Arxivar per octubre de 2008

30 oct. 2008


Un nou James Bond sortit de Suïssa

Classificat com a General


En les més de 20 pel·licules estrenades fins ara amb James Bond com a protagonista, Suïssa ha tingut un paper relativament important si considerem la poca o nul·la predisposició del país a provocar situacions conflictives com són les que l’heroi ha de resoldre. Vegem algunes curiositats:

Poca gent sap que la mare de James Bond era suïssa. Bé, vull dir que Ian Fleming, l’autor literari del personatge, l’hi atorga aquesta nacionalitat de manera que sense Suïssa no existiria literàriament James Bond.

L’escena més recordada de la primera pel-licula de la serie, “Dr. No” del 1962 és la sortida del mar amb biquini blanc de la primera “noia Bond”. Era l’actriu suïssa de Berna Ursula Andress.

Les escenes més espectaculars de la pel·lícula “On Her Majesty’s Secret Service” del 1969 van ser filmades al restaurant giratori Piz Gloria en el massiu del Schilthorn situat als Alps bernesos.

A “Goldeneye”, James Bond fa un salt de dalt de la presa d’un embassament, amb una caiguda de 130 metres en 13 segons!. Encara que segons el guió es tractava d’un fàbrica química situada a algun lloc de Sibèria, l’escena fou filmada al pantà de la Vall Verzasca, al cantó del Ticino al sud de Suïssa.

Finalment, la pel·lícula que està a punt de sortir, “Quantum of solace” ha estat dirigida per un suïs, Marc Foster, que ha intentat donar al personatge una dimensió humana fins ara poc marcada. He llegit una recent entrevista feta per la sortida mundial de la pelicula en la que Marc Foster diu que Bond és un assassí i per tant un individuu solitari, aïllat, tèrbol. No troba bé donar-l’hi tots el privilegis: poder matar, sortir sense danys de totes les situacions, tenir tots els estris moderns a l’abast amb despeses pagades i anar al llit amb les noies més espectaculars. Foster diu que ha intentat donar una certa imatge de feblesa a Bond perquè és moralment fals mostrar al jovent l’heroi perfecte com fins ara s’ha fet.

Fins i tot diu que el “dolent” de la pel-licula, Mr. Green, interpretat per l’actor francès Mathieu Almaric, presenta una imatge absolutament natural d’un ecologista, fora de la clàsica deformada i recaragolada dels “dolents” clàssics. El motiu és únicament ser realista perquè Mr. Green només vol aprofitar de l’ecologia per enriquir-se, com succeeix amb moltes multinacionals que també saben donar una imatge externa que és una cortina de fum per tapar les seves reals intencions.

Jo no se si la pel·lícula del Foster és o no molt bona. Fins i tot no estic segur si l’aniré a veure. Peró si que estic segur que el compatriota Marc Foster m’ha agradat.

Comentaris tancats a Un nou James Bond sortit de Suïssa

29 oct. 2008


Monarquia discriminant

Classificat com a General


S’ha publicat la noticia que el Primer Ministre de la Gran Bretanya, Gordon Brown, ha encarregat a un grup parlamentari començar un procés que porti a suprimir dues normes de la Constitució d’aquell país.

La primera és la que diu que els catòlics estan exclosos d’accedir al tron, fins i tot si estan casats amb un o una catòlica encara que ells siguin anglicans. El fet que la Corona britànica mantingui unides la representació de l’Estat amb la representació de l’Església Anglicana és un anacronisme que només s’ha aguantat per el tradicionalisme innat del súbdits, peró que a la vista del comportament personal del membres de la família reial, no s’aguanta ni amb agulles. Suposo que l’idea de la supressió d’aquesta relíquia històrica tindrà molts opositors i per tant no puc augurar cap èxit a l’iniciativa del senyor Brown encara que m’agradaria el contrari.

