en fallen les esquerres 19, gener de 2016
Publicat per Josep Rof en : ELA, foto jrrof , comentaris tancats
Converses entre elàtics, tot és real, sols he obviat els noms
Hola Maria a tu et fallen les esquerres, com a mi. Estem com el país, que no va ni em rodes.
La fisio t’anirà be, per poc que et faci és molt per un cos feble com el nostre. A mi un dia dimecres respiració i l’altre divendres estiraments a dalt la camil·la movible que porta ell, es diu Joan és jove i trempat.
Et distraurà anar a passejar al Condis i de pas compraràs faltes o excuses a el dia que plogui no surtis. Jo porto un paraigua a la motxilla em diuen on vas em el paraigua amb aquest sol? Niant que passejant gossos, jo passejo el paraigua, amb quedo tant panxó.
Ahir vaig fer cap a l’Asil on guarden els avis, doncs i tinc un amic, t’ho explico: a la plaça cada mati si fa bo xerrem una collada d’avis, tots natius garriguencs, mes grans que jo. En Pere era un d’aquests avis, de xarrada sobrera, a mi me aprecia, al saber que pateixo una ELA, es va obrir VS a mi, doncs la seva dona va morir fa anys d’ELA (em poc temps la va fondre) ell estava sol i en sorgir-li una malaltia de ossos, va ingressar a l’Asil.
Per les tardes a l’Esplai juguen el domino. El diumenge al Patronat s’esmorca i en cavat la partida, jo els acompanyo amb un cafè, el domino no l’he jugat mai.
Un dia varen treure fotos de cada u d’ells i d’altres, amb la fi de enganxar-les a la paret. En Pere se’n va assabentar. Ahir li vaig fer visita. Quant està al llit no vol rebre a ningú. Vaig ensopegar-lo a l’ascensor. Una premonició, una casualitat, ens saludarem, poqueta estona, doncs repartien els berenars, el temps just perquè amb parles de la foto. Jo la tenia fotografiada. Si la trobo te la portaré. La foto no se de quant era feta, (vaig estar a casa recollit per trencament de tíbia/peroné) si que la vaig fotografiar el 19/07/2015.
Avui l’he portat, ell no hi era, avia anat de metges. Només pensant amb la il·lusió que li farà, fa que jo em senti feliç. L’he entregada amb un marc llargarut amb “els quatre genets del domino”, de la partida del diumenge.
Així és la VIDA! en aquest cas repartir el regal embolcallat de somriures, per fer a la gent un xic més feliç.
Abraçades Josep
a la Plaça de la Sínia una dona passeja el paraigües
Bon vent i barca nova! 22, novembre de 2015
Publicat per Josep Rof en : la meva ELA i jo , comentaris tancats
Ovidi Montllor
Bon vent i barca nova!
Tots els camins van a Roma
Au, adéu! Comence el meu comiat
a tot el temps passat.
Bon vent i barca nova!
Au, adéu! Comence el meu comiat
a tot el temps passat.
Bon vent i barca nova!
Sé, però, que no s’estrena un prat
seguint sent rellogats
a dins una gran cova.
Mil espills em trenquen en la nit
colpegen el meu pit
i m’omplen d’ais la boca.
I un badall ofega el meu crit
i deixa l’ull humit
i el nas demana: Moca’t!.
Au, adéu! Comence el meu comiat
a tot el temps passat.
Bon vent i barca nova!
Au, adéu! Comence el meu comiat
a tot el temps passat.
Bon vent i barca nova!
Nova sang arriba al meu cervell
i em sent tibar la pell,
i em torna a la memòria
temps de caça, de peixos i d’ocells,
de joves i de vells…
Però ara es altra història?…
Tot i així un qualsevol fracàs
em posa en el percaç
dels records sense glòria.
Au, adéu! Comence el meu comiat
a tot el temps passat.
Bon vent i barca nova!
Au, adéu! Comence el meu comiat
a tot el temps passat.
Bon vent i barca nova!
No és clar, per tant també és obscur.
Tinc a davant un mur.
El riure se’m capgira.
