perillós obrir els records.
com serps s’esmunyen àgils riu avall
a l’aigua moll de la memòria.
 
sempre ens surt mal ferit, dels records
 
són bons els bons?
els àcids posen de genolls
la nostra vanitat.
potser perquè ens fan mal
les hores que ens recorden
un temps baldat i coix
fugim a caus d’oblit.
també els records són fets de temps i fang.
 
però caldrà tenir-los ben a prop.
en terra de silencis, seran la nostra veu.

IMG_1038

IMG_1037

s’escapen de les planes del llibre,
disfressen pors, vesteixen somnis,
fantasmes.
només una vegada tens deu anys,
i els creus reals.
 
ocults en el secret de l’escriptura,
pels ulls cansats arriben a la boca.
si intentes dir,
la ploma escriu la pluja.
 
com l’aigua riu avall,
no miris d’aturar-los.
 
només a mar.
 

una biografia insòlita 29, març de 2013

Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, ELA, poema, Victor Català , afegir comentari

<> MONEDA Si és de col·lecció, / insecte dissecat per l’entomòleg; / si esta en circulació, / és el pròleg de tota mena de corrupció.
<> FOLRE Clandestí, avergonyit, / pel el fet d’haver d’anar sempre / amagat sota el vestit.
<> CICLISTA Heroi que ha renunciat / a la verticalitat, / per prendre l’encorbat posat / de troglodita.
<> BRINDIS En una il·lusió de presència. Companys, amics, germans que aquí heu vingut, de tots vosaltres, bec a la salut!


CADAQUÉS
Una vela sobre el mar,
una galta enrojolada…
Darrere del campanar,
oliveres i muntanya.
Vols venir a Cadaqués
a fer una llarga passada?
Tu no saps encara el que és
el viure meravellada.
Dormiràs damunt el mar
en la barca fondejada,
per guarda el vell campanar
i per llànties l’estelada…
Cadaqués, bell Cadaqués
la dolça nomenada,
si no saps, amor, el que és
vine a fer-li una passada!


DEL POU DE LA MEMÒRIA


Del pou de la memòria
pouí records llunyans:
de jorns que s’esvaïren
fallits o inoperants…
Àtoms de vida fosos
sens honra ni profit,
estels que s’apagaren
a punt de relluir…
llavors sens grill, pellofes
d’un germen ple o buit,
ferment de mor en vida,
esclats sense cap retruny.
Descuits, retards, deshores
a caire del fruitar,
podrint-se a la femer a
que anihila tot demà.
Possibles que en res paren,
quelcom sens devanir,
fumeres, dissolent-se
a l’ombra de la nit.
D’inexistents matèries
insòlits excrements,
del flum de les anyades
lliscant en el corrent
de fraus i derrotes,
de dubtes i desmais,
les hosts atapeïdes
passant i repassant…
Del pou de la memòria
aní pouant records,
de pèrdues i de m’ermes,
de senderons sens nord.
I a l’hora de fer comptes,
guaitant el tinc i el dec,
que em mostra inexorable
el llavador obert,
l’esgarrifor del pànic
em deixa llampferit
i en va mos ulls acluco,
en va els torno obrir.
A l’esquerra, un munt fantàstic
de brossa, boll i pols,
un munt semblat de closques
d’ous pollats sense gall;
un munt de runa eixorca,
un míser, trist, cabal.
I a dreta, xica, xica,
la pila del bon gra,
que em penes i fatigues
mà destra va sembrar.
En tant que la sembrada
fruïa el meu triomf,
triomf que meravella
del gran poder de l’home,
que d’una minsa cosa
treu fons de nodriment.
De cop, faig comparança
entre piló i piló:
el desnivell em fibla
ensems el seny i el cor.
Que mísera ma gesta!
Que minse el bon ajust!
Amb gest de reu abaixo
l’altívol cap retut…
Senyor, que a ma poquesa
fiares l’alt comès,
per què negares forces
al llosc manifasser?
Per què no equilibrar-li
potències desiguals,
fent que les dues sumes
muntessin tant per tant?
Per què el deix de fallida
has engendrat amb mi?
Per què l’obscur seguici
de l’aspre penedir?
======
Del pou de la memòria
pouí tèrbols records,
records que me punyiren
ensems el seny i el cor.
22 d’octubre de 1956


======


PER A SENYORA BALLESTA32
De la coca dolça no en queda ni un mos…
Mercès vinc a dar-vos,
puix mercès a vos
dels dies que passen
en quedà un de dolç.


