De Suïssa estant

La llengua, per a tots els pobles i sobretot els petits és fonamental per no perdre l’identitat. A Catalunya les diverses circumstàncies històriques han tractat de manera molt diferent la llengua, el seu ensenyament i el seu arrelament.

El català és encara viu perquè és una llengua del poble, i el poble fins i tot en moments històrics no tenia opcions com a entitat, l’ha conservada i ha permès que hagi arribat fins avui malgrat les dificultats. La prepotència del castellà, imposat per raons polítiques i sense necessitat perquè els catalans no han rebutjat mai el fet de parlar dues llengües, ha fet perillar el català com a llengua primera de Catalunya. Un part de l’emigració, amb poques possibilitats o poca voluntat d’assimilar la llengua del país, ajuda a que el català s’empobreixi, es castellanitzi i, si no es prenen mesures contundents, esdevingui minoritari a casa nostra.

A la denominada Suïssa alemanya, que és allà on visc, parlem el dialecte suïss-alemany, que prové de l’alemany parlat a l’edat mitjana. Degut a les característiques geogràfiques i al llarg aïllament entre les valls, el dialecte es va anar desenvolupant amb diferències de vegades molt notables d’una regió a l’altre. Entre nosaltres ens entenem perfectament, però el dialecte que es parla a Berna és molt diferent d’accent i de vocabulari que el que es parla a Basilea o a Zuric.

Com que no existeix gramàtica es manté talment com a dialecte transmès només oralment de generació en generació i de família a família. A l’hora d’escriure, tenim de fer-ho amb l’idioma alemany oficial. Amb el veïnatge de Alemanya i Àustria, Suïssa tenia totes les possibilitats de perdre el seu dialecte i passar a parlar l’alemany oficial. Un fenomen curiós i alhora instructiu ja que ens demostra que el fet de parlar una llengua és bàsic perquè es mantingui i no desapareixi.

Una cosa és certa : per sentir-se integrat totalment l’emigrant ha de parlar l’alemany i sobretot el dialecte. Qui no entén i sobretot no parla el dialecte, no acaba de fer part del país, encara que ningú mai el discriminarà per això. És més una qüestió de sensibilitat , i el suïs agraeix que el de fora, quan porta un cert temps a Suïssa, parli el dialecte encara que cometi errors. A Catalunya també s’aprecia la voluntat d’entendre i de parlar el català amb molt més motiu per el fet de que és un idioma, que es pot estudiar i llegir, cosa que no és el cas amb el dialecte oral de Suïssa.

El problema, a Catalunya, és donar prioritat al català sense que la resta de Espanya se’ns tiri al damunt amb acusacions de racisme, injustícia i insolidaritat. Quin dia entendran que en qüestions de cultura sumar és enfortir-se?

En el Cant VIII del Paradís, el Dant escriu un hendecasíl•lab moltes vegades mal formulat: “l’avara povertà di Catalogna”. Cal dir que aquesta “Catalogna” del Dant és Sicília, dominada pels reis de la Corona d’Aragó, i no la Catalunya peninsular. També s’ha de recordar que a la Divina Comèdia el poeta fa sortir dotzenes de vegades el concepte d’avarícia que ell assimila o lliga amb la riquesa, de manera que la lectura s’ha de fer vista dins d’un context històric i no actual.

Malgrat això, se’ns ha penjat la llufa de ser “pesseters” i no hi ha manera de que els de fora facin un mínim esforç per entendre’ns. Sempre hem donat més del que rebem, però sembla que als de fora els convé ignorar-ho mentre tinguem una autopista de sortida i un camí veïnal d’entrada.

Els catalans, al néixer, quasi sempre tenen un familiar que els hi obre una llibreta d’estalvis. El sentit del treball és molt arrelat i malgrat una ample tolerància per les debilitats humanes, el català no accepta la ganduleria. Tampoc el suïs.

Ser d’esperit treballador és una virtut, tenir feina una fita i el diner és la justa correspondència a l’esforç. Com a Suïssa. He arribat a llegir que el català manté un esperit calvinista ja que considera lícita la riquesa que s’obté lícitament. Calví era suïs.

L’industrialització va arribar en moments i circumstàncies similars a Catalunya i a Suïssa. El tèxtil ha estat per ambdós països una gran força laboral i cap dels dos ha oblidar l’importància del camp i la ramaderia.

