Navegació

recordant 19, Agost de 2013

Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, fotos jrrof, xavier abraham , afegir comentari

Xavier abraham

Palma 1945

SUITE PER A UN ECLIPSI
Recordant Damià Huguet

ON ARRIBEN LES VEUS
NO ÉS MÉS LLUNY
QUE LA DISTÀNCIA QUE L’HOME
ÉS CAPAÇ DE RECÓRRER.

L’ÉSSER DESCOBREIX L’ESCLETXA
I AL PENSAMENT TRENCA EL MUR.
EL TEMPS PERD SON SENTIT,
PARTIR ÉS METÀFORA.

ELS PITS SEQUEGEN
TERRA I HOME CRUIEN
ELS RIUS CERQUEN MAR
ENGENDREN ULLS AL FRONT

fotos Canon PowerShot per jrrof

anys de vida 29, Juliol de 2013

Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, fotos Dolors Vilá, narcís comadira , afegir comentari

PIS MOBLAT
Res sembla teu quant t’hi poses, però
temps i manetes te’l fan habitable.
Canvies mobles, hi penges els quadres,
poses un llum. I ja totes les coses
prenen un aire ben teu: –com s’assembla
tot aquest pis a vosaltres –diran—.
I somriem. Bé saben el que costa
de fer agradable un racó qualsevol.
Quan el deixem, tornarem com abans
taules, sofàs al seu lloc. Sense quadres
es quedaran les parets. Tot callat.
Cap dels sorolls coneguts, cap mirada.
Paguem lloguer per usar el pis, els mobles
i la roba. Però mai no ens descompten
tants de neguits que hi deixem: anys de vida.
Poemes de Narcís Comadira

Dolors Vilá

AIGÜES PROFUNDES
Aquesta llum d’agost que tot el dia
ha fet dansar abusiva els seus dimonis,
ara la lassitud la venç i cau
aplomada, desfeta, vespre avall,
cap a un mar de tenebra que la salva
de l’excés de certesa.

Jo amb ella també caic. Lent, m’esllavisso
—mentre una lluna minvant, mig despectiva,
ho vol emmelar tot amb ironia plàcida—
i m’enfonso en les aigües profundes dels meus dubtes.

Dolors Vilá

PERFUM

Com s’evapora un perfum

—i deixa, si és possible,

una mica de pols—

així, nosaltres ens morim lentament.

El que som, el que hem estat, s’escampa

com la pols que el petit vent

reparteix

sobre totes les coses.

És així que, un cop morts,

subsistim en la flor i la pedra,

i en elles ens estimem

els que estimen el món.

Però això molts pocs ho saben.

fa anys és el meu perfum

onades que s’estimben 31, Maig de 2013

Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, fotos jrrof , afegir comentari

Pina Baush


Vol, però no pot.


Dies de pluja,
amics que es moren,
compromisos que s’anul·len.


Onades que s’estimben
contra onades que s’estimben
contra onades que s’estimben.


Ordeno el paisatge
per passar la tarda pensant-te.
Alguns segons perfectes.


Onades que s’estimben.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Pina_Bausch

espais en blanc 29, Maig de 2013

Publicat per Josep Rof en : coses d'altri , afegir comentari


Sigmar Polke

Llegir, passejar i garbellar

trivialitats que em signifiquin.

La meva biblioteca

com la descripció més perfecta


no de qui soc, sinó del que voldria ser.

Del poema,

Els espais en blanc.

i,  jo no se acolorir-te jrrof

http://en.wikipedia.org/wiki/Sigmar_Polke

jordi pope 7, Maig de 2013

Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, ELA, General , afegir comentari

DIVENDRES, 11/01/2008 – 16:20h

La poesia de Jordi Pope, a la xarxa

El poeta es va morir ahir per causa d’una malaltia degenerativa

Jordi Pope (Barcelona, 1953) feia temps que estava retirat de la pràctica de la poesia oral, encara que n’havia estat un dels iniciadors i màxims exponents, a causa d’una dura i llarga malaltia degenerativa. Es va morir ahir. Va compartir projecte amb d’altres poetes, entre els que hi ha Enric Casasses. Casasses deia de la poesia de Pope: ‘Aquell so d’aquell poema ens havia acompanyat sempre i el sentim sempre, com si fos el respirar de l’atmosfera.’

