Arxiu per a 'General' Categories

05 abr. 2021


Potser anem una mica massa luny….

Classificat com a General


Els problemes de tota mena que la Covid-19 ens està creant fan que passin desapercebuts molts esdeveniments que poden, també, afectar la nostra manera de viure en el futur.

Dos científics (una i un) de l’Escola Superior de Ciències Aplicades de Zuric, han arribat a crear al laboratori un cultiu de cèl·lules de cacau, a partir de fruits de cacau de Puerto Rico, en un procés bastant llarg.

El primer resultat ha estat el de produir una rajola de xocolata que ha estat una gran sorpresa, ja que, segons proves sensorials, el gust de la xocolata era intens i d’alt nivell.

Fins ara només hi han produït dotze rajoles de xocolata, però calculen que dins de dos anys la producció de cèl·lules de cacau podrà permetre de fer arribar aquesta xocolata a les botigues.

Com és natural, han sorgit dos fronts. Uns diuen que aquesta tecnologia suposa un gran avanç que ajudarà aviat a fabricar formatges, gelats i altres productes derivats de la llet  sense fer servir proteïnes animals. Els vegans se n’alegren. També suposa no dependre de les importacions de cacau de països on no es respecta massa el benestar dels que treballen els camps ni tampoc la biodiversitat dels terrenys.

D’altres veuen un nou camí que ens fa dependre més i més de la indústria química, amb tot el que suposa d’esclavatge fins i tot financer.

Veurem com acaba tot això. De moment anirem gaudint de la xocolata tradicional mentre ens deixin.

 

 

No hi ha resposta

28 febr. 2021


La millor propaganda per la República

Classificat com a General

Sembla un acudit irònic però la Monarquia espanyola ajuda cada dia més a què molts s’apuntin a la República (catalana o espanyola).

Totes les activitats que s’han anat descobrint del senyor Juan Carlos de Borbón, amb el nom professional de Juan Carlos I,  han sorprès i decebut a bona part de la gent que, potser sense masses ganes d’anar al fons de tot, havien acceptat el paper del qui ara anomenen emèrit.

La monarquia no és una cosa que es basi en raons sòlides sinó en sentiments sovint tradicionals, com els que dominen les revistes anomenades “ del cor”. Si partim de la base que la monarquia espanyola comença per no complir la Constitució que diu que tothom és igual davant la llei, ja tenim una primera explicació del rebuig cada vegada més clar. Felipe VI és rei per ser el primer mascle de l’anterior rei i no per ser el primer nat o el millor qualificat. Passar a ser rei per una única raó de naixement, oblidant qualificacions, germanes i tot el que es vulgui, no dóna una bona base d’admiració.

Si a tot això afegim el comportament del “emèrit” ja ho tenim explicat. Els milions que ara, una vegada s’ha vist vigilat, ha fet efectius a Hisenda , demostren el poc nivell patriotic i l’instint d’estar per damunt de tot de qui sempre ha viscut per fer un paper que no ha sabut interpretar com se li demanava.

Un poeta anglès del segle XVIII, Alexander Pope, va dir que els reis tenen el dret diví de governar errats. Era fa gairebé quatre-cents anys, de manera que ara ja sabem que era el senyor Pope el que estava errat. I també ho sap l'”emèrit”.

 

 

Comentaris tancats a La millor propaganda per la República

11 febr. 2021


Per llegir abans d’anar a votar (o després)

Classificat com a General


No cal dir que abans d’una votació tothom intenta portar el vot cap a la seva butxaca, i per tant, els polítics, els seus assessors i els mitjans d’informació tenen molta feina per escombrar cap a casa.

Per aquest motiu cal mantenir el cap clar, escoltar molt i pensar tant com es pugui sense pressions de cap mena.

Algunes frases de gent d’arreu del món (cap de català) ens donen alguns motius per rumiar les coses i decidir tranquil·lament.

