realitats! 30, agost de 2008
Publicat per Josep Rof en : poema , comentaris tancats
escrit a les 02:06:07 hores
REALITATS!
Ara, l’angoixa s’apodera
de mi constantment.
És com un lladre.
Amb roba el temps
per acaronar-vos.
Les nits són llargues,
els dies també.
Res m’omple.
Un neguit constant
m’ho impedeix.
Són els somnis reconfortants??
Si ho són…
A mi, és l’únic que amb queda.
Un lladre interior
s’ha apoderat de mi.
Per distraurem i
no poder gaudir
de l’entorn què m’envolta.
Ahir,
unes petites formigues
sense saber-ho… a
companyaven la música
d’un cansat respir.
Rés és resisteix…
Tot és resisteix…
Avui, un cos cansat i pesat…
El llit ha trencat.
Menys mal?? Què un ocellot
cercant el sopar a la gespa
m’ha robat i se m’ha endut
tots els mals pensaments.
Amb l’Oló de la gespa recent regada,
he vist la neta somrient al balcó.
S’acabava de banyar.
Ella estava neta. Jo també.
L’ocellot ha fet bé la feina.
És de matinada, per companyia
els pensaments i uns esternuts.
M’entono, m’entorxo…
Ara ho he trobat carai!!!
M’envelentono”
Un ha de ser valent”
per moure el pes d’un cos cansat,
sinó pregunteu-li al llit
que aquesta nit ha fet figa,
cansat de suportar pes i
angoixats pensaments.
Atxim” se m’han acabat
els mocadors… Atxim” Atxim”
Ara amb trobo millor??
He buidat el nas i el pap.
dilluns, 19 / juny / 2006
rofrofjosep és jrof
Allà… 28, agost de 2008
Publicat per Josep Rof en : fotos, poema , comentaris tancats
Allà…
Soc fil d’aigua que brolla de la font.
Soc pedra acariciada pel el brunzir del riu.
Soc arbust salvatge que creix els llindars.
Soc pi nou, soc fusta vella, pedra de colors.
Soc mata juganera que envolta el llindar.
Soc un tros de plàstic atrapat al pedram,
dolçament acariciat per la riuada.
Soc un altre transportat riu avall,
xocant amb les pedres, escoltant l’aigua,
mirant el cel, de fons les muntanyes.
Soc un mer farcell passejat per mercats.
Soc cendra escampada fen camí riu avall.
Soc pi nou, soc fusta vella, pedra de colors.
Soc a la font a la vora del riu i, amb…
¡¡¡La vostre companyia ho soc TOT!!!
dissabte, 26 / agost / 2006
rofrofjosep és jrof
les formigues! 28, agost de 2008
Publicat per Josep Rof en : General , comentaris tancats
LES FORMIGUES Si les formigues os envaeixen la casa no us preocupeu teniu un munt de solucions…
-Rebrertran: (és una marca d’un nou producte que actua enèrgicament contra elles)
-Sal: (de cuina, escampar-la per allà on circulen, no els agrada i s’han van)
-Fulles de llorer: (traieu els nervis, picar la fulla i escampar-ho)
-El pot d’esprai: (ruixar-les amb el contingut de l’esprai)
-Pols letal formigues: (la compra és al detall, a drogueries)
-Petroli: (mullar un drap i fregar el camí per on passant)
Si amb cap d’aquests consells no hi trobeu els resultats esperats, “no desespereu” perquè nià un altre que no sol fallar mai, és de persistència…
-Mirar de convèncer-les: aquests remei no falla mai però s’ha de tenir paciència (s’ha de xerrar amb elles, convèncer-les perquè no surtin del cau).
APUNT: visc en un baix amb jardí, a dins a casa nià un munt per tot, arrepleguen el troben, unes van i d’altres venen, totes atrafegades és un no parar, disfruto contemplant-les i rabio quant es posen on molesten mai he usat Rebrertran si la persistència per convenç-se-les, són tossudes i no hi ha manera que m’entenguin.
Rebertran és un producte imaginari, axis és que no el busqueu a cap adrogueria, canteu-li’s cançons sembla ser que a les formigues els hi agrada!
LES FORMIGUETES Les petites formiguetes // a l’estiu, // quan el blat ja està segat, // ben collit i apilotat, // surten arrengleradetes // del seu niu, // fent xiu-xiu, fent xiu-xiu. // Cap aquí, cap allà, // van collin les espiguetes, // cap aquí, cap allà, // que pertot arreu n’hi ha.
