Navegació

aniversari 10, maig de 2011

Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, ELA, fotos jrrof, General, poema jrrof , 2comentaris

ANIVERSARI

ANIVERSARI

Jo ho noto: com em vaig tornant
menys cert, confús,
dissolent en aire
quotidià, bast
esquinçall de mi, esfilagarsat
i trencat pels punys.

Jo comprenc: he viscut

un any més, i això és molt dur.
¡Moure el cor cada dia
gairebé cent vegades per minut!

Per viure un any és necessari
morir-se moltes vegades gaire.

Àngel Gonzalez

ANIVERSARI: un de molt especial  és “el 10 de maig 2001 dia que em diagnosticaren una Esclerosis Lateral Amiotròfica ELA”, estava content d’acabar amb la incertesa de no saber el que em passava, fins i tot saben que m’emportava un regal per tota la vida.

Em varen dir que el pro mig de vida eren cinc anys, però igual amb dos o tres la malaltia s’emportava el malalt, anava sol, va ser directe i dur MOLT DUR.

No en volia saber res, ni parlar-ne a casa. Vaig passar un llarg temps de dol per assimilar-ho, “jo em trobava relativament bé”, no volia ni sentir parlar-ne, a casa estratègicament hi havia un llibre posat a la tauleta del saló “Soy Caty Salom”, el cap d’un temps el vaig llegir d’amagat en un tres i no res, aquesta vivència de la jove  Caty em ELA, va obrir-me per començar acceptar la malaltia, poc a poc vaig interessar-me per saber-ne més el llibre “Els Dimarts amb Morri de Mitch Albom” una vegada assimilada vaig agafar el convenciment d’explicar-ho, primer varen ser els amics i amb vaig adonar que tothom fugia d’estudi, sols els preocupava el seu constipat, això amb va fer “ser valent” vaig arribar a la conclusió de fer escrits als medis, quina il·lusió quant vaig veure el primer publicat, enseguida sem va ocórrer el títol que sempre més ha anat amb mi “La ELA la Gran Desconeguda” i es així, aquesta tasca encara l’estic practicant  per a difondre la malaltia sempre que puc, els avis de la plaça després de molta perfídia i petites dosis varen mig comprendre lo que em passava. Avui dia per sort hi ha molts medis escrits o TV que col·laboren a la seva divulgació.

Vaig penjar el facebook aquesta proclama per col·laborar a la seva divulgació.

PRESONERS DEL SEU COS programa d’ahir a la nit 19/04/2011 per la valentia de saber contar lo que et passa a tots els elàtics i llurs familiars gracies. Josep un elàtic més http://www.tv3.cat/videos/3475130/Presoners-del-seu-cos

Avui és el meu desè aniversari i que m’ho havia de dir que l’ELA i jo feríem camí junts durant deu anys… Se que soc una excepcionalitat, doncs he deixat per el camí molts elàtics…què amb un o dos anys ens han deixat +  “l’ELA fa estralls” per on passa  i passa. Sense enumerar-los… estan tots en el meu pensament…

-Vull fer una “menció especial per els elàtics que ens han deixat” coneguts per mi personalment o virtualment, molts de mails intercanviats, moltes falses esperances… fins que un dia es fa el silenci i et contesta un familiar, per la seva lluita i sofriment, per ells i llurs familiars mil abraçades.

Be per acabar un poema que vaig fer a l’estada de Llanars, és senzill, mal girbat, sol vol és un esbós de poema, que carai va sortir-me de l’anima i és el meu poema.

Jo

Carrers tots sols

arbres tots solts

al cel blau

la mà, el palmell

empenyent el joystick.

Carrers tots sols

arbres tots solts

la cadira i jo.

23/04/2011- 16:40 a Llanars

 -Un agraïment per tots els que em seguiu el blog.

Menció especial els metges de Bellvitge que m’atenen puntualment.

-També per el fisioterapeuta que delicadament cuida de mi.

-Els amics que de tant en tant fan per veurem, fen un esmorcar o un cafè.

-Per tots els elàtics que amb coneixen virtualment.

-Per tots els elàtics i familiars que sofreixen junts

-Finalment també els meus familiars que pateixen amb mi i per mi.

Deu anys. Dies… Tres mil sis-centes cinquanta dos abraçades per tothom. Josep

tarda 27, juliol de 2010

Publicat per Josep Rof en : poema , afegir comentari

Tarda 

Un paisatge acabat d’envernissar:

grisos els cels d’aigua; griso i prou

els ulls de la duració. Ara, al parc,

hi ha paraigües estampats amb lloros

i *galahs, i fons que s’apaguen.

I hi ha cartes que s’escriuen a algú

perdut en un estiu i que no sap.