Sense arribar al nivell bancari suïs, Catalunya ha tingut sempre una estructura financera d’acord amb la riquesa generada per el treball i les Caixes de Pensions i Estalvis creades arreu del país en donen bona prova.

En el tema del diners, no hem rebut mai per part dels politics espanyols la més mínima comprensió. Si els andalusos o els extremenys demanen més diners de l’estat, estan en el seu dret. Si ho demanem els catalans ens titllen de “ploramiques” i de insolidaris, malgrat que només demanem el que és de justícia, legislat i aprovat.

Dues característiques igualen suïssos i catalans : ningú critica els rics si treballen molt i presumeixen poc, i parlar de diners és poc elegant i més aviat demostra poca educació.

El suggeriment d’uns amics m’ha animat a dedicar una sèrie de posts a Catalunya, les seves coses i la seva gent, amb una visió condicionada per la distància i naturalment per les meves limitacions.

La meva vida, repartida entre 26 anys a Catalunya (Manresa i Barcelona essencialment) i 40 anys a Suïssa em permet observar certs fets i actituds amb una òptica llunyana, no necessariament infalible però si complementària. És, si es vol, com contemplar un paisatge amb una llum diferent : l’impressió canvia.

Suïssa i Catalunya tenen coses en comú : una superfície geogràfica i una població similars, una necessitat com a països petits d’anar sempre explicant-se perquè se’ls entengui, una tradició de treball molt arrelada, una complementació natural entre el camp i l’industria. A Suïssa, com a Catalunya, l’hi han tocat com a veïns dues potències europees tradicionalment colonialistes i se’n ha sortit.

I per aixó compartim un orgull de ser el que som. No un orgull petulant, arrogant, ans el contrari : tant Suïssa com Catalunya rebutgen els crits, el soroll i la violència per explicar el que són i per reivindicar els seus drets malgrat les pressions que han rebut i encara reben amb el propòsit d’ „aigualir“ la seva personalitat.

Per això ens assemblem, dins la diversitat, cosa que explica que els catalans ens trobem còmodes vivint a Suïssa i que el Suïssos tinguin una bona disposició a entendre’ns i compartir moltes de les nostres inquietuds i esperances.

Ja he explicat alguna vegada que en l’idioma alemany, que parlem allà on visc, tenim dues paraules per traduir el mot Pàtria : Vaterland i Heimat.

Vaterland, amb l’arrel Vater és a dir pare al igual que pàtria; per tant vol dir literalment Terra dels pares ( o avantpassats).
Heimat prové de Heim que vol dir llar, casa; el significat és el de lloc on tinc la llar. És molt subtil diferenciar els dos conceptes que en la pràctica són equivalents. Però a mi em serveixen per definir el meu sentiment per Catalunya (Vaterland) i Suïssa (Heimat) i cap d’ells exclou l’altre.

No diem que som i serem?.

(L’il•lustració és l’escut de Casa Nostra de Suïssa, l’entitat catalana que agrupa la gent de parla catalana a Suïssa).

Davant de les opinions, acusacions i demostracions d’incompetència que l’actual situació financera mundial ens fa arribar dia a dia, és molt reconfortant escoltar la veu d’una de les persones amb criteri i sense voluntat ni necessitat d’erigir-se en el salvador ni en el „ja ho havia dit“ del món financer.

Es tracta del intel•lectual alemany Heiner Geissler, de 78 anys. Després de passar quatre anys en un seminari dels jesuïtes, va doctorar-se com a jurista, fou cinc anys ministre del govern Kohl i 12 anys Secretari General del partit CDU. Va „trencar peres“ amb Kohl i es va dedicar a escriure llibres i a col•laborar amb la televisió i la premsa. El diari „Sonntag.CH“ d’ahir diumenge porta una entrevista que poden llegir els que sàpiguen l’alemany sota www.sonntagonline.ch i que pels altres resumiré en unes poques frases.

Preguntat sobre els motius de la crisi actual diu : „ Era una qüestió de temps : l’any 1980 el Producte Intern Brut mundial era de 12 bilions de dòlars, aproximadament la mateixa suma que les inversions de capital. Avui, les inversions són de 150 bilions de dòlars i el PBI 54 bilions. De manera que les inversions han augmentat a molta velocitat en comparació a la creació de valors, i la caiguda era cosa cantada“.