LES FORMIGUES Les // trafegueres, // bellugoses // i feineres, // que caminen // en renglera // arrepleguen // a l’estiu // les granes // escadusseres // que han pispat // de les garberes; // les traginen // per dreceres // i les guarden // dintre el cau/niu.
links de formigues: Formigues, Formiga – Viquipèdia, Les formigues dels paisos catalans, Les Formigues Tibetanes, El blog de les formigues / El blog de las hormigas,
dijous, 28 / agost / 2008 Josep Rof i Rof és jrof
per anar-hi pensant! 27, agost de 2008
Publicat per Josep Rof en : poema , comentaris tancatsPer anar-hi pensant!
Jordi Pope
El temps és curt
El que és curt del temps és que ens passa sense adonar-nos.
El temps sempre és curt, perquè és el temps i ens passa volant.
És curt per a nosaltres, perquè l’home té l’eternitat en l’esperit. Ni que el temps sigui tan llarg com es vulgui, sempre és curt, vist l’eternitat.
Al costat de l’eternitat? No hi ha res al costat de l’eternitat.
L’eternitat és un absolut i no pot ser comparada amb res.
Una dona vella em deia: -Em troben vella perquè tinc una vuitantena d’anys; però, quan penso amb la meva infantesa, em sembla que és ahir-.
És veritat. El passat sembla sempre curt; i com més vell és un, més te la impressió de la brevetat de la vida.
L’home és fet per l’eternitat. Hi ha en ell el sentit de l’eternitat. És un element de la seva grandesa, del sentit de l’absolut, allò que li fa cercar sempre més del que hi ha.
Però la vida tant sols té sentit per a ell si la pren com un encaminament cap a l’eternitat.
El temps és curt, i nosaltres som fets per allò que no té acabament.
Un testimoniatge
Això ha estat escrit per Elie Baussart poc abans de la seva mort. La publicació és del febrer del 1965 i ell va morir el 30 de desembre del mateix any.
Un dia, -passant pel camí de tothom-, franquejarà la porta tot sol. Sigui quina sigui la seva tendresa, sigui quina sigui la seva fidelitat, ningú d’aquells que ell estima no passarà el llindar amb ell…
Prou racons obscurs,, prou fingiments, ni al•lusions, prou aparences – la nuesa i la transparència del cristall. Autèntic.
Amb tot el seu passat –els pecats perdonats i el vas d’aigua donat -en nom seu-
misteriosament resumint en aquest moment, perquè ja no hi ha més ahir, ni hi haurà més demà.
El temps, aquests temps que fou la nostre –pasqua-, el nostre pas, ja no existeix. Tot és eternament avui, un avui ple de la presència de Déu –o de l’absència de Déu–: angoixa alternativa, si no existissis tu, -filleta Esperança-.
La presència de Déu, llum, joia, amor, això és el que és irresistiblement bonic…
Germà Cos, és una cosa meravellosa de morir.
Sobre la seva imatge mortuòria, hi va posar aquest text:
-Nosaltres hem conegut l’amor que Déu té per nosaltres, i hi hem cregut-
dimecres, 13 / octubre / 2004
Josep Rof i Rof és jrof
Unes fites per pensar!
-Any nou: Una casa nova. Un pa acabat de sortir del forn. Un vi jove. Una mandra fèrtil. Un lent treball amb les mans. Una espera per si algú arriba a dir-nos que no ens ha oblidat. Ara és quan potser comença la vellesa. Joan Barril
-“Si ajudo a una sola persona a tenir esperança, no hauré viscut en va”. Martin Luther King
-La resta no importa. La mort és el més important de la vida. Crec que ja estic preparat. Però abans de la mort, hem d’ocupar-nos de la vida. Cada moment és únic. Si donem sentit a la nostra vida, arribarem a la mort amb pau interior. Tulko Lama Lobsang
-“Per ser feliç, mortal, camina sempre i oblida” Joan Brossa
-Só la Mort, la que Vola per la Nit! // Só lo Vertaderament Darrer de la llum capriciosa // Só la Porta infranquejable, la Finestra oberta // Só les Escales que davallen fins al Soterrani // Só el Rostre irrefutable, l’agonia Ardent // Só el “no te reflex” , la Riallera Ganyota // Só la Bisecció // Só els ossos Antics // Só el nen en les entranyes de la Putrefacció // Só aquest soroll de Baix que no és el meu // Só les agulles dels forats del Nas // Só el Vestit d’assaig // Só el Ressó del Tro // Só el Fossat oblidat // Só les Passes ulteriors, l’embolcall Proper // Só la cruel Transformació // Só el Virós pantà, la Negra Llacuna // Só les branques que esgarrapen la Lluna // Só l’impotent Silenci // Só la parròquia tafanera de la Vella Taverna // Só el Darrer Viatge, el fetorós alè // Só la foscor esperant-te // Só l’aire joiós de la Nit Tardívola // Só l’Òbit perfecte // Só d’en Jordi Pope 1953/2008 (el dibux de dalt és d’en Jordi Pope. Una il.lustració de Pascal Comelade )
se’ns acaba l’agost 2004 que hi farem! 26, agost de 2008
Publicat per Josep Rof en : reculls , comentaris tancats
Se’ns acaba l’agost… que hi farem!