La segona tracta de la supressió del principi de que el primogénit baró sigui l’hereu al tron, per damunt de les eventuals germanes nascudes abans que ell. Es un principi discriminatori, contrari a totes les lleis i convenis que parlen dels drets fonamentals de les persones ja que sense excepció sempre es condemna la discriminació per raó de sexe. Aquesta discriminació legal en tant que inclosa a la Constitució, però il·legal en tant que contraria al dret universal, no és exclusiva de la Gran Bretanya. Sense anar més lluny, a Espanya també existeix i és una vergonya que ningú gosi tocar aquest tema amb decisió de canvi, cosa fàcil en una Constitució bastant nova i per una monarquia creada sota el franquisme i per tant sense massa llast de passat històric, com és el cas de la monarquia britànica.

Comentaris tancats a Monarquia discriminant

22 oct. 2008


Dubtes i més dubtes

Classificat com a General

Tots els mitjans de comunicació, escrits, parlats i electrònics, ens aclaparen darrerament amb un allau de noticies sobre la situació financera mundial i nacional. Les opinions son per tots el gustos i van de la desesperació i poca esperança en el futur fins al optimisme encara que mesurat. Uns creuen en el sistema econòmic liberal, i d’altres dubten de tot i no veuen cap sortida a la crisi.

Cada vegada que s’obre una campanya mediàtica tant insistent, busco un descans mental en la poesia que sempre acostuma a donar bons resultats. Bé, quasi sempre!. Casualment m’he topat amb un llibre de poesies de Josep Palau i Fabre que feia molt temps que no llegia i m’he donat compte de que en altres temes fora dels econòmics, els dubtes i les conviccions també conviuen dins dels homes. La recerca de la veritat, o almenys de la resposta a les preguntes claus, és permanent i la poesia ens en dona molt exemples. Vegem sinó dos petits fragments de dos poemes titulats ambdós Cant espiritual : el primer, i més conegut, és de Joan Maragall i l’altre de Palau i Fabre.

“ Ja ho sé que sou, Senyor; però on sou, qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi…
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí !”

“No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure en tu,
que sovint parlo i t’imploro com si existissis.
Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis,
que arribo a creure en tu – i crec que crec en tu
quan no crec en ningú.”

Probablement el destí de l’home preguntar, i dubtar. No només en temes econòmics, sortosament.

Comentaris tancats a Dubtes i més dubtes

15 oct. 2008


LSD i la bona confitura

Classificat com a General


Un lector d’aquest blog em suggereix que algun dia parli del Doctor Albert Hoffmann, ciutadà il·lustre de la ciutat de Basilea. Encara que el seu nom no sigui massa conegut només cal dir que és el descobridor de la LSD, es a dir la dietilamida del àcid lisèrgic, que va donar ( i encara dona) molts temes de discussió sobre el seu ús, la seva prohibició, l’aplicació per determinades teràpies etc..

Que em perdoni el meu lector però, en un temps on Internet i Wikipedia han fet fàcil trobar biografies i milers i milers de documents sobre quasi tothom, no tinc cap opció a dir res d’interessant de la meva collita sobre el Dr. Hoffmann ni sobre la LSD, que no he provat. De tota manera, reconec sense embuts el gran merit del Dr. Hoffmann i el seu compromís personal perquè s’ arribés a reconèixer els beneficis que en certs casos dona la LSD.

Posats a recordar a científics suïssos amb projecció mundial com la del Dr. Hoffmann, em permeto de fer una curta llista:

Paracelsus (Auroleus Phillipus Theostratus Bombastus von Hohenheim) un dels científics complerts més grans de l’historia europea.

Emil Thodor Kocher, Premi Nobel de l’any 1909 per els seus estudis sobre la glàndula tiroides, que permeteren eradicar progressivament les molt esteses malalties del goll.

Paul Karrer, Premi Nobel de Química de l’any 1937 per la seva aportació al coneixement deles vitamines A i B2 entre altres coses.

Paul Hermann Müller, Premi Nobel de Química de l’any 1948, i descobridor del DDT que va permetre de salvar milions de vides arreu del món.

