“un dolç pessic! 9, agost de 2008
Publicat per Josep Rof en : poema , comentaris tancats
(Les Pitiüses són les illes Eivissa i Formentera)
Eivissa, del 29 maig al 4 de juny del 2003
Benvolgudes companyes dels matins a natació: Encara que modestament m’he atrevit a escriure quatre ratlles, fins i tot varis poemes” Un per el concurs iniciat el més d’abril del diari La *Vanguardia, de totes maneres aquest any em trobava motivat serà per assolir la fita dels “ 60” màgic número! Enceta una nova dècada. Com be sabeu són els anys que vaig complir al passat més d’abril.
Quin atreviment el meu enviar un poema a concurs, però així va ser (enviat, però no publicat, en reberen uns tres mil). En el meu interior m’agrada sols per haver-hi participat, és la primera vegada. Sols fa un any que intento escriure el que penso en certs moments viscuts de la vida, espero participar-hi l’any vinent, si em sento motivat o inspirat” Meravellós obert concurs de poemes. El poema ara és per vosaltres. Amb el vostre permís he fet campana dels matins de piscina tal com sabeu aniré uns dies a Eivissa, allà buscant un detall per a vosaltres, vaig pensar el mateix temps adjuntar-vos quatre ratlles i/o poemes meus. Així ho he fet. Monitores Eulàlia, Anna, nedadores de curset “les 7 magnifiques” Susi, Conchi, Cèlia, Roser, Teresa, Paqui, Loli. Gràcies pels moments viscuts de bon matí a la piscina, i ara per llegir-me!
Dimecres 4 juny 2003.
Concurs E-POEMAS de La *Vanguardia [email protected] enviat el dissabte, 27/ març / 2004 No publicat. (el poema fa referència a l’atemptat a Madrid del 11 març 2004)
UN DOLÇ PESSIC!
Entre la vida i la mort. Sols un dolç pessic,
l’esclat del plor d’un nadó. Un instant.
Entra la vida i la mort, com un llamp,
l’explosió d’un tro. Un instant.
El sol sempre és resplendent, però
uns homes l’enfosquirem. Un onze de març
N’estic segur. Un dia en aquest país,
Ens lluirà de nou el sol. I la vida continua.
Josep Rof i Rof és jrof
08/08/08 Amics meus! No se si varo aprofitar aquesta data que la vida ens va regalar ahir! Ei! Compteu què no se’ns donarà mai més. MAI MÉS Els Jocs de Pequín inaugurats ahir 08/08/08 a les 8 hores. Avui en Zamuel Sanchez tot i no ser el favorit del equip espanyol de ciclisme ha set medalla d’or i quina casualitat era el dorsal número 8. El 8 és el número de la sort per els xinesos.
08/08/08 són màgics els números? 8, agost de 2008
Publicat per Josep Rof en : poema , comentaris tancats
Són màgics els números?
No ho sé, el que si sé, és que sempre els fem servir, sense adonar-nos ni parar-hi massa o gens d’atenció, els números o les dades són una manera per mesurar-nos el temps, les coses, els fets, l’espera de les vacances, els aniversaris, l’espera d’un nou vingut, la majoria d’edat etc. Els números al fi i el cap només son números, però sempre els fem servir com i per referència, de fets passats, presents, futurs. Per això crec que els números sempre ens són màgics, sols ens cal parar-hi atenció, la data d’avui 04/02/2004, que observem? Fen volar la imaginació i és fantàstic oi!. La primera observació, és que aquesta data d’avui viscuda, no ens serà possible mai més. Quatre zeros, dos dosos, dos quatres, sempre s’ha dit que els zeros a l’esquerra no serveixen per res, aquí no passa, aquí tenen el seu valor, en la forma que sempre s’expressen les dades sempre comptem amb el zero a l’esquerra, els zeros són els guardians dels espais que en l’avanç dels dies de la setmana o dels mesos ocuparan els números, aquest fet també es dóna amb els anys.
Sols mirar la data d’avui veig coses, que bé si troba el número dos?, al costat del número del any (parella fan), no mireu els quatres de fet (són els dosos doblats), quatre són els zeros, dos dosos per dos són quatre, dos són els quatres, quatre són els zeros, que os sembla he! voleu més màgies?
04/02/2004
dos dosos al vel mig
d’un conformat any
parella fan.
Per no estar sols, ben arropats
De tres números per costat.
Els dosos doblats
Formen els quatre de cada costat.
No mireu els quatres, de fet són
Els dosos doblats.
Dos dosos per dos son quatre.
Quatre són els zeros
dos són els quatres
dos els dosos
que en formen la data i l’any.
Presidits per un u cofoi
tres són els zeros que l’arropen.
Són els dies acumulats, d’un fet passat,
mai oblidat, per el números senyalat
com no, per ells, i amb ells
recorda’t, estima’t.
* Mil són els dies , que han passat, que han volat!
Màgics números! Tres zeros, presidits un cofoi número u, els quatre formen el número (1.000) mil, mil d’un record llunyà, per una celebració? Crec que no! Però é bo pensar-hi, recordar-ho i com no estimar-lo, quantes coses d’aquests passats mil dies podem recordar?
