Arxivar per març de 2009

31 març 2009


Boadella en el paper d’exiliat

Classificat com a General

He llegit en un diari per Internet un resum de les declaracions d’Albert Boadella, fetes a Madrid el divendres 27 de març.
L’acte coincidia amb el Dia Mundial del Teatre i, en veritat, per la curta crònica llegida era talment un acte teatral. El Boadella estava envoltat de il•lustres polítics coneguts per les seves actuacions de cara a la galeria : Esperanza Aguirre, Isabel San Sebastián i Aleix Vidal-Quadras.

Boadella no és el primer artista que amb uns inicis meritoris acaba fent histrionisme, auto-propaganda i deformant la realitat. Boadella sembla sentir la necessitat de posar com un drap brut a Catalunya i els seus polítics cada vegada que veu atansar-se un periodista o quan li posen un micròfon sota el nas.

L’història del teatre català del darrer quart del segle passat no es pot escriure sense donar un lloc preferent a Els Joglars i a Albert Boadella. Amb això, la seva carrera no necessitaria ser promocionada amb provocacions innecessàries. Ni Boadella, ni jo ni molta altra gent està sempre d’acord amb els que han manat o manen a Catalunya. Tots tenim maneres (de preferència les urnes) per fer-nos sentir si en tenim necessitat.

Ara bé, s’ha d’estar molt desesperat animicament per declarar aquestes « perles »:
– No hi ha llibertat d’expressió a Catalunya i per les meves opinions m’he vist
obligat a exiliar-me a Madrid.
– Algunes actuacions polítiques catalanes em recorden a l’inici del
nacionalsocialisme alemany.

Mira, Boadella, els teus problemes per La Torna l’any 1977 foren amb les autoritats de Madrid. Després, a Catalunya, vas posar sobre els escenaris Teledeum, Ubú, president o Daaaaalí i no cal que et queixis massa perqué la gent va assistir a aquestes obres amb generositat.

Ho diré amb paraules de Ortega i Gasset i textualment, perquè qui viu a Madrid empra cada dia el castellà : « La diferencia entre el inteligente y el tonto consiste en que aquél vive en guardia contra sus propias tonterías, las reconoce cuando apuntan y se esfuerza en eliminarlas, al paso que el tonto se entrega a ellas encantado y sin reservas ».

Crec que Boadella és intel•ligent i que d’un moment a l’altre deixarà d’intentar provocar al adonar-se que ningú dels que ell voldria mortificar l’hi fa cas.

Comentaris tancats a Boadella en el paper d’exiliat

30 març 2009


Els xiclets a l’escola

Classificat com a General

Cada vegada més mestres suïssos permeten als alumnes mastegar xiclet durant les classes.

Tot l’enrenou s’origina en un estudi de la Northumbria University de Newcastle, Anglaterra. El Professor Andrew Scholey i altres especialistes han creat un grup de treball HCNU (Human Cognitive Neuroscience Unit) que estudia l’influencia de certs extractes d’herbes, de l’alcohol en baixes dosis, de la cafeïna, de l’oxigen i dels xiclets en la memòria humana. Els xiclets semble que augmenten fins a un 35% la capacitat de concentració perque l’alumne al mastegar introdueix més oxigen dins dels pulmons, i l’efecte és positiu pel cervell, per dir-ho d’una manera senzilla.

El federalisme suïs permet que cada Cantó, i de certa manera cada escola pugui definir alguns aspectes de l’ensenyament amb total independència. De manera que a l’escola primària de la ciutat de Unterägeri, al cantó de Zug, es permet als alumnes a partir dels 9 anys de mastegar xiclet a classe, excepte quan fan gimnàstica o cant. El mateix succeeix a l’escola de Beckenried, cantó de Niedwalden, però a partir dels 11 anys. Contràriament, un mestre del poble de Schwarzenburg, cantó de Berna, només permet que els alumnes masteguin xiclet a l’hora de les manualitats, ja que altrament « em sembla estar al davant d’un ramat de vaques regurgitant », diu el mestre.

Després d’un primer període on al mobiliari i a terra restes de xiclet mastegat van causar problemes de neteja, tot ha entrat en un ordre i els xiclets usats es tiren majoritariament a les papereres embolicats en un tros de paper, que és el que cal, faltaria més !.

No tinc l’impressió que la meva generació tingués, en general, problemes de memorització deguts a la absoluta prohibició de mastegar a classe. Ni crec tampoc que la generació dels meus néts tindrà més memòria pel fet de mastegar a classe.

