aniversari 10, maig de 2011
Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, ELA, fotos jrrof, General, poema jrrof , comentaris tancatsANIVERSARI
ANIVERSARI
Jo ho noto: com em vaig tornant
menys cert, confús,
dissolent en aire
quotidià, bast
esquinçall de mi, esfilagarsat
i trencat pels punys.
Jo comprenc: he viscut
un any més, i això és molt dur.
¡Moure el cor cada dia
gairebé cent vegades per minut!
Per viure un any és necessari
morir-se moltes vegades gaire.
Àngel Gonzalez
ANIVERSARI: un de molt especial és “el 10 de maig 2001 dia que em diagnosticaren una Esclerosis Lateral Amiotròfica ELA”, estava content d’acabar amb la incertesa de no saber el que em passava, fins i tot saben que m’emportava un regal per tota la vida.
Em varen dir que el pro mig de vida eren cinc anys, però igual amb dos o tres la malaltia s’emportava el malalt, anava sol, va ser directe i dur MOLT DUR.
No en volia saber res, ni parlar-ne a casa. Vaig passar un llarg temps de dol per assimilar-ho, “jo em trobava relativament bé”, no volia ni sentir parlar-ne, a casa estratègicament hi havia un llibre posat a la tauleta del saló “Soy Caty Salom”, el cap d’un temps el vaig llegir d’amagat en un tres i no res, aquesta vivència de la jove Caty em ELA, va obrir-me per començar acceptar la malaltia, poc a poc vaig interessar-me per saber-ne més el llibre “Els Dimarts amb Morri de Mitch Albom” una vegada assimilada vaig agafar el convenciment d’explicar-ho, primer varen ser els amics i amb vaig adonar que tothom fugia d’estudi, sols els preocupava el seu constipat, això amb va fer “ser valent” vaig arribar a la conclusió de fer escrits als medis, quina il·lusió quant vaig veure el primer publicat, enseguida sem va ocórrer el títol que sempre més ha anat amb mi “La ELA la Gran Desconeguda” i es així, aquesta tasca encara l’estic practicant per a difondre la malaltia sempre que puc, els avis de la plaça després de molta perfídia i petites dosis varen mig comprendre lo que em passava. Avui dia per sort hi ha molts medis escrits o TV que col·laboren a la seva divulgació.
Vaig penjar el facebook aquesta proclama per col·laborar a la seva divulgació.
PRESONERS DEL SEU COS programa d’ahir a la nit 19/04/2011 per la valentia de saber contar lo que et passa a tots els elàtics i llurs familiars gracies. Josep un elàtic més http://www.tv3.cat/videos/3475130/Presoners-del-seu-cos
Avui és el meu desè aniversari i que m’ho havia de dir que l’ELA i jo feríem camí junts durant deu anys… Se que soc una excepcionalitat, doncs he deixat per el camí molts elàtics…què amb un o dos anys ens han deixat + “l’ELA fa estralls” per on passa i passa. Sense enumerar-los… estan tots en el meu pensament…
-Vull fer una “menció especial per els elàtics que ens han deixat” coneguts per mi personalment o virtualment, molts de mails intercanviats, moltes falses esperances… fins que un dia es fa el silenci i et contesta un familiar, per la seva lluita i sofriment, per ells i llurs familiars mil abraçades.
Be per acabar un poema que vaig fer a l’estada de Llanars, és senzill, mal girbat, sol vol és un esbós de poema, que carai va sortir-me de l’anima i és el meu poema.
Jo
Carrers tots sols
arbres tots solts
al cel blau
la mà, el palmell
empenyent el joystick.
Carrers tots sols
arbres tots solts
la cadira i jo.
23/04/2011- 16:40 a Llanars
-Un agraïment per tots els que em seguiu el blog.
–Menció especial els metges de Bellvitge que m’atenen puntualment.
-També per el fisioterapeuta que delicadament cuida de mi.
-Els amics que de tant en tant fan per veurem, fen un esmorcar o un cafè.
-Per tots els elàtics que amb coneixen virtualment.
-Per tots els elàtics i familiars que sofreixen junts
-Finalment també els meus familiars que pateixen amb mi i per mi.
Deu anys. Dies… Tres mil sis-centes cinquanta dos abraçades per tothom. Josep
tarda 27, juliol de 2010
Publicat per Josep Rof en : poema , comentaris tancatsTarda
Un paisatge acabat d’envernissar:
grisos els cels d’aigua; griso i prou
els ulls de la duració. Ara, al parc,
hi ha paraigües estampats amb lloros
i *galahs, i fons que s’apaguen.