Són màgics els números? Ai! Aquests números màgics que sempre ens envolten? Ens acompanyen orgullosos, plens de coses viscudes, de records passats, plens d’esperances.
De fet la vida, sols per el fet de ser vida, tot giravolta al temps, passat, present, futur. Els números màgics ens van bé per fixar dates, fites i sobretot per recordar Ai! El recordar, que bonic és? Sempre en arribar les dades irrellevants per nosaltres els números ens fan refrescar la memòria de fets passats.
Així doncs una bona sessió de màgics números o números màgics, sempre la màgia estarà en ells, n’estic totalment convençut, si no vegeu si dona la data d’avui per somniar.
Són màgics els números? Crec que si, és una manera que fem servir sempre per mesurar-nos el temps, sense adonar-nos anirà sempre amb nosaltres.
*Apunt: El dia d’avui 04/02/2004 Mil són els dies d’elàtic, mil del acceptat/estimat regal. diumenge 04 / 02/ 2004
Josep Rof i Rof és jrof
Vegeu sinó la data d’avui ‘08/08/08’ en si és curiosa i dona per pensar. Mai més ens serà possible tornar-la a tenir. Així què gaudiu-la plenament arropant-la cofoiament! Jo ja ho he fer el 8 que presideix la data d’avui és el número de néts que la vida m’han regalat. Per vosaltres serà una altre cosa esbrineu-la i gaudiu-la! La data ja no se’ns donarà més.
08/08/08 Posada de llarg a Pequín.
Va arribar el vuitè dia del vuitè mes de l’any 2008, i Pequín obre a cop de fou les seves portes al moviment olímpic.
dos poemes! 7, agost de 2008
Publicat per Josep Rof en : poema , comentaris tancats
No demano gran cosa:
poder parlar sense estrafer la veu;
caminar sense crosses;
fer l’amor sense haver de demanar permisos;
escriure en un paper sense pautes.
O bé, si sembla massa:
escriure sense haver d’estrafer la veu:
caminar sense pautes;
parlar sense haver de demanar permisos;
fer l’amor sense crosses.
O bé, si sembla massa:
fer l’amor sense haver d’estrafer la veu;
escriure sense crosses;
caminar sense haver de demanar permisos;
poder parlar sense pautes.
O bé, si sembla massa…
***
Sé que te’m morts i no hi valen paraules.
Fa temps que ho sé, per això escric a penes
i surto poc i enraonar em fatiga.
Et vetllaré quan ja siguis cadàver,
escreix de mi, una tarda de pluja,
i esperaré que faci tramuntana
per obrir altre vegada les finestres.
Sobreviuràs – fins quant?– contrafigura
de tu mateix, estúpida i solemne,
t’empeltaràs i tot en arbres joves.
Però un maig qualsevol,
un maig, recorda-ho,
centenars de milers de mans irades
t’enterraran, t’enterraran per sempre.
dilluns, 19 /gener / 2004 Josep Rof i Rof és jrof
Algú va escriure què:
La mort, com a gran por, ja no existeix. El que ara existeix és el temor al declivi, a la decadència física i a no valer-nos per nosaltres mateixos.
“Crec que és veritat jrof”
aprendiendo a caer! 6, agost de 2008
Publicat per Josep Rof en : ELA, reculls , comentaris tancats
APRENDIENDO A CAER Philip Simmons
ELOGIO DE UNA VIDA IMPERFECTA. (Mayo de 2002 primera edición). (Inicio del copiado textual del libro)
He escrito este prólogo a ratos perdidos, rebanados al quehacer de un verano totalmente ocupado, y ahora me encuentro a finales de agosto, con las noches frescas y el campo lleno de grillos. Las primeras hojas de otoño ya enrojecen .Es una estación de plenitud y dulces anhelos, más dulces aún por el hecho de que no puedo estar seguro de si veré o no de nuevo esta época del año. Evidentemente, ninguno de nosotros sabe cuándo le llegará su hora.
Somos criaturas tercas, y se necesita un shock para hacernos ver nuestra vida de nuevo. En mi caso el shock fué la noticia, cuando solo tenía treinta y cinco años, de que padecía e terrible mal de ALS, la enfermedad de Lou Gehrig EE.UU, en España ELA (esclerosis lateral amiotrófica) y que por tanto podía morir al cabo de pocos años. Ahora-más de siete años después he sobrevivido a esas predicciones. La vida, al fin y al cabo, es una condición Terminal, todos estamos involucrados en el asunto de morir, conscientemente o no. lentamente o no. Listos para recorrer este tercer camino, el camino que atraviesa la pérdida para llegar a la riqueza, a la plenitud y a la profundidad que antes no habíamos divisado, hemos descubierto algo más: las ventajas que logramos cosechar de una vida imperfecta.