Les úniques protestes, no gaire sorolloses han sorgit dels dentistes, que demanen que els xiclets almenys siguin sense sucre, i de la Associació de Personal de Neteja, que es queixa de tenir més feina perquè encara no tots els alumnes han entès que els xiclets no s’han d’enganxar sota els mobles o simplement escopir-los a terra.

Aquestes noticies em deixen mut. Un efecte secundari, potser per que no mastego mai xiclet. Ho tindré d’explicar al professor Scholey.

Comentaris tancats a Els xiclets a l’escola

30 març 2009


Els xiclets a l’escola

Classificat com a General

Cada vegada més mestres suïssos permeten als alumnes mastegar xiclet durant les classes.

Tot l’enrenou s’origina en un estudi de la Northumbria University de Newcastle, Anglaterra. El Professor Andrew Scholey i altres especialistes han creat un grup de treball HCNU (Human Cognitive Neuroscience Unit) que estudia l’influencia de certs extractes d’herbes, de l’alcohol en baixes dosis, de la cafeïna, de l’oxigen i dels xiclets en la memòria humana. Els xiclets semble que augmenten fins a un 35% la capacitat de concentració perque l’alumne al mastegar introdueix més oxigen dins dels pulmons, i l’efecte és positiu pel cervell, per dir-ho d’una manera senzilla.

El federalisme suïs permet que cada Cantó, i de certa manera cada escola pugui definir alguns aspectes de l’ensenyament amb total independència. De manera que a l’escola primària de la ciutat de Unterägeri, al cantó de Zug, es permet als alumnes a partir dels 9 anys de mastegar xiclet a classe, excepte quan fan gimnàstica o cant. El mateix succeeix a l’escola de Beckenried, cantó de Niedwalden, però a partir dels 11 anys. Contràriament, un mestre del poble de Schwarzenburg, cantó de Berna, només permet que els alumnes masteguin xiclet a l’hora de les manualitats, ja que altrament « em sembla estar al davant d’un ramat de vaques regurgitant », diu el mestre.

Després d’un primer període on al mobiliari i a terra restes de xiclet mastegat van causar problemes de neteja, tot ha entrat en un ordre i els xiclets usats es tiren majoritariament a les papereres embolicats en un tros de paper, que és el que cal, faltaria més !.

No tinc l’impressió que la meva generació tingués, en general, problemes de memorització deguts a la absoluta prohibició de mastegar a classe. Ni crec tampoc que la generació dels meus néts tindrà més memòria pel fet de mastegar a classe.

Les úniques protestes, no gaire sorolloses han sorgit dels dentistes, que demanen que els xiclets almenys siguin sense sucre, i de la Associació de Personal de Neteja, que es queixa de tenir més feina perquè encara no tots els alumnes han entès que els xiclets no s’han d’enganxar sota els mobles o simplement escopir-los a terra.

Aquestes noticies em deixen mut. Un efecte secundari, potser per que no mastego mai xiclet. Ho tindré d’explicar al professor Scholey.

Comentaris tancats a Els xiclets a l’escola

28 març 2009


El debat sobre el Pla Bolonya

Classificat com a General

El meu post d’ahir va donar motiu a una serie de comentaris que m’han arribat pública i privadament i que sincerament agraeixo.

Com que estic sotmès (degut a la distància) a les informacions dels diaris i les ràdios per Internet i no tinc altres fons de noticies ( com molts d’altres en el meu cas i fins a tot que viuen dins de Catalunya). Gràcies al comentaris d’ahir he llegit diversos enllaços i tinc, almenys d’entrada, una millor idea de tot el que està succeint a Catalunya amb el tema Bolonya.

Sorprèn el saber que els estudiants feia quatre mesos que ocupaven el Rectorat de l’Universitat en el moment de ser desallotjats. Caram !, en quatre mesos les autoritats universitàries sembla ser que no van fer cap pas important per establir un diàleg obert i seré amb els estudiants. És molt lamentable que s’hagi arribat a la expulsió forçosa del recinte, amb el resultat de que ara es parla més dels Mossos que del Pla Bolonya.

Els estudiants han demostrat ganes de dialogar i de manifestar-se amb ordre. En realitat ells no estan contra els principis del Pla Bolonya sinó sobre la manera que l’estat espanyol vol aplicar aquests principis. No és els fons sinó la forma la que està en discussió, de manera que s’ha d’esperar per part de les autoritats acadèmiques un pas endavant per arribar a parlar del problema dins de l’universitat. Les conclusions, després, s’han de fer arribar a la gent de manera clara, i tothom i sortirà guanyant.

