Arxivar per octubre de 2010

29 oct. 2010


Preparant les eleccions del 28-N

Classificat com a General


Com cada vegada que els ciutadans són cridats a donar el seu vot, una part de la població decidirà no fer ús del seu dret i no votarà. Generalment són els que més fort es queixen quan les coses no van pel camí que ells voldrien.

La majoria de ciutadans optarà per fer acte de presencia i donar el seu vot amb la satisfacció de participar democràticament a la tasca d’anar fent país.

De totes maneres, entre els que aniran a votar trobem algunes categories clares: els que voten per principi un partit per raons d’afiliació, els que voten contra un partit per sistema, i els que voten després d’avaluar les opcions i els candidats. Aquest és un vot difícil de comptabilitzar estadísticament ja que fins el darrer moment pot variar. El vot en blanc és un vot vàlid encara que en cas d’unes eleccions com les del 28-N és difícil de comprendre’n el significat.

El votant amb idees pròpies i no condicionat per persones, partits o records llunyans, ha d’anar amb peus de plom. Per començar, s’han d ‘escoltar o llegir les opinions de tots els partits i dels seus candidats i seleccionar els que menys prometin, perquè a fi de comptes seran els que menys menteixin.

El problema de les aliances post-electorals és molt complicat de resoldre. Cap partit gosa explicar les seves intencions en cas de no obtenir el nombre de vots necessaris per manar sense companyia. Una vegada coneguts els resultats, es pot arribar a „matrimonis polítics “tan poc eficients com el del darrer tripartit, de manera que malgrat ser una utopia, proclamar les probables aliances per manar donaria claredat a les intencions de cada partit o candidat. Ens tindrem de conformar amb suposicions, desmentits i focs d’encenalls.

Finalment, sembla lògic votar a partits ( o a persones) que demostrin la seva voluntat de donar prioritat a Catalunya, a les seves institucions i al seu patrimoni històric i cultural. Cap partit amb intencions i lligams centralistes o espanyolistes no ha de tenir alta valoració ja que per aquestes tasques ja disposen de l’entramat de l’estat espanyol per trobar-s’hi bé. Si les eleccions catalanes no tenen a Catalunya com a finalitat única, ja podem plegar.

Comentaris tancats a Preparant les eleccions del 28-N

23 oct. 2010


El segon marit de Letizia Ortíz

Classificat com a General


Viure en un país federalista amb democràcia directa, i per tant republicà per principis, em permet observar les institucions monàrquiques des d’una certa distància física i de sentiment, com miraría un torneig medieval: coses de l’historia rància.

Els espanyols disposen d’un sistema monàrquic no del tot escollit lliurement i que poca emoció desperta, excepte en els espectadors dels programes de televisió de la tarda. La gran virtut de l’entorn monàrquic a Espanya ha estat arribar a un punt on ningú s’interessa en preguntar-se si una República és millor o pitjor, on ningú discuteix o decideix el cost de l’entramat monàrquic.

Tot sistema polític suposa un equilibri entre avantatges i inconvenients, on les primeres han de superar les segones, per anar bé. El defecte bàsic de les monarquies és el principi hereditari on el primer fill, sense necessàriament disposar de cap qualitat, rep el dret al tron. A Espanya encara és pitjor que en altres monarquies ja que el successor és el primer fill home, discriminant les dones i per tant actuant contra una Constitució que recolza a la mateixa monarquia.

La salut del Rei Juan Carlos I potser no és tan bona com volen fer veure els del seu entorn. De qualsevol manera, a ningú sorprèn la campanya de promoció de l’hereu al tron i de la seva esposa. Segurament es tracta que siguin simpàtics de cara a la gent, per augmentar la seva popularitat davant un possible relleu. El xicot no ha fet, fins ara, cap mèrit que li permeti „per se“ a aspirar a res. No ha treballat mai, no ha patit per pagar les lletres al cap del mes i la casa on viu li va ser regalada (mil milions de pessetes va costar).

La seva esposa, d‘una biografia amb molts detalls amagats a l’opinió pública, demostra que tothom pot ser Reina quan la monarquia, excepte en privilegis, vol dir-nos que són com tots nosaltres. Sembla que és molt temptador anar per la vida d ‘objecte decoratiu, com si diguéssim un ram de flors.