I hi ha cartes que s’escriuen a algú
perdut en un estiu i que no sap.
Aquesta tarda em pregunto on arriben
els que s’amaguen d’una doble vida,
i per què vaig trobar-lo quan ja no vivia
entre els meus. (Així ho diuen; vaig
anar-me’n sense haver sabut qui són.)
m’ho pregunto quan de res no serveix.
Tard. Aquesta tarda. D’on ve, tarda?
Mescal Gabriel Planella
Imatges sobre Gabriel Planella Gabriel Planella: Más poetas de Barcelona (5) Gabriel Planella VUIT POEMES
Joan Brossa 7, febrer de 2010
Publicat per Josep Rof en : poema , comentaris tancats 
Eco
-Explica’m, tu, que és el sol, – El sol.
-Explica’m que és la lluna. –La lluna.
-I perquè en Pere plora amb desconsol?
-Perquè en sa vida no ha tingut fortuna.
-I les muntanyes
-Explica’m,què són? I els estels?
-No són més que els estels i les muntanyes.
-I aquestes canyes? I aquestes arrels?
-Doncs no són més que això: arrels i canyes.
-I aquesta taula? I aquest balancí?
I aquestes mans que fan l’ombra xinesa?
Digues: i el món i l’home?
-Heus aquí
La última forma de la saviesa:
Mira’t a fons, afirma sempre el que és
i aprèn amb seny que no pots fer res més.
Joan brossa
Salvador Dalí 16, desembre de 2009
Publicat per Josep Rof en : General , comentaris tancats
Era una vaca molt gran… no, era un telefonista… no, era un ós que demanava caritat en el barri jueu. La sal i el pebre, el pessebre –les pessetes. Compten pessetes a dalt del taulell de la taverna. Un geperut compta pessetes a dalt del taulell. Pessetes. Passa pel pont ensucrat l’ós pobre i amb la llengua es treu la neu dels esclops. Feren entrar l’ós i el ficaren al llit.
Salvador Dalí, «Nadal a Brussel·les (conte antic)», L’Amic de les Arts, núm. 20 (Sitges, 30 de novembre del 1927)
+ Aquesta setmana: mots miscel·lanis. El d’avui en record de Salvador Dalí; enguany ha fet 20 anys de la seva mort a Figueres. (Figueres, Gerona, 1904 – Púbol, 1989)
esclop (m) 1 Calçat de fusta tot d’una peça, emprat per a caminar per llocs humits, treballar l’hort, etc. 2 Calçat de cuir, sense talonera i amb sola gruixuda de fusta o de suro.[Etimologia — Probablement d’un encreuament del llatí «sculponeus», ‘esclop’, amb el llatí vulgar «scloppus», ‘esclafit, soroll sec’, amb el resultat d’un llatí vulgar «scloppos».]
http://www.rodamots.com/mot.asp?nm=2398 //
Biografia de Salvador Dalí
–
i si canto trist… 28, novembre de 2009
Publicat per Josep Rof en : foto, poema , comentaris tancats
castell de Begur
I si canto trist
Jo no estimo la por, ni la vull per a demà,
no la vull per avui, ni tampoc com a record;
que m’agrada els somrís
d’un infant vora el mar
i els teus ulls com un ram d’il·lusions esclatant.
I si canto trist
és perquè no puc
esborrar la por
dels meus pobres ulls.
Jo no estimo la mort
ni el seu pas tan glaçat,
no la vull per avui, ni tampoc com a record;
que m’agrada el batec d’aquell cor que, lluitant,
dóna vida a la mort
a què l’han condemnat.
I si canto trist
és perquè no puc
oblidar la mort
d’ignorats companys.
Jo estimo el meu cant, perquè sé que han callat
Tantes boques, tants clams, dient la veritat;
que jo m’estimo el cant
de la gent del carrer
amb la força dels mots
arrelats en la raó.
I si canto trist
és per recordar
que no és així
des de fa tants anys.
i si canto trist… 28, novembre de 2009
Publicat per Josep Rof en : foto, poema , comentaris tancats
castell de Begur
I si canto trist
Jo no estimo la por, ni la vull per a demà,
no la vull per avui, ni tampoc com a record;
que m’agrada els somrís
d’un infant vora el mar
i els teus ulls com un ram d’il·lusions esclatant.
I si canto trist
és perquè no puc
esborrar la por
dels meus pobres ulls.