32. Mestressa de la fleca de l’Escala on pastaven els bunyols de l’Empordà que més agradaven a l’escriptora María Antònia Salvà

Victor Català. Una biografia insòlita

http://www.llibres.cat/Producto/334361/victor-catala-una-biografia-insolita# // http://www.emporda.info/cultura/2012/04/17/llibre-mostra-desconeguda-caterina-albert-textos-inedits/163603.html // http://www.llibresperllegir.cat/llibres/victor-catala-una-biografia-insolita-recull-de-proses-i-poesies-inedites // http://www.sonograma.org/art/victor-catala-una-biografia-insolita/

APUNT: L’altre dia vaig agafar de la Biblioteca Municipal Núria Albó un llibre en sense massa ganes, no se perquè què no em feia el pes, juguen poemes i prosa d’autors inèdits recuperats per l’autor i ara és quant han vist la llum. Una vegada fullejat i llegit poemes que amb cridaven l’atenció, marcant-los (full a part) avui fa un dia fred i quasi amb absència del sol, he picat els poemes escollits, una vegada els he tingut els he guardat amb una carpeta i cap a la carpeta de poemes, la tinc arxivada per nom d’autors, ni tinc molts, m’agrada experimentar en autors desconeguts per mi que son molts i guardar, els clàssics també. Ves por on m’he entretingut moltes hores amb aquets llibre agafat a regust meu, es que els llibres s’han de llegir, per trobar-li el gust a les lletres. Això és el que m’ha passat, sempre i trobes quelcom que t’agrada.


Hi ha proses escrites de l’any que jo vaig néixer. Estic a punt d’encetar dècada 70ès us ho confesso amb fa il·lusió, era el maig 2001 (desprès d’un llarg anys de proves…varen acabar amb la incertesa de no saber que em passava, lo primer que em varen dir ‘vostè té una ELA’ és una malaltia degenerativa i no te cura, el pro mig de vida son cinc anys, no és contagiosa) ver per on que m’ho havia de dir… doncs faig camí cap els dotze anys. ‘Estic en el millor d’un pitjor futur immediat’ Encara les meves mans m’han permès escriure tot això, no sense pauses per fer estiraments els encarcarats dits, també alguna ennuegada, sols produïda amb la saliva. Però amb la meva ELA encara puc fer coses. El meu record per els elàtics que ens han deixat, llurs familiars i cuidadors, metges, institucions adELA http://sites.adelaweb.com/web-adela/ i Fundació Miquel Valls http://www.fundaciomiquelvalls.org/ca/ per els suports donats.

No us en volia parlar, demano disculpes, és inevitable, sempre és bo donar-li gràcies, reconeixent els que la pateixen també. Josep

terra devastada 6, gener de 2013

Publicat per Josep Rof en : foto jrrof, Gabriel Ferrater, poema , afegir comentari

TORNA’T A TU
Torna’t a tu. Et trobaràs
la terra devastada,
però no desesperis.
Entre les runes,
hi nien els records,
la selva immarcescible.
Podràs talar, esbrancar,
sembrar, collir, viure-hi
talment un Robinson,
senyor de la teva illa.
Tot vaporós, però
Vida falsa? Vida real?
Torna’t a tu. Estima’t
la terra devastada
que ha fet els teus records
i bona encara
per confegir-ne més.
Accepta i canta.
Narcís Comadira

No ho dieu a ningú, avui els Reis m’han deixat poesia, LENT de Narcís Comadira i PARAULA ENCESA Antologia de poesia catalana dels últims cent anys. Com es habitual en mi obro a l’atzar i m’han sortit aquests dos poemes, bonics i reals diu en Comadira <<Et trobaràs la terra devastada, però no desesperis>>. m’ha donat per pensar, és la terra que deixarem els nostres néts, tot corromput, endeutats fins a tres generacions <<Podràs talar, esbrancar,
sembrar, collir, viure-hi>> però d’una altre manera, vegeu on ens ha dut el model actual.