Potser ha arribat el moment on els espanyols s‘han de començar a preguntar si una República no és més eficient i justa de cara al futur, abans que no s’arribi a un empatx amb les aparicions programades del segon marit de la Letizia Ortíz.

Comentaris tancats a El segon marit de Letizia Ortíz

21 oct. 2010


L’ecologia i el valor dels ocells

Classificat com a General

Avui, quan sembla que el tema únic de conversa és l ‘arrebossada d’esquerdes a la paret del govern de Madrid, he decidit parlar dels ocells i del preu de l’ecologia. No per manca d’interés en la davallada del govern Rodríguez, conegut com Zapatero, sinó perquè davant de tanta ineficàcia prefereixo pensar en valors més permanents i més importants, a la curta i a la llarga.

Resulta que el món en sentit general, va descobrir els problemes ecològics fa uns quinze o vint anys. Abans, l’ecologia (el nom no existia a nivell popular) era cosa de quatre científics i de mitja dotzena d’idealistes probablement antics minyons de muntanya.

Ara, cada dia ens parlen d’ecologia, de l’efecte hivernacle, de les emissions
d‘anhídrid carbònic i del canvi climàtic generalment per raons polítiques i amb molt poc convenciment intern.

L’altre dia, el ministre dimissionari de Suïssa senyor Leuenberger, ens recordava un fet que tindria de fer-nos meditar a tots sobre els principis i els criteris que apliquem a l’hora de salvar els que es pugui de la maltractada natura. Resulta que en un informe que es va preparar per un debat al Parlament sobre la Biodiversitat, es va considerar que la mallerenga blava, ocell que a Suïssa està bastant estès, suposava un valor econòmic de 157 francs suïssos (uns 118 euros) per exemplar.

Els economistes van calcular que la mallerenga blava menja insectes i escampa llavors, dues feines que fent un càlcul del temps i dels productes necessaris, correspon al preu que abans he dit. La conclusió va ser que convé protegir aquest ocell ja que el cost de la protecció és menor que el benefici que ens dóna, conclusió que fa posar la pell de gallina.

Arribar a dir que la mallerenga blava s’ha de protegir per raons econòmiques i no per raons de respecte a la vida, ens demostra la fragilitat de tota cosa que no justifiqui la seva existència amb xifres positives. Un món horrorós sen’s dibuixa a l’horitzó si no sabem reaccionar ràpidament.

Comentaris tancats a L’ecologia i el valor dels ocells

18 oct. 2010


El “show” dels partits

Classificat com a General


Aquest diumenge s’ha celebrat la Conferència Nacional del PSC, amb un espectacle on no van faltar cançons, el „Superman Montilla“ i fins i tot ball per tal de donar una impressió d’optimisme davant unes eleccions que tothom pronostica negatives pel PSC.

Reunir uns centenars d’afiliats al partit i muntar un „show “on tots estan contents, alegres i segurs de si mateixos no és gaire difícil. Ara ha estat el PSC, i demà ho organitzarà CiU, i després ERC i tots els partits copiaran l’espectacle.

Entusiasmar un grup de convençuts, no crec que tingui cap mèrit. Els que realment decidiran el proper president, són els que no assistiren a la Conferència del PSC ni a cap altre acte similar de cap partit. Tot es fa de cara a la galeria i, en el cas del PSC, per donar ànims a una militància que sap perfectament que no guanyarà aquesta vegada, com tampoc van guanyar en les anteriors. La diferència és que els que una vegada eren aliats per arribar a manar no semblen ara amb ganes de repetir.

El votant lliure, el que no està dins la disciplina de cap partit, s’ha de mirar els „shows “polítics amb benevolència („pobrets! “, ha de dir) sobretot perquè es nota molt que els discursos són forçats, efectistes i que prometen el que saben que no podran donar. La resta és fum d’encenalls.

Els moments són complicats per tots els partits: el PSC a punt de perdre la presidència, CiU esquitxada pel cas Millet, Laporta sense unir els seus vots amb els de Carretero i amb problemes d’imatge com a ex-president del Barça, ERC amb ganes de trobar una posició que va deixar escapar per les ganes de manar, i els altres més o menys esperant mantenir càrrecs i vots.