“L’home per més valent que sigui té por d’una sola cosa: dels estúpids. Ni per d’hora que t’aixequis, allà on vagis, ja està ple d’estúpids. I són perillosos perquè al ésser majoria trien fins i tot al president “(Facundo Cabral)

“Mai es menteix tant com a la vigília de les eleccions, durant la guerra i després de caçar”.
(Bismark)

“Si votar resolgués alguna cosa, seria il·legal.

(Anònim}

“Voti al candidat que prometi menys. Vostè estarà menys decebut.”
(Bernard Baruch}

 

 

Comentaris tancats a Per llegir abans d’anar a votar (o després)

06 febr. 2021


Tots a la caça del vot

Classificat com a General


Com si es tractés d’un assumpte cinegètic, s’ha obert la veda per la caça del vot ara que els caçadors (els polítics) ja veuen la proximitat de la presa (el votant).

No per sabut és menys incòmode escoltar o llegir certes declaracions polítiques que només tenen com a finalitat la d’engalipar la gent per tal de portar el vot a la seva cleda.

Ara descobrim sentiments tendents a l’independentisme a polítics fins fa poc muts sobre el tema. D’altres (pocs) proposen solucions federalistes per tal de no sortir d’una Espanya amb la qual cada vegada és més difícil compartir projectes.

D’altres, desorientats i sense retrobar els principis presents en les seves sigles, intentaran que s’oblidin les seves febleses atacant les dels altres, en un joc repetit des que el món és món.

I el ciutadà, que amb el temps s’ha format una imatge de la Catalunya futura, intentarà esbrinar dins de tot l’allau de promeses i bons propòsits, quins són els que més s’adiuen o s’acosten a la seva convicció.

No és feina fàcil i al final tothom es veurà les cares davant de l’urna amb la papereta a la mà. Ara per ara, convé escoltar a tots els polítics i ,com a taula, menjar poc i pair bé. Tot menys fer-se el desentès.

Comentaris tancats a Tots a la caça del vot

31 gen. 2021


El sufragi femení: un dret poc valorat


Classificat com a General

 

El pròxim dia 7 de febrer Suïssa celebrarà els cinquanta anys del referèndum que el 1971 va donar a les dones el dret de vot a tots nivells.

“ ¿Només cinquanta anys a Suïssa?”, us podeu preguntar. A Espanya es va aprovar el dia 1 d’octubre del 1931, és a dir quaranta anys abans que a Suïssa.

Com a totes les coses, convé donar-hi un cop d’ull més rigorós. De fet la Constitució espanyola del 1931 donaba a les dones el dret a votar si tenien més de vint-i-tres anys. Les discussions a les Cortes són dignes de ser llegides per tal de veure la profunda oposició de molts polítics i partits.

La primera vegada que a Espanya van exercir aquest dret va ser a les eleccions municipals de l’abril i les generals del novembre del 1933. Amb la guerra i la dictadura franquista el dret a vot no va tornar a ser possible fins al 1977.

A Suïssa, la votació masculina del 7 de febrer del 1971 va donar un 65,7% de vots a favor del sufragi femení. A l’octubre del mateix anys van entrar les primeres dones al Parlament.

Amb tot i això, van ser necessaris tretze anys per veure la primera dona fer part del Govern de Suïssa.

La senyora Elisabeth Kopp el 1984 va obrir un camí que ha portat al fet que avui, en un Govern de (només) set consellers federals (ministres), tres d’ells siguin dones.

 

 

 

 

Comentaris tancats a El sufragi femení: un dret poc valorat


18 gen. 2021


El Nobel que em va avorrir

Classificat com a General

El senyor Mario Vargas Llosa ha concedit una entrevista al diari ABC, cosa que ha permès al diari d’omplir la seva portada amb una foto de l’escriptor i amb una frase de l’entrevista:
“ El nacionalismo es la desgracia de este país”.

Avui faré una cosa poc habitual per no dir gens: copiaré el blog que vaig escriure el 9 d’octubre de 2010, quan va rebre el Premi Nobel. I és que el podria tornar a escriure avui.


