De Suïssa estant

    O alternativament: “ Algú vol la Monarquía?”. La veritat és que les dues preguntes fan part d’unes inquietuds que van en augment, gràcies a la „col·laboració” de la família Borbó.

Catalunya, ara per ara dins de la nació espanyola, ha intentat en algun moment desmarcar-se de Madrid, i anar per lliure, com s’acostuma a dir. No tots el partits catalans tenen la mateixa vocació independentista, encara que segur que tothom voldria una menor dependència de Madrid.

La “ Ley de Sucesión en la Jefatura del Estado” de l’any 1947, junt amb altres quatre lleis, organitzava els poders de l’Estado durant el franquisme. L’article 1 diu:

„ España, como unidad política, es un Estado católico,social y representativo
que, de acuerdo con su tradición, se declara constituido en Reino”.

De manera que Franco va decidir que Espanya fos un Regne, però amb certes condicions. L’article 6 diu:

“En cualquier momento el Jefe delEstado podrá proponer a las Cortes la persona que estime deba ser llamada en su día a sucederle, a título de Rey o de Regente…”.

Per tant Franco decideix seguir com a Jefe del Estado fins que ell o la seva mort decideixin el contrari.

Amb aquestes condicions, Juan Carlos I, escollit per Franco, va succeir-lo, i a Juan Carlos el seu fill Felipe, seguint la Constitución que permet prioritzar els fills homes contra la mateixa Constitución que diu que tots els espanyols són iguals davant la llei.

Amb aquestes circumstàncies, i la vista de tots els draps bruts que han sortit i sortiran, molta gent es pregunta quin sentit té mantenir una monarquia d’ample família, que a part d’inaugurar exposicions i obres, ningú sap per què serveix.

No és fàcil, o fins i tot poc probable, que alguns grups de ciutadans proposin un tipus de referèndum per decidir la forma de govern segons les dues opcions del títol i el començment del blog. Naturalment amb totes les matisacions com ara el federalisme o la possibilitat d’acceptar referèndums autònoms que proposin l’independència d’alguna regió. Ho sabrem aviat.

La cadena de supermercats més gran de Suïssa (Migros) ha decidit eliminar de la venda un producte de pastisseria amb vuitanta anys de tradició. Es tracta dels anomenats “Caps de moro” ( Mohrenkopf), amb una base de pa de pessic, amb un centre de merenga i envoltat de xocolata.

Aquesta eliminació es basa en la negativa del productor de canviar el nom del producte malgrat certes pressions de consumidors que el troben racista. El fabricant diu que fa molts anys que comercialitza els Caps de moro (uns 10 milions a l’any!) i que mai, fins ara, ha tingut opinions negatives a causa de nom.

La veritat és que actualment, en molts llocs del món ha augmentat la sensibilització sobre les discriminacions pel color de la pell o pel país d’origen de les persones. I aquest moviment no es concentra en qüestions polítiques o socials sinó que arriba a coses que tenen una llarga tradició sovint no discriminatòria.

Que hem de pensar els catalans del nostre “Braç de gitano”?. Els que n’hem menjat a dotzenes els diumenges, som racistes? A la Catalunya Nord en diuen “Braç de Venus”, que sona menys racista. O no?. Hem de canviar el nom del blat de moro?

Sortosament a Catalunya tenim una Verge morena, cosa que ens elimina de ser acusats com a racistes. Per cert, a Suïssa també existeix una Verge morena, la de Einsiedeln que és un santuari regit per benedictins, com a Montserrat. La millor demostració que els Caps de moro no ens fan als suïssos uns racistes.

El dia 7 de juny del 1970, ara fa cinquanta anys, a Suïssa es va votar una iniciativa destinada a reduir el nombre d’estrangers d’una manera radical.

Com que la problemàtica dels estrangers segueix actual tant a Suïssa com a la resta de països europeus, val la pena recordar l’aniversari i treure’n algunes conseqüències.

La iniciativa del 1970 va ser llançada per un polític suís de nom James Schwarzenbach, de manera que finalment va quedar com a „Iniciativa Schwarzenbach” en totes les memòries dels que la vàrem viure de prop.

D’una manera resumida la iniciativa proposava reduir el nombre d’estrangers a un 10% del total de la població, Cal saber que l’any 1970 amb una població d’aproximadament 6,3 milions, 1 milió eren estrangers, essencialment italians i en menor proporció portuguesos i espanyols.

Un “sí” a la iniciativa volia dir que unes 400.000 persones havien d’abandonar Suïssa, amb tot el que això suposava de negatiu per la indústria i el comerç. Els favorables al “sí” argumentaven la pèrdua de personalitat del país, la manca d’adaptació dels estrangers (de fet eren majoritàriament mà d’obra poc qualificada) i un augment de la inseguretat ciutadana.

Una frase irónica i molt posterior de l’escriptor Max Frisch resumeix una part dels arguments: „ Vàrem demanar mà d’obra i ens varen arribar persones”.

La votació va tenir una altíssima participació del gairebé el 75%. Per cert, l’any 1970 les dones no tenien dret de vot a Suïssa de manera que cal veure el resultat també amb un toc especial. El resultat del 54% contra la iniciativa va ser acceptat sense grans discussions, tot i que la problemàtica de la quantitat i de l’adaptació dels estrangers no va morir amb aquella votació i fins a cert punt es manté discretament activa.