Votar el partit que menys prometi, per minimitzar la segura posterior decepció, i triar el candidat que menys soroll faci poden ser uns bons principis per suportar tot el terrabastall que ens caurà al damunt les properes setmanes.

Comentaris tancats a El “show” dels partits

15 oct. 2010


Actualitat de l’Abat Escarré

Classificat com a General

La visita del Papa a Barcelona el 7 de novembre tindrà una politització molt alta, tal com es pot deduir de les noticies que van arribant de tots els costats tan catòlics com laics.
Es vulgui o on, la visita d’un Papa sempre desperta manifestacions contraposades perquè mai s’ha pogut dissociar en la figura del Papa el fet de ser un cap d ‘estat i alhora un cap religiós, situació que dones motius a uns i altres per demostrar alegria o rebuig.

L’Abat de Montserrat, Josep Maria Soler, ha fet unes declaracions en las que demana que la visita del Papa sigui „una visita arrelada a la nostra realitat de Catalunya “’ i declarant-se partidari que els feligresos catalans mostrin la seva catalanitat al món. Segur que ho ha dit per frenar una apropiació massa „espanyola “de la visita.

Parlant de l’Abat de Montserrat, recordo l’enrenou que van causar l’any 1963 unes declaracions del llavors Abat Aureli Maria Escarré al diari Le Monde, i que van portar-lo a l’exili. La seva figura és, en part, controvertida encara que tothom accepta el valor de la seva actitud de defensa de Catalunya en els seus darrers anys.

Per a  molts dels lectors relativament joves tot això sona a „contes de l’avi “. La realitat és que moltes de les seves paraules mantenen una actualitat que sorprèn i que demostra que en alguns assumptes, no s’ha fet cap pas endavant malgrat els 47 anys de distància.

Recordem que va assenyalar que els catalans „érem espanyols però no castellans “i que „Catalunya és una nació en el conjunt de les nacionalitats espanyoles… i la principal subversió que hi ha a Espanya és la del govern “. Val la pena cercar l’entrevista als arxius de la xarxa internet, per rumiar sobre els molts problemes i les poques solucions que en 47 anys s’han produït.

Comentaris tancats a Actualitat de l’Abat Escarré

12 oct. 2010


L’altra cara de la “Fiesta Nacional de España”

Classificat com a General

L’any passat, tal dia com avui, vaig escriure un comentari sobre la festa que a nivell nacional Espanya celebra. Com que res ha canviat, em permeto repetir el text:

“El dia d’avui ha rebut a Espanya moltes denominacions a través del temps, totes elles ostentoses, ampul•loses, com correspon a un poble convençut del seu gran destí històric al arribar al continent americà un 12 d’octubre. Recordem que se n’ha dit Fiesta de la Hispanidad, Dia de la Raza, Dia de la Hispanidad i des l’any 1987 Fiesta Nacional de España.

Considero un fet apart la celebració de la Mare de Déu del Pilar, que és molt anterior al viatge de Colom i que només coincideix amb la data encara que a la Verge del Pilar també li han penjat els títols de «Patrona de la Raza» i «Patrona de la Hispanidad».

Per damunt de tot el rebombori que comporta una Fiesta Nacional, amb desfilades militars, banderes i recepcions, voldria recordar l’altra cara de la data d’avui copiant un fragment (en llenguatje espanyol actual) de la «Brevisima Relación de la Destrucción de las Indias» publicada l’any 1552 per Fray Bartolomé de Las Casas, dominic defensor dels indígenes.

«Entraban los españoles en los poblados y no dejaban niños ni viejos ni mujeres preñadas que no desbarrigaran e hicieran pedazos. Hacían apuestas sobre quién de una cuchillada abría un indio por medio o le cortaba la cabeza de un tajo. Arrancaban a las criaturitas del pecho de las madres y las lanzaban contra las piedras. A los hombres les cortaban las manos. A otros los amarraban con paja seca y los quemaban vivos. Y les clavaban una estaca en la boca para que no se oyeran los gritos… Yo soy testigo de todo esto y de otras maneras de crueldad nunca vistas ni oídas».

Fray Bartolomé de Las Casas no va arribar mai a ser sant ni beat però les seves obres són les primeres en defensar els drets humans del pobles conquerits. En un dia com avui crec que convé dedicar uns instants a l’altre cara de la medalla triomfalista de la Fiesta.”

