De Suïssa estant

Que els dos primers partits del Parlament arribin a un acord per estructurar i facilitar la propera legislatura, és un fet positiu que només sorprèn a alguns per culpa de l’escassa cultura democràtica que malgrat tot existeix encara.

Las reaccions espanyoles a l’acord no amaguen amenaces i permeten suposar l’arribada de temps molt complicats i impregnats de tensions i odis.

Tot i que l’acord CiU/ERC s’ha publicat d’una manera bastant detallada, queden poc clars alguns punts que són els que sovint descobreixen el veritable rerefons de la futura política .

La convocatòria de la consulta sobre el futur polític de Catalunya sembla que queda definida per que es faci l’any 2014 encara que es diu literalment que “amb l’excepció que el context socioeconòmic i polític requerissin una prorroga”. De manera que per dir-ho clar, la data no és segura.

Tampoc s’ha definit la pregunta base de la consulta, de manera que queda molt terreny per definir, cosa que fins i tot pot posar l’acord en qüestió.

L’acord preveu fins a 10 nous impostos sobre el patrimoni, sobre els establiments comercials grans, sobre gasos contaminants, sobre begudes amb molt sucre etc. etc.. Apujar impostos és molt discutible com a solució si paral·lelament no es prenen mesures per disminuir l’atur, per augmentar la productivitat, promocionar la creació de petites i mitjanes empreses i moltes altres mesures bàsiques.

L’acord és engrescador, però es necessiten més detalls, més claredat per no donar la impressió de que estem enlluernats, il.lusionadament enlluernats.

No cal ser ni molt llest ni molt malpensat per arribar a la conclusió que qui realment mana a Espanya (i no crec que sigui el govern de Madrid, simple instrument) està aplicant una estratègia clara, amb la finalitat de dividir els catalans, no fos cas que una majoria decidís fer-se independent.

No pot ser casualitat que uns dies abans i un dies després de les eleccions surtin esborranys i declaracions sobre fortunes i comptes bancaris a l’estranger de les famílies Pujol i Mas, principalment. Aquestes informacions algú les va guardar al calaix amb intenció de fer-les públiques quan facin més mal.

Davant la satisfacció d’alguns mitjans espanyols dits d’informació, que no poden esperar la confirmació de les dades ni concedir la presumpció d’innocència dels ara acusats abans d’hora, cal suposar que rebrem encara més cops baixos els propers dies i setmanes.

Per acabar de decorar el pastís, surt el ministre Wert amb les seves propostes indissimulades per rebaixar el català a l’escola en favor del castellà. El senyor Wert i tots els seus escolans han de saber perfectament que el català no és cap argument polític d’un partit o d’un altre: és un fet històric i essencial del país.

Ara que s’ha arribat a donar al català el lloc que tot idioma ha de tenir en el seu territori, ve el senyor Wert a sembrar la zitzània, aprofitant l’estratègia muntada contra Catalunya.

El present i el futur de Catalunya no poden dependre de les finances dels Pujol i els Mas, siguin innocents o no. Molt per damunt de persones s’ha de crear un sentiment de país, de pàtria comuna, de ciutadans convençuts que no són ni millors ni pitjors que altres pobles, però que volen i tenen el dret a defensar el que és seu.

Si no s’arriba aviat a crear una base ampla i forta, les batzegades que l’estratègia centralista ens dóna i donarà poden fer perillar un projecte il·lusionant i necessari.

Vist de lluny, el panorama polític de Catalunya a una setmana de les votacions sembla més aviat aigualit per no dir esgavellat.

Els 50 escons de CiU han fet que la mateixa coalició no pugui amagar els dubtes sobre les causes reals de la pèrdua d’escons . Molts factors s’han de valorar a l’hora d’arribar necessàriament a conclusions.

Guanyar 50 escons sense parlar a la campanya electoral directament de independència és tot un èxit. Ara bé, actituds de penell com las del senyor Duran i Lleida no han ajudat de cap manera a la coalició. I com que el penell Duran sempre acaba assenyalant cap a Madrid és licit preguntar-se quina mena de ciment manté Unió enganxada a Convergència. Les paraules del líder democristià davant el consell nacional d’Unió han acabat d’esvair qualsevol il·lusió de germanor entre els dos partits

Convergència ha de tenir molt clar que Unió pot arribar a ser un impediment a l’hora de seguir el camí que, després de molts dubtes, Mas a decidit de seguir amb l’ajut puntual de ERC i que ara és el moment on la coalició ha de demostrar si val la pena de seguir existint com a tal o s’ha de dissoldre.