Quan vaig llegir que Mario Vargas Llosa havia rebut el Premi Nobel de Literatura 2010, em vaig recordar d’un llibre d’ell que tenia oblidat en un racó de la meva biblioteca. L’any 1993, un amic de Lima em va regalar “El pez en el agua”, sotstitulat “Memorias”.

Una cosa em van sorprendre del llibre: vaig trobar un punt de lectura entre les pàgines 78 i 79 és a dir molt al començament de les 538 totals. La veritat és que la meva extensa biblioteca no és per fer bonic sinó per omplir-la amb llibres que llegeixo i rellegeixo. El de Vargas Llosa em va avorrir i el vaig deixar abans de martiritzar-me amb una lectura feixuga, orientada a dissimular el seu mal humor pel fracàs de la seva candidatura a la presidència del Perú i de l’escàs ressò del seu Movimiento Libertad.


No tinc cap dubte que Vargas Llosa sap escriure, que és molt prolífic i que fins i tot mereix el Premi Nobel de Literatura que altres més poc dotats que ell ja havien obtingut abans. Tampoc necessito combregar amb les seves idees per acceptar el seu ofici. Però algunes de les seves posicions, que hem pogut llegir en el molts articles i ressenyes periodístiques dels darrers anys, m’han creat un rebuig a la seva persona que només puc demostrar ignorant la seva obra.


El senyor Vargas Llosa podria tenir un millor record de Barcelona i Catalunya del que demostra, ja que va ser aquí on va tenir de la mà de Barral les seves primeres oportunitats. Vargas està radicalment contra els nacionalismes (excepte el seu, naturalment) i contra tota acció que permeti a la llengua catalana obtenir el paper que li correspon.


Al Perú, una gran part de la població té unes arrels molt anteriors a les arribades dels Vargas i dels Llosa, i mantenen una llengua, el quítxua, que els elitistes com Vargas Llosa han ignorat i sovint menyspreat. Vargas Llosa viu en un exili daurat i voluntari, i no s’apropa al seu Perú per mala digestió dels seus fracassos polítics. El dia que decideixi tornar a Lima o a la seva ciutat Arequipa, potser el tornaré a llegir si és que la realitat del seu país li obre els ulls.


A l’espera d’aquest moment, el punt de lectura continuarà entre les pàgines 78 i 79.

 

 

 

 

Comentaris tancats a El Nobel que em va avorrir

05 gen. 2021


Carta republicana als Reis

Classificat com a General

Benvolguts Reis Mags

Us escric per cinquena o sisena vegada dins del meu blog. Els que, com infants, vàrem creure en vosaltres, ens és molt difícil oblidar-vos tot i que ara tenim dubtes sobre la vostra existència.

Sempre que us he escrit ha estat per demanar la vostra intervenció per resoldre alguns dels problemes que nosaltres tenim i que no acabem de solucionar. Tot això amb el millor esperit tradicional i malgrat la meva tendència republicana.

Suposo que ja sabeu que les monarquies, avui dia, no disposen de la millor opinió pública, algunes vegades pel sistema en si mateix i altres per la poca qualitat dels qui les exerceixen. I no penso només en Espanya.

Posat a demanar, com vol la meva tradició, em permetreu que pensi que vosaltres podeu discretament fer que els que manen tinguin una mica de sensibilitat per coses que, de moment, ens fan la vida molt complicada. Us donaré dos exemples: la manca d’unió i la poca voluntat en corregir decisions equivocades.

La unió, tant de partits com de sindicats i associacions és indispensable, per damunt de totes les diferencies polítiques i de col·locació a esquerra o dreta. Sense unió no serà possible solucionar els greus problemes actuals. Pensar en la gent i no en els partits es fa indispensable.

I la claredat, el reconeixement dels errors i el fet de corregir-los ha de ser prioritari per no quedar-se els que manen asseguts a la cadira amb les orelles tapades i mirant al cel.

Ja ho sabeu, estimats Reis d’Orient. Espero que ens donareu un cop de mà.

Amb aquesta esperança un envio una afectuosa abraçada republicana.

