Navegació

fred 1, Desembre de 2012

Publicat per Josep Rof en : General, josep carner, la meva ELA i jo , afegir comentari

GLOSSA
Sol, solet,
vine’m a veure, que tinc fred.
Tothom de la casa
és lluny, a fer el tomb;
ja només vigilen
mos soldats de plom.
¡Quina revolada
de vent al terrat!
I em mira, i s’eixampla,
tan negre, el meu gat.
La nina, malalta,
jeu en un racó
i roda per terra
polsim de segó.
Tinc esgarrifances,
i de poc em val
la casa tan freda
i el sostre tan alt.
Sol, vine, que el núvol
tot ell és negror;
fem-nos companyia
si també tens por.
Sol, solet,
vine’m a veure, que tinc fred.
Josep Carner

.
Acabo  de sacrificar  la *migdiada obligatòria, doncs volia veure com anava la recollida solidaria “Gran Recapte 2012”, la campanya del Banc d’Aliments, enfilat a dalt de la cadira elèctrica, la que em portaria els tres supermercats SOLIDARIS, feia sol, però corria un aire fredíssim, els garriguencs l’anomenen Saligarda.
El primer: els voluntaris-voluntàries feien recollida a dintre, donant-te una bossa, per que tu escollissis el que bonament  volies col·laborar.
El segon: a davant el supermercat a fora, tenien la parada , passaven un fred de nassos, però el tocava el sol i quedaven al Sud i una miqueta arrecerats.
El tercer: aquí si deuria ser cru per el nois-noies voluntàries, doncs estaven davant el supermercat de cara Nord. Feien saltirones i picaven de mans.
Vist els tres punts SOLIDARIS és quant m’adono que estic enfredorat, les mans casi no podien fer anar el jostik. Decideixo anar a fer un tallat, la cafeteria tancada, faig escàpol directe a casa. Tot pensant amb la cançó…
” Sol, solet, vine’m a veure, que tinc fred.”
Ara encara no m’he recuperat, tinc les mans encarcarades, això que les he escalfades amb la tassa de cafè amb llet, preparat per la Juli. L’abric al damunt de les espatlles. He buscat la cançó per internet i, la casualitat m’ha portat a Josep Carner, mireu si ho és que avui m’han comprat LLUNYANIA  del mateix autor. Pico un poema estret a l’atzar.

.
DESEMPAR
Mentre el meu cos et lliga i et bressola,
ton pensament, mai no feixuc, s’envola,
i s’esgarria, lluny, el meu desig:
desemparada, resta el mig
una abraçada tota sola.

.
No ho digueu a ningú, en acabar de penjar aquets post, me’n vaig el llit a llegir poesia, ja ho diu el savi refranyer “El que no es conforma és perquè no vol” De fet el meu cos afeblit per una ELA de quasi 12 anys o 4.223 dies, ja no està per patir freds…ni grans volades…

somiaré que m’escalfo dintre una bombeta
*migdiada obligatòria per descansar el meu malmès cos…
.
L’endemà d’haver penjat el post, a casa continu  llegint a Carner i aquest poema que penjo avui entronca amb el fred que estem sofrint, jo he fet vot “no sortiré de casa fins que no amaini el fred i el vent”

DIA D’HIVERN
Mon esperit és nu com la vessana
o com els negres ceps en estenall.
L’última fulla cau, tocatardana,
que el frígid flabiol emmena el ball.
.
Arbre, forma impol·luta, quan l’ufana
jeu el terròs, petjada en son estrall.
Serres a qui la joia s’encomana
de l’aire esplendorós com un mirall.
.
Oh per al bany deesses despullades,
oh pits blavencs i grogues i empinades,
sense esme de penjoll ni de perfum!
.
Gosats, acostadissos ells mateixos,
veig vores, llunyedar, cims i relleixos:
caires mordents en unitat de llum.