La major part de la seva obra poètica és recollida als volums ‘Escrits’ (Ed.62 / Empúries, 1999) i ‘Llibrot’, editat per Manuel Costa-Pau (Llibres del Segle, 2001), que inclou el ‘Llibre del fred’ (1987), ‘Abriga’t que estic sol’ (1995-96) i ‘Atxuuús! Amén’ (1997).

Ramon Salvo explica en el pròleg de ‘El llibre del fred’: ‘La situació político-poètica d’aquells anys setanta va fer que un mateix s’hagués de construir la seva pròpia tradició a cops d’intuïció i d’afinitats electives donada la pèrdua, a causa del franquisme, del referents dins la tradició poètica catalana. A més, es vivia al carrer.’

I David Castillo, poeta i periodista una dècada més jove, però també vinculat amb Pope, ha escrit que ‘als anys vuitanta, com un autèntic autodidacte, armat únicament amb el diccionari Fabra, s’instal·la en un pis comunal del carrer Venus de Gràcia, i inicia una activitat frenètica de recitals i publicacions alternatives. La seva explosiva manera de recitar poemes com ‘El muermo’ el converteixen en una de les figures d’aquells anys, en què primer forma el grup ‘O Així’, i després manté durant anys Full d’Artesà, on publica una infinitat de les veus que circulen pel barri de Gràcia.’

Alguns dels seus companys de batalla foren Jesús Lizano, Eulàlia Framis, Jaume Sisterna, Joan Vinuesa, Agnès Ramírez, Xavier Sabater, Neus Dalmau, Pau Riba, Meritxell Sales i Oriol Tramvia…, i els ja anomenats, que l’any passat van participar en el quinzè Festival de Polipoesia, que es va dedicar a la seva obra per homenatjar-lo.

pope

EL CRIT PLATEJAT
el nen en les entranyes de la Putrefacció
aquest soroll de Baix que no és el meu
Só les agulles dels forats del Nas
Só el Vestit d’assaig
Só l’astúcia Diabòlica dels Éssers Creats
Só el Maillot de llana, l’Estaca esmolada
Só les precaucions que tu oblidares prendre
Só la maledicció de la Mare, la Campana Passatgera
Só el descobriment de Mitjanit en el Laboratori
Só la Nit anterior, el Matí següent
Só l’eco de la Rialla
Só la Boira arrissada, la Boira enganxosa
Só “Estimada era només un gos”
Só la desproporcionada Prominència
Só “Estimada era només un somni”
Só el Llampec lluminós, el Xiscle xiulador
Só Rabós d’Empordà
Só sense Respiració
Só pitjor que la Mort
Só la Natura ultratjada que t’avorreix
Só el Ressó del Tro
Só el Fossat oblidat
Só les Passes ulteriors, l’embolcall Proper
Só la cruel Transformació
Só l’enterramorts de l’Espasa, l’Argila recent tirada
Só el que resta dels que se n’anaren
Só el Taüt d’Ivori, la línia de Setí
Só els llavis Pàl·lids i prims Rogencs
Só el Paradís etern, la clara Al·lusió
Só la visió aparent sense mirall
Só el Matalasser genial i determinant
Só l’espina dorsal, el flotó desmembrat
Só la Fortuna que la gitana no volgué dir
Só la Dualitat arrissada enfre matrassos
Só la Bóta plena de formes Desesperants
Só la Lluna convexa, el cofre Buit
Só el Llit dels quatre Canelobres
Só el Cabell al vent
Só la petita Creu que oblidares portar
Só el Més Alt Voltatge, la lluent Llosa
Só el paper per a interpretar el Buit
Só l’esposa del Baró, la concubina del Comte
Só a la vegada fill de la Bogeria i de l’Horror
Só la Cripta ajaguda, el sepulcre de la Mare
Só la Mort, la que Vola per la Nit!
Só lo Vertaderament Darrer de la llum capriciosa
Só la Porta infranquejable, la Finestra oberta
Só les Escales que davallen fins al Soterrani
Só el Rostre irrefutable, l’agonia Ardent
Só el “no te reflex” , la Riallera Ganyota
Só la Bisecció
Só els ossos Antics
Só Més estiueig a Xert
Só el Castell del Palau d’Anglesola
Só “Ta muller té un coll abellidor”
Só la fruita Visceral, el seu frenètic Córrer
Só “tu estàs ací i jo aviat tornaré”
Só la Pissarra cruixidora, l’espelma Hissada
Só el rest d’Alls, la branca de la Maledicció del Llop
Só “És el senyor Gonzàlez”
Só el Rostre sense…, els llavis tallats
Só l’Hostaler sense pa, l’excrement en Dejú
Só la Maleta destripada, el Plat Buit
Só la Decadència absoluta i necessària
Só el Servei Funerari, el desconegut dolençós
Só el Mastí agotnat a la cantonada
Só l’esglaó de la Tela d’aranya
Só les ombres que rompen els còdols
Só el departament de Maquillatge Sensual
Só el Cercle del Druida, l’Altar en Sang
Só la Vedette del Ronsal esberlat
Só el cosset dels Penjats, la Mortalla del seu Farcell
Só el Darrer Viatge, el fetorós alè
Só la foscor esperant-te
Só l’aire joiós de la Nit Tardívola
Só l’Òbit perfecte
Só “Sia el que sia és Gran”
Só el que escolta a través de les Clivelles
Só el tràngol dels Deportats
Só l’esguard hipnòtic del Comte
Só el Virós pantà, la Negra Llacuna
Só les branques que esgarrapen la Lluna
Só l’impotent Silenci
Só la parròquia tafanera de la Vella Taverna
Só Bela Lugosi, el màgic actor
Só l’Hospital, l’Albor celestial
Só la Mort embenada, el Blanc perfil
Só la Mestressa de casa
Só “no miris descarat”, el rostre sense ulls
Só “Més val que sigui així”
Só la més gran i més Alta que tu
Só la no Reflexió, la nuesa del vòmit