 

 

 

Comentaris tancats a Carta republicana als Reis

26 des. 2020


“Bla-bla-bla” monàrquic

Classificat com a General

El discurs de Nadal de Felipe VI havia despertat en alguns somiadors la possibilitat que l’Emèrit fos criticat de manera clara. La realitat ha demostrat que la xarxa financera del seu pare ha tocat molt de prop a la seva família de manera que ha evitat entrar en conceptes clars i s’ha dedicat a dir obvietats.

Després d’haver escoltat en anys anteriors coses com que “tots som iguals davant la llei” i que “els catalans no estan sols”, no cal tenir molta intuïció per considerar el discurs d’enguany com una manera d’intentar quedar bé davant d’una part dels súbdits. Perquè aquesta és la definició, súbdits, dels que accepten institucions totalment desfasades i de mínima utilitat.

Cal esperar que els ciutadans, ara per ara molt preocupats pel futur amb un virus que no acaba de marxar i una economia que cau ràpidament, tinguin opcions per evitar actes buits (i cars) com el discurs del dijous.

 

Comentaris tancats a “Bla-bla-bla” monàrquic

06 des. 2020


” Suïssa – una presó “

Classificat com a General

El pròxim 5 de Gener se celebraran els cent anys del naixement del suís Friedrich Dürrenmatt, un dels grans literats en llegua alemanya dels nostres temps. Autor d’obres teatrals, novel·les i articles, s’ha distingit sempre per la seva claredat i el seu tarannà irònic.

Obres com “La visita de la vella dama”, “Ròmul el Gran”, “Els físics” o “Grec busca a grega” han estat ben conegudes a Catalunya.

El 22 de novembre del 1990 Dürrenmatt va pronunciar un discurs amb el títol del blog: “Suïssa – una presó”.

Val a dir que el discurs, pronunciat en honor del llavors president de Txecoslovàquia
Vaclav Havel, va permetre a Dürrenmatt, amb tot el seu talent i la seva ironia, retratar Suïssa amb unes imatges provocadores fetes amb un gran amor per la seva pàtria.

És un discurs bastant llarg de manera que he decidit traduir només un parell d’extractes, per donar un gest de reconeixement a Dürrenmatt a l’hora de retratar Suïssa, els suïssos, l’emigració i les activitats polítiques i econòmiques.

Suïssa com a presó, com una presó on es van refugiar els suïssos. Com que tot es va esfondrar fora de la presó i perquè només a la presó estan segurs de no ser atacats, els suïssos se senten lliures, més lliures que la resta de persones, lliures de presoners a la presó de la seva neutralitat. Només hi ha una dificultat per a aquesta presó, i és demostrar que no és una presó sinó un refugi de llibertat. Al cap i a la fi, vist des de fora, una presó és una presó i els seus interns són presoners i qui és presoner no és lliure: només els guardes es consideren lliures per al món exterior, perquè si no fossin lliures serien presoners. Per resoldre aquesta contradicció, els presos van introduir l’obligació general de fer guàrdia: cada pres demostra la seva llibertat sent el seu propi guarda. Els suïssos tenen l’avantatge dialèctic que són lliures, presoners i guardes alhora. La presó no necessita murs perquè els seus presoners són guardes i es custodien ells mateixos, i com que els guardes són persones lliures, fan negocis entre ells i amb el món sencer.
….
Com que els guardes també són presoners, pot sorgir la sospita que són presos i no guardes o fins i tot que són lliures Per això l’administració de la presó tenia expedients de tots els que sospitaven que se sentien atrapats i no lliures, i com que això ho suposava de molts, va posar una pila d’arxius que, a mesura que investigaven, resultaven ser una muntanya; darrere de cada pila d’arxius n’apareixia un de nou. Però com que la muntanya d’arxius només s’hauria d’utilitzar en el cas que la presó fos atacada, i com que mai no fou atacada, quan els guàrdies es van assabentar dels arxius que havien redactat sobre ells, de sobte es van sentir presoners i no lliures. Se sentien com l’administració de la presó no volia que se sentissin.
….
No s’ha d’envejar l’administració de la presó. D’una banda, hi ha masses pocs presos per mantenir neta la presó, les cel·les de luxe, els passadissos, fins i tot per netejar les barres de les finestres, de manera que s’ha de permetre que entrin a la presó aquells que estan fora d’ella perquè renovin o restaurin la presó només per guanyar diners.
….
D’altra banda, cada presó ha de vetllar alguna cosa, però quan els presos es custodien com a guàrdies, se sospita que els guàrdies vetllen per una altra cosa que ells mateixos, motiu pel qual l’opinió es fa més forta de què l’objectiu real de la presó no és vetllar per la llibertat dels presos, sinó per guardar el secret bancari. Sigui com sigui, la presó prospera i el seu negoci està tan embolicat amb el negoci que hi ha fora que, a poc a poc, sorgeixen dubtes sobre si la presó encara existeix o s’ha convertit en una presó fantasma. Per demostrar la seva realitat, l’administració de la presó gasta milers de milions de francs suïssos en armes cada vegada més modernes per als guàrdies, que són els seus propis presoners, armes que queden obsoletes i en requereixen de noves, independentment de la probabilitat que la guerra posi fi a allò que ella vol defensar.