I el Mossos, que aprofitin la mala experiència dels darrers esdeveniments per demostrar que no són “uns altres grisos”. Els de la meva generació ja m’entenen.

Comentaris tancats a El debat sobre el Pla Bolonya

27 març 2009


Els arguments contra el Pla Bolonya

Classificat com a General

Els aldarulls provocats per la protesta dels estudiants universitaris als carrers de Barcelona ha fet explotar una polèmica sobre l’actuació dels Mossos que potser tindrà conseqüències polítiques.

Tot això ha difuminat en gran manera el veritable origen de les protestes que no és altre que el fet d’oposar-se una part dels estudiants i del professors a l’implantació del anomenat „Pla Bolonya”. Com que he estat universitari a Barcelona i tant el meu fill com la meva filla ho han estat a Suïssa, m’he interessat per saber que és el que el Pla Bolonya diu.

El document signat el 19 de Juny del 1999 a la ciutat italiana per part dels ministres d’Educació de la UE diu entre altres coses les següents :

« … ens comprometem a coordinar les nostres polítiques per assolir en un breu termini de temps, i en qualsevol cas dins de la primera dècada del tercer mil•lenni, els objectius següents, que considerem de capital importància per establir l’àrea europea d’educació superior i per promocionar el sistema europeu d’ensenyament superior a tot el món:

L’adopció d’un sistema de titulacions fàcilment comprensible i comparable…
per promocionar l’obtenció d’ocupació i la competitivitat del sistema d’educació superior europeu.
Adopció d’un sistema basat essencialment en dos cicles fonamentals: grau i postgrau. L’accés al segon cicle requerirà que els estudis de primer cicle s’hagin completat, amb èxit, en un període mínim de tres anys. …
El postgrau conduirà al grau de mestria i/o doctorat, com en molts països europeus.
L’establiment d’un sistema de crèdits com a mitjà adequat per promocionar una mobilitat estudiantil més àmplia.
Promoció de la mobilitat, amb l’eliminació dels obstacles per a l’exercici efectiu de lliure intercanvi …
Promoció de la cooperació europea per garantir la qualitat per tal de desenvolupar
criteris i metodologies comparables.
… Esperem que les universitats responguin de nou amb promptitud i positivament i que contribueixin activament a l’èxit dels nostres esforços. «

Un grup d’estudiants que protesten manifesta que : « un cop més es demostra que Espanya no és Europa en moltes coses, i que els estudiants catalans hem d’escollir entre un estat aïllacionista com l’espanyol o una Europa oberta i plural. ». Dit així no sembla un mal argument com a punt de partida.

Ara voldria que els estudiants, als qui no nego el dret a protestar, expliquin a la gent no directament involucrada, d’una manera clara, quins són els punts de la declaració de Bolonya que no estan disposats a acceptar i per quins motius. Després, potser la gent entendrà millor les protestes i fins i tot tindrà més paciència quan l’hi tallin la circulació.

Comentaris tancats a Els arguments contra el Pla Bolonya

26 març 2009


Pere Garcia-Fons, un català de França

Classificat com a General

Moltes vegades quatre noms que ens enlluernen no ens permeten apreciar el valor de gent que sense tan soroll mediàtic han fet, i molt, per la cultura catalana a l’exterior. Una d’aquestes personalitats malauradament poc conegudes a l’interior és en Pere Garcia-Fons, artista pintor que porta dins seu un esperit català que mai ha oblidat.

Neix a Badalona el 1928, fill de Pedro Garcia Martinez, natiu de Cartagena i que camí de França es va instal•lar com a paleta a Badalona l’any 1918. La seva mare era Amparó Fons i Aguilella, filla de la Vall d’Uxó. El seu pare s’incorpora a l’exercit republicà el 1936 i l’any 1938 la seva mare obté per a ella i els seus infants el visat per anar a França.

Pere Garcia-Fons arriba amb la seva mare i germans a Perpinyà i entra amb 10 anys d’edat com a pensionat al Centro Español, que llavors era finançat pels simpatitzants de la República Espanyola. Després d’un aprenentatge a una planxisteria s’inicia amb 18 anys en el modelatge de fusta i s’inscriu en un curs de dibuix. Amb poc més de vint anys i instalat a París, és admès al Primer Saló de la Pintura Jove, i presenta la seva pintura « El bou escorxat », que avui fa part de la meva col•lecció. Durant 15 anys col•labora en l’organització del Saló on coincideix dins dels ambients parisencs amb Clavé, Dominguez, Grau-Sala, Arroyo i d’altres. El 1952 es casa amb Olga Caprani i Cufím filla de Terrassa i que també havia anat a parar a Perpinyà per causa de la guerra.