L’atzucac em fa fer un atur.
Present, passat, futur…
i un mateix temps de mira.
Veig el blat més tendre que madur,
veig qui mana segur.
El món no avança: gira.
Au, adéu! Comence el meu comiat
a tot el temps passat.
Bon vent i barca nova!
Au, adéu! Comence el meu comiat
a tot el temps passat.
Bon vent i barca nova!
Un forat em torna a donar llum,
un cigar em don fum
i una ampolla, empenta.
Cec d’engany em guie pel bastó
malfie del color
i de lletra d’impremta.
Done fe d’aquestes sensacions,
li llence al foc carbó
i retorne als meus trenta.
Au, adéu! Comence el comiat
i sóc nou arribat.
No me’n vaig; sóc qui torna.
Au, adéu! Comence el comiat
i sóc nou arribat.
No me’n vaig; sóc qui torna.
Au, adéu! Comence el comiat
i sóc nou arribat.
No me’n vaig; sóc qui torna.
Au, adéu! Comence el comiat
i sóc nou arribat.
No me’n vaig; sóc qui torna.
22/11/2015 avui fa vent, molt vent… el vent d’avui m’ha fer recordar la frase… “Bon vent i barca nova!” l’hauríem d’aplicar per a tot, la renovació per ser nou, res de poltrones, tots el polítics 4 anys i fora… Josep
ela, i bicicleta 21, octubre de 2015
Publicat per Josep Rof en : la meva ELA i jo , comentaris tancats
i, bicicleta
i, fa anys que rellisco pels pendents del temps
i, deixo que la llum pentini els batecs secrets de les coses
i, invento mil vides i no goso moure’m
per por de trencar les sensacions del meu cos, bicicleta
i, tinc un desig present de tu bicicleta
i, jugo cada dia a apartar el vel que et cobreix al traster
i, et gaudeixo en el record escoltant les simfonies, canviant els pinyons
i, descobrir que encara sento bufar el vent a la costa
i, continuo vivint cada dia per no oblidar-te bicicleta
i, bastin les absències amb records amb la suor del meu acalorat cos
i si viure em cansa algun dia, t’emportaré amb mi bicicleta.
i, 25/03/2012 primer post
i, 21/10/2015 repeteixo el post
Protesto
ELA, protesto contra la teva severitat
car m’has arrabassat part del meu cos
i encara no en tens prou
que vols allargar el meu llanguiment.
Mai més ja no tindré força ni vigor.
Perquè et vas aparèixer ela?
Molt, protesto contra la teva severitat
car m’has arrabassat part del meu cos.
Josep Rof Rof
http://www.fundaciomiquelvalls.org/ca/
crisantems de la tardor 17, octubre de 2015
Publicat per Josep Rof en : General, la meva ELA i jo, narcís comadira , comentaris tancats
AD PETENDAM PLUVIAM
Cau, pluja beneïda,
cau a poc a poquet.
Primer, xopa la terra,
les prades de muntanya,
avetoses, fagedes, bedollars,
i els boscos de pi negre, de roures i alzines.
Renta els verds i els pollancs,
amoroseix les molses, dóna
confiança els fongs. Xopa
la garriga resseca. A poc a poc.
Fes que l’aigua regali
per escorrancs, pels rierols,
que hi canti mentre baixa
a engrandir els rius petits i aquets
facin créixer els més grossos.
Sí, fes-te riu,
fes que els embassaments
pugui nodrir canals i regadius,
i, així, donar saó a les hortes, perquè apis i cols,
porros i bròquils, faves i pèsols
puguin fer-se tranquils.
Torna’t aigua corrent, rega
els jardins dels crisantems de la tardor,
rega els jardins d’abril dels lilàs i les roses,
rega els jardins de les dàlies d’estiu.
Rega l’espera de l’hivern.
I quant ho hagis fet tot,
vés cap el mar, tranquil·la construeix
paradisos d’ambigüitat,
aiguamolls i sorrals,
goles i deltes, fangueig
per les anguiles i les granotes.
Que i vinguin els ocells de pas,
feliços del repòs del seu viatge.