La tarea de aprender a vivir plenamente ante las pérdidas, tarea que yo denomino “aprender a caer”. A menudo lidiamos las pérdidas, por ejemplo, acordándonos de lo que aún tenemos. Ya no puedo escalar montañas altas, me digo a mi mismo, pero puedo recorrer un camino campestre en mi silla de ruedas y disfrutar de la fragancia de los abetos. Todo es cuestión de perspectiva, solemos decir. (¿Qué dice el caracol cuando va sobre el caparazón de la tortuga?:” ¡Volamos!”.
Aprovechamos mejor las pérdidas si aceptamos el hecho que algún día lo perderemos todo.
Sabemos que vamos madurando verdaderamente cuando dejamos de tratar de arreglar a los demás. Lo único que podemos hacer por la gente es quererla y tratarla con bondad.
Aceptarnos a nosotros mismos quiere decir aceptar el paquete completo, con lo agrio y lo dulce.
Todos hemos sufrido y sufriremos, nuestras propias caídas. La caída de los ideales juveniles, la disminución de la fuerza física, la frustración de las esperanzas acariciadas, la pérdida de amigos y parientes, el sufrimiento de vernos heridos o enfermos y tarde o temprano la caída de nuestro final seguro.
No espere a que suceda una tragedia para empezar a apreciar las pequeñas cosas.
Cuente sus ventajas, aprecie lo que tiene en lugar de quejarse por lo que le falta.
La vida no es un problema es un misterio, los problemas deben resolverse los misterios no.
Estos días mi equilibrio no es bueno, me caí en el corto sendero (que lleva de la entrada de nuestra casa a…acababa de ayudar a mi hija de seis años a subir al coche, cuando trompecí y me golpeé fuertemente contra el suelo. Mi hija me preguntaba que estaba haciendo allí en el suelo.) Caminar erguido sobre la tierra ¡que bendición¡
Los que sufrimos enfermedades terminales simplemente hemos sido bendecidos, al tener en primer plano todo el tiempo la realidad de nuestra propia mortalidad.
Aceptar la muerte es vivir con un profundo sentido de la libertad.
Me levanto todas las mañanas para ocuparme de los asuntos de ser humano y no importa si esos asuntos tienen que ver con estarme muriendo o con hacer otra cosa, cada día trato de hacer mi hogar entre la gente que encuentro a mí alrededor, construyendo un hogar de paz en el momento presente- que no sea solo para nosotros, sino para todos los que puedan estar en nuestra presencia o en nuestro corazón.
Nada ayuda más a las relaciones de amistad, de familia o de colectividad que una soledad bien cultivada, quién está en la soledad y está en el silencio se ha escapado de tres guerras: Ver, oír, hablar, sin embargo batallará continuamente contra un enemigo: su propio corazón.
Como nos recuerda el místico y poeta sufí Jalal al-Din Rumi. “No hay mejor amor que el amor sin objeto / no hay trabajo más satisfactorio que el trabajo sin propósito”.
Thich Nhat Hanh, monje budista. Hay dos maneras de lavar los platos. La primera es lavarlos para tener platos limpios y la segunda es lavar los platos por lavar los platos”. Solo la segunda manera, lavar los platos por lavar los platos, constituye una práctica espiritual.
Cuando le preguntaron al Dalai Lama sobre el problema de la reacción contra la violencia, replicó: “La tolerancia y la paciencia no implican tener que someterte a la injusticia ni tampoco aceptarla”. Lo más importante, dice él, es no ceder a la ira ni al odio. Si no podemos controlar las acciones de los demás, sí podemos controlar nuestra respuestas a ellas. Sopa, la palabra tibetana para paciencia, viene de una raíz que significa “Capaz de soportar”. La persona verdaderamente valiente, es capaz de soportar el dolor sin el sufrimiento mental que producen el odio y la ira.
La violencia que sufro todos los días es lenta y municiosa, es la violencia producida por una enfermedad degenerativa que me agota lentamente. Todos los días vuelvo a aprender que el sufrimiento es una actividad de la mente .Mis horas se llenan de tormento o de dicha, según mi propio grado de sopa, mi capacidad de soportar daño físico mientas mantenga la calma interior.
Escalé varias montañas, total 49 picos que pasan de 1200 metros en el transcurso de mi vida. Ahora, sin embargo, debo contentarme con triunfos menores, como ponerme los calcetines por la mañana y lograr bajar la escalera, sobre seguir erguido y aprender a caer.
Escoger el mundo significa escogerlo completo. En mi caso significa escoger el helado de arándano y la debilidad de mis brazos que dentro de poco serán incapaces de llevarme el helado a la boca. Al escoger el mundo, escogemos tanto el placer como el dolor, la alegría y la tristeza, la salud y la enfermedad, el éxtasis y la desilusión.
Todos sufrimos las limitaciones de nuestra humanidad: no sólo nuestros dolores y nuestras molestias, sino también nuestros miedos, nuestra rabia, nuestra mezquindad, nuestra tristeza.
En una cultura que contempla el estar ocupado como un signo de importancia y valor, es muy fácil usar nuestra identidad pública-como profesionales, encargados y voluntarios, padres sobrecargados de trabajo-para evadir todo lo que es problemático, complejo y misterioso en el mundo que nos rodea.