Kurt Wüttrich, Premi Nobel del l’any 2002 per els seus estudis sobre les proteïnes.

Tot i que soc molt injust amb els oblidats, ho deixarem aquí. Encara que Suïssa és un país molt petit val a dir que ha donat un bon nombre de personatges importants, molt abans de que s’obrissin els Bancs(ho dic per evitar conyetes sobre els diners, malgrat la seva escassa relació amb l’estudi i l’intel·ligència). Recordem molt de passada el físic Bernoulli (1700-1782) el matemàtic Euler (1707-1783), l’escriptor i filòsof Jean Jacques Rousseau (1712-1778) o en temps més moderns l’arquitecte Le Corbusier (1887-1965). Tots son noms impossibles de no lligar amb el progrés d’Europa.

El pais és petit, pero com diem en català, en el pot petit hi ha la bona confitura.
Serà veritat?

Comentaris tancats a LSD i la bona confitura

13 oct. 2008


La (des)memòria històrica

Classificat com a General

La revista d’un diari dominical publicava ahir un reportatge sobre el suïs Eolo Morenzoni, de 83 anys, antic lluitador de les Brigades Internacionals a la guerra del 36.

És interessant constatar que als anys 30 Suïssa observava amb preocupació la pujada del nazisme a Alemanya i del feixisme a Itàlia, els dos grans veïns al nord i al sud i que per no causar cap mena de tensió, durant un temps el govern, i sobretot el llavors encarregat dels afers estrangers Giuseppe Motta, posaren bona cara als dos grans veïns i per mimetisme també al bàndol de Franco. Això explica que els suïssos lluitadors al costat dels Republicans fossin rapidament jutjats i condemnats a diverses penes per el fet d’haver servit en un exercit estranger, cosa que per altre banda està expressament prohibida per la constitució.

El senyor Morenzoni, una vegada tornat a casa, va ser condemnat a 2 mesos d’empresonament i es va trobar amb moltes dificultats per treballar una vegada alliberat. La mateixa “sort” van tenir altres 460 lluitadors, dels gairebé 800 originaris de Suïssa que van estar al costat de la República i dels que avui dia només en viuen cinc

Ara, una iniciativa parlamentaria ja aprovada per les comissions de dret del Parlament i del Senat, proposa l’anulació dels judicis fets fa 70 anys, per tal de reconèixer “el merit i el valor de defensar la democràcia de l’Espanya republicana enfront de la dictadura feixista” , en paraules d’una ex-membre del govern suïs.

Ara que a Catalunya es proposa l’anulació del judici al President Companys, em sembla oportú esmentar aquesta en certa manera paral·lela iniciativa suïssa.

Comentaris tancats a La (des)memòria històrica

09 oct. 2008


L’ecologia i el salmó de Basilea

Classificat com a General


A la ciutat de Basilea un salmó va mossegar l’ham d’un pescador. Fins aquí aparentment la noticia no te res d’extraordinari.

Era el primer salmó que es pescava a Basilea en els darrers 50 anys. Com si volgués celebrar l’aniversari, l’exemplar era una femella de 91 centímetres de llarg que feia molt goig. Després de fer un parell de fotos amb el seu móbil, el pescador va tornar el salmó al riu.

Cinquanta anys esperant el retorn dels salmons és molt temps. Val a dir que el Rin es navegable a partir de Basilea fins a la desembocadura al Mar del Nord prop de Rotterdam i manté un tràfic molt important. Vuit centrals elèctriques presenten obstacles difícils de superar per els peixos que, com els salmons, pugen a contracorrent els rius fins anar al punt on van néixer, en una migració anual només interrompuda per condicions adverses com les construccions humanes i la pol·lució.