I al final tu també abandona’t, descansa
en llits de sal i algues. I quant t’aixequis altre cop
–i no mandregis gaire–, torna els principi.
Cau la pluja beneïda,
cau a poc a poquet,
vessa’t sobre els humans,
calma la set, renta’ls els cossos,
sigui’ls bàlsam simbòlic
de les ferides resseques de la culpa.
NARCÍS COMADIRA
Aquest matí, el SOL calenta de valen, convidava a treure’s roba. Bé, jo no me n’he tret pas, tot recordant-me de sentir-ho dir, quant jo era jovenet dels mes grans “lo que atura el fred, atura la calor” He dinat, he fet la migdiada, el sol traspassava les cortines, m’he despertat les quatre en punt, ja s’havia espatllat el dia, corria un aire fred, els natius garriguencs en diuen SALIGARDA. M’he quedat a casa, he picat la poesia d’en Narcís, a passat a engruixir el bloc CaPaLTaRD, a PoQueTa NiT. Josep
mail entre malalts d’ELA 15, setembre de 2015
Publicat per Josep Rof en : la meva ELA i jo , comentaris tancatsHola que tal estàs? el pròxim divendres tinc control a Bellvitge, haig de dormir la nit abans amb el pulsòmetre (el recull el dijous el missatger) ja tinc l’autorització per l’ambulància, ves per on han passat 6 mesos de l’última visita. He caigut tres vagades, vaig per la 71?? quasi com anys tinc, tret d’una, el març que vaig trencar-me la tíbia i el peroné, les altres dues per sort no m’he fet res, a part dels cops, amb 15 dies dugués caigudes, una fen el traspàs entre les dues cadires, la manual és va girar i jo escolat entre les dues a terra, picat amb el cap al moble, l’altre a Llanars abans de anar a dormir també d’esquena, mira que vaig em compte…
Tinc molta mucositat i amb dona tos, és liquida, fins que no l’he pogut arrencar, no tinc força ni per tossir…avui he anat el metge del cap i m’ha receptat un xarop, espero que circuli més fluidament. He fet un passeig a la farmàcia, doncs aquest matí no tenien totes les medecines.
He estrenat una bossa nova, molt gran, de bon preu, ja estava cansat de fer publicitat, de l’ortopèdia on vaig comprar la Kite, miraré si trobo on la vaig comprar , per si l’has de menester, feia molt dies que la buscava per internet i res de res.
https://www.ortoweb.com/bolsa-auxiliar-impermeable-para-silla-de-ruedas
Endavant sempre malgrat les fleumes, les caigudes, les medecines, les llargues visites a Bellvitge: Els 72 anys, cal agafar-ho amb calma, els dies no passen VOLEN! i nosaltres amb ells.
Una forta abrasçada! d’un cos afeblit per una ELA de nassos. Josep
ELA 14, setembre de 2015
Publicat per Josep Rof en : la meva ELA i jo , comentaris tancatsVIDA I MALALTÍA
“La Gran Desconeguda”
Josep Rof
La Garriga
“Tu no ets la teva malaltia”, diu Sílvia Cóppulo en el seu article a EL PERIODICO titulat de la mateixa manera (4 setembre). “Et miraré als ulls” sàvies i reals paraules, que m’entren directament al cor. Com a malalt d’Esclerosi Lateral Amiotròfica (ELA) des de fa catorze anys, he après a viure sense saber-me malalt, malgrat haver d’utilitzar cadira de rodes des del 2003. L’ELA i jo som un, anem junts a tot arreu, escolto els seus embats el meu cos, ella sempre hi és, com lladre silenciós, que mira de deixar-nos com un ésser vegetal. Vol prendre’ns part del nostre cos, fins a deixar-nos només moure els ulls. Jo tinc la sort d’haver agafat una ELA lenta. El seu pas per al meu cos, m’ha robat el plaer de caminar, he fer servir un sistema de bipressió positiva per dormir, al menjar m’ennuego, (fins i tot em passa amb la meva pròpia saliva), les flegmes que t’ofeguen… La Sílvia: “estimat amic, ara que estàs malalt, et continuaré mirant als ulls”. Però no tothom ho aconsegueix. Jo mai he deixat de fer alguna cosa, salvant els impediments de l’ELA. No em sento malalt. Sóc una persona, que conviu amb una malaltia. Entre tots farem que l’ELA no sigui “La Gran Desconeguda”
carta-lectors el periódico publicada el diumenge 13/09/15 Josep
http://www.fundaciomiquelvalls.org/ca/
swing 5, agost de 2015
Publicat per Josep Rof en : fotos jrrof, francesc garriga barata, la meva ELA i jo , comentaris tancats
SWING
Francesc Garriga Barata
l’olor dels pins desperta
carícies oblidades,
el bosc convida a la nostàlgia.