il.lustració de Pascal Comelade  (Escrits, Jordi Pope) (via propost.org) aquesta matinada (10 de gener 2008) ha mort una peça imprescindible de la poesia a barcelona des dels anys setanta. company de joan vinuesa, enric casasses, david castillo i molts més, fundador del grup “o així”, poeta de la investigació, personalitat arraconada de la contracultura, la incomoditat feta vers, la fragilitat feta cos…

alguns links:
http://www.xtec.es/~rsalvo/articles/pope.  htm http://www.propost.org/escoffet/articles_pope.htm

Avui l’he volgut recordar, crec que la malaltia degenerativa que patia (mai confirmat), la que li va llevar la VIDA era una ELA Esclerosis Lateral Amiotròfica, la que pateixo jo, convisc amb ella des de fa dotze anys i estic: “en el millor d’un futur immediat a pitjor” Josep

escrits

ANOMALIA
Mirant la resplendor de la mar
veuràs l’estel
que al mig
dels teus ulls
em brilla
com si fos
un fanal
posat al cel
el blau de la mar,
l’escuma.
Blancor d’atzar


L’ENCISADOR SOMNI DE LA DINÀMICA
Tinc un somni:
estar completament sola
gaudir de l’aire lliure
la verdor que m’envolta
la pell acaronada pel sol.
Imagino hom observant-me,
m’obro de cames perquè pugui veure
directament l’interior del meu cony.
Feu el somni realitat.
Quins collons!


L’AFANY DE L’HOME
L’amor és, la gota cristal.lina
de suaus transparències
dins dels amagatalls de l’atzar.
L’amor és, les enceses galtes
on es troben els negres buits de la incertesa.


A LES PALPENTES
amb el jonc florit
a les mans
omplo de petons el cel
la mar s’apropa
per besar-me el pit,
m’aconsella:
la
dolçor de l’anhel


MIRALLS
Amb esquinçadores mans
alçades cap al cel,
amb les ungles rompem la placenta,
els astres pariran
la lluna parirà argent,
amb un suau frec dels llavis
recollim la seua tendresa immaculada
amb un lleuger buf dipositarem
en cada oceà,
en cada bassa
la seua resplandor.
Beguem doncs les aigües dels oceans,
de les basses i dels miralls.


