Navegació

crisantems de la tardor 17, octubre de 2015

Publicat per Josep Rof en : General, la meva ELA i jo, narcís comadira , comentaris tancats

4442833743_ae7d69f3d9

AD PETENDAM PLUVIAM

Cau, pluja beneïda,

cau a poc a poquet.

Primer, xopa la terra,

les prades de muntanya,

avetoses, fagedes, bedollars,

i els boscos de pi negre, de roures i alzines.

Renta els verds i els pollancs,

amoroseix les molses, dóna

confiança els fongs. Xopa

la garriga resseca. A poc a poc.

Fes que l’aigua regali

per escorrancs, pels rierols,

que hi canti mentre baixa

a engrandir els rius petits i aquets

facin créixer els més grossos.

Sí, fes-te riu,

fes que els embassaments

pugui nodrir canals i regadius,

i, així, donar saó a les hortes, perquè apis i cols,

porros i bròquils, faves i pèsols

puguin fer-se tranquils.

Torna’t aigua corrent, rega

els jardins dels crisantems de la tardor,

rega els jardins d’abril dels lilàs i les roses,

rega els jardins de les dàlies d’estiu.

Rega l’espera de l’hivern.

I quant ho hagis fet tot,

vés cap el mar, tranquil·la construeix

paradisos d’ambigüitat,

aiguamolls i sorrals,

goles i deltes, fangueig

per les anguiles i les granotes.

Que i vinguin els ocells de pas,

feliços del repòs del seu viatge.

I al final tu també abandona’t, descansa

en llits de sal i algues. I quant t’aixequis altre cop

–i no mandregis gaire–, torna els principi.

cuidados-de-los-crisantemos

Cau la pluja beneïda,

cau a poc a poquet,

vessa’t sobre els humans,

calma la set, renta’ls els cossos,

sigui’ls bàlsam simbòlic

de les ferides resseques de la culpa.

NARCÍS COMADIRA

crisantemo-hd

Aquest matí, el SOL calenta de valen, convidava a treure’s roba. Bé, jo no me n’he tret pas, tot recordant-me de sentir-ho dir, quant jo era jovenet dels mes grans “lo que atura el fred, atura la calor” He dinat, he fet la migdiada, el sol traspassava les cortines, m’he despertat les quatre en punt, ja s’havia espatllat el dia, corria un aire fred, els natius garriguencs  en diuen SALIGARDA. M’he quedat a casa, he picat la poesia d’en Narcís, a passat a engruixir el bloc CaPaLTaRD, a PoQueTa NiT. Josep

anys de vida 29, juliol de 2013

Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, fotos Dolors Vilá, narcís comadira , comentaris tancats

PIS MOBLAT
Res sembla teu quant t’hi poses, però
temps i manetes te’l fan habitable.
Canvies mobles, hi penges els quadres,
poses un llum. I ja totes les coses
prenen un aire ben teu: –com s’assembla
tot aquest pis a vosaltres –diran—.
I somriem. Bé saben el que costa
de fer agradable un racó qualsevol.
Quan el deixem, tornarem com abans
taules, sofàs al seu lloc. Sense quadres
es quedaran les parets. Tot callat.
Cap dels sorolls coneguts, cap mirada.
Paguem lloguer per usar el pis, els mobles
i la roba. Però mai no ens descompten
tants de neguits que hi deixem: anys de vida.
Poemes de Narcís Comadira

Dolors Vilá

AIGÜES PROFUNDES
Aquesta llum d’agost que tot el dia
ha fet dansar abusiva els seus dimonis,
ara la lassitud la venç i cau
aplomada, desfeta, vespre avall,
cap a un mar de tenebra que la salva
de l’excés de certesa.

Jo amb ella també caic. Lent, m’esllavisso
—mentre una lluna minvant, mig despectiva,
ho vol emmelar tot amb ironia plàcida—
i m’enfonso en les aigües profundes dels meus dubtes.

Dolors Vilá

PERFUM

Com s’evapora un perfum

—i deixa, si és possible,

una mica de pols—

així, nosaltres ens morim lentament.

El que som, el que hem estat, s’escampa

com la pols que el petit vent

reparteix

sobre totes les coses.

És així que, un cop morts,

subsistim en la flor i la pedra,

i en elles ens estimem

els que estimen el món.

Però això molts pocs ho saben.

fa anys és el meu perfum

desolació 23, març de 2012

Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, ELA, narcís comadira , comentaris tancats

DESOLACIÓ

Tant el cos se’m desfà per les juntures
i l’ànima, fidel, el vol seguir,
que ja no queda enteniment en mi
ni pensaments, idees ni figures.
Trossos només de tanta trencadissa,
esmaperduts, em volten pel cervell.
I també a trossos se’m desfà la pell,
aspra i eixuta i rude com terrissa.
La llengua se m’encasta al paladar,
els fantasmes em criden a la dansa
i jo, batut, no faig sinó plorar.
I si busco punyal o daga o llança,
una mà solta em ve a aturar la mà:
tan desfeta també tinc l’esperança.

Narcís  COMADIRA (en la celebració del setantè aniversari del poeta)