captiu del que no tinc,
recompro el que he perdut.
ni eternitats ni mites
al llit de les sorpreses.
vet aquí el que ara estimo;
la flor que lluita entre esbarzers,
els arbres que retroben fulla i fruita,
les quatre estacions del verd al blanc
i el raig inesperat d’un sol de pluja
que tinti el cel amb els colors de l’arc.
i el gol efímer d’un nou dia
i prou.
no hi ha respostes
potser no hem sabut mai com preguntar
ni aquí, ni quan, ni què.
iens ha costat saber que una resposta
no és feu dels mots, no més:
les mans, el sexe, els ulls
també responen.
més castic que no premi, les paraules,
des de babel,
l’espasa que interroga,
silenci, crit, tempesta, presa i pausa,
pregunta, no resposta,
caldrà parlar amb el cos,
substituir la lletra per un gest,
un gest, només un gest,
migjorn o tramuntana,
les mans esteses al camí dels folls,
per vèncer mites i esventar llegendes.
La poesia m’agrada, m’entren, m’acompanya,
en el dia a dia en la lluita amb una ELA de catorze anys,
ella i jo fem el camí de VIDA! junts. Josep
ser vell 22, juliol de 2015
Publicat per Josep Rof en : fotos de jrrof, la meva ELAi jo , comentaris tancats
Mur
Mirar com perdent la mirada
-liquen, falguera, rovell-,
inundar-me de pedra, ser pedra, ser vell
com el món, reposar…
No m’adono pas que sigui vell, arrossego una ELA fa 14 anys, en el transcurs del últim any m’he vist envoltat de precarietat en la salut, la intoxicació agost 2014, març 2015 tíbia i peroné, juny una vexada de les constants vitals, encara m’estic recuperant. A pesar dels ensurts de la VIDA! amb 72 anys no amb sento vell…gran si vell NO. Aquestes pedres si que en són de velles. Com deia l’Espinàs amb els seus 88 anys <<Ser vell és l’única manera de viure molt de temps>> Josep
La lucidesa de saber-se vell J. M. ESPINÀS
http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/lucidesa-saber-se-vell-4371535
aforismes 8, juny de 2015
Publicat per Josep Rof en : aforismes, fotos jrrof, Gaspar Hernandez , comentaris tancats
GASPAR HERNÁNDEZ
L’art de viure
(Aforismes d’escriptors)
L’univers és molt bell, però no diu res.
Les quatre estacions segueixen una llei fixa,
però no les podem escoltar. Tota la creació es basa
en principis absoluts, però no hi ha res que parli.
De manera que el savi de debò se situa sobre la bellesa
creades. El savi de debò no fa res més
que contemplar l’univers.
Zhuangzi
Què sé de mi? Què sé dels altres? Aquesta és
la qüestió clau i definitiva: el coneixement. Sé poc
de mii encara menys dels altres. Ombres, observades
des de la caverna platònica, sovint en soledat.
no pas en comunitat, com va imaginar el grec.
M’he de refiar dels sentits, de la raó, de la memòria
i de l’instint. No disposa d’altres instruments.
Valent-me’n, doncs, m’he de manejar en aquest món,
preservar-m’hi, perquè, en definitiva, jo, ésser viu,
el cos, vaig ser el principi de mi, la persona,
i en seré la fi. No és egolatria, sinó ciència empírica;
a la sorra, mentre a la llunyania, a l’horitzó,
cel i mar ja es confonen en la fosca imminent.