„ Al capitalisme actual l’hi manca fonament ètic, i sense aquest fonament no funciona ni el capitalisme ni el comunisme…El capital, en si, no és res de dolent, al contrari. Però el capital ha d’estar al servei dels homes i no dominar els homes“.

„ Als anys 70 i 80, dels tres valors llibertat, igualtat i solidaritat, la llibertat estava en perill degut al totalitarisme soviètic. Avui és la solidaritat que està en perill. La solidaritat entre joves i vells, entre pobres i rics, entre nacionals i estrangers, entre països industrialitzats i països en desenvolupament. Aquesta solidaritat està en perill per culpa d’un capitalisme dominant. Fa trenta anys demanàvem „Llibertat en lloc de socialisme“. Ara hem de dir „Solidaritat en lloc de capitalisme“.

„Quant un obrer alemany de la Opel, després de 30 anys de treball és acomiadat perquè un manager de la General Motors a Detroit ha comés errors , aquest obrer és tractat a Alemanya com si fos ell el responsable del seu atur. A Alemanya tenim avui 12 milions de persones en situació precària i obrim menjadors on reparteixen sopes, com a l’edat mitjana. I ho acceptem com a natural!“.

Crec que no cal afegir-hi res.

Que Suïssa es dedica amb molta discreció i eficiència a activitats humanitàries arreu del món és de tothom conegut a partir de la fundació de la Creu Roja pel suïs Henri Dunant l’any 1863.

Aquesta vocació no ha parat des la primera guerra mundial, i tant al Irak com a Afganistan com a Gasa la Creu Roja i amb ella molts suïssos estan fent una gran obra, per damunt de posicions politiques o religioses.

Les corrents emigratòries, darrerament també les de exiliats, han incidit amb molta força dins de Suïssa fins a un punt on s’arriba al límit entre la voluntat d’ajudar i les possibilitats físiques i fins i tot econòmiques.

La petita població de Mettmenstetten al cantó de Zuric, amb uns 4000 habitants i un 10% de població de nacionalitat estrangera, va rebre com a refugiats el 2002 una ciutadana angolesa amb la seva mare. La noia te una discapacitat mental, de manera que viu en una residència per discapacitats on també exercita un treball com a part de la teràpia. Les despeses d’ella i la seva mare estan a càrrec del estament estatal per els refugiats.

L’any 2006 la noia angolana va demanar la nacionalitat suïssa. Segons la lleis, primer s’ha de tenir l’acord d’un municipi, desprès del cantó i finalment l’Estat dona el seu acord. És el sistema federal , amb el poder de baix a dalt.

El govern municipal de Mettmenstetten va negar la nacionalitat, en el fons perquè van adonar-se que si la noia era ciutadana suïssa, l’ajuntament estava obligat a fer-se càrrec d’ella donat la seva discapacitat, ja que deixaria de ser una refugiada.

Amb l’ajut d’algunes institucions, la negativa es va portar davant del tribunal superior de Suïssa, amb seu a Lausanna, que és la màxima instància. El tribunal diu que no es pot discriminar un discapacitat i per tant la resolució obliga a Mettmenstetten a nacionalitzar la noia i a pagar les despeses de la seva incapacitat, junt amb les que origina la seva mare (total uns 60.000 € l’any), que no pot de cap manera ser expulsada de Suïssa per raons humanitàries i manté el seu status de refugiada.

Una mesura dura per la petita població de Mettmenstetten però que manté el bon prestigi humanitari de Suïssa. Petites lliçons que rebem gota a gota.

La campanya denominada “Bus Ateu” ha servit per que es publiquessin molts comentaris a tots els mitjans de comunicació, tant favorables com contraris.

Ja sé que estic caminant sobre un terreny bellugadís però és un tema aquest de l’existència de Déu, del que ningú és aliè perquè des que l’home és home les preguntes sobre l’origen i el final de la vida han ocupat i preocupat, sense que fins ara hi hagi una resposta definitiva, vàlida i convincent per a tothom perquè tota resposta demana una bona dosi de fe, que és una virtut, ai!, en clara decadència.