Dons sí, se’ns acaba el més d’agost del 2004, amb aquest ja en son seixanta-un els passats per mi, que no és moco de pavo, ni pelo de viruta, ni gorro de recluta, quantes coses viscudes durant tots aquestos anys al mesos d’agost, mirant-t’ho des d’ara penso que seria bo poder tenir-lo escrit, en llegir-lo quedaríem parats de les similituds repetitives, any rera any, es clar la vida en si ja ho és de repetitiva, els humans som animals de costums és difícil canviar-nos radicalment perquè sempre tendim a fer el mateix, fins i tot ensopeguem amb la mateixa pedra moltes vegades, ve ho deixarem perquè ens embolicaríem massa ala fi i el cap en la nostra memòria no recordem masses coses d’aquest fabulós més, quasi per tothom són vacances. Ai! l’agost treballat, no vull recordar-te, gaudit, viscut, odiat, suat, disputat, treballat, el que es veritat és que són seixanta i una vegades plenament viscudes, cada u de la seva manera, els agostos passats no els vull recordar-los més, sols fer-ne memòria d’aquest any per deixaran constància amb conformo, val! D’un suposat descans, per el menys trànsit generat a casa per els nets, al estar a casa seva pare de vacances, alliberats de néts sobretot per l’avia, és ella qui du el pes del trànsit diari a casa, com que a l’agost ha set més fluït, sense peatges ni retencions, per aquest fet ja ha set un agost diferent per nosaltres, os ho confesso abades els he trobat a faltar? Deu ser per allò que som animals de costums, es que els nets os ho dic una vegada més, es fan estimar! Val! Agost es el més esperat per molts, ple d’il·lusions posades, per trencar les rutines diàries, fer quelcom diferent. Per l’avi i l’avia un agost diferent em passat uns dies a una casa de turisme rural Cal Carreter a la Vall de Mieres La Garrotxa acompanyats de me filla embarassada de la que serà per nosaltres,el cinquè net la Júlia, aquest fou un determinant per triar-ne unes vacances assosegades, pensant que a mi i a l’avia també ens convenien gaudir-les amb total tranquil·litat. Encara que realment gaudírem de pocs dies, ens passaren volant, en trobar-nos familiarment acompanyats de tota la família amb les seves visites a la casa de Mieres. De totes maneres fou bonic experimentar d’una altre manera per gaudir uns dies de descans, en un entorn ple de tranquil·litat, viure sense tele, ni radio, tornant a sentir els cants del galls, els ocells, les campanes marcant la vida del poble, bategant amb precisió els quars, les hores, també anunciant-nos amb els seus batecs, vigiles, naixements, defuncions i altres coses” per nosaltres, és un llenguatge desconegut, els del poble s’han passat de generació en generació el llenguatge de les campanes, com una cosa més sense importància, els tocs perdurant durant segles, conviuen ofegades en la molta comunicació que disposem, acarnissada lluita comunicativa, tocs de campanes per continuar se’n l’atenció i amb el seu ressò parlat fer-se sentir. La Garrotxa Parc Natural de Zona Volcànica, el volcà de Monstsacopa, d’Aiguanegra, de l’Estany, del Puig de l’Ós, de Bellaire, de les Bisaroques, de Montolivet, de les Bisaroques, de la Garrinada, de Pujalós, del Puig de la Garça, del Puig Astrol, del Puig Safont, del Closcat, del Torn, del Puig Martinyá, del Puig Cabrioler, del Racó, del Puig Jordà, del Racó, del Puig de la Costa, del Torrent, de Fontpobra, de Santa Margarida, de la Roca Negra, del Puig Subià, d’en Simó, no en visitem cap però els sentíem al nostre costat, el que sí visitarém al nucli medieval s. XII i XIV de Santa Pau, les il·lusions per dinar a Cal Sastre s’esvaïen per descans setmanal, però allà molt a prop ens esperava el Rest. Cal Fesol després de degustar-ne uns fesolets acompanyades d’altres viandes ens obsequiaren amb un fasolet de la sort junt amb un compte il·lustrat..