No vull descriure la biografia personal i artística del Pere Garcia-Fons sinó retre avui un homenatge a la seva catalanitat, que sempre l’ha acompanyat malgrat el poc temps que va viure a Catalunya. La seva mare i la seva esposa han ajudat sens dubte a que ell es senti molt català sense renunciar a la seva component francesa, no en va ha viscut tants anys al país veí. La seva residència alternada entre París i Perpinyà, on destaca la seva amistat amb Jordi Pere Cerdà i molts altres catalans del Nord actius en el món artístic, l’hi permet de envoltar-se molt sovint de l’esprit català.

L’any 2006 La Direcció de Cultura de la Vila de Perpinyà va organitzar una exposició retrospectiva de Pere Garcia-Fons i és va publicar un catàleg amb textos de gran vàlua, i que va tenir també el suport de la Generalitat de Catalunya.

Comentaris tancats a Pere Garcia-Fons, un català de França

25 març 2009


No compliquem les lleis !

Classificat com a General

Qualsevol acord, contracte o conveni que no càpiga en una fulla de paper, ha de ser sospitós.

Tot es pot formular d’una manera senzilla si partim de la base que ambdós signants van amb bones intencions i confien plenament l’un en l’altre. Tot el que sobrepassi unes poques dotzenes de ratlles està escrit pensant amb evitar incompliments de l’acord de principi.
Posem l ‘Estatut de Catalunya com a exemple. El Preàmbul, per ell mateix, ja és una declaració de principis, encara que amb una certa condescendència envers el govern de Madrid, obligada per la necessitat de fer aprovar el contingut de l’Estatut. (« El Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació d’una manera àmpliament majoritària. La Constitució espanyola, en l’article segon, reconeix la realitat nacional de Catalunya com a nacionalitat. »). Després del Preàmbul, tot l’articulat és necessari per evitar que a cada moment, l’idea bàsica sigui trepitjada, oblidada o desfigurada.

Les intencions idealistes de la Revolució francesa es resumeixen en tres paraules : Llibertat, Igualtat i Fraternitat. Amb això està tot dit,. La resta són lleis de diversos nivells que condicionen, amenacen i adverteixen tots els que surtin fora del camí marcat per les tres paraules.
Moisès, diu la Bíblia, va baixar del Sinaï amb deu manaments. Set d’ells són de llei natural i tothom els sap entendre cregui en el Déu de la Bíblia o en un altre o en cap. I els deu manaments es resumeixen en dos. Poques paraules per molta i clara definició del comportament humà.

Tot el problema està en la desconfiança, en el recel, en el fingir un somriure quan en el fons voldrien fer un gest de fàstic. I llavors les lleis s’allarguen, els articulats s’emboliquen, i el pobre home (i dona) del carrer, que és a fi de comptes el que ha de complir la llei, ja no sap de que l’hi parlen. I els legisladors masteguen i masteguen sense empassar-se mai res. I un Estatut referendat per la ciutadania el 18 de juny de 2006 encara espera que el tribunal Constitucional d’un Estat, que també el va aprovar a través del seu Congrés i del seu Senat, tingui a bé donar-l’hi el dret a existir i a ser útil. Han passat dos anys i nou mesos.
Ai, les coses senzilles!.

Comentaris tancats a No compliquem les lleis !

24 març 2009


Esmorzar estroncat

Classificat com a General

Avui al mati dues noticies sobre la salud dels humans m’han estroncat un previst pacific esmorzar.
La primera és del tipus economia de consum . Resulta que la companyia d’aigües que subministra una població veïna a la meva acaba d’anunciar als seus habitants que es veu obligada a pujar el preu de l’aigua a partir del 1 de maig. Fins aquí res de nou: tot puja menys el que sembla que tindria de pujar més ara, que és la moral de la gent.

Lo curiós és el motiu per justificar la pujada : el menor consum. Per la companyia, com que el consum d’aigua ha disminuït els darrers temps i com que el manteniment de les infraestructures (canonades, depuració, bombeig…) te el mateix cost, per simple càlcul matemàtic s’ha d’apujar el preu del liquid consumit.
Després de moltes campanyes per fer que la gent prengui consciencia que l’aigua és un bé preciós, que no s’ha de malgastar, i arribats al punt on molts han fet cas i han tingut més cura a l’hora d’obrir les aixetes, venen els de la companyia de l’aigua i penalitzen el menor consum.