Comentaris tancats a L’altra cara de la “Fiesta Nacional de España”

09 oct. 2010


El Nobel que em va avorrir

Classificat com a General

Quan vaig llegir que Mario Vargas Llosa havia rebut el Premi Nobel de Literatura 2010, em vaig recordar d’un llibre d’ell que tenia oblidat en un racó de la meva biblioteca. L’any 1993, un amic de Lima em va regalar „El pez en el agua“sots-titulat „Memorias“.

Una cosa em van sorprendre del llibre: vaig trobar un punt de lectura entre les pàgines 78 i 79 és a dir molt al començament de les 538 totals. La veritat és que la meva extensa biblioteca no és per fer bonic sinó per omplir-la amb llibres que llegeixo i rellegeixo. El de Vargas Llosa em va avorrir i el vaig deixar abans de martiritzar-me amb una lectura feixuga, orientada a dissimular el seu mal humor pel fracàs de la seva candidatura a la presidència del Perú i de l’escàs ressò del seu Movimiento Libertad.

No tinc cap dubte que Vargas Llosa sap escriure, que és molt prolífic i que fins i tot mereix el Premi Nobel de Literatura que altres més poc dotats que ell ja havien obtingut abans. Tampoc necessito combregar amb les seves idees per acceptar el seu ofici. Però algunes de les seves posicions, que hem pogut llegir en el molts articles i ressenyes periodístiques dels darrers anys, m’han creat un rebuig a la seva persona que només puc demostrar ignorant la seva obra.

El senyor Vargas Llosa podria tenir un millor record de Barcelona i Catalunya del que demostra ja que va ser aquí on va tenir de la ma de Barral les seves primeres oportunitats. Vargas està radicalment contra els nacionalismes (excepte el seu, naturalment) i contra tota acció que permeti a la llengua catalana obtenir el paper que li correspon.

Al Perú, una gran part de la població té unes arrels molt anteriors a les arribades dels Vargas i dels Llosa, i mantenen una llengua, el quítxua, que els elitistes com Vargas Llosa han ignorat i sovint menyspreat. Vargas Llosa viu en un exili daurat i voluntari, i no s’apropa al seu Perú per mala digestió dels seus fracassos polítics. El dia que decideixi tornar a Lima o a la seva ciutat Arequipa, potser el tornaré a llegir si és que la realitat del seu país li obre els ulls.

A l’espera d’aquest moment, el punt de lectura continuarà entre les pagines 78 i 79 mentre, sense gaire enrenou, felicito a Vargas Llosa pel Premi.

Comentaris tancats a El Nobel que em va avorrir

07 oct. 2010


Les dones manen

Classificat com a General


Amb l’elecció pel Parlament en ple de dos nous ministres per cobrir els llocs de dos dimissionaris, a Suïssa s’ha produït una situació poc comú, amb una majoria de dones en els llocs claus de la nació.

En el govern, compost de 7 ministres de cinc partits diferents, la majoria és femenina, concretament 4 dones i 3 homes. Els ministeris amb responsabilitat femenina no són gens fluixos: afers exteriors, finances, energia/transports/comunicacions i justícia /policia.

Al mateix temps, la presidència del país (càrrec rotatiu) l’exerceix una ministra i l’any vinent, ho serà una altra. També són dues senyores la presidenta del Senat i la presidenta del Consell Nacional (Diputats).

No és que a Suïssa s’ha establert una mena de „matriarcat “on els hàbits socials s’hagin trasbalsat, de cap manera. Senzillament s’ha escollit pels diferents càrrecs les persones més adequades entre els candidats i com que les dones han tingut les mateixes oportunitats que els homes, s’ha arribat a una situació molt normal encara que singular dins del nostre món democràtic.

Suïssa va donar el vot a les dones l’any 1971, després d’un referèndum amb un 66% de vots positius. Molt tard si es compara amb la resta de països democràtics, per un sentiment de manteniment dels papers tradicionals entre homes i dones que avui s‘ha pràcticament perdut.

En el fons, tot el secret està en triar les persones més competents sense fer cas del seu sexe, nom, origen o condició. Una actitud que s’ha de practicar també a Catalunya cada vegada que votem.

