Navegació

xàfecs 6, Octubre de 2016

Publicat per Josep Rof en : Josep M. Espinàs, la meva ELA i jo , afegir comentari

((relats de Josep M. Espinàs))

Xàfec
Serà un xàfec. Ho anuncien les gotes grosses, que semblen que cauen lentament i es queden a terra perfectament rodones, separades, com els cercles d’un estampat. Quan jo era un nen i passava l’estiu a casa de l’avi, a Argentona, un veí em deia:<> Xàfecs d’estiu, sobtats, curts, a vegades encara amb la llum del sol en l’aire, perquè una mica més enllà el cel era clar.
Un xàfec de tardor, ara. També les inicials gotes grosses i rodones. I uns instants de temps quiet, en suspensió. I de cop els primers xafes! del xàfec, i de seguida la multiplicació accelerada d’impactes, el soroll ja continu, més que compacte, més intens, i el dia enfosqueix, tot l’aire s’ha fet aigua. Plou sense parar, el xàfec ja s’ha mort i ha nascut l’aiguat, un mur sense escletxes, persistent, aclaparador. L’artesania del xàfec era un rampell de geni, la improvisació del gest. Ara és la inflexibilitat de l’aiguat, la massiva producció industrial. Amb l’excedent indesitjable, la inundació. L’aiguat que haurà destruït la delicadesa de la mica de pluja discreta que vindrà després.

Cantar, només
Sempre és bonic sentir algú que canta sense pretensions. Qui canta sense pretensions sempre està fent, al mateix temps, una altre cosa. Estén la roba, para una taula, arxiva papers, es dutxa, camina. Canta sense la clara consciència de cantar. Amb el mateix punt d’inconsciència amb el què respira. Aquesta saludable inconsciència de la vida.
Només es canta sense pretensions quan no es té l’obligació de cantar. No és pas la veritat, que si existeix deu ser una exigència terrible, allò que ens farà lliures. És la falta de pretensions.
M’agrada escoltar aquesta dona que canta, i com no sap que canta, ni per què canta, ara. M’agrada que l’instint de la llibertat sigui més natural que el deure de la perfecció.

Aquestes cançons

M’agrada escoltar algunes cançons que recullen un fet molt concret de l’experiència humana. <<Quand  j’entends siffer le traint…quand j’entends siffer le traint…J’entendrai siffer ce tarin toute ma vie.>> << Quan escolto el xiulet del tren … quan escolto el xiulet-estressat … escolto aquest xiulet tota la meva vida. >>Cançons fetes amb d’intel·ligència de la senzillesa, perquè els seus autors sabien que el cor funciona amb petits batecs, i les emocions que perduren no són mai les taquicàrdies. Paraules que es poden escoltar com si no passes res: << Quan jo sento xiular el tren…>> I quan ja les em escoltat tranquil·lament, aquestes paraules, la frase d’un joc de mans:  <<Sentiré  xiular aquest tren tota la vida. >> No hi havia res, a les mans del poeta, i de sobte apareix un mocador.

Un mocador de l’adéu, el mocador de les llàgrimes, quan el tren s’allunya.

No cal haver viscut personalment un adéu d’estació, no cal haver sentit el xiulet com un estrip interior. Una cançó capaç de crear un escenari admet que hi entri tothom. Ahir vaig sentir el xiulet del tren quan era jo qui me n’anava, i a l’estació no em deia adéu ningú. És el xiulet que avisa el viatger del temps.

Josep M. Espinàs
lettera_32_rosa_2051007_img_0966_iso

Avui sis d’octubre fa un dia rúfol, gris, amenaçador, de pluja o turmenta. Cap el mig dia ha caigut, gotes grosses, rodones, trons un cel amenaçador. Ha durat poc la pluja. Malgrat l’amenaça de caure molta pluja. Ha sigut minsa la turmenta. En un no res, en un plis…plas… ha desaparegut. Continua el cel gris.
Jo no m’he atrevit a sortir a fer una passejada. M’he entretingut a llegir el llibre de préstec de la biblioteca. Temps afegit de Josep M. Espinàs, és molt amè, son relats curts, els quals és llegeixen molt be. M’he atrevit a picar tres, els qual ara penjo al bloc. Gracies Espinàs per regalar-me el plaer de llegir-te. Soc fidel seguidor teu a diari, llegeixo la teva columna a el Periódico. Sàvies paraules les teves, d’una cosa simple en treus un relat. Ple de tendresa a la VIDA! viscuda, que és molta per tu, els teus noranta anys! et mentens a peu de canyó, tu i la teva vella Olivetti Lettera. Josep Rof Rof

lettera_25_6184519_img_0968_iso

PETIT OBSERVATORI

  1. josep-maria-espinas-1362484208178M. ESPINÀS

Periodista i escriptor

El soroll, el silenci i el temps

DIJOUS, 6 D’OCTUBRE DEL 2016

La paraula soroll ha tingut poca sort. Els diccionaris la maltracten molt. Qualifiquen els sorolls d’impulsions irregulars i confuses, però no sempre és així. Parlen del «soroll de la pluja», però sovint la pluja no fa soroll, sinó que és una remor entre les fulles dels arbres. Sorollem sembla una paraula molt dura per aplicar-la al so de les onades quan arriben a la platja com si no fossin una tranquil·la respiració del mar. També em sembla excessiu qualificar de soroll el sibilant brunzit d’una abella. O l’aire que entra per una escletxa de la finestra.

Però abandono l’intent, potser temerari, de voler matissar què és un soroll, un brogit, una remor, per reconèixer que el que queda més clar és el silenci. El silenci, adversari del soroll, ha tingut sempre una gran acceptació en l’àmbit literari. El silenci apareix en moltes creacions poètiques. I en la vida quotidiana encara té més presència. Curiosament, el silenci, que és la negació del so, pot tenir una expressivitat molt superior a la paraula. El millor i més intens petó es fa en silenci.

El silenci és una eina molt expressiva. L’hem sentit quan cau la neu, i amb aquell tímid xiuxiueig benèfic que baixa sobre els camps. Es pot dir que el silenci parla, però mai a crits. El silenci pot ser càlid, i el soroll sovint no ho és. Pe-rò els humans necessitem els sorolls per sentir-nos vius, acompanyats. Només els anacoretes, que han escollit la solitud en un racó amagat d’una muntanya per viure amb l’esperança d’un altre món, poden sobreviure envoltats de silenci.

A mi m’agrada escoltar de tant en tant una cançó i fins i tot cantar-la. Per a mi, només. Com un aliment. M’atreviria a dir que cantussejar -quina paraula més modesta, cantussejar– una cançó no és per a mi altra cosa que donar a la respiració una companyia amable. Un gran i dramàtic cantant francès deia: «Jo canto perquè passi el temps…». Jo diria que quan canto és per fer-lo present, el temps. I les melodies m’acompanyen.

2 11 2002 ZOOM OTONO BOSQUES ARBOLES FOTO XAVIER JUBIERRE

2 11 2002 ZOOM OTONO BOSQUES ARBOLES FOTO XAVIER JUBIERRE