TRENTA DE GENER
Rebenta la Magrana
dels teus llavis Carmí carnosos.
Els ulls en ràpids efectes
emmirallen el meu deliri.
Estesa la Bellesa
pacta amb l’Amor,
la conquesta del Plaer.

suaument 28, Abril de 2013

Publicat per Josep Rof en : coses d'altri , afegir comentari

Papallona
a poc a poc, suau, suaument,
que no dringuin collars i polseres,
que no se’ns posi a bordar la gosada,
ja la tinc fotografiada.


28/04/2013 Plou, reclòs a casa llegeixo poesia i m’he inspirat en part amb aquest poema i l’he adaptat al meu gust. El poema original diu així:


UN CÉRVOL MORT A L’OBAGA
Hi ha un cérvol mort a la obaga
cobert d’herbes i flors blanques.
Hi ha una noia èbria de primavera
i el caçador que oficia se l’endú.


Hi ha una gasela morta
coberta de branques d’alzina,
i enmig d’un cercle d’herbes blanques
una noia pura i de jade:


a poc a poc, suau, suaument,
que no dringuin collars i polseres,
que no se’ns posi a bordar la gosada.


SHIJING (segles X-VII aC)
Pedra i pinzell (Editorial Alfha)

setanta primaveras 16, Abril de 2013

Publicat per Josep Rof en : 70è aniversari, coses d'altri, ELA, fotos d'Alfred Codina , afegir comentari

fotos 15/04/ 2013

VÍCTOR CATALÀ

IMPRESSIONS DE VIATGE

Estic tot ple de llum, estic eufòric,
em sento a rebentar cor i esperit…,
que a dintre meu s’hi buida l’infinit.
com mar en receptable microscòpic.
Tot jo espurnejo i vesso resplendor;
Sobreïx de l’ull i l’ànima distesa,
car entra i surt de mi tota l’estesa
que cap dintre mon radi obrador.
Cel blau, prat verd, arbredes argentades,
roges terres de pa, espills fluents,
com grans esmalts translúcids, resplendents,
tenen ma fantasia enlluernada.
I el tren corre entre mig de meravelles…
I el pensament, exasperat de goig,
Te vivors paroxísmiques de boig,
i es destrossa i divinitza amb elles.
*Tòrtola… Maragall… Naturalesa…
Viatge… Vida propera… Amics deixats…
Esperances… Records… –viàtics sagrats
que han excelsificat ma mesquinesa.-
Estic tot ple de llu, ni estic hidròpic,
em sento a rebentar cor i esperit…,
que a dintre meu s’hi buida l’infinit,
com mar en receptable microscòpic.
Tot jo espurnejo i vesso resplendor;
sobreïx de l’ull i l’ànima distesa.

*. Carme Tòrtola València, admirada ballarina de l’època.



RETORN*

Des del fons lluminós dels anys i els segles
els ressorts soterrats van ressorgint
i són les velles regles les que a les regles noves
van nodrint.
Cauran d’avui les formes transitòries,
mes, sepulcres i déus perduraran
i de la antiga Història, les històries,
damunt l’àuria sorra s’escriuran.

*.Dedicada a les ruïnes d’Empúries



MA CAMBRA BLANCA

Humil cambra blanca de ma joventut,
nier de quimeres, recés de quietud
on l’ànima closa s’anà desplegant,
on l’infant d’un dia esdevingué gran;
on, l’edat plena entreobrí el cancell
i on sense adonar-me’n vaig trobar-me vell.
Humil cambra blanca de ma joventut,
avui ja sagrari d’una senectut
que dins ton si candi, per sort ha servat
resplendent, intacte, un net cor d’albat.