Jo no estimo la mort
ni el seu pas tan glaçat,
no la vull per avui, ni tampoc com a record;
que m’agrada el batec d’aquell cor que, lluitant,
dóna vida a la mort
a què l’han condemnat.
I si canto trist
és perquè no puc
oblidar la mort
d’ignorats companys.
Jo estimo el meu cant, perquè sé que han callat
Tantes boques, tants clams, dient la veritat;
que jo m’estimo el cant
de la gent del carrer
amb la força dels mots
arrelats en la raó.
I si canto trist
és per recordar
que no és així
des de fa tants anys.
sort! 23, novembre de 2009
Publicat per Josep Rof en : foto, poema , comentaris tancats
Canon EOS 400D 22/11/2009 d’en jrrof
ei!
Si la sort fos un ball
ballaríem a totes hores
els peus delerosos
i la vida se’ns acabaria
ballant i cercant la sort.
Josep Rof i Rof sempre busca la sort sense ballar…
records! 20, octubre de 2009
Publicat per Josep Rof en : General, poema , comentaris tancats
20/10/2009 Avui fa un dia gris emplujat per emplenar el temps a casa m’he fet un passeig per al poemari que tinc guardat, entre d’altres un m’ha cridat l’atenció per la seva senzillesa és de la Júlia Costa i entronca amb els meus records de nen, quant feia un dia gris emplujat com el d’avui, corrien els anys 1947s a casa ens estàvem a la bora del foc, el pare ens feia crispells o arengada amb casaca, una paella negra al foc de terra feia el miracle, farina, oli, sucre i una arengada arrebossada, amb la farina que sobrava amb sucre feia els crispells… Ai! Dolços records del nen que mai he deixat de ser.
11/12/08 HIVERN
Grisor de boira
Filo el somni al capvespre
Flonja flassada.
Pluja a les mans,
Estels de purpurina
Damunt el glaç.
Blanc abrigall
La neu a la codina
Guarda un secret.
Cerç inclement
Arrossegues misteris
I mots feixucs.
Borrons petits
Amaguen noves vides
Entre el brancall.
Erms del temps mort
Prats on la vida passa
Sempre de llarg.
Sobre els camins
El silenci s’arrapa
Als còdols vells
Júlia Costa. Poemes inèdits (gràcies Júlia per evocar-me en vells records)
http://balcopoblesec.blogspot.com/
http://caracteresocultos.blogspot.com/
http://lapanxadelbou.blogspot.com/
http://biblioblo.blogspot.com/
http://plaerescriure.blogspot.com/
joan brossa! 12, octubre de 2009
Publicat per Josep Rof en : General , comentaris tancats
–Explica’m, tu, què és el sol. –El sol.
-Explica’m què és la lluna. –La lluna.
-I perquè en Pere plora amb desconsol?
-Perquè en sa vida no ha tingut fortuna.
-I les muntanyes què són? I els estels?
-No són més que estels i les muntanyes.
-I aquestes canyes? I aquestes arrels?
-Doncs no són més que això: arrels i canyes.
-I aquesta taula? I aquest balancí?
I aquestes mans que fan l’ombra xinesa?
Digues: i el món? i l’home?
-Heus aquí
L’última forma de la saviesa:
Mira’t a fons, afirma sempre el que és
i aprèn amb seny que no pots fer res més.
Glossa
Joan Brossa (Barcelona, 919-1998) va ser un poeta i artista d’una gran polivalència. Va escriure des de les xextines clàssiques fins a sonets, passant per les odes i elegies. La seva compenetració amb el grup de Dau al Set i la descoberta de les avantguardes de la primera meitat del segle passat va fer que se sentís fascinat per l’expressivitat de les imatges i el teatre de l’absurd, per la màgia dels jocs de mans o pel geni del transformista Fregoli. Fou així que passà a fer poesia visual i acabà fent instal·lacions poètiques, algunes presents en grans llocs públics d’Europa, per exemple Frankfurt o Barcelona.
Aquest poema visual es basa en el fet d’encaixar la paraula poema amb un tipus de lletra de bones dimensions amb la culata d’una pistola. L’efecte pretès, inicialment només és visual, ara bé, les pistoles disparen bales i fereixen el qui toquen, el poeta voldria que passés una cosa semblant amb aquest poema, o amb tots els poemes.
“Jo era un ull que veia
però no mirava. I tot
procés ha estat de
reeixir a saber mirar,
reeixir en l´empresa de
penetrar les coses”
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.