Navegació

estàtues sense cap 2, setembre de 2013

Publicat per Josep Rof en : fotos jrrof, manuel forcano , afegir comentari

2013/08/19 — 2013/09/02
Manuel Forcano
Estàtues sense cap

aquest llibre m’ha acompanyat a les meves vacances i
l’he llegit a la remor de l’aigua del Ter, el Feitùs i el Ritort jrrof

Breus
Vam collir junts unes espigues
però no en férem
cap pa. I per unes perles
fulgurants al fons del mar,
ens hi vam capbussar,
però sense prou aire:
al clos de les mans,
no res.
Que breus fórem,
carrera de sargantana
per un mur.
Ara, després de molts anys,
m’arribo a aquets records
com qui desembarca en una illa solitària
i només si queda
el temps de pots mots
d’aquest poema.

 

***

Fes
Cada vegada que et perds en una casba
te n’adones com d’enrevessat comença a ser
el teu passat:
aquests carrers lliures de lògica
semblen els teus dies, i aquests cataus
on viuen els lladres d’Alí Babà
els somnis que la vida t’ha robat
o que tu mateix, per prudent,
has deixat perdre.
L’ase tossut que no es vol moure
i qui provoca un tap al carreró,
és cada error,
cada record mal paït,
cada intent
d’oblit.
El venedor ambulant de fruita
que crida la mel dels seus productes,
parla dels teus desitjos,
dels plaers…
però fer memòria dels teus amors passats
és com entrar a les botigues de souvenirs:
en totes si ven el mateix.
i al mateix preu.
Cada vegada
que et perds en una casba
te n’adones: no tens sencer el mapa
i no saps com sortir-ne.

´´´´

A l’aeroport.
Seia en un banc de l’aeroport
a l’espera del seu vol,
no sé quin ni cap a on,
el món és tant ple de racons,
de ciutats on mai faràs vida.

Per fer temps menjava una fruita
que els seus dits feien jugar
a la boca. I jo m’ho mirava
i hauria volgut ser-ne el pinyol
per com l’escurava,
per com la feia rodar amb cura
entre les dents.
Fins que va llençar-lo a la paperera
amb un gest indolent
i se’n va anar.

Hi ha històries d’amor tan breus
i vols tan llargs per lamentar-se’n.

´´´´


Superstició
Tot el que un cop vas dir-me
se m’ha fet un cementiri de paraules.
I el que vam viure,
un viatge
on abans de començar
extravies l’equipatge.

Però cada cop puc retallar
en la foscor de la memòria
el teu vermell besar
dels llavis,
és com trobar de sobre pel carrer
una moneda.

Potser l’amor és com una superstició:
fals però poderós.
´´´´

Fotos: Camprodon/Llanars Canon EOS 50 analògica per jrrof

(((tinc un munt de càmeres digitals, però he volgut retrobar-me de nou
amb la vella Canon de rodet, ha sigut tot un plaer, penso repetir-ho)))