Març de 1943



TRADUCCIÓ DE L’ORIGINAL FRANCÈS

El temps dels lilàs i el temps de les roses!
Ja no tornarà mai més aquets temps!
El temps dels lilàs i el temps de les roses
i el temps dels clavells han passat ensems.
El vent s’ha girat, les clarors s’han foses:
i ja no podrem tallar ni collir
els lilars en flor i les belles roses.
És trist aquets temps i no pot florir.
Oh, alegre i gentil primavera ardida,
que l’any proppassat ens vas encisar.
Nostra flor d’amor és ja tan marcida
que en ton mateix bes no es pot revifar.
I tu, què fas, tu? Ja ni flors descloses
ni ombrius ni soleis t’han de dur conhort:
el temps dels lilàs i el temps de les roses
ai!, amb el nostre amor per arreu s’han mort.

Matinada del 26 de març de 1943
Versos dels quals no recorda l’autor, citats per
l’escriptora d’origen neozelandès Katherine
Mansfiels (1888-1993)en son Diari,
publicat posteriorment a la seva mort 1927.

LES DADES… I LA VIDA.

si dilluns…
cap de setmana, fi de més…
primavera, estiu, tardor hivern…
el primer més, el segon…
la primera dent…
els primers passos…
un any, dos anys…70 anys…
en un no rés… un instant…
el cel blau, la mar blava…
el sostre de la habitació blanc…
la lluna de plata…
el sol taronja…
que sigui el meu sol…
que m’envoltin els colors…
les dades… i la vida…

jrrof

als meus setanta anys

Que millor per celebrar-envoltar de poesia, la VIDA en si és poesia, la poesia és el refugi de penes, alegries, patiments, malalties … A mesura que vaig avançant en edat hi trobo refugi, distracció i com no, certa pau.

Pateixo una ELA del 2001 només tenia cinquanta-vuit anys, al maig faré els dotze del diagnòstic, ningú ho diria, ja que estic relativament bé, encara que estic minvat de facultats en el meu cos, però viu en pau amb mi mateix. La vida dóna tombs i amb ella nosaltres. Toca ballar amb la més lletja, doncs ballem i que em duri altres dotze anys! Sé que no serà així … i perquè NO! Mireu el dia del diagnòstic em van dir que la mitjana de VIDA era de cinc anys, la sort s’ha embolicat en mi. Menció especial pels elátics que ens han deixat, als que pateixen amb l’ELA en el seu dia a dia, als seus familiars, cuidadors i metges, abraçades, endavant sempre.

als meus setanta anys

Estic envoltat de la meva dona, de quatre fills i vuit néts, que més se li pot demanar a la VIDA! Jo no li demano res, sí que tingui forces per saber afrontar el meu dia a dia.

Gairebé diria què sóc FELIÇ! Josep

estimat miquel 5, Abril de 2013

Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, fotos jrrof, miquel martí i pol -- lluis llach , afegir comentari

Mireu-me els ulls

Mireu-me els ulls per creure
en el demà que teniu als dits,
sense llum
dels meus ulls clars
no hi haurà per ningú
cap demà.
Penseu en mi per créixer
en l’esperança d’uns anys millors,
la llibertat
que ens heu negat
brilla al fons dels meus ulls
encisats.
Sols el poder us tempta
i pel poder us veneu el cor,
però la clau d’or
del temps que fuig
la tinc jo i és la veu
del futur.
Mireu-me els ulls per créixer… per créixer…


Vull somiar el demà

Vull somiar el demà
sense la nosa ni el pes
d’un vent caduc
que entela els ulls
i els lleva força i delit per lluitar.
Tot el que m’heu donat
és un espai de foscor
i el meu anhel
és clar i encès
com el desig que m’empeny a cantar.
No em vull negar cap demà
per una almoina
de llum del passat.
Crec en qui creu en mi
i en la promesa d’un temps
tan lluminós
com els colors
que dibuixen l’arc que em tensa
tant el temps com l’esperança.
No vull cantar i fugir
sóc el que sóc, i la por
mai no em farà
recular un pas
perquè amb les mans em vaig fent el destí.
L’arbre del meu desig
creix allunyat dels horrors
i estimo tant
el seu fullam
que la seva ombra m’acull dia i nit.
Cap vell encís
no m’és precís
per fer que vibrin
els llavis i els dits.
Vull compartir el recer
dels anys que tinc davant meu
amb gent de pau
vora del mar
perquè em gronxi tots els somnis
i em mantingui sempre el cor viu.
Cap vent no estimaré
com el gran vent que m’empeny
vers l’horitzó
ple de claror
que jo mateix amb esforç traçaré.
Pobres atribolats
plens de desfici i d'”estrès”
on anireu quan arribareu
al trist enlloc que entre tots heu creat.
Canto i cantant
vaig caminant
que amb la cançó
sempre miro endavant.
Vull somiar
el meu demà
ple de força
i el goig d’estimar.