Philip Simmons es profesor de Inglés del Lake Forest Collage de Illinois, donde impartió clases de literatura y escritura creativa durante nueve años, hasta que su enfermedad se lo impidió. (Fin del copiado textual del libro)
Apunte de Josep:
Hace unos días también trompecí en mi cocina, al colocar los vasos en su estante, sufrí un desequilibrio y caí delante la família. Un día después enseñando como me pasó…quiso la fatalidat y sin querer volver a caerme, (sustos… y más sustos) Fs tan rápido que no te das ni siquiera cuenta, las dos veces me levanté, ”contento por la satisfacción que me da” el poderme caer y levantarme, un día no muy lejano ya no tendré esta “alegría de besar asiduamente los suelos” Mis caídas son imprevisibles, rápidas, “sin un pequeño aviso! Desequilibrio y al suelo no importa el lugar, ni el momento, tengo heridas en rodillas, codos, caderas, hombros, nariz, exceptuando la caída excepcional de 22 escalones de espalda dado tumbos sobre si mismo, de esta desperté en el hospital con unos puntos de sutura en la cabeza, aquí el susto…fue mayor quedé sin sentido y estaba presente toda mi familia, todos sufrieron conmigo y por mí.
De todas las caídas me recuperé física y emocionalmente además con la satisfacción de ¡haberme caído!
La Garriga 16 de abril de 2003 Josep Rof i Rof és jrof Asi que… Sopa, sopa i sopa…
P/D Recomiendo su lectura “APRENDIENDO A CAER Philip Simmons”.
I la vida, ¿quin sentit té? –La vida té sentit, i no. Depèn de qui siguis. Si realment vius la teva vida, llavors la vida té sentit. Tots tenim vida, però no tothom la viu. Tots tenim dret a ser feliços, però hem d’exercir aquest dret. Si no, la vida no té sentit. Tulku Lama Lobsang
últiMA volunTAT! 5, agost de 2008
Publicat per Josep Rof en : reculls , comentaris tancats
Abans de morir si és primer que vosaltres…si pogués demanaria una última voluntat o concessió poder “ser un petit Ocell”
Si voldria ser un ocell! Gafarró o Passerell tant li fa, però que ningú no ho dubti, que voldré ser un ocell… m’hi conformo ser un d’aquestos que actualment se’ns passegen cada dia per la gespa.
Que maco! Ocellet Ocell, Ocellet! Vine…vine a mi… cridaran els nens! En veurem fent saltirons i/o volades.
Com tot ocell gaudiria de llibertat per anar ha on volgués, feria volades curtes, de pati a pati, d’arbre en arbre, volada rere volada, saltiró rere saltiró.
De bon matí al teu/nostre pati faria un passeig la gespa fresca de la rosada, passejant-m’hi saltiró a saltiró, durant el passeig us aniria alliberant-la de cuques la gespa, perquè quant t’hi passegessis/passegeu la gaudeixis/gaudireu plenament una gespa neta i fresca i sense cuquetes.
Sense que t’adonessis/adonéssiu apareixeria moltes vegades durant el dia, et vull dir que estaria al corrent de tot el que passa a casa, però sempre dissimulant com tot ocell fa, uns saltirons, a la més petita ombra de perill, volada al pati veí…no és això el que fan tots els ocells? A la més petita sospita aixequen el vol. Compta tornaré, estaré entre vosaltres sense que hi repareu, us cridaré l’atenció com ara fan els ocells, mentes esmorzeu rere el vidre m’aguaiteu exclamant ¿mira quin ocell…que maco oi?
Des del cel fen petites volades o descansat al til·ler veuré créixer els nets, com rondinen, la gansoneria esmorzant, anant a l’escola, també els espiaré a casa seva, al carrer, a la plaça, al pati de l’escola, anant i venint, quant estiguin amb amics amigues, es faran grans creixeré amb ells, sols serè un ocell més dels molts que hi han, passaré desapercebut sempre, ells mai no repararen en mi…
(Qui es fixa amb un ocell s’espia o no, ningú ¿oi?) ¡Ha! Per la vostra tranquil·litat sols espiaré els meus, ¡Val! L’avi ocell continuarà estimant als néts, el que no podré fer és arropar-los o enrabiar-los, això està limitat els humans i no ho poden fer els ocells, sols aquest privilegi de poder fer-ho està reservat els ocells dels contes.
No se quants anys viuen els ocells normals, ¿no ho sé!, tampoc m’importa, com que jo serè “un ocell de concessió d’últimes voluntats” Serà desprès de la mort, per lo tant ja no en moriré mai més, ja que “la mort pel fet de ser mort, mai es morirà” Que sé jo! Josep deixa-ho axis més et val.
En ser ocell d’últimes voluntats, estaré en part al mig dels nostres familiars terrenals, que ve oi ser ocell! I poder acompanyar-vos durant la vostre vida, no feu res pensant el que diran els demés, tot el que feu que us surti del cor, mai deveu fer rés per fer-lo, ni per quedar be, no, això mai! Mai! Sols fer el que os surti del vostre interior i res més, amb això en teniu prou. Malifetes no, que us espiaré.