S’acaba la campanya electoral amb un ambient condicionat per moltes declaracions d’un to poc habitual entre nosaltres.

L’ombra d’un referèndum sobre la independència sembla que ha despertat tots els fantasmes que Espanya guardava al rebost a l’espera de una bona ocasió per fer-los volar.

Certes declaracions de personatges del món polític, empresarial o intel·lectual a seques són d’una supèrbia, menyspreu i ignorància que ens permeten valorar la poca estima que Catalunya rep de la Espanya centralista, històricament ancorada entre el 1714 i el franquisme.

Votar, aquesta vegada, és una obligació moral per a tothom perquè Catalunya necessita anar endavant amb un resultat clar i amb el lideratge d’uns partits que caminin junts amb sentit de pàtria malgrat les diferències polítiques.

A l’hora de votar, que el cap tingui el mateix pes que el cor. Dilluns en parlarem.

Com era d’esperar, el ventilador destinat a escampar la porqueria s’ha engegat just en el moment on pot tenir més ressò. No crec que ningú sigui tant innocent com per sorprendre’s del ventilador ara que arriben una eleccions que, per primera vegada, fan que es parli de l’independència de Catalunya amb una intensitat mai vista.

La premsa espanyola ha demostrat un gran plaer reproduint la noticia de “El Mundo” sobre probables comptes bancaris a l’estranger de Jordi Pujol, Artur Mas i famílies. El director de “El Mundo”, a qui encara recordem vestit amb roba interior de dona, sempre ha demostrar un gran sentit de l’oportunitat a l’hora de publicar noticies no exemptes de verí

Tot el tema dels comptes no acaba d’estar massa clar. Tenir un compte a l’estranger no és “per se” un delicte. L’origen dels diners i el fet de si estan o no declarats oficialment al país de residencia del titular del compte són coses que la justícia pot aclarir sense problemes. De manera que l’oportunisme de publicar aquestes noticies a poc dies de les eleccions fa olor de socarrimat.

Tot això costarà bastants vots a CiU i afectarà al prestigi de Mas, sens dubte. Amb tot, els àmbits polítics, periodístics i financers espanyols no pararan el ventilador després del diumenge 25, guanyi qui guanyi de manera que tenim necessitat de molta paciència i de molta solidaritat, per damunt de partits i nombre de diputats, per tal de seguir junts el camí que la majoria vulgui.

La seva entrada fent campanya per les eleccions del 25 de novembre, abans de que oficialment hagi començat, demostra moltes coses. En primer lloc que vostè només visita Barcelona quan li convé al seu partit, falsejant la funció de president de tots que vostè i els seus predecessors sempre s’han penjat a la solapa.

En segon lloc, ara es presenta amb un discurs crític i alhora conciliador. Haig de dir que el text l’han preparat molt bé els seus redactors de nòmina, però ha arribat una mica tard com a reacció a les manifestacions del president Mas que vostè critica.

D’altre banda, ara ens ve amb una actitud declaradament favorable a la diversitat de pobles d’Espanya, i fa un elogi de les llengües regionals i del bilingüisme. Si tan enriquidor troba el bilingüisme ha de practicar públicament més sovint el gallec, ja que segons ens recorda ” ser bilingüe es ser doblemente afortunado”.

Miri, senyor Rajoy, vostè ni entén ni tracta millor Catalunya que els seus predecessors en el càrrec de manera que no vingui ara amb discursos de perdonavides. Si vol demostrar tarannà democràtic, deixi que els catalans diguin el que volen en el futur, i accepti-ho com han de fer els bons demòcratas. Fer el contrari és enganyar l’auditori, cada vegada més escàs en el cas de vostè.

Les estadístiques no sempre serveixen per donar valors confiables, principalment per les possibilitats de manipulació difícilment detectables. Malgrat tot, pot arribar a ser interessant llegir certes estadístiques referides a comportaments, gustos i costums de la gent, sense connotacions directes d’ordre polític, comercial o financer.

Un recent llibre publicat amb el títol de ” La Suïssa en llistes” presenta xifres, dades i fets directament relacionats amb la pàtria, natura, esport, religió i un llarg etcètera, amb un contingut interessant fins i tot fora de Suïssa.

Una de les llistes exposa el resultat de una enquesta sobre les professions més fiables, es a dir quines són les professions que els suïssos consideren més dignes de confiança. Els resultats són els següents:

En primer lloc els bombers seguits dels pilots, les infermeres, els farmacèutics i els metges. En sisè lloc els pagesos i després els policies, els mestres, els jutges i els homes del temps.