(Miquel Martí i Pol – Lluís Llach)


M’han regalat el llibre recent publicat “Estimat Miquel LLUÍS LLACH” on n’he estret a l’atzar dos poemes, el llibre promet ser interessant, us el recomano. Mireu la poesia m’entreté, amb dona VIDA! O m’ajuda a viure!

El llibre actual i la càmera de fotos, sempre passegen amb jo, sempre hi ha un moment del meu passeig, al damunt de la cadira electrònica, per fer una aturada i llegir-lo, treure la Cànon fer fotos, ho faig sense adonar-ment, son les eines que m’acompanyen sempre i ”amb distreuen de tants desoris” d’aquest món tant esvalotat que tenim per VIURE! Josep


una biografia insòlita 29, Març de 2013

Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, ELA, poema, Victor Català , afegir comentari

<> MONEDA Si és de col·lecció, / insecte dissecat per l’entomòleg; / si esta en circulació, / és el pròleg de tota mena de corrupció.
<> FOLRE Clandestí, avergonyit, / pel el fet d’haver d’anar sempre / amagat sota el vestit.
<> CICLISTA Heroi que ha renunciat / a la verticalitat, / per prendre l’encorbat posat / de troglodita.
<> BRINDIS En una il·lusió de presència. Companys, amics, germans que aquí heu vingut, de tots vosaltres, bec a la salut!


CADAQUÉS
Una vela sobre el mar,
una galta enrojolada…
Darrere del campanar,
oliveres i muntanya.
Vols venir a Cadaqués
a fer una llarga passada?
Tu no saps encara el que és
el viure meravellada.
Dormiràs damunt el mar
en la barca fondejada,
per guarda el vell campanar
i per llànties l’estelada…
Cadaqués, bell Cadaqués
la dolça nomenada,
si no saps, amor, el que és
vine a fer-li una passada!


DEL POU DE LA MEMÒRIA


Del pou de la memòria
pouí records llunyans:
de jorns que s’esvaïren
fallits o inoperants…
Àtoms de vida fosos
sens honra ni profit,
estels que s’apagaren
a punt de relluir…
llavors sens grill, pellofes
d’un germen ple o buit,
ferment de mor en vida,
esclats sense cap retruny.
Descuits, retards, deshores
a caire del fruitar,
podrint-se a la femer a
que anihila tot demà.
Possibles que en res paren,
quelcom sens devanir,
fumeres, dissolent-se
a l’ombra de la nit.
D’inexistents matèries
insòlits excrements,
del flum de les anyades
lliscant en el corrent
de fraus i derrotes,
de dubtes i desmais,
les hosts atapeïdes
passant i repassant…
Del pou de la memòria
aní pouant records,
de pèrdues i de m’ermes,
de senderons sens nord.
I a l’hora de fer comptes,
guaitant el tinc i el dec,
que em mostra inexorable
el llavador obert,
l’esgarrifor del pànic
em deixa llampferit
i en va mos ulls acluco,
en va els torno obrir.
A l’esquerra, un munt fantàstic
de brossa, boll i pols,
un munt semblat de closques
d’ous pollats sense gall;
un munt de runa eixorca,
un míser, trist, cabal.
I a dreta, xica, xica,
la pila del bon gra,
que em penes i fatigues
mà destra va sembrar.
En tant que la sembrada
fruïa el meu triomf,
triomf que meravella
del gran poder de l’home,
que d’una minsa cosa
treu fons de nodriment.
De cop, faig comparança
entre piló i piló:
el desnivell em fibla
ensems el seny i el cor.
Que mísera ma gesta!
Que minse el bon ajust!
Amb gest de reu abaixo
l’altívol cap retut…
Senyor, que a ma poquesa
fiares l’alt comès,
per què negares forces
al llosc manifasser?
Per què no equilibrar-li
potències desiguals,
fent que les dues sumes
muntessin tant per tant?
Per què el deix de fallida
has engendrat amb mi?
Per què l’obscur seguici
de l’aspre penedir?
======
Del pou de la memòria
pouí tèrbols records,
records que me punyiren
ensems el seny i el cor.
22 d’octubre de 1956


======


PER A SENYORA BALLESTA32
De la coca dolça no en queda ni un mos…
Mercès vinc a dar-vos,
puix mercès a vos
dels dies que passen
en quedà un de dolç.