Un dia vosaltres també morireu ¿qui sap si decidiu ser ocell com jo? Ens retrobarem! així junts férem volades espies saltirons, les volades que tot ocell sempre ha fet. Com ocell ja no estarem pegats a lo material, ni guerres, ni feines, n’angoixes, ni ensurts, ni patiments, ni sofriments, ni vacances, ni exàmens, ni malalties, ni denuncies de tràfic, ni rebuts del banc, ni reunions de veïns, ni cites amb hisenda, res de res…la màxima felicitat! Lliurats de tot això, que en el transcurs de la vida terrenal ens angoixa tant.
Els ocells sols movent les ales, uns saltirons mes o menys llargs i ja ho tenen tot fet, no han de fer res més. Vegeu el perquè ¿vull ser ocell d’última voluntat? mireu si n’és de simple poder fer d‘ocell.
No fos pel cas que ens trobéssim amb algú que d’última voluntat com jo decidís ser ocell i que no m’agradaria veure’l, ells tenen un munt d’oportunitats, per continuar sent el que eren a la terra, dons que siguin ocells de tempestes, pela-roques, àguiles imperials, lleoneres, coronades, cuabarrades, d’estany, pescadores, rapaces, ratoneres, cridaneres, ocellots Pajarracos, corbs negres robadors o una simple garsa de mar o reial tan li fa, mireu quina llista per triar, ja tindrien feina ja, estarien ben distrets amb les “concessions d’últimes voluntats” podrien continuar fen trapelleries.
Sols amb aquesta condició, acceptaré ser ocell d’última voluntat. (ocellots trapelles i diguem-ne bons ocells)
La Garriga 28 de desembre del 2003 <<Dia dels Sants Innocents>>
Josep Rof i Rof << un innocent més>> ara és jrof
Ocell // Ocells // Ocells de Catalunya // ocells.net // Ocells de Menorca // Ocells – El medi natural del Bages // PDF] Catàleg dels ocells del Parc del Foix // J. M. de Sagarra: Els ocells amics // Pájaro carpintero // Pajaro Azul // PAJAROS en AmiMascota // El canario, un pájaro doméstico de bello canto
e-mail per la LOGOPEDA! 4, agost de 2008
Publicat per Josep Rof en : poema, reculls , comentaris tancats
e-mail per la LOGOPEDA! divendres, 15 / octubre / 2004
Hola Mª Carme Majós: (La Dra. de Logopèdia amb (Paciència de Sant o Santa Paciència)
Són les 17.40 hores, la migdiada ha set acurada, he carregats de nou les piles esgotades del meu cos, ara que en Josep està descansat és quant poso fil a l’agulla per remetre a la logopeda el poema que li vaig prometre a la visita. Mans a l’obra no se si ho aconseguiré, però el menys ho intentaré. Les connexions de Internet i l’escàner no són el meu fort. Vet i aquí la pregunta del milió, ¿Que és el meu fort? No ho sé! En el millor dels casos, podrien ser les sessions de logopèdia? No, no pas? A tu que et sembla? Deixem-ho axis, més em val Oi!. Són sessions dures i empipadores per mi, per la paciència que i poses inclòs et vull dir que “m’agraden les sessions de logopèdia de cada divendres!”
Un dia no fa molt vaig escriure aquest poema, així doncs per tu i per tots els que m’animeu “Santa Paciència…”
SANTA PACIÈNCIA
TINC UN PROBLEMA FANTÀSTIC
CADA DIA SURT I S’AMAGA EL SOL
ELS DIES PASSEN QUASI VOLANT
DES D’AQUELL ESPERAT I ACCEPTAT REGAL
SIS CENTS QUARANTA SET DIES VAN
AIXÍ , EN EL NOSTRE COMPTE PARTICULAR
GASTEM ELS DIES, QUE ALGÚ ENS TÉ ASSIGNATS
AMB ANGOIXES, IL·LUSIONS, ENSURTS I DEMÉS VARIANTS
TOTS DOS JUNTS, HO ANEM PASSANT I
LA FAMÍLIA SOPORTANT I QUE PER MOLTS ANYS
AVIETA JULI , NÉTA ONA , NÉT JAN
US ESTIMO TANT!
MERCI A TOTS PER LA PACIÈNCIA DE SANT
QUE CADA DIA ANEU DEMOSTRANT
A AQUEST AVIET MIG ATRANCAT
PERÒ, QUE ESTÁ JOIÓS DE TOTS PLEGATS
DEL SEU VOLTANT, PRESENT I PASSAT
SEGUEIXO AMB EL FANTÀSTIC PROBLEMA
I AMB L’ACCEPTA’T REGAL
COM SI RES NO HAGUÉS PASSAT
AMB EL SUPORT DE TOTS ELS ESTIMATS
QUE S’AMAGUI EL SOL CADA DIA
I QUE ENS DURI VEURE’L SORTIR, FINS A MORIR……
La Garriga 15 de febrer del 2003
Josep Rof Rof és jrof
A la meva família per suportar-me, gràcies.
Per: tots els ELÁTICS/ELÁTICAS i tots els seus familiars, per acompanyar-me gràcies.