I el de Gabriel Ferrater TRES LLIMONES. jrrof

TRES LLIMONES
Gener benigne. Sota
molt d’aire verd, les coses
avui no es fan esquerpes
ni el lloc és àrid. Mira:
tres llimones, posades
a l’aspre de la llosa.
Perquè es mullen de sol
i pots considerar
sense dubte ni pressa
la mètrica senzilla
que les enllaça, et penses
que signifiquen res?
Mira, i ja han estat
prou per tu.
Cor seduït,
renúncia des d’ara,
calla. No faràs teu
el joc de tres llimones
a l’aspre d’una llosa.
Ni sabràs aixecar
protesta abans de perdre’l.
Cap surt de la memòria
no abolirà la plàcida
manera de morir-se
que tenen els records.
Gabriel Ferrater

foto de Internet disculpes no son tres sino cinc  llimones

ni 17, desembre de 2012

Publicat per Josep Rof en : Joan Margarit, la meva ELA i jo, poema , afegir comentari

Som mitja nit, no tinc són, al llit mig endormiscat he escoltat el Barça  AT. Madrid a Catalunya Ràdio, en cavat no he sigut capaç d’agafar el son, passaba de llarg, el meu cansat respir no sintonitzava amb el bufar de la CEPAP, no serà per falta de practica, l’uso del 2006, ella i jo som u, el que passa és que la ELA que pateixo m’ha robat entre altres coses, el plaer de respirar sense adonar-te’n, no soc capaç d’estar al llit cinc minuts sense tenir la mascareta endollada. ara però  amb be la són, penjo el post i faig escàpol cap el llit.

M’he entretingut a picar aquest poema d’en Margarit i buscar unes pintures acoloridess, amb colors vius de Moerman.

Josep 4.239 dies convivin amb una Esclerosis Lateral Amiotrófica.

Res no enalteix un vell

Ni aquesta violència amb què vull
tenir raó. Ni creure que la felicitat
té a veure, subtilment, amb la mentida.
Ni ser tant brut de cor com els de casa,
malgrat que a ells els va embrutar la guerra.
La meva pau deu ser una falsa pau.
Tampoc no adjurar de la luxúria
ni de la vanitat. Com potser que siguem
vanitosos, els vells? Aquesta és la derrota.
En un camp de batalla on s’ha fet fosc
em rodegen els morts i puc sentir
veus joves i llunyanes celebrant
el que per ells encara és la victorià.
Joan Margarit

pintures de: Jean-Luc Moerman agafades del facebook

tardor 3, novembre de 2012

Publicat per Josep Rof en : fotos jrrof, General, poema , afegir comentari

Rosa Leveroni :   Claror de tardor

Aquest poema l’han interpretat: Marina Rossell

És la claror daurada de la posta d’un dia de tardor:
ho veig en els teus ulls i que m’ofrenen la seva tremolor

i sé que neix cansat com d’arribada després de trèmuls ports,
però és que ho aprecio amb tots els somnis propon damunt els ponts.

És la claror daurada de la posta d’un dia de tardor
que veig en els teus ulls i que m’ofrenen la seva tremolor.

Es el somriure lleu, la veu sonora d’haver estimat ja tant,
que em prenen dolçament i se m’emporten sense saber on van.

Miquel Martí i Pol :   Ara és demà

Aquest poema l’han interpretat: Coses

Ara és demà. No escalfa el foc d’ahir
ni el foc d’avui i haurem de fer foc nou.
Del gran silenci ençà, tot el que es mou
es mou amb voluntat d’esdevenir.

I esdevindrà. Les pedres i el camí
seran el pa i la mar, i el fosc renou
d’ara mateix, el càntic que commou,
l’àmfora nova plena de bon vi.

Ara és demà. Que ploguin noves veus
pel vespre tèrbol, que revinguin deus
desficioses d’amarar l’eixut.

Tot serà poc, i l’heura i la paret
proclamaran conjuntament el dret
de vulnerar la nova plenitud.

Biel Majoral i Antoni Artigues :   Avui les fades i les bruixes s’estimen

Avui, sabeu?, les fades i les bruixes s’estimen.
Han canviat entre elles escombres i varetes.
I amb cucurull de nit i tarot de poetes
endevinen l’enllà, on les ombres s’afinen.

És que han begut de l’aigua de la Font dels Lilàs
i han parlat amb la terra, baixet, arran d’orella.
Han ofert al no-res foc de cera d’abella
i han aviat libèl•lules per desxifrar-ne el traç.

Davallen a la plaça en revessa processó,
com la serp cargolada entorn de la pomera,
i enceten una dansa, de punta i de taló.

Jo, que aguaito de lluny la roda fetillera,
esbalaïda veig que vénen cap a mi
i em criden perquè hi entri. Ullpresa, els dic que sí.