Si com diu el cartell dels autobusos “probablement Déu no existeix”, en lloc de donar-nos una resposta o una solució, encara ens ho complica més tot. El “probablement” ja denota una manca de convicció total en la no-existència de Déu. O potser s’ha formulat així perquè no poden demostrar que no existeix i per tant, sembrant el dubte es guanyen alguns adeptes poc necessitats d’argument sòlids i alhora es curen en salut.

En realitat conviuen tres tendències al tractar el tema Déu : els que creuen (per tradició o per convenciment intern), els que no creuen i els que dubten perquè no troben els arguments definitius. L’eterna polèmica entre els creients, els ateus i els agnòstics que continuarà malgrat la campanya dels autobusos i la anti-campanya anunciada.

La segona part del cartell és menys polèmica : “Deixa de preocupar-te i gaudeix la vida”. Molt bé. M’hi apunto. Però només per un curt temps ja que a la primera que caigui malalt greu i vegi apropar-se la dalla m’agradarà saber amb que puc comptar una vegada els meu cos plegui. I quan vegi o sofreixi alguna injustícia greu, quan innocents segueixin morin a mans d’altres en guerres cruels, voldré saber com es pot explicar tot això.

I em temo que els de la campanya no podran donar-me arguments irrebatibles. Endavant els que viuen la fe i en tenen prou. Endavant els que dubten perquè només cercant es pot arribar, potser, a trobar la resposta. Endavant els que no creuen, però sense tancar els ulls i sense pensar que la raó és tota d’ells.

Tolerància i interès pels sentiments del altres és una de les maneres de gaudir la vida, com proposa el cartell de l’autobús.

Els llibres són un refugi i permeten, per uns moments, canviar de nivell sensitiu i deixar-nos emportar per altres idees i altres vivències.

Avui he retrobat a la meva biblioteca i rellegit un llibre si voleu intranscendent però molt recomanable, escrit pel cronista Lluís Permanyer i editat fa un parell d’anys per Edicions La Campana titulat „ No la saps aquesta?“. És una selecció d’anècdotes de gent coneguda i que us permetrà, si el llegiu, esclatar de riure pràcticament a cada una de les dues-centes pàgines i entendre millor la nostra manera de fer humor.

Els catalans som considerats gent seriosa i poc divertida, sobretot per els nascuts més al sud. Segurament tenen raó, en general, però l’humor i la sàtira que molts personatges coneguts han conreat demostra que, fora de l’humor tan barroer com el que ara té èxit, es pot ser graciós amb nivell. Llegiu el llibre del Permanyer i ho veureu.

No em puc estar de reproduir dues anècdotes.

Eugeni d’Ors era un escriptor i pensador de gran nivell, però el seu tarannà l’hi va crear molts enemics, va emigrar a Madrid on només va escriure en castellà i es va apuntar al bàndol de Franco.

Quant les tropes franquistes van entrar a Reus, el gran reusenc Pau Font de Rubinat es va topar amb un d’Ors vestit de falangista, amb bota alta, camisa blava i boina vermella, i l’hi va etzibar :
– Caram, Ors, vos també disfressat de cadernera?.

Albert Llanas fou un dramaturg i humorista nascut a Barcelona el 1841 i mort el 1915. Els seus acudits es troben foren famosos i han estat molt reproduits. El seu darrer demostra el seu estil.

Ajagut al llit, amb una malaltia que l’abocava a la mort, i conscient de que arribava el final, amb la seva mà dreta va estrènyer la mà esquerra i va mormolar:
– Passiu-ho bé, senyor Llanas.

Com diu Lluís Permanyer en el pròleg del llibre, l’humor dona la mesura del grau de civilització d’un país i practicar-lo es el millor massatge de l’ànima.

Fina ara, els catòlics suïssos podien rebre l’absolució dels seus pecats de manera global, dins de les denominades Absolucions Generals. Reunits els fidels a l’església, el sacerdot donava a tots l’absolució després d’unes pregàries i de que interiorment s’arrepentissin dels seus pecats.

Aquestes Absolucions Generals eren provocades per la manca de capellans, que fins i tot dificulta el celebrar a cada població la missa del diumenge. Amb la visió pràctica que dona la convivència amb les esglésies reformades, els Bisbes catòlics suïssos han aplicat durant anys la mesura raonable que ara es posa en dubte.