Sorprèn a primera vista la manca de polítics, periodistes i escriptors que normalment disposen de molta audiència però que no semblen donar massa fiabilitat a la gent. El entrevistats han donat molt valor a la salud ja que les cinc primeres professions escollides estan directa o indirectament relacionades amb ella.

Per acabar vull donar sense comentaris un altre resultat i és el dels 10 valors més identitàris de Suïssa. La pregunta era concretament : “Digui’m tres coses que per vostè representin els seu país” . El resultats amb els percentatges corresponents són : paisatge (20%), neutralitat (19%), els Alps (17%), la precisió (15%), la xocolata (12%), la pàtria (10%), el formatge (9%), la llibertat (9%) i la tradició (9%).

El senyor Alejo (Aleix) Vidal-Quadras va escriure ahir en el seu blog la declaració següent :

” En este contexto de validez del imperio de la ley, dije en clave irónica que un general de brigada de la Guardia Civil tomaría el mando de los Mozos de Escuadra como parte de la operación estrictamente constitucional de restablecer el Estado de Derecho pisoteado por el Presidente de la Generalidad.”

Apel·lar ara al seu esperit irònic per justificar una declaració violenta, fora de lloc i vergonyosa, és com tirar la pedra i amagar la mà. A personatges amb tants anys de vida pública com el senyor Vidal-Quadras, el mínim que s’ha de exigir es saber fer ús del llenguatge i saber mantenir fets i paraules, en lloc d’arronsar-se.

El senyor Vidal-Quadras, que sempre s’ha fet notar per la seva dialèctica cridanera, i que ha viscut de la política sense deixar cap petjada important, necessita cada dos per tres fer de cridaner, perquè que els pocs que li fan de claca no l’oblidin

Miri, senyor Vidal-Quadras, calli i plegui. I no li dic en clau irònica.

Personatges com el senyor Alejo Vidal-Quadras o el senyor José Manuel Lara són inevitables en una societat on tothom pot dir el que pensa, fins i tots aquells que no creuen massa en la democràcia.

Si només l’anunci, sense data ni text, d’una consulta als catalans pot esverar tot un vice-president del parlament europeu i a un empresari molt important del món de la comunicació, no vull ni imaginar-me quants Vidal-Quadras i quants Laras sortiran dels amagatalls quan la consulta demostri la voluntat de la majoria de catalans de caminar per un camí potser estret però propi.

Exabruptes com els dels senyors Vidal-Quadras i Lara demostren més ganes de fer por que veritable patriotisme, del color que sigui. Es d’esperar que el parlament europeu rebutgi les paraules del seu vice-president i que el senyor Lara recordi que el seu grup empresarial, amb seu a Barcelona des la seva fundació l’any 1949, ha estat ben tractat a casa nostra malgrat tenir entre les seves empreses algunes (com La Razón) que no s’han distingit mai per entendre Catalunya.

Una cosa s’ha agrair als senyors Vidal-Quadras i Lara i és que ens han fet adonar a temps de l’allau de despropòsits, amenaces i dubtoses intencions que ens caurà al damunt quan els que manen facin el proper pas. Aguantarem la pedregada?.

Com era de preveure, abans de que Catalunya, mitjançant el seu Parlament, prengui decisions sobre el futur ja ha començat a anunciar-se una tempestat que de moment no va més enllà de quatre gotes però que promet pluges fortes i calamarsa per les properes setmanes.

El dimarts dia 25, el Parlament obrirà el debat de política general i s’esperen decisions importants com la de avançar les eleccions, definir on es vol arribar i senyalar el camí per arribar-hi.

El senyor Rajoy ja ha començat a afluixar, obrint una petita escletxa al diàleg amb el president Mas, diàleg negat fa un parell de dies a Madrid. El senyor Aznar diu que “nadie va a romper España” i la senyora Sànchez Camacho afirma que “Mas no pot imposar la ruptura d’Espanya”. Tot estan una mica esverats perquè han comprès que ara si que es pot tirar endavant en el camí de l’autodeterminació.

Per principi, no tinc massa confiança en els governs en general i no se si és culpa meva o dels governs. De totes maneres, ara hem de esperar que el nostre actual o el que surti d’unes eventuals eleccions avançades pugui trobar el consens necessari per anar fent camí sense defallir.

El moment és històric i tots hem de demostrar que estem a l’altura de les circumstàncies. No serà fàcil però amb unitat i empenta hi arribarem.