Per: l’equip de Bellvitge DRS. Matos/Povedano. DIET. Virgili Casa Maria. UFISS Dra. Eva Farrero gràcies.
Per: Eduard, per estirar-me gràcies. (és el fisioterapeuta que m’atenc dues vegades per setmana)
Per: Dra. Mª Carme Majós Logopeda per ensenyar-me coses noves… gràcies, coses mai pensades per mi que poguessin existir.
I ara, un munt de gràcies més a tothom, per llegirem.
una Vespa amb història! 3, agost de 2008
Publicat per Josep Rof en : reculls , comentaris tancats
UNA VESPA AMB HISTÓRIA ¡Ui quina Vespa!
Vespa Primavera 75cc. la seva estrena un 9 setembre del 1981 la Vespa recorda mols bons moments viscuts, il·lusions i ensurts (sols estrenada dues germanes i prengueren mal).
El seu pare el meu cosí “va castigar la Vespa enterrant-la al paller”. Ningú de la casa va saber-ne res més, de l’accidentada Vespa. Allà com un os hibernava…
Va despertar-se un 20 de gener del 1986 li brollarien noves ¡il·lusions fou rescatada per dos dels meus fills! Ells foren ells qui amb “al recent estrenat Permís de Circulació” amb la Vespa donarien els primers passos motoritzats. Dos fills una ¡dolça i feliç joventut! Amunt i avall…Un no parar…Estudiant, entrenant a la piscina, gaudiren novament la rescatada Vespa.
Han passat els anys i ja és quasi històrica, son 22 anys junts amb ella “sense adonar-nos ni parar atenció tots hem crescut”. El pas del temps també ens fa històrics a nosaltres…som històrics” Un allunat passat nostre i familiar el que ens fa sentir de nou il·lusions de reconstruir-la.
Sempre ha estat present a tots nosaltres la il·lusió de què un dia aquesta Vespa podria tornar a funcionar restaurant-la.
Aquest pensament e il·lusió és va despertar-se novament en un viatge que férem a Eivissa la PapiOna (camper VW) i llurs fills. Sopàvem a peu del vaixell esperant l’embarcament de la PapiOna i nosaltres. Davant nostre teníem una Vespa Primavera 125cc i ens acaparà l’atenció, la portava un jove, vam xerrar una estona i ell fou qui ens adreçà al taller Taxi Vespa C/ Viladomat 316 Barcelona, anotàvem el telèfon d’un adhesiu de Taxi Vespa que portava al davant.
Aquí va reviure una nova il·lusió entre nosaltres, poder reconstruir la nostre Vespa històrica…els fills conduïen cotxe i la Vespa estimada tornava a portar anys sense funcionar al fons del garatge. Em complicitat ens varem dir… ¡Que carai! La farem arreglar. Dit i fet.
Un dia el fill gran la va pujar a la PapiOna, bruta, vella, perdent oli, els adhesius molt lletjos, tenia un estat deplorable. L’en demà faré camí a Taxi Vespa.
De bon matí cap Taxi Vespa tot just obrien la botiga. Observo que és un taller petit, dedicat a Vespa del 1960. Són professionals l’entorn ho avala i restauren amb molta il·lusió, així ens ho explica la Sra. Antònia a la Vespa se l’estimen! Mentes ens ensenya unes fotos que decoren la botiga…una Vespa em sidecar fen una pujada en costa, Antònia ens comenta orgullosa… el pilot era el meu marit “el cel cia” la foto era del 1960. Dolços records e històrics. Ens passarà pressupost per Telèfon.
Segur que ho tirarem endavant i tenim posada molta il·lusió!
MOTO VESPA, S.A. Julián Camarillo,6 Tel.204-13-40. Ciudad Lineal- MADRID-17. Marca: Vespa
Anchura máxima: 680 mm. Modelo y versión: 75cc. Longitut máxima: 1.735mm.
Nº Ident. Vehículo: PK-9.332380 Nº de asientos: 2.
Tara: 82 kg. Distancia eje 1º/2º: 1180mm. PTMA/PMA: 242 kg.
Motor: Marca VESPA Nº y Dim. neumáticos: 2 de tres*10”
Tipo: Gasolina Nº Cilindros/Cilindrada: 1/74,06 cm3 Potencia fiscal: 1 CVF
Certificado MOTO VESPA, S.A. Madrid 4 de septiembre 1981.
MATRICULA: B-6082-EW. Nº CERTIFICADO: 148.446
1ª FECHA DE MATRICULACION: 09-10-1981
2ª FECHA DE MATRICULACION: 20-01-1986
RESTAURADA: 30-09-2003. ITV núm. Inspecció 081400002160363// data: 13 octubre 2003
IMPORT TOTAL DE LA RESTAURACIÒ: 1.803,00 EUROnS “
El color de la VESPA és de color vermellós FERRARI
IL-LUSIÓ- il·lusió-IL-LUSIÓ- IL-LUSIÓ- il·lusió-IL-LUSIÓ-il-lusiONS!
La Garriga 29 d’octubre del 2003
Josep Rof i Rof és jrof
vivim esperançats? 2, agost de 2008
Publicat per Josep Rof en : reculls , comentaris tancats
vivim esperançats? L’ ESPERANÇA!