Cal Fesol, Restaurante en Santa Pau, Garrotxa – www.Turisme Girona …
Un dia fou dedicat al museu Dalí, al mercat d’Olot, a Banyoles per proveir-nos d’aliments i pareu de comptar, gaudir-ne al màxim del agosarat descans a l’era de Cal Carreter – Turisme rural a Mieres (la Garrotxa) Girona, Mieres, els dinars a Can Met, per cert la menja esplèndida, el servei fou d’allò mes correcte, per recomanar-lo. Vull deixar-ne constància de una cosa quelcom diferent d’aquest més d’agost, també n’hi han agut *caigudes, enregistrades al compte personal, han estat envoltades de molta…¡MOLTA SORT! Sense un considerable mal, tret de donar-li nous ensurts a l’avia, sense respectar-li ni el son de la nit. Cal destacar-ne varies sortides a Ribes – Inici, Setcases, Arenys de Mar, Blanes, gaudint dels diferents entorns i paisatges, en fi un agost diferent al sentin-nos sempre arropats ben acompanyats per el calor dels fills i les seves famílies.
Agost passat, agost volat! Un agost més o un menys” tan li fa com ho vulguem comptar Oi!
dimarts 31 d’agost del 2004
Josep Rof i Rof és jrof
Caiguda Nº 17 a Mieres Cal Carreter, caminat atenent una trucada de mòbil buscant cobertura desequilibri i a terra: Un fort cop al cap i una ferida al cap per la refregada amb la lliça del tancat.
sobre la mort! 25, agost de 2008
Publicat per Josep Rof en : reculls , comentaris tancats
PENSAMENTS D’EN JOSEP SOBRE LA MORT!
La mort és la cosa més segura que tenim, tot gaudint de la vida.
Nosaltres junt amb totes les coses que ens envolten a la vida, som periples. Un néixer, un morir. Cal adonar-nos” que la vida sempre ha set així. Tot començament l’espera un fi.
No pensis mai, perquè ara? Si no recreat/gaudeix sempre, del temps que l’has acompanyat, et donaràs compte que és molt el que haveu viscut junts, això et reconfortarà.
Penseu que és el primer que adquireix un recent nascut? El sol fet de néixer és una condició innata, per poder morir.
Pensa que al fer un petó a un ser estimat, a un fill, es com si dos cadàvers es vessessin. Se que és molt fort dir-lo d’aquesta manera però es així. La mort ens ronda a tots a cada instant, no distingeix d’edats, ni situacions. Sols per això viu intensament, recreat de petites coses, aquestes que abades per l’atabalament del dia a dia no hi raparem, gaudeix plenament tant com puguis del moment que la vida ens regala, pensa que aquest instant ja no hi serà més, dons que no et passi desapercebut, obrim els ulls, anem ven vius.
La burocràcia és un mal necessari fins a la mort. A la vida un ha d’aprendre a conviure amb la societat, a viure amb persones que; estan dormides, ronquen, son rondinaires, diferents de nosaltres, sempre fan coses que no ens agraden, deixem-los, mai ens imposem a fer el que nosaltres voldríem que fessin, deixem-los. Una vegada haguem assumit aquest mal necessari, ens sentirem bé per viure feliços al seu costat.
La llibreta d’apunts: Aquesta llibreta és el gos fidel dels meus pensaments i de la meva ànima. Sense ella, aquests reculls/pensaments d’en Josep no serien possibles, no podria retenir-los a la memòria.
dimarts, 17 d’agost del 2004
josep Rof i Rof és jrof
ESPERANÇA DE VIDA!!!!
l’esperança és un ball
sovint solitari
els peus delerosos
somien camins
que no arriben enlloc
I LA VIDA S’ACABA!!!!