Comentaris tancats a Les dones manen

04 oct. 2010


El valor de les enquestes

Classificat com a General

El ball de pronòstics de cara a les properes eleccions, ja ha començat molt abans de la convocatòria oficial. Com sempre, les enquestes s’han de mirar amb una certa prevenció perquè l’únic resultat vàlid surt del recompte de les paperetes dipositades a les urnes.

Malgrat tot, és un veritable espectacle repetit però sempre interessant llegir les intencions de vot (o almenys les intencions que els enquestats declaren) segons sigui el diari o el partit que ha encarregat el sondeig.

Diu la premsa que Solidaritat Catalana ha encarregat una enquesta que dona a ells entre 6 i 8 escons, 50-59 a CiU i 30-32 al PSC. El Periódico n’ha encarregat una altra que dona a Solidaritat Catalana entre 0 i 2 escons, 63-65 a CiU i 30-31 al PSC. RAC 1 ha arribat a uns resultats quasi iguals als de El Periódico.

Cal suposar que tothom va amb bones intencions però és difícil donar credibilitat a uns resultats (els de Solidaritat Catalana) que van de 0 fins a 8 escons. Per un partit nou, tenir representació és molt important per sobreviure en el món polític de manera que cal que hi posin mot esforç per no donar raó als que pronostiquen per a ells 0, 1 o 2 escons, i que no es deixin enlluernar pels 6-8 dels seus comptes.

Reagrupament no tindrà cap escó si hem de fer cas de les enquestes públiques fins avui. És llàstima que no sigui possible unir Reagrupament i Solidaritat Catalana per donar força als molts punts comuns.

La davallada del PSC, i també la d’ERC, semblen no sorprendre a ningú. La dependència més o menys dissimulada del PSOE ha esquerdat el marge de confiança que els ciutadans no afiliats van donar a Montilla, i la poca definició d’ERC embolicada dins d’un tripartit on ha deixat moltes de les il•lusions que va crear, han passat factura.

Siguem prudents amb les enquestes. Res no està dictaminat fins el dia de les votacions, de manera que tindrem de llegir encara molts pronòstics, escoltar molts cants de sirena i mirar molts castells de focs. La veritat la diu només un tros de paper dins de l’urna.

Comentaris tancats a El valor de les enquestes

01 oct. 2010


Abans-d’ahir i el regne de la por

Classificat com a General

Ja s’ha escrit molt sobre la vaga general del dimecres i, com sempre, uns diuen que ha estat un èxit i d’altres parlen de gairebé fracàs. Els aldarulls a la Plaça de Catalunya i voltants, no han ajudat a donar una imatge de normalitat a una vaga que, anunciada molt temps abans, no va arribar a explicar de manera clara quins eren els motius per organitzar-la ni quines alternatives proposaven a les accions del govern central.

Per circumstàncies que no venen al cas, vaig passar els dies abans i el dia de la vaga a Barcelona.  Haig de confessar que, malgrat la meva edat, per raons de residència era la primera vegada que em trobava amb una vaga general, llevat d’una que em va tocar viure en un viatge de treball a l’Equador i que em va deixar un dia sencer tancat a l’hotel.

Vaig parlar dilluns i dimarts amb molts botiguers i amos de petits negocis del barri on vaig residir i tots volien obrir el dia de la vaga, però cap d’ells m’ho va assegurar. El dia de la veritat, gairebé tots van obrir tímidament, amb les persianes abaixades i només amb la porta petita oberta, „no fos cas que ens trenquessin els vidres “. Al migdia vaig menjar en un restaurant del barri que tenia totes les persianes metàl•liques tancades, de manera que a l’interior la sensació d’empresonament era mot gran.

La por, la por a ser obligats a tancar, la por a patir desperfectes per part de piquets va ser el tònic general. Com es pot parlar d’èxit amb unes condicions semblants?. Que significa „piquets informatius “?. La vaga va ser anunciada amb molta presència mediàtica, cartells etc. Informar a qui?. A la vista dels resultats, no s’ha de parlar de „piquets de pressió “?.

Jo no entenc qui està enganyant a qui. Una cosa és certa, la vaga no va ser cap èxit perquè molts pocs la van fer voluntàriament, convençuts i amb arguments. La majoria, i no és només impressió meva, va actuar amb por, de manera que molt compte a l’hora de penjar- se medalles.

Comentaris tancats a Abans-d’ahir i el regne de la por