Bruixa de dol

Fotos: Canon PowerShot G12 per jrrof

dòmino 31, juliol de 2012

Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, fotos jrrof, marcel riera, poema , 2comentaris


DÒMINO
Alcen al seu voltant un remolí de gestos
i de malediccions quant surt el doble sis.
Dels quatre jugadors, l’un té la pell bufada
com la pellofa seca dels llegums i s’aguanta
un tros de caliquenyo apagat a l’orella;
un altre du bigoti i barba de dos dies
i diu cada vegada “ja l’he vista avenir”
abans de moure fitxa. Cadires tornejades
i una taula de marbre amb potes de ferro,
a sobre dos paquets de tabac, dos conyacs
i un quinto estel daurat: nià un que no beu res.
El tercer jugador el veig d’esquena i porta
sandàlies amb mitjons de llana. Som al mes
de juliol i, penjat al sostre, enxuba l’aire
un ventilador ganso. El quart jugador va
amb ulleres de sol de l’any de la picor
i té un braç ortopèdic: el dit polze, de plàstic,
recalçat a la vora dels pantalons. Són tots
de la mateixa lleva i fan servir bolígraf
i paper per saber quina parella paga.

Marcel Riera (Llum d’Irlanda)

prometo fotos de mans i fitxes de dòmino

s’ha acabat la partida, cal desar les fitges

09/09/2012 les fotos promeses avui les he penjat, son els avis tertulians de la plaça i amics meus que jugaven el Casino Garriguenc una tarda d’aquest calorós estiu.

10/08/19:00 fotos Canon PowerShot G12 per jrrof

miquel martí i pol 28, juny de 2012

Publicat per Josep Rof en : ELA, miquel marti i pol, poema , 1 comentari fins ara

AUTORETRAT

Mastego idees, mots i alguna fulla
de menta per alleugerir l’estomac.
Hi ha cops—no pas per gust—que se m’empassen
grumolls i m’ennuego. Tossiria,
llavors, si encara fos tan circumspecte
com havia estat sempre. Em posaria
un mocador ben blanc davant la boca
i giraria el cap, i els que em veiessin
dirien: És modèlic, no hi ha dubte.
Però ara no puc. Ara quant tusso
faig un renou insòlit, sem sorolla
tot el cos i esbufego amb una fúria
incontrolable i agressiva. Tota
la fúria, tal volta, que amagava
darrera el mocador, anys endarrere.

continuo llegint poemes d’en Miquel Martí i Pol


ALTRES DIES
Aquest formigueig d’ara em recorda
altres dies més afables i clars.
El passat, tanmateix. És un toll
ple de fang i cap-grossos
i sovint el que enllota el silenci
solen ser les paraules.
Caldrà que algú s’esmerci tenir cura
D’aquest món, si volem
Que perdurin els bous i les formigues.
Jo, des del balancí, només espero
Que les noies que passen pel fondal
em mirin amb ulls tendres.

En Miquel quanta raó tenia, ens definia

poèticament la seva evolució en la malaltia EM.

Ell ja no hi és.

Ara ens toca a nosaltres assumir el rol.

en Josep fa onze anys conviu amb una ELA


crida 7, juny de 2012

Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, poema , afegir comentari

Crida
—Eh, tu, la vida!
—¿Qui em crida?
—Jo la vida.
—¿On ets?
—Eh, tu, la vida!
—Jo sóc tu.
—Els teus ulls brillen.
—Reflecteixen els teus.
—Tu ets jo.
—¿Des d’on m’ho dius?
—Des de la vida.
—Eh, la vida!
—¿Qui em crida?
—Jo la vida.
—Sóc la vida de la vida.
Agustí Bartra

.
Mira, el penell ha girat.
Vénen genets de clarors!
El gall canta per tots dos.
Edició a cura D. Sam Abrams Meteora

primavera 12, abril de 2012

Publicat per Josep Rof en : miquel marti i pol, poema , afegir comentari

PRIMAVERA
Heus ací:
Una oreneta,
la primera,
ha arribat al poble.

I l’home que treballa al camp,
i la noia que passa pel pont,
i el vell que seu en un marge, fora vila,
i fins aquells que en l’estretor de les fàbriques
tenen la sort de veure una mica de cel
han sabut la notícia.

L’oreneta ha volat,
una mica indecisa,
ran mateix de l’aigua del riu,
s’ha enfilat pont amunt,
ha travessat, xisclant, la plaça
i s’ha perdut pels carrers en silenci.

I la mestressa que torna de comprar
ho ha dit als vailets de l’escola,
i aquests, a les dones que renten al safareig públic,
i elles ho han cridat
a l’home que empeny un carretó pel carrer,
i l’home ho ha repetit qui sap les vegades
i n’ha fet una cançó
al ritme feixuc de la roda.

Heus ací el que diu:
La primavera ha arribat al poble.
(Miquel Martí i Pol)


fotos: Canon EOS 400D DIGITAL 12/04/2012 per jrrof