Longevitat: Els metges solen prohibir menjar o beure massa per garantir-nos una vida llarga. No pensen que a vegades també fa mal viure massa. Massa pèrdues, massa soledat. Potser a vegades és hora de morir. Joan Barril
Gent gran, procurant no fer nosa, tirant amb poca cosa. Lletres Els Pets
La mort, com a gran por, ja no existeix. El que ara existeix és el temor al declivi, a la decadència física i a no valer-nos per nosaltres mateixos. jrof
forces tel-lúriques! 24, agost de 2008
Publicat per Josep Rof en : reculls , comentaris tancats
Forces tel·lúriques
Santuari de la Mare de Déu del Mont
Text de la revista DESCOBRIR Catalunya. Núm. 79
Per alguna estranya raó, la Mare de Déu del Mont, just a la frontera de la Garrotxa i l’Empordà, és l’epicentre d’un seguit de fenòmens curiosos; s’hi ha aplegat, a més, de tot de personatges peculiars. Per algun fenomen sobrenatural de la meteorologia, al santuari del Mont, la pluja plou cap a munt, posant en dubte la magnifica tornada d’una de les cançons mes personals de Fiti Pàez, “La lluvia nunca vuelve hacia arriba”. Aquest clar desafiament a les lleis de la naturalesa fa pensar que, més enllà de l’estranya fascinació que sempre exerceixen les grans muntanyes Guerau de Liost i el Montseny, Picasso i Santa Bàrbara, Verdaguer i el Canigó, el Mont emana una força indescriptible; tan indescriptible que ni el mossèn Cinto més grandiloqüent, més shakespearià, va copsar del tot. Aquells que, com el rector Enric Sala, coneixien les llegendes i la rumorologia que envolta el santuari parlen de la influencia de la Mare de Déu del Mont, fins i tot en els fenòmens atmosfèrics. Es conta que vers el 1870, l’eshores bisbe de Girona va fer una visita al santuari i, disgustat per l’excessiu barroquisme de la vestimenta de la verge, va decidir despullar-la. Després d’aquesta ofensa, la Mare de Déu va propiciar una pluja endimoniada que va acompanyar el bisbe en el seu camí de tornada. El prelat ja no es va recuperar mai de la solemne pulmonia que va contraure. Una anècdota que, sigui dit de passada, connecta més amb la Llei del Talió de l’Antic Testament, que no pas amb la moral evangèlica d’oferir l’altre galta. Que també va haver de fer front a les inclemències meteorològiques i els forts cops de vent d’aquesta talaia, va ser l’equip del científic francès Pierre Méchain, copare del sistema mètric decimal, quan a finals del segle XVIII, va convertir el Mont en centre d’operacions d’unes triangulacions entre Barcelona i Dunkerque, que havien de servir per formalitzar l’acta de naixement del metre. Seguint amb els triangles, mossèn Sala ens explica que, per alguna rara conjunció de condicions climàtiques. hi ha una planta de gran interès botànic, la Peucedanum schottii, que només es troba aen tres punts del mon: al Mont, en una zona d’Itàlia i a Eslovènia. I un tercer triangle supranacional va ser el que va realitzar l’actual president del Brasil, Lula da Silva, un any abans de les eleccions al seu país, i que al va dur de Rio de Janeiro a Barcelona i al santuari garrotxi empordanès del Mont. Es desconeix si la seva intenció era contagiar-se de les forces tel-lúriques de l’indret, presumiblement superiors a les del Cristo del Corcovado i del Pao de Açucar carioques, o només pretenia pujar al mirador més representatiu de la Catalunya Vella. El que és segur és que, ara, el carismàtic líder del Partit dels Treballadors no podria fer una peregrinació d’aquest tipus sense aixecar un gran rebombori mediàtic. La segona pàtria poètica (de Verdaguer) El Verdaguer eufòric de L’Atlántida va arribar al Mont un segle desprès del científic francès, uns anys desprès de l’homicidi del bisbe perpetrat per la Verge, i un segle abans que Lula. Va fer el camí amb un matxo i acompanyat del farmacèutic Pere Alcius. El len trajecte li va permetre fer una encertada descripció de la serra __aquell “enorme i bonyegut camell que baixa del Pirineu en direcció al golf de Roses, vora avall del Fluvià, que amb el cim del gep sosté el santuari, i al cim del cap del castell de Falgars”__ ; i les sis setmanes d’estada a l’hostatgeria el van ajudar a encetar nombroses “enraonades” amb el Canigó__ unes converses que, en forma de vers, incorporaria en la seva obra més coneguda. Fa un parell d’anys i coincidint amb el centenari de la mort de Verdaguer, es va inaugurar la rehabilitació de l’habitació on s’havia allotjat; una rehabilitació que no va restituir el sant de la capçalera del llit, que segons la rumorologia popular va profanar el comunista Enric Líster en la seva retirada cap a França. L’ermita del santuari, d’un romàntic tardà molt ben conservat, té un gran atractiu si no ens fixem en els innombrables exvots. Les cames , mans i braços ortopèdics que pengen de les parets del temple, semblen propiciar més aviat un ritual de vudú que una celebració eucarística. I parlant de màgia negra o més aviat d’una ma negra mossèn Sala ens explica que, mes rere mes, desapareixen misteriosament de la sala de lectura els exemplars del DESCOBRIR Catalunya que ell compra. Es clar que, comparat amb l’homicidi perpetrat per la Mare de Déu, això ni tan sols arribaria a la categoria de pecat venial.
