dos poemes! 7, agost de 2008
Publicat per Josep Rof en : poema , Rastrejar
No demano gran cosa:
poder parlar sense estrafer la veu;
caminar sense crosses;
fer l’amor sense haver de demanar permisos;
escriure en un paper sense pautes.
O bé, si sembla massa:
escriure sense haver d’estrafer la veu:
caminar sense pautes;
parlar sense haver de demanar permisos;
fer l’amor sense crosses.
O bé, si sembla massa:
fer l’amor sense haver d’estrafer la veu;
escriure sense crosses;
caminar sense haver de demanar permisos;
poder parlar sense pautes.
O bé, si sembla massa…
***
Sé que te’m morts i no hi valen paraules.
Fa temps que ho sé, per això escric a penes
i surto poc i enraonar em fatiga.
Et vetllaré quan ja siguis cadàver,
escreix de mi, una tarda de pluja,
i esperaré que faci tramuntana
per obrir altre vegada les finestres.
Sobreviuràs – fins quant?– contrafigura
de tu mateix, estúpida i solemne,
t’empeltaràs i tot en arbres joves.
Però un maig qualsevol,
un maig, recorda-ho,
centenars de milers de mans irades
t’enterraran, t’enterraran per sempre.
dilluns, 19 /gener / 2004 Josep Rof i Rof és jrof
Algú va escriure què:
La mort, com a gran por, ja no existeix. El que ara existeix és el temor al declivi, a la decadència física i a no valer-nos per nosaltres mateixos.
“Crec que és veritat jrof”