 

 

Comentaris tancats a ” Suïssa – una presó “

23 nov. 2020


Idiomes lliures

Classificat com a General

Un petit cartell que he vist avui al matí a l’autobús, m’ha motivat escriure sobre idiomes i dialectes.

Com que darrerament es parla molt, massa, sobre el català i l’espanyol, sobre preferències, avantatges i discriminacions, em sembla oportú d’explicar com es pot conviure amb idiomes fora del propi, sempre que hi hagi una mica de respecte a les arrels culturals i poca intenció de forçar a tots a ser unitaris.

A Suïssa tenim quatre idiomes oficials: alemany, francès, italià i romanx. Cap d’ells disposa de la virtut de ser el principal, de manera que cada regió parla el seu idioma amb tota naturalitat, sense cap pressió, ni política ni social.

Amb aquesta situació històrica, cultural i legal, no entenem com a Espanya no s’admet amb tota naturalitat que cada regió que disposa d’una llengua pròpia la pugui fer servir tota la vida i per tot arreu.

Els de la meva edat (vaig néixer el 1942 a Manresa) no vàrem disposar mai a cap nivell (escola primària fins a universitat) d’un sol minut de lliçons de català. El parlàvem a casa, amb els amics, però no a l’escola, ni a les oficines estatals ni, ni, ni…

Les coses han evolucionat a Catalunya, encara que el fet d’obligar a conèixer l’espanyol, fora del fet de ser una llengua molt extensa mundialment, far suposar més intencions polítiques que culturals.

El tema dóna per molts blogs de manera que intentaré acabar amb el cartell de l’autobús.

Val a dir que a Suïssa parlem molts dialectes, que no disposen d’ortografia i gramàtica, però que són la nostra manera de contactar diàriament. A l’hora d’escriure, hem de fer-ho amb l’idioma gramatical corresponent. Per exemple a Berna, parlem el dialecte bernès-alemany, diferent del de Zuric o Basilea per donar dos exemples, encara que ens entenem amb ells perfectament. A l’hora d’escriure ho fem en alemany, com a Alemanya o Àustria, excepte en coses de caràcter local on podem escriure el dialecte com volem mentre es pugui llegir i soni com el que parlem.

El cartell de l’autobús, publicat per Bern Mobil que és la companyia que gestiona tots els autobusos i tramvies de Berna, escrit en dialecte de Berna diu: «Estàs arribant tard, nosaltres et donem l’excusa”.

És una prova d’humor perquè donar com a excusa de retard que l’autobús no ha arribat a l’hora és bàsicament fals en una companyia on els horaris són estrictament respectats. Però el sentit irònic que la companyia ha fet servir demostra que les coses es poden fer amb nivell i simpatia.

 

 

2 respostes

Anteriors »