“L’estada a l’hostatgeria va ajudar a Verdaguer a encetar nombroses enraonades amb el Canigó, converses que incorporaria a la seva obra”
El Santuari del Mont va ser aixecat per l’abat de Sant Llorens de Sous durant els anys 1311 i 1318. L’església està situada al cim de la serra del Mont. La panoràmica des de ponent ens mostra el Pedraforca, Sant Amanç i la serra Cavallera. CLÀUDIA PUJOL Olot, 1976. Llicenciada en Periodisme, és redactora de Descobrir Cuina. Puge sovint al santuari del Mont per contagiar-se de les forces tel·lúriques de l’indret (això sí: hi pugem a peu o amb cotxe, no amb matxo com Verdaguer).
***
Us explico: MATEO i els seus BOYS Una vegada a l’any una colla d’amics de C.C.G. també pugen al Santuari del Mont pedalejant amb les seves bicis des de Granollers, serà per apropiar-se de les forces tel·lúriques? Serà aquest el seu secret per anar tant forts amb les seves bicicletes? Ai! Amics que amagat ho teniu, però us he descobert, trapelles més que trapelles. M’agradaria ara que conec el vostre secret poder pujar al Mont, igual també carregaria les piles per les forces tel·lúriques” per la vostre tranquil·litat no ho explicaré a ningú, us ho garanteixo, paraula d’en Josep Val! Un *ex ciclista. Ai! Ara que se el vostre secret, ja os podeu anar preparant-vos que la guerra os vull declarar, amb les vicis pedalejant esta clar.
dimarts, 31 d’agost del 2004
Josep Rof i Rof és jrof
Soc un *ex ciclista. Doncs si. Una malaltia m’ho impedeix l’ELA (Esclerosi Lateral Amiotrófica) Els he acompanyat de fotògraf i sopor amb la meva furgona VW la “PapiOna” tres anys 01,02,03. Ara però també l’ELA m’ho ha impedit, el 04,05,06 vaig conduir poc i petits trajectes. Fa quasi dos anys que no condueixo. No conduiré mai més. Ara les meves forces les gasto en posar-me els mitjons. Esforçats ciclistes ja ho veieu vestirem és o potser tan costerut com pujar a la Mare de Déu del Mont. Amics bones paladejades!
saltar presentació ] Santuari de la Mare de Déu del Mont Mare de Déu del Mont – Viquipèdia
corpus 2008! 23, agost de 2008
Publicat per Josep Rof en : reculls , comentaris tancats
corpus 2008!
TASCA lo principal és…“fer sempre el que vulguis fer i prou” “les tasques imposades a la llarga acaben menjant-nos”
FLORS esperança morta a recull…els planells de les catifes també…mentes els catifaires és desesperan en veure ses il·lusions truncades.
PLATJA imagino que soc a la platja ones plenes d’escuma anant i venint amb lliuren i distrauran els meus pensaments!!!!
PLUJA diuen que: “carrers molls calaixos eixuts” *catifaires garriguencs…aprofiten per endreçar calaixos “carrers molls sense catifes”
2008 Diada de Corpus de La Garriga
La Canon i la *McLaren carregades al màxim a punt de sortir al carrer… elles descansen i jo també… haurem d’esperar l’any vinent. CÀSUM, CÀSUM…mai plou a gust de ningú.
La Garriga diumenge, 25 / maig / 2008
rofrofjosep és jrof
*McLaren nom de la cadira de rodes electrònica.*Un agraïment els catifaires valents que sota la pluja! Desafiant-la! Van anar muntant les catifes! Disculpeu la meva covardia de no sortir per la pluja de casa. Us ho prometo l’any vinent hi estaré mal caiguin llamps? http://www.firesifestes.com/Fires/F-Corpus-Garriga.htm
solitud per els llibres! 20, agost de 2008
Publicat per Josep Rof en : reculls , comentaris tancats
Solitud per els llibres…
Solitud per el munt de llibres adquirits, deixats stanbay a qualsevol lloc de la casa, com s’estiguessin castigats, mai seran oberts per ningú, sempre esperant el lector, que a diari pul·lula per al seu costat, sense la més mínima intenció de obrir-los per ser passejats o llegits, mai podran entendre perquè altres llibres deixats, entren a casa i amb primícia són llegits apassionadament.