Miquel Pairolí
Quant arribem als cinquanta anys,
les persones intel·ligents fan seriosament
allò que els vint-i-cinc anys els hauria
fet morir de riure.
Gustavo Flaubert
L’única alegria del món és començar.
Viure és bonic perquè viure és començar, sempre,
a cada punt. Quan manca aquesta sensació —presó,
malaltia, costum, estupidesa–,
ens voldríem morir,
Cesare Pavese
— La Garriga 7 de juny el CORPUS 2015
14 anys 10, maig de 2015
Publicat per Josep Rof en : General , comentaris tancats
mail a la meva Dra.
Hola Dra. Monica Povedano fa dies que et volia escriure’t , aprofito avui que es el mèu ANIVERSARI junt amb teu equip. Era un 10 de maig del 2001 el Dr. Matos tot seriós va dir-me: vostè te una malaltia degenerativa de nom ELA, no hi ha medecina que la guareixi, el promig de VIDA son 5 anys, però amb 1 o 2 niant que ja ens deixen, l’anirem seguin.
Anava sol, vaig sortir content d’acabar amb l’angoixa de saber el que em passava. Cap preocupació per l’ELA. Vaig informar a casa. No vaig anar-hi fins el cap vespre. Quant vaig arribar tots sabien de la malaltia més que jo, se informaren via Internet. Estaven preocupats. Tots menys jo. Mes aviat alliberat per saber lo que em passava.
Com enfrontar-la? Vaig passar un any llarg de dol. No em parlava amb ningú i no volia saber –ne res de l’ELA. Fins que un dia vaig parlar-ne amb el mecànic de casa de la meva edat, aviem anat a col·legit junts. Li vaig explicar explícitament, no amb va escoltar, a ell sols li preocupava el seu refredat. Amb vaig adonar que els humans no saben escoltar, sols preval el jo personal.
A partir d’aquesta experiència, vaig adquirir la necessitat d’explicar-ho als medis, així ho vaig fer, va ser publicat varies vegades, col·laborant a la divulgació de l’ELA perquè no sigui la Gran Desconeguda. Vaig obrir un bloc, la Fundació adELA Madrid va penjar-me el ling al seu bloc, lo qual el va fer extensiu a tot el mon de parla castellana, vaig rebre comentaris, mails permetent-me mantenir converses, ja quasi no viu ningú d’aquells primers. La ELA fa estralls. Vull reconèixer que la meva ELA m’ha respectat, a **dia d’avui era autosuficient per ser independent, tret de petites coses, fa anys que camino per casa amb caminador, utilitzo la cadira manual per acostar-me a la taula o prendre el sol al pati, la elèctrica per sortir a passejar.
Sols tinc una preocupació, tornar a caminar, el passat 25 de març vaig caure,una més de les tantes (+66) però aquesta va ser diferent, els danys varen acabar amb la meva llibertat i pesar a ser dependent, al llit amb la tiba i peroné, incapaç de anar a peu coix, ni siquiera poder posar-me en la cadira. Ara sense guix, pendent del 20 traurem un clau i a les hores podré aposar-me sobre el peu de nou. Rebo la recuperació per en Jordi el fisio, estic en bones mans. Espero poder VOLAR els meus passejos tertulians, biblioteca, reconec que aquets any m’he perdut la PRIMAVERA, amb consola que “cada any la primavera ens arriba puntualment”
Quantes vegades he pensat amb tu Dra. Sempre m’has dit o recordat “compta amb caure” caure, és una conseqüència de caminar, una altre cosa és feres mal, un dia no molt llunyà ja no cauré més…
A pesar de la respiració, les fleumes, d’escanyussar-me, la pèrdues de força en les mans i els peus per caminar, les moltes rampes, soc una persona entre els meus FELIÇ! La ELA i jo som u.
Agraïments VS a tot el teu equip, una forta abraçada per tu.
Josep
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.