Efectivament, la Conferència Episcopal Suïssa ha publicat un decret en el que suprimeix les absolucions generals (ara tolerades només en casos de perill de mort), i recomana el retorn al confessionari. Segurament Roma no és aliena a aquesta girada enrera.

Al mateix temps, he llegit que els coptes, catòlics d’Egipte, per boca del seu Papa Schenuda III ja no podran confessar-se al telèfon, com sembla que fins ara era possible. La raó és que com que els serveis secrets egipcis poden escoltar totes les trucades telefòniques, el secret de confessió no està garantit.

Segur que algú estarà sorprès de les dues noticies que, encara que només afecten als catòlics practicants, són significatives per la visió tan terrenal de coses espirituals. Cada església té el dret a crear les seves normes i fer que es compleixin, faltaria més. Però moltes vegades sembla que seria molt recomanable que algunes jerarquies anessin amb polo i texans a passejar-se per els carrers que és on trobarien els veritables problemes que demanen consell i solucions.

De totes maneres tal com està el món, tindrem de dir : Que Déu ens agafi confessats !.

Mig món s’ha assegut davant la televisió i ha vist la cerimònia d’investidura
del nou President dels Estat Units, de manera que no veig que jo hi pugui afegir res.

No parlaré del gran moviment de gent que hores i hores abans la cerimònia ja omplia la ciutat de Washington i els voltants. Poques vegades s’ha vist una il•lusió tan gran en milions de persones conscients de que presenciaven un fet històric.

No parlaré de la cerimònia, que té un guió i un decorat repetit a cada President des de molt temps enrere, ni del discurs del senyor Obama, ple, com tota la seva campanya, de esperances i promeses de canvis que tan necessaris són i no només als Estats Units.

No parlaré de l’ambient eufòric, il•lusionat, alegre de tots els sopars i balls que arreu del país es van organitzar per després de l’acte de Washington. És molt bo veure la actitud d’un país que s’ha adonat dels molts errors comesos els darrers anys, i que ara, amb el nou President, creu poder corregir i oblidar.

No parlaré de la victòria de la democràcia que, agradi o no agradi el senyor Obama, va fer que les eleccions fossin més netes que les darreres entre Bush i Gore.

Ni parlaré, faltaria més, dels grans perills que assetgen al nou President i el seu poble si no sap, o no pot, o no l’hi permeten actuar aviat per demostrar a tothom que les coses es poden fer altrament, amb menys prepotència i amb més humanitat.

Definitivament, no parlaré de res de tot això que d’altres ja ho han fet i ho faran millor que jo.

Ahir al vespre vaig assistir a una conferència organitzada per un banc on tinc un petit compte.

El conferenciant era un professor de política social a dues universitats, ex-secretari de la Unió de Sindicats, i un del periodistes més llegits a Suïssa en temes de sociologia. Va parlar sobre el perquè hem arribat a la actual crisi financera, econòmica i de sistemes, i com és que en sortirem.

En poc més de 30 minuts, el conferenciant senyor Beat Kappeler va fer una exposició clara i precisa de la situació, de les causes i de les actuacions dels bancs i dels governs. No va dramatitzar res i no va fer volar coloms. Senzillament va parlar clar, molt clar, davant dels banquers que l’havien convidat i que no van sortir com herois en l’exposició dels arguments.

Va ser molt prudent a l’hora d’aconsellar com sortir de la crisi i va donar alguns punts de referència que poden permetre saber si la cosa millora o segueix en davallada. Un d’ells és l’índex de reserves dels grans vaixells de càrrega. Els transports de matèries bàsiques i de productes manufacturats a gran escala s’han de reservar amb setmanes o mesos d’anticipació i això permet saber si les grans empreses estatals o multinacionals preveuen augments en la transferència de materials, lo que és un signe de millora.

Un piscolabis final va permetre conversar amb el conferenciant i amb altres experts presents.

Naturalment que es tractava d’un acte de marketing del banc; ja fa temps que he sortit de l’ou. Però tant per la forma com per el fons haig de dir que el banc, en les actuals circumstàncies, va fer l’únic que l’hi permetrà mantenir la confiança dels clients i inversors, tant els de tres rals com jo com els de milions. No van mirar-se el melic els banquers i van convidar una persona que va parlar clar sense cap necessitat d’afalagar a ningú.

Bona lliçó en un dilluns plujós i trist.