Navegació

el porró 22, desembre de 2012

Publicat per Josep Rof en : coses d'altri , afegir comentari

Sobre el porró

– Qui no sigui català, en veure a galet, la pitrera es tacarà.

– No és bon català qui no sap xerricar.

– El beure millor és beure en porró.

– Si aixeques massa el porró, aniràs potser de cantó.

– El vidrier medival va inventar aquest bell barral.

– Qui el porró no sap alçar, no sol ser bon català.

– Amb l´esquerra o bé amb la destra, del galet hi ha qui és mestre.

bones xerricades i nadales i feliç 2000 i 13

http://www.elporrocatala.cat/?p=348

refrany 16, novembre de 2012

Publicat per Josep Rof en : coses d'altri , afegir comentari

quan al cel hi ha cabretes a la terra hi ha pastetes

Cada dia un mot / 3040 / divendres, 16 de novembre del 2012

RodaMots

quan al cel hi ha cabretes a la terra hi ha pastetes

EXPLICACIÓ:

El diccionari defineix les cabretes (o bassetes) com els ‘núvols petits, rodons i blanquinosos que fan estol i que segons la gent assenyalen pluja’. Això explica aquest refrany (que té múltiples variants segons les contrades), ja que si aquesta mena de núvols anuncien pluja, al cap de poc la terra s’omple de tolls i bassals.
Un refrany semblant que també té moltes variants és Cel a borreguets, aigua a canterets, més comú al País Valencià.

ETIMOLOGIA DE PASTETES:

Diminutiu de pasta, del llatí tardà pasta, i aquest, del grecπαστά, ‘farina barrejada amb suc’, derivat de πάττω, ‘vessar, escampar’.

el nostra refranyer és intents  i savi


el tomb de les batalles 8, octubre de 2012

Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, ELA, foto jrrof , afegir comentari

MIQUEL-LLUÍS MUNTANÉ

http://www.escriptors.cat/autors/muntaneml/pagina.php?id_sec=1442

El tomb de les batalles

(Pròleg)

Una botiga de mobles

“Talment el joc que ens ofereix

una gran botiga de mobles (…)

perfecte per mirar des del carrer

però impossible per habitar-hi”.

***

“Tot era camp”:

“i com costa, avui trobar un espai

Per construir-hi un somni”.

***

Estructura mesurada

“Vespres de juliol”

“aquells nens que testaven la màgia

dels dies sense escola (…)

aquells nens capaços de sentir

que els estius són llargs,

i la vida infinita,

aquí vetllem el pas d’uns altres nens

i els esperem que pugin del pare,

i el fan rentar les mans (…)”

***

“L’home s’atura al cap del passadís;

capbussa els ulls en la penombra densa

i es torna a veure infant (…)

L’home aturat el cap del passadís

reviu el moment màgic del contacte

del palmell de la mà amb l’interruptor (…)

I li corre un calfred , amb la basarda

que avui, sense terrenys inconeguts,

esvaït del seu món tot misteri,

cap làmpada o finestra no combat

una fosca darrera, que no minva.”

***

La construcció de la transferència

“Essencial”:

“i l’univers s’escola en el minúscul doll,

argentat i sublim, que raja de les pedres”.

“Tendresa”:

“Com la mata de grèvol

arrapada a la terra,

al llit de la canal;

com el raig d’aigua pura

que fa néixer el torrent

des de la balma fosca;

com la pedra d’argent

que el mira-la desvela

amb perill de la vida;

com el vol de l’alosa,

que desafia els cànons

de la geometria;

així neix la tendresa,

del replec més profund

de l’ànima dels homes.”

Vicenç Llorca

Can Targa, tardor de 2008


Apunt: Ahir vaig prendre prestat aquest llibre a la biblioteca, sols llegint el pròleg vaig tenir-ne prou per emportar-me’l, promet ser interessant i sucós, per:  amb la seva lectura, evadir-nos un xic de lo que ens està caient “crisis” II*II Josep

fotos:  duent a sobre una ELA,  reflex de la meva ombra i la cadira, passejant per els camins de la VIDA!