Un parell de pàgines més endavant del diari llegeixo que un grup de científics canadencs ha dit que no s’ha de menjar tan peix, que els beneficis del omega-3 no semblen tan clars com fins ara s’ha dit i que altres fonts per el omega-3 són possibles. També expliquen que el nombre de peixos disminueix de manera alarmant i que si les coses continuen així dintre de quaranta anys la manca de peix serà espectacular, amb uns augments imponents del preu i causant la misèria de moltes poblacions que tenen en el peix la seva única font de proteïnes.

Davant d’aquestes noticies em demano si d’ara en endavant seguiré esmorzant amb la lectura del diari o agafaré « La Ventafocs » que després de tot també parla de gent bona i de gent dolenta amb l’avantatge que conec el final i guanyen els bons.

Comentaris tancats a Esmorzar estroncat

23 març 2009


Bombolles (4)

Classificat com a General


• Si algú escampa la noticia de que has robat els campanars de la Sagrada Família, comença per amagar-te.
Si de veritat els has robat, podràs vendre l’exclusiva a la televisió i la premsa i te‘n sortiràs com un heroi popular.
Si no els has robat, molta gent es quedara amb el dubte, et miraran de reüll pel carrer i la teva honorabilitat estarà esgarrinxada per sempre.

• Ens ha d’inquietar bastant el pensar que si en èpoques passades haguessin existit les lleis socials, el dret a la vaga i els sindicats, l’humanitat no tindria ni les Piràmides d ‘Egipte, ni el Coliseu de Roma ni la Seu de Manresa. Tal com diu Pitigrilli, les grans obres s’han fet meitat amb amor i meitat amb puntades de peu al darrera.

• Les fulles de parra no s’ha de posar sobre les parts púdiques dels nus sinó sobre les els canons i les espases de les pintures de batalles.

Comentaris tancats a Bombolles (4)

21 març 2009


Politics catalans : desperteu !

Classificat com a General

Els que vivim fora de Catalunya tenim, sobretot gracies a Internet, la possibilitat d’estar informats de les coses que succeeixen al nostre país.

Malgrat la velocitat de la xarxa, de la radio i de la televisió, no estem en condicions de copsar totes les coses tal com són, essencialment perquè ens manca el context, l’ambient, el comentari amb un conegut, el que s’en diu « l’aire del carrer ». Per a tot això, nosaltres només rebem pinzellades del dia a dia, poques vegades fetes amb pinzell fi i sovint sortides d’una brotxa.

Tinc de dir, per fer un símil pictòric, que Catalunya s’ens presenta a distància amb un to gris que no hi ha manera de retocar per fer-l’ho una mica colorit.

D’un part, i em sap molt greu dir-ho, el President no ha tingut mai una presencia massa comunicativa ni convincent. Ara més que mai la gent necessita polítics responsables que l’hi expliquin les coses tal com són en realitat i que l’hi transmetin idees i entusiasme. Montilla parla poc, no acostuma a improvisar i per tant no convenç. La seva relació amb el govern central està massa condicionada pels estatuts del PSC que el lliguen al PSOE i encara que de tant en tant marqui diferencies amb Madrid, semblen més de forma que de fons.

Els seus companys de govern, Entesa o Tripartit, com vulgueu, han perdut moltes de les seves qualitats mostrades abans de entrar a manar, i ara van fent el possible per no sortir del pacte de govern, fins i tot menjant gripaus vius dia si i dia no.
CiU no acaba de ser l’oposició que el tripartit l’hi va obligar a assumir. No proposa alternatives de govern reals en els temes més crítics i potser tindria de crear un veritable i paral-lel « govern a l’ombra » per demostrar que disposen d’altres idees i d’altres solucions. És, de fet, el seu paper com a oposició.

Amb molta gent preocupada per no perdre la feina i per pagar els deutes a la fi del mes, no es pot polititzar de la manera que s’està fent. Convé marcar distàncies amb el president Rodriguez que tan poc s’interessa per Catalunya una vegada ha obtingut els vots del PSC per entrar a la Moncloa i que tampoc disposa de solucions, tal com es demostra cada dia.

Polítics catalans : doneu color a la vostra feina, proposeu idees noves, solucions atrevides, sortiu de la comoditat del càrrec per lluitar al costat de la gent amb problemes i que va confiar en vosaltres per tirar endavant. Ànim, que el país s’ho mereix !.

Comentaris tancats a Politics catalans : desperteu !

Anteriors »