Després de fer la migdiada una bona estoneta m’he despertat entre núvols, mig desvetllat, he anat pensat coses i sense adonar-me m’he centrat en el garbuix dels pensaments amb l’esperança ¿què és l’esperança? ¿ qui l’ha vist? ¿ té color? ¿a on és troba?
He arribat a una conclusió, que tothom la fa servir aquesta “màgica paraula” sense posar-hi atenció en ella, la diem moltes vegades, està present sempre en tots moments de la nostra vida, no fa soroll però conviu en nosaltres, és com una brisa suau, com si res… ens passa desapercebuda a cada instant, entremig de les il·lusions, angoixes, en el nostre fer de cada dia.
L’esperança no l’importa l’edat, tampoc influeix la situació que un es trobi, ella és fidel a nosaltres, ens acompanya sempre. A les nostres fites de curt i llarg termini, en el transcurs de la nostra vida sempre esperem o estem esperançats sense posar-hi massa atenció.
El futur sempre és una esperança llunyana, però ens arriba, l’ immediat és una esperança planificada d’un passat que consumim en el nostre fer de cada dia.
L’esperança és el tot del tot, sense ella no seríem res. La dita popular ja ens ho recorda. Que “l’esperança és l’ últim que es perd” “Que mentre hi ha vida hi ha esperança”
Un dia esperant, vam ser pares. Arribaren els fills, el naixement, els primers dies, els primers mesos, el primer any, els primers passos, la primera dent, el primer dia de guarderia, el dia del començament P/1, l’institut, l’universitat, la primera feina, els desencants, els sofriments, les malalties, així és la vida un aigua barreig on reina sempre l’esperança. A totes les fites de la vida plenament viscudes o no, l’esperança sempre i pul·lula al vell mig del tot.
Assolirem les esperances, que sense adonar-nos, en diferents etapes de la vida havíem esperançat. I ens férem grans, sí grans, però sense abandonar mai l’esperança, aquesta viatjarà sempre amb nosaltres i al final morirem junts esperançats.
Amb l’esperança pel mig, deixarem un dia un munt d’activitats inclòs el treball. Un canvi de vida important. Dedicant-nos als néts bona part del nostre temps, però i per ells, observant esperançats el seu creixement, les seves trapelleries, els seus jocs, les picardies, aprenent a estimar-los i quasi a ser petits amb ells. L’esperança sempre anirà en nosaltres.
Al passar per la vida, assolirem amb l’esperança, il·lusions, desenganys, ensurts i malalties, però sempre com per art de màgia l’esperança pel mig. Sempre la portarem a sobre i conviurà amb nosaltres, això sí, sense adonar-nos.
Ahir esperàvem, avuiesperem i demà esperarem.
Esperàvem que seria tot més bonic.
Esperem que el pas del temps esborri el que no ens fou agradable.
Esperarem que les coses ens vagin mes bé.
Que mentre hi ha vida hi ha esperança.
L’esperança és l’ últim que es perd.
Si l’esperança té color que sigui el verd, no diuen que el verd es color de l’esperança de les asses.
¡Oh esperança! que ve que et trobis amb nosaltres ¿Què seria de nosaltres sense tu?
Estic totalment convençut, que mentre hi ha vida hi ha esperança.
Així que un bon feix d’esperances per a tothom.
Avui és un dia d’esperança, com molts dies, vivim esperançats sempre.
ESPERANÇA DE VIDA!!!!
l’esperança és un ball
sovint solitari
els peus delerosos
somien camins que no arriben enlloc
I LA VIDA S’ACABA!!!
La Garriga, dissabte 13 setembre del 2003
Josep Rof i Rof és jrof
-CITES SOBRE L’ESPERANÇA I LA DESESPERANÇA.