Solitud per ells. Aquest fet no és dona els llibres de les biblioteques, són llibres molt més viscuts, passejats, viatjats i llegits d’immediat i ser comentats en els clubs de lectura. Sempre oberts per diferents mans, orgullosos i cofois entren a les cases per la porta gran, qualsevol lloc és bo per ocupar-lo, són els preferits, els mimats, ens són deixats per un temps delimitat, el temps juga al seu favor, sempre, s’han de llegir amb preferència, són passejats per tota la casa, gaudeixen sempre d’espais mai ocupats per els altres, tenen preferència. Si ens poguessin explicar el que han vist, tocat, escoltat o gaudint de les intimitats familiars? D’aquestes experiències viscudes a les entranyes familiars en podríem editar un nou llibre, seria rosa, xafarder i morbós, sense màrqueting es vendria com churros, n’estic totalment convençut?
Solitud per ells. Segurament no ho avio reparat mai, que molts dels llibres comprats són quasi sempre per la publicitat, llibres premiats i d’altres són per impuls, sempre hi ha un ferm convenciment de llegir-los, el que ens passa en realitat no és així, ells es troben esperant, esperant-nos a qualsevol lloc de les nostres llars, descansant, el polsim s’apodera d’ells, sempre esperant-nos al mateix lloc, mentes les pàgines van engroguint per el pas del temps, deixant una marca al moble que pacientment els sosté.
Solitud per ells. La nostre mirada VS a ells és rutinària, com la vida, els veiem a diari, ocupant l’espai, però fem com si no els veiéssim per les rutines diàries, nosaltres som com la pols, que no ens deixa veure el gra de l’era o els llibres que pacientment ens estan esperant.
Solitud per ells. Ells sempre estant apunt per nosaltres, sense reparar en ells i engelosits dels llibres deixats de biblioteca, entren en una profunda letargia depressiva, durant el dia un munt de vegades ens veuen passar,escolten els nostres passos, ells sempre esperen el moment que ens dignem agafar-los, obrir-los i si més no llegir-los o passejar-los, sols d’aquesta manera els alliberàrem de l’estat d’espera que els tenim sotmesos. Amics llibres paciència, molta paciència, diuen que no hi ha mal que duri cent anys.
Solitud per ells. Qualsevol famós és capaç per escriure o feres redactar un llibre, els editors els esperem, amb les mans obertes per la seva edició. Ajudats per un màrqueting agressiu, els editors sempre guanyen la batalla a els compradors impulsius de llibres, sempre cauen als paranys estratègicament parats, materialitzant la compra. Els llibres esposats, entren per la vista oïda en el nostre interior, i veuen culminada la seva compra per els impulsos vençuts.
Solitud per ells. Les editorials sempre busquen espais addicionals, a qualsevol preu, no importa el lloc, sols els fa falta disposar d’una massa de gent, ells, els llibres exposats en fer una grossa taca, ho tenen tot guanyat, nosaltres sempre caiem en els paranys parats per culminar compulsivament la compra. Els impulsos ens traeixen, nosaltres contens ens anem a casa amb els nous llibres recent adquirits i a les hores passa el que passa, allà presideixen les nostres estances esperant, dies, anys i que sap si sempre, amb una mica de sort, un dia podran ser llegits, per els lectors compradors desenfrenats per els impulsos vençuts.
Solitud per ells. Per això i sols per això i res més, és la meva solitud per els llibres adquirits i mai llegits. La veritat de totes aquestes reflexions, son les bones intencions al comprar-los per llegir-los però la realitat Ai! La realitat, és un altre. Algú creu que és disposa de tant temps per llegir els llibres comprats per els impulsos vençuts? Jo sincerament crec que No.
diumenge, 20 / juny / 2004
Josep Rof i Rof és jrof
Solitud per ells.
Apunt: Sense que hi raparem els impulsos de compra se’ns donem sempre constantment en el transcurs de la nostre vida. Són els impulsos vençuts dolents? No, són una valva d’escapament, donen una sortida els nostres interiors, al auto premiar-nos ens sentim conformats, aquests impulsos vençuts són els que suplanten altres pors o buits interiors i ens fan ser compradors compulsius de tot tipus de consum, eixís sense adonar-nos anem caiem en els seus paranys parats, impulsats al comprar-los amaguem altres pors interiors.