Fa uns 25 anys que es va engegar un projecte per recuperar els salmons al Rin superior, a base de construir passatges “naturals” a les rescloses i al costat de les centrals elèctriques. Al mateix temps, les industries que avocaven les seves aigues contaminades al Rin van fer tractaments previs i la qualitat de l’aigua millorà de manera ostensible. Cada any es tiren al riu Rin un gran nombre de cries de salmó amb l’esperança de que algun dia una decideixi tornar al lloc de sortida. Ara ha succeït per primera vegada després de gairebé 25 anys d’esforços.

Un salmó ha redonat esperances a tots els que lluiten per un riu més net, per una natura cada vegada més “natural”. Benvingut a Suïssa, amic salmó !.

Comentaris tancats a L’ecologia i el salmó de Basilea

09 oct. 2008


L’ecologia i el salmó de Basilea

Classificat com a General


A la ciutat de Basilea un salmó va mossegar l’ham d’un pescador. Fins aquí aparentment la noticia no te res d’extraordinari.

Era el primer salmó que es pescava a Basilea en els darrers 50 anys. Com si volgués celebrar l’aniversari, l’exemplar era una femella de 91 centímetres de llarg que feia molt goig. Després de fer un parell de fotos amb el seu móbil, el pescador va tornar el salmó al riu.

Cinquanta anys esperant el retorn dels salmons és molt temps. Val a dir que el Rin es navegable a partir de Basilea fins a la desembocadura al Mar del Nord prop de Rotterdam i manté un tràfic molt important. Vuit centrals elèctriques presenten obstacles difícils de superar per els peixos que, com els salmons, pugen a contracorrent els rius fins anar al punt on van néixer, en una migració anual només interrompuda per condicions adverses com les construccions humanes i la pol·lució.

Fa uns 25 anys que es va engegar un projecte per recuperar els salmons al Rin superior, a base de construir passatges “naturals” a les rescloses i al costat de les centrals elèctriques. Al mateix temps, les industries que avocaven les seves aigues contaminades al Rin van fer tractaments previs i la qualitat de l’aigua millorà de manera ostensible. Cada any es tiren al riu Rin un gran nombre de cries de salmó amb l’esperança de que algun dia una decideixi tornar al lloc de sortida. Ara ha succeït per primera vegada després de gairebé 25 anys d’esforços.

Un salmó ha redonat esperances a tots els que lluiten per un riu més net, per una natura cada vegada més “natural”. Benvingut a Suïssa, amic salmó !.

Comentaris tancats a L’ecologia i el salmó de Basilea

04 oct. 2008


La tolerància i el lleó de la Metro

Classificat com a General

Als diaris per internet (que són els que tinc a l’abast a Suïssa) excepte a e-noticies no he vist cap ressenya sobre l’entrega ahir divendres del “ XIV Premio a la Tolerancia” atorgat per l’Associació per la Tolerància, faltaria més!. L’afortunat ha estat el periodista d’Onda Cero Carlos Herrera.

En el seu discurs a l’acte d’entrega del premi, el senyor Herrera, Mister Tolerància, va dir (copio de e-noticies) : “ Els no nacionalistes som translúcids. No ens veuen. No existim…. Per a la Barcelona políticament correcta, vostès no existeixen, jo no existeixo… encara que siguem capaços de transmetre un missatge a la societat. Per això aquest valor sagrat de la tolerància se’ns fa més imprescindible que mai” etc. etc..

Gràcies, lector, per aguantar la citació. Bona prova de tolerància.

A mi, si una auto anomenada Associació per la Tolerància vol donar un premi al senyor Carlos Herrera, o com anys enrere a Fernando Savater, a l’Albert Boadella o al Mario Vargas Llosa, no em sembla ni bé ni malament. Tothom pot dedicar el seu temps i els seus diner a causes tan nobles com afavorir la tolerància. Peró que un senyor com el recent “Mister Tolerància” digui que ell és “no-nacionalista” i seguidament engegui una serie de despropòsits molt poc tolerants, em fa dubtar molt dels reals propòsits dels creador del premi.

Ben mirat és com si algú donés el premi de Vegetarià del Any al lleó de la Metro, poc sospitós de menjar verdures i que no serveix per gran cosa més que per fer soroll.