32. Mestressa de la fleca de l’Escala on pastaven els bunyols de l’Empordà que més agradaven a l’escriptora María Antònia Salvà

Victor Català. Una biografia insòlita

http://www.llibres.cat/Producto/334361/victor-catala-una-biografia-insolita# // http://www.emporda.info/cultura/2012/04/17/llibre-mostra-desconeguda-caterina-albert-textos-inedits/163603.html // http://www.llibresperllegir.cat/llibres/victor-catala-una-biografia-insolita-recull-de-proses-i-poesies-inedites // http://www.sonograma.org/art/victor-catala-una-biografia-insolita/

APUNT: L’altre dia vaig agafar de la Biblioteca Municipal Núria Albó un llibre en sense massa ganes, no se perquè què no em feia el pes, juguen poemes i prosa d’autors inèdits recuperats per l’autor i ara és quant han vist la llum. Una vegada fullejat i llegit poemes que amb cridaven l’atenció, marcant-los (full a part) avui fa un dia fred i quasi amb absència del sol, he picat els poemes escollits, una vegada els he tingut els he guardat amb una carpeta i cap a la carpeta de poemes, la tinc arxivada per nom d’autors, ni tinc molts, m’agrada experimentar en autors desconeguts per mi que son molts i guardar, els clàssics també. Ves por on m’he entretingut moltes hores amb aquets llibre agafat a regust meu, es que els llibres s’han de llegir, per trobar-li el gust a les lletres. Això és el que m’ha passat, sempre i trobes quelcom que t’agrada.


Hi ha proses escrites de l’any que jo vaig néixer. Estic a punt d’encetar dècada 70ès us ho confesso amb fa il·lusió, era el maig 2001 (desprès d’un llarg anys de proves…varen acabar amb la incertesa de no saber que em passava, lo primer que em varen dir ‘vostè té una ELA’ és una malaltia degenerativa i no te cura, el pro mig de vida son cinc anys, no és contagiosa) ver per on que m’ho havia de dir… doncs faig camí cap els dotze anys. ‘Estic en el millor d’un pitjor futur immediat’ Encara les meves mans m’han permès escriure tot això, no sense pauses per fer estiraments els encarcarats dits, també alguna ennuegada, sols produïda amb la saliva. Però amb la meva ELA encara puc fer coses. El meu record per els elàtics que ens han deixat, llurs familiars i cuidadors, metges, institucions adELA http://sites.adelaweb.com/web-adela/ i Fundació Miquel Valls http://www.fundaciomiquelvalls.org/ca/ per els suports donats.

No us en volia parlar, demano disculpes, és inevitable, sempre és bo donar-li gràcies, reconeixent els que la pateixen també. Josep

hivernació 13, Gener de 2013

Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, fotos jrrof , 1 comentari fins ara

HIVERNACIÓ
el darrer estiu dorm
al fons de la piscina
amb les algues i les joguines
que no sabérem recuperar.


potser tornaran els dies
sense límits i un cop més esclatarà la llum
sobre els somnis perduts
al fons de no sabem quins corredors.
Anna Montero

fotos Canon PowerShot G12 per jrrof

Avui ens fa un dia de rigorós hivern, el dia es gris, plujós i fred. Reclòs a casa, llegeixo poesia i m’ha agradat aquesta que he penjat, entronca amb el dia que ens fa, a pesar de lo que ens diu, és un poema breu, fresc, una refecció directa al pas del temps, un estat d’ànim d’incertesa i desesperança, a més d’un propòsit de futur. Gràcies Anna, m’has omplert el mati d’un dia de VIDA gris, GRIS.