–“Casar-se per segona vegada és el triomf de l’esperança sobre l’experiència.” Samuel Johnson
-“On una porta es tanca, una altra s’obre.” Miguel de Cervantes
-“En cada alba hi ha un viu poema d’esperança, i, a l’anar-nos-en a dormir, pensem que clarejarà.” Noel Clarasó
-“En l’adversitat una persona és salvada per l’esperança.” Menander
-“En el cor de tots els hiverns viu una primavera palpitant, i darrere de cada nit, ve una aurora somrient.” Khalil Gibran
-“És millor viatjar ple d’esperança que arribar.” Dita japonesa -“És millor ser enganyat fins al final que perdre la beneïda esperança de la veritat.” Fanny Kemble-“És molt estrany que els anys ens ensenyin paciència; que quant més curt és el temps, més capacitat tenim d’esperar.” Elizabeth Taylor-“És necessari esperar, encara que l’esperança hagi de veure’s sempre frustada, doncs l’esperança mateixa constitueix una dita, i els seus fracassos, per freqüents que siguin, són menys horribles que la seva extinció.” Samuel Johnson-“És trist mirar al mar en una nit sense lluna però més trista és estimar sense esperança alguna.” J. Efrain Suazo-“L’home és una criatura d’esperança i inventiva i ambdues qualitats desmenteixen la idea que no és possible canviar les coses.” Tom Clancy-“L’infern és haver perdut l’esperança.” Archibald Joseph Cronin-“El qual viu d’esperances corre el risc de morir-se de fam. Benjamin Franklin
-“El temor i l’esperança neixen junts i junts moren.” Metastasi
-¿Hi ha sempre fecundación de savia nova en les inmolaciones sofertes.? Julián Sancerni Giménez
-“L’esperança d’una felicitat eterna i incomprensible en un altre món, és cosa que també duu amb si el plaer constant.” John Locke
-“L’esperança és el pitjor dels mals dels humans, doncs perllonga el tormento de l’home.” Friedrich Nietzsche
-“L’esperança és un arbre en flor que es balancea dolçament al bufo de les il·lusions.” Sever Catalina
-“L’esperança és un estimulante vital molt superior a la sort.” Friedrich Nietzsche
-“L’esperança és el somni de l’home despert.” Aristòtil
-“L’esperança és l’únic bé comú a tots els homes. Els quals tot ho han perdut la posseeixen encara.” Tals de Mileto
-“L’esperança Prospera àdhuc sota les condicions més inadequades.” Alejandro Dolina
-“L’esperança és un bon desdejuni però un mal sopar.” Francis Bacon
-“La joventut viu de l’esperança; la vellesa, del record.” George Herbert
“La providencia ens ha donat el somni i l’esperança com compensació a les cures de la vida.” Voltaire
-“Lasciate ogni speranza, voi ch?entrate.” Traducció: “Deixeu, doncs, els quals aquí entreu tota esperança.” Inscripció en la porta de l’Infern segons l’obra La Divina Comèdia de \Dante Alighieri.
-“Els nens són l’esperança del món.” jrof
vacances agost 2003 1, agost de 2008
Publicat per Josep Rof en : reculls , comentaris tancats
VACANCES agost del 2003
La meva dona, me filla i jo anem de vacances, i per descomptat la…”PapiOna” (nom de la VW Camper)
La Garriga 18 agost, sis matí sortirem direcció a Vic, carretera i manta, (per si fa fred”).
La PapiOna, plís, plòf, chup, chap, xic, xop, poc a poc, sense cap dubte, ens portarà per a tot .C.25, autovia N. II, fins a Lleida.
Autopista, E.90, a Saragossà.
Autopista, A. 68, a (P/12) Miranda de Ebro. (P/21)
Autopista A 1 (un tros petit) i cap a Vitoria (Gasteiz), (P.C.96)
Autopista A 1, a (P/21) Burgos, (catedral). (P/12) B.514 , (P/12) N. 623, a (P/5) Torrelavega, (P/5) Santillana del Mar, Comillas, (P/5) N.634 a (P/5) San Vicente de la Barquera, (P/5) Llanes, a (P/5) Ribadesella, (P/5) Colunga, (P/4) N.632 Villaviciosa, (P/4) Cabueñes (P/4) a Gijon .
Autopista, A.66, a (P/4) Oviedo (P.C.92),
Autopista, A.8 fins a Corros/Campiello (P/4) N. 634 a (P/5) Nava, (P/5) Infiesto (Piloña) (P/5) Arriondas Parres) (P/5) N.625 a Cangas de Onís, (P/5) Monasterio de Covadonga, (P/5) Mirador de la Reina, (P/5) Lago Enol, (P/5) Lago la Ercina, tornar enrera cap (P/5) a Cangas de Onís agafà la N.625 a Picos de Europa (P/5)
Autopista A. 67, (P/6) a Santander (P/6)
Autopista 8 a Bilbao (P.C.84). afegint-hi no programat Zarautz, San Sebastian)
Autopista A.68, (P/23) a Zaragoza.
Autopista E.90, direcció a Lleida N.II, C. 25 Vic i a La Garriga, fi del viatge 2003.
Realitzats un total de 2479 km. dels quals mes de la meitat, son per Autopistes.
El viatge sense incidents, molt bé i bonic tot.
25 d’agost del 2003.
Recorreguts amb la Papiona de vacances i sortides 2003 Total 4305 Km.
Detalls (Eivissa 626 km. Tour del Centenari 1200 km. Astúries 2479 km.)
Tot això ocorria el 2003 i com a únic conductor en… Josep Rof i Rof és jrof
Amics meus, avui he perdut el dia un 01 d’agost del 2008
O no, tant li fa com un s’ho vulgui mirar, penseu que…”Bo és recordar per no oblidar” aquets feliços dies del 2003 on descobríem un munt de paisatges i l’amabilitat de la persones d’aquells bonics pobles o ciutats.
A l’estudi tinc penjada una fotografia emmarcada del llacs de Lago Enol i de La Ercina mirar-la és recordar uns dies únics e irrepetibles passats per aquestes contrades.
I sols han passat 5 anys de vida! Un no res un mer pessic!
Un detall inoblidable per mi:
Davant la » Catedral de Santa María a Burgos va ser on vaig estrenar la cadira de rodes FERRARI de la qual os n’he parlat en un post.