Comentaris tancats a La tolerància i el lleó de la Metro

02 oct. 2008


Òpera a l’Estació

Classificat com a General


El dimarts 31 d’octubre la televisió suïssa en llengua alemanya va retransmetre en directe l’òpera “La Traviata” de Verdi, escenificada dins de l’Estació Ferroviaria de la ciutat de Zuric.

El cos principal d’aquesta estació recorda en l’estil el de l’Estació de França de Barcelona, encara que amb els anys s’ha anat ampliant a diversos nivells subterranis i podem dir que avui te un espai de gairebé 10 vegades més gran que la de Barcelona. Amb tot, l’òpera va ser representada principalment en la part “clàssica” de l’estació peró amb un escenografia molt moderna. Els actors es movien entre les andanes, enmig del públic badoc assistent, el cor ballava entre la gent i s’asseia a la terrassa d’un cafè. Fins i tot una ambulància va entrar en escena per endur-se’n la protagonista Violeta en llitera.

És molt difícil explicar la vitalitat que el moviment d’actors és capaç de donar en un espai tan gran comparat amb el d’un escenari. Sobretot a una òpera que, per si mateixa i en versió clàssica, ja està molt lluny de ser estàtica i avorrida. La tecnologia moderna va fer possible que tots els cantants poguessin seguir sense problemes l’orquestra de l’Opera de Zuric que, naturalment, es trobava en un lloc fixe i allunyat la major part del temps de l’acció escènica. Un espectacle realment atrevit i reeixit i que per la seva modernitat escenogràfica va agradar molt també a joves que mai haurien anat a un teatre d’òpera.

La retransmissió va començar a la millor hora del vespre, després de les noticies, en lo que se’n diu “prime time”. La quota de pantalla va ser del 34,5 % , és a dir que un de cada tres suïssos s’ho va mirar. Una excel·lent nota per qualificar la curiositat i el nivell de l’espectador suïs.

Comentaris tancats a Òpera a l’Estació

02 oct. 2008


Òpera a l’Estació

Classificat com a General


El dimarts 31 d’octubre la televisió suïssa en llengua alemanya va retransmetre en directe l’òpera “La Traviata” de Verdi, escenificada dins de l’Estació Ferroviaria de la ciutat de Zuric.

El cos principal d’aquesta estació recorda en l’estil el de l’Estació de França de Barcelona, encara que amb els anys s’ha anat ampliant a diversos nivells subterranis i podem dir que avui te un espai de gairebé 10 vegades més gran que la de Barcelona. Amb tot, l’òpera va ser representada principalment en la part “clàssica” de l’estació peró amb un escenografia molt moderna. Els actors es movien entre les andanes, enmig del públic badoc assistent, el cor ballava entre la gent i s’asseia a la terrassa d’un cafè. Fins i tot una ambulància va entrar en escena per endur-se’n la protagonista Violeta en llitera.

És molt difícil explicar la vitalitat que el moviment d’actors és capaç de donar en un espai tan gran comparat amb el d’un escenari. Sobretot a una òpera que, per si mateixa i en versió clàssica, ja està molt lluny de ser estàtica i avorrida. La tecnologia moderna va fer possible que tots els cantants poguessin seguir sense problemes l’orquestra de l’Opera de Zuric que, naturalment, es trobava en un lloc fixe i allunyat la major part del temps de l’acció escènica. Un espectacle realment atrevit i reeixit i que per la seva modernitat escenogràfica va agradar molt també a joves que mai haurien anat a un teatre d’òpera.

La retransmissió va començar a la millor hora del vespre, després de les noticies, en lo que se’n diu “prime time”. La quota de pantalla va ser del 34,5 % , és a dir que un de cada tres suïssos s’ho va mirar. Una excel·lent nota per qualificar la curiositat i el nivell de l’espectador suïs.

Comentaris tancats a Òpera a l’Estació