Navegació

atzavara 10, gener de 2017

Publicat per Josep Rof en : fotos Dolors Vilá, Jordi Cervera, la meva ELA i jo , afegir comentari

Poemes de JORDI CERVERA
ATZAVARA
Fugida
Pretens fugir i el cor es desarruga,
s’estira, lent,
pels marges oberts
i espavila el moll de l’os.
L’horitzó sembla lluny,
però la pluja el difumina.
Els malts llamps són rellotges d’arena
que degoten sense fatiga
les hores exactes dels anys perduts.
Caminar ara és anar enrere i,
al capdavall, tot està perdut aquí,
una terra sense secrets, grisa plom,
que pesa a l’entranya
com un calendari de marbre,
d’aquell marbre dens
amb què es van fer les vides de tothom.
&&&
Perdre
Que hi ha del sanglot que m’ofega,
ploricall petit, secret, inconfessable,
sospir abúlic que em roba la sang,
ganivet esmús que no cisella,
que només m’estripa la carn
en un devastador regalim inacabable,
turment de paraules, cilici de silencis,
vaticini de negror devastadora.
On s’embosquen les esperances
i com és que m’han regalat ara
aquesta roentor malvolent,
sentiment salvatge que s’escalona,
que fuig i torna, amunt i avall
pels paratges estellats i infinits
de l’amor tremolós que et professo.
Voldria saber la raó última
de la negació sistemàtica de tot
que em fueteja la història,
que algú m’expliqués a poc a poc,
o molt de passada, si cal, els motius
de l’esmena constant que em castiga,
la causa de tanta misèria,
els arguments feixucs de la por,
de l’angunia devota que no m’abandona,
que un catedràtic en dissorts
em fes alumne d’una classe magistral,
d’un curs on aprendre la veritat absoluta
que s’amaga darrera el fet
en aparença trivial i volander
d’anar perdent a bocins cruels
el triomf de la vida plaent,
el miracle màgic de tindre’t.
&&&

Dents i avellanes
Ara podeu trencar avellanes amb les dents,
els dentistes fan jornada intensiva
i el pa ja costa sempre més d’una coca.
Els ulls de la cara no són el que eren,
miops i cansats no valen gaire cosa
i les bones collites i els adobs naturals
minvem el risc de trobar-ne de fallades.
Ara sí, sense por,
trenqueu avellanes amb les dents.
&&&

un dia qualsevol de la meva VIDA! 7, juny de 2016

Publicat per Josep Rof en : fotos Dolors Vilá, la meva ELA i jo , afegir comentari

bandera_catalanaHola amiga diuen, diuen què “a perro flaco todo son pulgas” a mi se m’acumula la feina, el dijous un esmorzar de forquilla, a les 12.00 podòleg, perquè he canviat la visita per divendres a les 4:30, sinó tot ho tenia al mateix dia (m’han de rentar les orelles).

El meu amic va deixar-me un petit llibre de Buenos Aires (Argentina) per veure si jo en podia aconseguir 10 unitats per regalar-los. Vaig contactar amb el amo del llibre. Es creia que amb tenia al costat i els podria anar a buscar. No trobava el medi per enviar-los. Ara ja el te. Estic pendent de dir-me quants euros costaran?…

Mentre jo que soc un burxeta no se m’ocorre res mes que picar les frases i per Google buscar les fotos adients, en cavat fer-los imprimir i relligar-los, vaig fer-ne tres exemplars. En veure’ls es van enamorar de la feina meva feta. Els tres van ser distribuïts en els avis de la plaça. Costaven 7 € cada un. Com vaig quedar sense, no vaig conformar-me amb un petit joc, vaig anar-hi fen aficions 11€, tot conten capa a casa, la dona se’n va enamorar! sols per llegir-ho! Del argentí no n’he sabut res més, la comanda continua fer-me.

