crisantems de la tardor 17, octubre de 2015
Publicat per Josep Rof en : General, la meva ELA i jo, narcís comadira , comentaris tancats
AD PETENDAM PLUVIAM
Cau, pluja beneïda,
cau a poc a poquet.
Primer, xopa la terra,
les prades de muntanya,
avetoses, fagedes, bedollars,
i els boscos de pi negre, de roures i alzines.
Renta els verds i els pollancs,
amoroseix les molses, dóna
confiança els fongs. Xopa
la garriga resseca. A poc a poc.
Fes que l’aigua regali
per escorrancs, pels rierols,
que hi canti mentre baixa
a engrandir els rius petits i aquets
facin créixer els més grossos.
Sí, fes-te riu,
fes que els embassaments
pugui nodrir canals i regadius,
i, així, donar saó a les hortes, perquè apis i cols,
porros i bròquils, faves i pèsols
puguin fer-se tranquils.
Torna’t aigua corrent, rega
els jardins dels crisantems de la tardor,
rega els jardins d’abril dels lilàs i les roses,
rega els jardins de les dàlies d’estiu.
Rega l’espera de l’hivern.
I quant ho hagis fet tot,
vés cap el mar, tranquil·la construeix
paradisos d’ambigüitat,
aiguamolls i sorrals,
goles i deltes, fangueig
per les anguiles i les granotes.
Que i vinguin els ocells de pas,
feliços del repòs del seu viatge.
I al final tu també abandona’t, descansa
en llits de sal i algues. I quant t’aixequis altre cop
–i no mandregis gaire–, torna els principi.
Cau la pluja beneïda,
cau a poc a poquet,
vessa’t sobre els humans,
calma la set, renta’ls els cossos,
sigui’ls bàlsam simbòlic
de les ferides resseques de la culpa.
NARCÍS COMADIRA
Aquest matí, el SOL calenta de valen, convidava a treure’s roba. Bé, jo no me n’he tret pas, tot recordant-me de sentir-ho dir, quant jo era jovenet dels mes grans “lo que atura el fred, atura la calor” He dinat, he fet la migdiada, el sol traspassava les cortines, m’he despertat les quatre en punt, ja s’havia espatllat el dia, corria un aire fred, els natius garriguencs en diuen SALIGARDA. M’he quedat a casa, he picat la poesia d’en Narcís, a passat a engruixir el bloc CaPaLTaRD, a PoQueTa NiT. Josep
anys de vida 29, juliol de 2013
Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, fotos Dolors Vilá, narcís comadira , comentaris tancats
PIS MOBLAT
Res sembla teu quant t’hi poses, però
temps i manetes te’l fan habitable.
Canvies mobles, hi penges els quadres,
poses un llum. I ja totes les coses
prenen un aire ben teu: –com s’assembla
tot aquest pis a vosaltres –diran—.
I somriem. Bé saben el que costa
de fer agradable un racó qualsevol.
Quan el deixem, tornarem com abans
taules, sofàs al seu lloc. Sense quadres
es quedaran les parets. Tot callat.
Cap dels sorolls coneguts, cap mirada.
Paguem lloguer per usar el pis, els mobles
i la roba. Però mai no ens descompten
tants de neguits que hi deixem: anys de vida.
Poemes de Narcís Comadira
AIGÜES PROFUNDES
Aquesta llum d’agost que tot el dia
ha fet dansar abusiva els seus dimonis,
ara la lassitud la venç i cau
aplomada, desfeta, vespre avall,
cap a un mar de tenebra que la salva
de l’excés de certesa.
Jo amb ella també caic. Lent, m’esllavisso
—mentre una lluna minvant, mig despectiva,
ho vol emmelar tot amb ironia plàcida—
i m’enfonso en les aigües profundes dels meus dubtes.
PERFUM
Com s’evapora un perfum
—i deixa, si és possible,
una mica de pols—
així, nosaltres ens morim lentament.
El que som, el que hem estat, s’escampa
com la pols que el petit vent
reparteix
sobre totes les coses.
És així que, un cop morts,
subsistim en la flor i la pedra,
i en elles ens estimem
els que estimen el món.
Però això molts pocs ho saben.
fa anys és el meu perfum
desolació 23, març de 2012
Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, ELA, narcís comadira , comentaris tancats
Tant el cos se’m desfà per les juntures
i l’ànima, fidel, el vol seguir,
que ja no queda enteniment en mi
ni pensaments, idees ni figures.
Trossos només de tanta trencadissa,
esmaperduts, em volten pel cervell.
I també a trossos se’m desfà la pell,
aspra i eixuta i rude com terrissa.
La llengua se m’encasta al paladar,
els fantasmes em criden a la dansa
i jo, batut, no faig sinó plorar.
I si busco punyal o daga o llança,
una mà solta em ve a aturar la mà:
tan desfeta també tinc l’esperança.
Narcís COMADIRA (en la celebració del setantè aniversari del poeta)
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.