1er poema La pell deserta
TE
Tant ma fa si és veritat
que tens el do
de projectar imatges del futur
entre les fulles d’una tassa de te;
no n’obtindràs moneda ni regal.
Però et donaria el que no tinc
si posseïes  l’art de suprimir
imatges del passat:
una tassa, flairosa, de te
i una fulla de menta
sostinguda entre els llavis encesos,
reclamant la imminència del bes.

dòmino 31, juliol de 2012

Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, fotos jrrof, marcel riera, poema , 2comentaris


DÒMINO
Alcen al seu voltant un remolí de gestos
i de malediccions quant surt el doble sis.
Dels quatre jugadors, l’un té la pell bufada
com la pellofa seca dels llegums i s’aguanta
un tros de caliquenyo apagat a l’orella;
un altre du bigoti i barba de dos dies
i diu cada vegada “ja l’he vista avenir”
abans de moure fitxa. Cadires tornejades
i una taula de marbre amb potes de ferro,
a sobre dos paquets de tabac, dos conyacs
i un quinto estel daurat: nià un que no beu res.
El tercer jugador el veig d’esquena i porta
sandàlies amb mitjons de llana. Som al mes
de juliol i, penjat al sostre, enxuba l’aire
un ventilador ganso. El quart jugador va
amb ulleres de sol de l’any de la picor
i té un braç ortopèdic: el dit polze, de plàstic,
recalçat a la vora dels pantalons. Són tots
de la mateixa lleva i fan servir bolígraf
i paper per saber quina parella paga.

Marcel Riera (Llum d’Irlanda)

prometo fotos de mans i fitxes de dòmino

s’ha acabat la partida, cal desar les fitges

09/09/2012 les fotos promeses avui les he penjat, son els avis tertulians de la plaça i amics meus que jugaven el Casino Garriguenc una tarda d’aquest calorós estiu.

10/08/19:00 fotos Canon PowerShot G12 per jrrof

vida… 23, juliol de 2012

Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, foto jrrof , afegir comentari

Sembla que comença a ploure…

Potser la pluja em netejarà els carrers i el cap…

Necessito dormir…

El cap, els ulls, el nas em cremen…

Cada cop costa més respirar…

La pluja no ha fet res més que empitjorar-ho tot…

No és pluja neta…enganxa, llepa…

L’aire s’ha fet dens i el tuf encara és més intents que abans.

Hi ha alguna cosa que no…que no…


Assegut sol al pati de butaques tinc la sensació que alguna cosa ronda…

M’estic fen vell.

Tot em molesta, tot m’espanta.

No crec en fantasmes ni en coses rares.

Puc ser vell però no estic boig.
Alguna cosa ronda…

Necessito dormir, el cap em vull…

Que s’obrin les portes amb les claus amagades…

Invoco el cel de pluja roja, cicle antic que comença quan tot s’acaba, l’olor amagada que la pluja obre, mostra el misteri, principi i fi…

La Garriga submergida.

Alba negra Rosa solé i Josep Solé

foto: Canon PowerShot G12  15/07/2012 11:30 per jrrof

crida 7, juny de 2012

Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, poema , afegir comentari

Crida
—Eh, tu, la vida!
—¿Qui em crida?
—Jo la vida.
—¿On ets?
—Eh, tu, la vida!
—Jo sóc tu.
—Els teus ulls brillen.
—Reflecteixen els teus.
—Tu ets jo.
—¿Des d’on m’ho dius?
—Des de la vida.
—Eh, la vida!
—¿Qui em crida?
—Jo la vida.
—Sóc la vida de la vida.
Agustí Bartra

.
Mira, el penell ha girat.
Vénen genets de clarors!
El gall canta per tots dos.
Edició a cura D. Sam Abrams Meteora

rosa leveroni 19, maig de 2012

Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, fotos jrrof , afegir comentari

Aquest so greu de corda adolorida
que subratlla el meu cant, és la penyora
deixada per la mort perquè et recordi,
amor adolescent. És la teva ombra
que en l’alta solitud dels camins aspres,
el braç acollidor, va fer-me ofrena
d’aquest repòs segur, oh flama pura
del meu amor passat, present encara
en el somriure las d’un món que porta
el pes de tots els morts en les florides
de cada primavera renovada.
Ets el meu port tancat on de l’inútil
navegar procel·lós veig la tristesa
i el conhortament… Ombra benigna
que m’acompanya el cant atemperant-lo
amb unes notes greus, serva’m els braços
eternament oberts…
Rosa Leveroni

Song

Quan sigui morta, amor,
no cantis cançons tristes per a mi.
Sobre el meu cap no plantis roses,
ni fosc xiprer mesquí.
Sobre meu fes d’herba verda
rosada i fosa al sol.
I, si tu vols, recorda’m viva
o oblida’m, si tu vols.

Ja no veuré les dolces ombres.
Ploure no sentiré i el rossinyol,
cantant sa pena, ja no l’oiré.
I somniant dins el crepuscle
d’un etern recer
potser el record em faci seva.
Oblidaré potser.

http://leveronicentenari.blogspot.com.es/

fotos: catifes Corpus la Garriga  26/06/2011 per jrrof

Canon EOS 400D DIGITAL 

tot és nostàlgia 12, maig de 2012

Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, fotos jrrof , afegir comentari



Corranda

Tot és nostàlgia.