Tinc tanta feina que no em sento malalt. Ja he recuperat la confiança de la cama que em va trair. Ella es porta bé! soc jo qui la maltracta amb tan de pes. Sense pesàrem, diria que he perdut algun quilo, no sopo a penes.
Ara ja em posaré el pantaló d’estiu, un pam sota el genoll. He vist unes sandàlies sols obertes per el costat i un barret de roba, m’hi firaré. Com a nota curiosa la dona em posa el jersei a les espatles (diu que fa maco). Els avis de la plaça se han rigut de mi, mireu lo encara porta jersei? Els hi he contestat amb molta marxa. “Ni han que passegen el bastó o al gos” “jo passejo el jersei”, hi ha quelcom a dir…han rigut…

Saps que pensava, ho podria penjar a el bloc, “un dia qualsevol de la meva VIDA!” Ho faré, si ho faré obviant els noms.

Abraçades
Josep

11188463_10205947033709162_3540187118076241483_n

11144959_10205983613263628_8653075616030991346_n

pedres als tancs 5, maig de 2016

Publicat per Josep Rof en : fotos Dolors Vilá, la meva ELA i jo, poema , afegir comentari

fotos: Dolors Vilá

1422381_10207668399982243_9104670556945568537_n

PEDRES ALS TANCS
Contra l’atac dels Estats Units a l’Irak

La gent no llença pedres als tancs.
No senten crits.
Tot és pau.

Una pau escrita amb sang.
No és la pau de cap acord,
és l’adéu dels innocents,
és el silenci dels morts,
la pau blanca d’hospital…
un colom al cementiri.

Què són la llei i el respecte,
sinó enganys?
On van a parar
les opinions esclafades?
On, els crits ofegats?

Tot són paraules mai dites,
ulls que no volen mirar.
Potser hi quedin orfes respirant odi.
No hi ha pau.
Sols lladrucs,
famèlics cans carronyaires
devorant cervells podrits.

Ningú no sent
l’esgarrifós silencis dels imams.
Algú, plorant,
comença a gestar un suïcidi.

Ningú no resa.
Ningú no espera.
Ningú no fa res,
perquè ja no hi ha ningú.

SERGI CLEOPÉ

11144959_10205983613263628_8653075616030991346_n

11150697_10205947025788964_5254006166654008632_n

11188463_10205947033709162_3540187118076241483_n

anys de vida 29, juliol de 2013

Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, fotos Dolors Vilá, narcís comadira , afegir comentari

PIS MOBLAT
Res sembla teu quant t’hi poses, però
temps i manetes te’l fan habitable.
Canvies mobles, hi penges els quadres,
poses un llum. I ja totes les coses
prenen un aire ben teu: –com s’assembla
tot aquest pis a vosaltres –diran—.
I somriem. Bé saben el que costa
de fer agradable un racó qualsevol.
Quan el deixem, tornarem com abans
taules, sofàs al seu lloc. Sense quadres
es quedaran les parets. Tot callat.
Cap dels sorolls coneguts, cap mirada.
Paguem lloguer per usar el pis, els mobles
i la roba. Però mai no ens descompten
tants de neguits que hi deixem: anys de vida.
Poemes de Narcís Comadira

Dolors Vilá

AIGÜES PROFUNDES
Aquesta llum d’agost que tot el dia
ha fet dansar abusiva els seus dimonis,
ara la lassitud la venç i cau
aplomada, desfeta, vespre avall,
cap a un mar de tenebra que la salva
de l’excés de certesa.

Jo amb ella també caic. Lent, m’esllavisso
—mentre una lluna minvant, mig despectiva,
ho vol emmelar tot amb ironia plàcida—
i m’enfonso en les aigües profundes dels meus dubtes.

Dolors Vilá

PERFUM

Com s’evapora un perfum

—i deixa, si és possible,

una mica de pols—

així, nosaltres ens morim lentament.

El que som, el que hem estat, s’escampa

com la pols que el petit vent

reparteix

sobre totes les coses.

És així que, un cop morts,

subsistim en la flor i la pedra,

i en elles ens estimem

els que estimen el món.

Però això molts pocs ho saben.

fa anys és el meu perfum