Aquesta tarda em pregunto on arriben

els que s’amaguen d’una doble vida,

i per què vaig trobar-lo quan ja no vivia

entre els meus. (Així ho diuen; vaig

anar-me’n sense haver sabut qui són.)

m’ho pregunto quan de res no serveix.

Tard. Aquesta tarda. D’on ve, tarda?

Mescal Gabriel Planella

Imatges sobre Gabriel Planella   Gabriel Planella: Más poetas de Barcelona (5)   Gabriel Planella VUIT POEMES

Joan Brossa 7, febrer de 2010

Publicat per Josep Rof en : poema , afegir comentari

images.jpg  Eco

-Explica’m, tu, que és el sol, – El sol.

-Explica’m que és la lluna. –La lluna.

-I perquè en Pere plora amb desconsol?

-Perquè en sa vida no ha tingut fortuna.

 

-I les muntanyes

-Explica’m,què són? I els estels?

-No són més que els estels i les muntanyes.

-I aquestes canyes? I aquestes arrels?

-Doncs no són més que això: arrels i canyes.

 

-I aquesta taula? I aquest balancí?

I aquestes mans que fan l’ombra xinesa?

Digues: i el món i l’home?

 

                                            -Heus aquí

La última forma de la saviesa:

 

Mira’t a fons, afirma sempre el que és

i aprèn amb seny que no pots fer res més.

                                             Joan brossa

Salvador Dalí 16, desembre de 2009

Publicat per Josep Rof en : General , afegir comentari

dali_2.jpg  Era una vaca molt gran… no, era un telefonista… no, era un ós que demanava caritat en el barri jueu. La sal i el pebre, el pessebre –les pessetes. Compten pessetes a dalt del taulell de la taverna. Un geperut compta pessetes a dalt del taulell. Pessetes. Passa pel pont ensucrat l’ós pobre i amb la llengua es treu la neu dels esclops. Feren entrar l’ós i el ficaren al llit.

Salvador Dalí, «Nadal a Brussel·les (conte antic)», L’Amic de les Arts, núm. 20 (Sitges, 30 de novembre del 1927)

+ Aquesta setmana: mots miscel·lanis. El d’avui en record de Salvador Dalí; enguany ha fet 20 anys de la seva mort a Figueres. (Figueres, Gerona, 1904 – Púbol, 1989)   

esclop  (m) 1  Calçat de fusta tot d’una peça, emprat per a caminar per llocs humits, treballar l’hort, etc. 2  Calçat de cuir, sense talonera i amb sola gruixuda de fusta o de suro.[Etimologia — Probablement d’un encreuament del llatí «sculponeus», ‘esclop’, amb el llatí vulgar «scloppus», ‘esclafit, soroll sec’, amb el resultat d’un llatí vulgar «scloppos».]

 b5fp261.gif http://www.rodamots.com/mot.asp?nm=2398  // 

Biografia de Salvador Dalí

 –

i si canto trist… 28, novembre de 2009

Publicat per Josep Rof en : foto, poema , 4comentaris

img_2123.JPG

castell de Begur 

I si canto trist

 

Jo no estimo la por, ni la vull per a demà,

no la vull per avui, ni tampoc com a record;

que m’agrada els somrís

d’un infant vora el mar

i els teus ulls com un ram d’il·lusions esclatant.

 

I si canto trist

és perquè no puc

esborrar la por

dels meus pobres ulls.

 

Jo no estimo la mort

ni el seu pas tan glaçat,

no la vull per avui, ni tampoc com a record;

que m’agrada el batec d’aquell cor que, lluitant,

dóna vida a la mort

a què l’han condemnat.

 

I si canto trist

és perquè no puc

oblidar la mort

d’ignorats companys.

 

Jo estimo el meu cant, perquè sé que han callat

Tantes boques, tants clams, dient la veritat;

que jo m’estimo el cant

de la gent del carrer

amb la força dels mots

arrelats en la raó.

 

I si canto trist

és per recordar

que no és així

des de fa tants anys.

 Lluís Llach.

i si canto trist… 28, novembre de 2009

Publicat per Josep Rof en : foto, poema , 5comentaris

img_2123.JPG

castell de Begur 

I si canto trist

 

Jo no estimo la por, ni la vull per a demà,

no la vull per avui, ni tampoc com a record;

que m’agrada els somrís

d’un infant vora el mar

i els teus ulls com un ram d’il·lusions esclatant.

 

I si canto trist

és perquè no puc

esborrar la por

dels meus pobres ulls.

 

Jo no estimo la mort

ni el seu pas tan glaçat,

no la vull per avui, ni tampoc com a record;

que m’agrada el batec d’aquell cor que, lluitant,

dóna vida a la mort

a què l’han condemnat.

 

I si canto trist

és perquè no puc

oblidar la mort

d’ignorats companys.

 

Jo estimo el meu cant, perquè sé que han callat

Tantes boques, tants clams, dient la veritat;

que jo m’estimo el cant

de la gent del carrer

amb la força dels mots

arrelats en la raó.