Som compradors compulsius, sols per això i no per res més.
Solitud per ells. Que estan pacientment ocupant un espai de la casa, empolsinats i plens de paciència, sempre a l’espera, que un dia puguin ser passejats o llegits. Solitud per aquests llibres, un cúmul de lletres plenes de saviesa, sempre a la guaita esperant-nos.
(Art: Un bon escriptor guanya un premi. L’aplaudeixen. Cobra el xec i després es juga els diners al pòquer amb els seus amics. Ho perd tot. Però sap que només així tornarà a ser un escriptor. Joan Barril )
terratrèmols! 19, agost de 2008
Publicat per Josep Rof en : reculls , comentaris tancats
Terratrèmols, petards d’allò més sonats”
-*M’espurnegen les cames, les descàrregues són constants. –El maig esperat s’està esgotant. Ja m’ha passat, m’ha Volat”, al llit vull acomiadar-lo però. No ho puc suportar; a fer un vol vull anar? -Un nou més, tot a punt per encetar-lo. Juny és màgic! Ens du…a la nit més llarga de l’any, el solstici de Sant Joan, i anunciar-nos l’arribada de l’estiu, les fogueres, els petards i les festes a tot drap. -És el que jo just aquesta nit ha volgut avançar, sense petards ni fums, però si ha set molt sonat” és el m’ha passat, en un instant”, en el gros *sotrac alguna estrella s’hi ha colat, el bes al terra fou sobtat, inesperat. Josep el més de juny està inaugurat. -He volgut anticipadament donar la benvinguda a les fogueres, l’esclat dels petards. O el *terratrèmol enregistrat a Ripoll, Ribes i Vidrà. Ningú ho sabrà…què ha set en Josep qui l’ha provocat” per l’entrada triomfal del mes! Just encetat. -Aquests coktail de sotracs, és el que amb portarà al llit estirat per una quietud total” .Del terratrèmol passat us tinc tots enredats, Júlia, Toni, Garcia i tots els estimats. Al llit ben estirat per un “hipotètic descans” i… d’algun paiai… deixat anar. -Pul·lulen els pensaments, del que serà un futur imminent, el teatre està iniciat.Menys mal que amb sento volgut i estimat! Tots embolicats, en Josep enllitat, a Rac1 les sardanes del dissabte estan sonant, jo escoltant. -Han passat cinc dies del terratrèmol sonat, ja esmorzat, al llit mig assentat, de llapis i paper envoltat, les anotacions són constants, s’ha de buidar el pap. Axis escrit *Tal com raja quedarà per la *posteritat… -Animat m’he volgut afaitar, la Júlia m’ha d’ajudar…paciència te que agafar!…En Josep és un *arbre torçat sempre fa la seva santa voluntat. Un canvi de rumb et caldrà, vers els estimats del teu costat. L’assaig està iniciat del que esdevindrà, en un futur no massa llunyà. -L’assaig teatral ha set acurat, una experiència important. Estarem preparats, si més no entrenats, per els que em pugui passar… en un futur immediat o llunyà. La *Júlia m’acosta el *Ferrari: el pati vull anar…l’aïra m’ha de tocar i tots els mals s’ha d’emportar. -Soc arbre torçat i no és pot redreçar, el que no sé si posant-hi voluntat mig ho aconseguiré? Jo per si de cas ni posaré un cabàs…
dissabte, *5 / juny / 2004
Josep Rof i Rof és jrof
APUNTS CLARIFICADORS: *M’espurnegen sento rampes amb assiduïtat per la malaltia de la ELA (esclerosis lateral amiotròfica). *sotrac és la caiguda Nº 25, (fou a casa a la cambra de bany, desequilibri i la caiguda al canto de la banyera: Un fort cop a les costelles esquerres, deixant-me sense respiració). *terratrèmol aquesta nit n’hi ha agut un, entre Ripoll/Olot. “hipotètic descans” ja em costava abans imagineu-vos ara colpejat. *Tal com raja Disculpeu-me del meu català tinc el corrector de vacances. *posteritat… i ara per la màgia d’Internet al blog penjat. *arbre torçat sempre he fet la meva i ara costa d’acceptar ser ajudat. *Júlia és la meva costella. *Ferrari cadira manual de rodes. *5 dies de descans el cinquè dia és quant des del llit he escrit tot el que aquí us he explicat. Tal com raja Disculpeu-me del meu català tinc el corrector de vacances.