El temps torna, ric o pobre,

com la ventada entre a l’arbre.

El colom de nou s’atura

arran dels peus de de l’estàtua.

Tot és nostàlgia.

Torres de fred de l’espera.

La duració no canta.

Quant s’acosti el pleniluni

amb lligaré les imatges.

Tot és nostàlgia.

No m’esmerço en l’elegia

ans faig un cruixit de canya.

Em setgen vent lapidaris

i els records d’una muntanya.

Tot és nostàlgia.

Vénen fantasmes de liquen.

Pluja grisa. Alta l’espasa.

El caçador d’ulls malignes

fa dels anys un ram de rastre.

Tot és nostàlgia.

Tots dos hem passat la vida

entre el grill i la campana.

Tancarem totes les portes

Esperant l’allau d’aranyes!

Tot és nostàlgia.


***

La veu que embelleix la terra…

La veu que embelleix la terra!

La veu de l’altura,

la gran veu del tro

que eix del núvol que erra.

Sentim el seu so

l’eco que perdura,

La veu que embelleix la terra.

Agustí Bartra

El gall canta per tots dos (Meteora)

fotos Canon EOS 550 D DIGITAL per jrrof

anna aguilar-amat 7, abril de 2012

Publicat per Josep Rof en : Anna Aguilar-Amat, coses d'altri , afegir comentari

07/04/2012 Avui de bon matí m’he entretingut llegint poesia, agafant el llibre ‘Càrrega de color’ per la pàgina que l’atzar m’ha obert, he llegit el poema i sense mandra l’he picat per penjar-lo al blog del PUNT-AVUI per que em llegeixi, també hi ha un pdf i un vídeo perquè vulgui aprofundir amb aquesta jove poetessa de Barcelona del 62. Josep


Pedres el riu

Llançar pedres el Segre quan

tenies tres anys

o pilotes de neu al mar Bàltic gelat

ara que ja en tens quinze

és un joc ben feliç ple de futilitat

pel caminant que mira.

I jo sempre t’imito, i faig fallida

en l’únic acte que en ajunta els temps.

És un perllongament compensatori

car no podem volar.

I són els projectils

que s’enfonsen en l’aigua,

i s’estavellen al gel,

part dels nostres desigs d’anar algun lloc

més lluny.

Fan un glop ben estrany a la superfície

i no és clar si és el mar qui s’empassa

la pedra o si és la pedra que s’empassa el mar.

Una esperança blava.

Arribem fins ‘allà’ i sortim d’un ‘aquí’ sense marxar d’un ‘ara’

en una trajectòria que duu la nostre força i molta

voluntat de res.

Només de ser-hi junts. Perquè les pedres

las han de mirar algú allà on arriben;

hi ha d’haver  espectadors

que el menys siguin quatre ulls i potser ja nià prou,

que hi ha festes privades, repetides i eternes,

sempre inútils, còfies, fugisseres…

Una comprovació ben rutinària:

què el mar sempre és el mar,

que el riu és sempre el riu, i les pedres

no falten.

Anna Aguilar-Amat

(renoi sis a)

http://www.youtube.com/watch?v=4w1wbvvD1Hs http://www.annaaguilaramat.net/Aguilar-Amat,%20Anna_por%20Pura%20Salceda.pdf

miquel pairolí 28, març de 2012

Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, Miquel Pairolí , afegir comentari

Que sé…
Què sé de mi? Què sé del altres? Aquesta és
la qüestió clau i definitiva: el coneixement. Sé poc
de mi i encara menys dels altres. Ombres, observades
des de la caverna platònica, sovint en soledat,
no pas en comunitat, com va imaginar el grec.
M’he de refiar dels sentits, de la raó, de la memòria
i de l’instint. No disposo d’altres instruments.
Valent-me’n, doncs, m’he de manejar en aquest món,
preservar-m’hi, perquè, en definitiva, jo, l’esser viu,
el cos, vaig ser el principi de mi, la persona,
i en seré la fi. No és egolatria, sinó ciència empírica;
no pas psicologia, sinó  bioquímica. Aquí, sol, reclinat
a la sorra, mentre a la llunyania, a l’horitzó,
cel i mar ja es confonen en la fosca imminent.
Miquel Pairolí

.
http://www.miquelpairoli.com/
http://www.vilaweb.cat/noticia/3906876/20110706/mort-lescriptor-miquel-pairoli.html
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/417711-telo.html
http://cultura.elpais.com/cultura/2011/07/06/actualidad/1309903209_850215.html