 

I si canto trist

és per recordar

que no és així

des de fa tants anys.

 Lluís Llach.

sort! 23, novembre de 2009

Publicat per Josep Rof en : foto, poema , afegir comentari

img_3775.JPG

Canon EOS 400D 22/11/2009 d’en jrrof

ei! 

Si la sort fos un ball 

ballaríem a totes hores

els peus delerosos

i la vida se’ns acabaria

ballant i cercant la sort. 

Josep Rof i Rof sempre busca la sort sense ballar…

records! 20, octubre de 2009

Publicat per Josep Rof en : General, poema , 1 comentari fins ara

s43153417037_1953.jpg20/10/2009 Avui fa un dia gris emplujat per emplenar el temps a casa m’he fet un passeig per al poemari que tinc guardat, entre d’altres un m’ha cridat l’atenció per la seva senzillesa  és de la Júlia Costa i entronca amb els meus records de nen, quant feia un dia gris emplujat com el d’avui, corrien els anys 1947s a casa ens estàvem a la bora del foc, el pare ens feia crispells o arengada amb casaca, una paella negra al foc de terra feia el miracle, farina, oli, sucre i una arengada arrebossada, amb la farina que sobrava amb sucre feia els crispells… Ai! Dolços records del nen que mai he deixat de ser.

11/12/08 HIVERN

Grisor de boira

Filo el somni al capvespre

Flonja flassada.

 

Pluja a les mans,

Estels de purpurina

Damunt el glaç.

 

Blanc abrigall

La neu a la codina

Guarda un secret.

 

Cerç inclement

Arrossegues misteris

I mots feixucs.

 

Borrons petits

Amaguen noves vides

Entre el brancall.

 

Erms del temps mort

Prats on la vida passa

Sempre de llarg.

 

Sobre els camins

El silenci s’arrapa

Als còdols vells

 

Júlia Costa. Poemes inèdits (gràcies Júlia per evocar-me en vells records)

http://balcopoblesec.blogspot.com/   

http://caracteresocultos.blogspot.com/   

http://lapanxadelbou.blogspot.com/    

http://biblioblo.blogspot.com/    

http://plaerescriure.blogspot.com/    

joan brossa! 12, octubre de 2009

Publicat per Josep Rof en : General , afegir comentari

pistola.jpgbou.jpgdos.jpg

Explica’m, tu, què és el sol. –El sol.

-Explica’m què és la lluna. –La lluna.

-I perquè en Pere plora amb desconsol?

-Perquè en sa vida no ha tingut fortuna.

 

-I les muntanyes què són? I els estels?

-No són més que estels i les muntanyes.

-I aquestes canyes? I aquestes arrels?

-Doncs no són més que això: arrels i canyes.

 

-I aquesta taula? I aquest balancí?

I aquestes mans que fan l’ombra xinesa?

Digues: i el món? i l’home?

                           -Heus aquí

L’última forma de la saviesa:

 

Mira’t a fons, afirma sempre el que és

i aprèn amb seny que no pots fer res més.

 

Glossa

Joan Brossa (Barcelona, 919-1998) va ser un poeta i artista d’una gran polivalència. Va escriure des de les xextines clàssiques fins a sonets, passant per les odes i elegies. La seva compenetració amb el grup de Dau al Set i la descoberta de les avantguardes de la primera meitat del segle passat  va fer que se sentís fascinat per l’expressivitat de les imatges i el teatre de l’absurd, per la màgia dels jocs de mans o pel geni del transformista Fregoli. Fou així que passà a fer poesia visual i acabà fent instal·lacions poètiques, algunes presents en grans llocs públics d’Europa, per exemple Frankfurt o Barcelona.

Aquest poema visual es basa en el fet d’encaixar la paraula poema amb un tipus de lletra de bones dimensions amb la culata d’una pistola. L’efecte pretès, inicialment només és visual, ara bé, les pistoles disparen bales i fereixen el qui toquen, el poeta voldria que passés una cosa semblant amb aquest poema, o amb tots els poemes.

“Jo era un ull que veia

però no mirava. I tot

procés ha estat de

reeixir a saber mirar,

reeixir en l´empresa de

penetrar les coses”

tren_lletres.jpgmans_ulls.jpgvolks.jpg

treva! 11, octubre de 2009

Publicat per Josep Rof en : General , 1 comentari fins ara

empedrat-de-morou.jpg

Treva

Llisca la broma baixa

entre l’aigua i la serra.

 

I a cada so ressona

enmig del blau del cel:

l’aleteig d’una garsa,

una pedra que s’ascla

o el salt de la guineu.

 

Ben quieta, ni respiro

Per no desfer el miratge.

 

M.Dolors Millat
“Al batec de la terra” Meteora