De Suïssa estant

Una vegada eliminada Suïssa del Campionat Europeu de Futbol, eliminació previsible i anunciada,tenim la possibilitat (des de Suïssa) de mirar els partits que resten fins a la final de diumenge amb una certa neutralitat, que s’adiu amb el tarannà del país.

Aprofitant aquest ambient, voldria comentar un parell de coses no estrictament esportives .

Tothom parla de Seleccions Nacionals. Per començar, es tracta d’equips de futbol triats per la Federació de Futbol de cada país. A la samarreta, els jugadors porten l’escut de la Federació, no l’escut del país (potser amb l’excepció de Turquia). De manera que cal relativitzar molt lo de “nacional” i sobretot no donar la sensació que son els països els que guanyen o perden.
Europa ha estat molt segles patint conflictes bèl-lics entre les nacions que en fan part. Enhorabona si ara tots els “conflictes” es decideixen sobre la gespa d’un estadi. Peró no cal donar-hi massa caire patriòtic, per no acabar una vegada més a bufetades.

La ciutat de Berna va tenir la sort d’acollir l’equip de Holanda en els seus partits de la primera fase. L’invasió extremadament pacífica dels 80.000 seguidors holandesos que durant gairebé una setmana van tenyir els carres de Berna de color taronja, no te precedents i és absolutament exemplar. No entraré en detalls peró cal dir que una vegada eliminada Holanda, a tots els diaris de Berna va sortir un anunci a tota plana, en colors, pagat per l’Associació Oranje de seguidors de la selecció i per l’ambaixada dels Països Baixos, on es donava a la ciutat i als habitants de Berna les gracies per l’acolliment rebut dia a dia per part de tothom. Al mateix temps, l’ajuntament de Berna va publicar als principals diaris d’Holanda també un anunci a tota plana i a colors agraint el comportament dels seguidors de la selecció.

No es tracta només d’un fet diguem-ne “elegant” sinó d’una demostració que l’esport no ha de transformar els seguidors en uns éssers cridaners, bruts i poc respectuosos de les costums locals.
Naturalment, els holandesos son un poble molt diferent a d’altres que tots sabem i que per sort no van fer cap a Berna.

Potser no em creuràs
però et diu més coses un arbre
que no pas mòlta gent.

(Il-lustració : Manel Marzo-Mart)

Em sap molt greu, però encara que no soc massa “futbolero” certes noticies em revolten i una vegada més toca a la UEFA la vergonya de ser acusada de prendre el pèl a tots els que permeten que s’embutxaqui molts milions.

Aquest cap de setmana, la premsa suïssa ha demostrat que les imatges que la televisió retransmet sobre els partits de Campionat d’Europa de Futbol han estat manipulades, és a dir censurades, per la UEFA.

Resulta que per contracte la UEFA te els drets de captació i retransmissió d’imatges de televisió en tots els camps del campionat. Les televisions estatals o privades de Suïssa i Austria no tenen altre dret que el de comprar les imatges a la UEFA, que és la que contracta material i técnics i la que decideix quines imarges surten a la xarxa i quines no.

Qualsevol incident, cartell, actitud del públic o similar que no agradi a la totpoderosa UEFA, no es retransmet i ningú arreu del mon ho veu fora dels que estan al camp. El Director General de la Televisió Suïssa ja ha fet una protesta formal perque considera inadmissible aquesta censura.

Lamentablement, no crec que passi res. Peró ens convé no oblidar que el “profeta” Orwell tenia molta raó i que fins i tot en matèries diguem-ne de segona línia, estem manipulats i poques vegades ens en donem compte.

Primer acte

La UEFA va signar amb la Federació de Futbol de Suïssa (i amb la de Austria), amb les ciutats seu dels partits del Campionat de Europa acabat de començar i amb els propietaris del estadis elegits una serie de contractes per assegurar un bon Campionat. Naturalment la UEFA va adoptar la posició del fort, ja que és la que disposa dels drets sobre el Campionat, i per tant va exigir molt i va donar poc.

Segon acte

La UEFA va signar amb empreses de gran nivell uns contractes com a patrocinadors, o sponsors com és diu ara. En els contractes (molt substanciosos per la UEFA) els patrocinadors tenien assegurat que dins dels estadis, en tota la propaganda oficial, en els espais acotats per fer retransmissions massives i en la denominada Zona 1 ( els voltants dels estadis) no es permetria cap propaganda o consum de productes que no fossin dels patrocinadors.

Tercer acte

Prop del Estadi St.Jakob de Basilea fa poc que es va obrir una distribuïdora d’automòbils Mercedes-Benz. Tan la zona d’exhibició com la part administrativa estan dins d’un magnific edifici dissenyat per els arquitectes suïssos Herzog i de Meuron, coneguts mundialment i que han dissenyat l’estadi olímpic de Beijing i el Fòrum de Barcelona entre altres moltes obres.

Quart acte

La UEFA ha obligat a la distribuïdora a cobrir la façana i naturalment el signet i el nom de l’empresa durant el campionat de futbol ja que el fabricant asiatic Hyundai te un contracte de patrocinador i no es pot tolerar competencia tan prop de l’estadi.

Els dies de partit, la Mercedes-Benz ha donat lliure als seus empleats. Els altres dies, treballen amb llum artificial ja que tota la façana de vidre està tapada per no mostrar els cotxes exposats a l’interior.

Cinquè acte

El director de la distribuïdora Mercedes-Benz diu que, en el fons, està content de la decisió de la UEFA perquè han tingut i tenen una molt bona propaganda, que no costa ni un ral, ja que tots els mitjans de comunicació parlen d’aquest fet.

Conclusió

La conclusió és que no hi ha conclusió. Per una part molesta la prepotència de la UEFA, que s’embutxaca molts milions i que ve amb exigències que contradiuen la política de lliure mercat ja que aquí parlem d’un espai fora de l’estadi, de domini public, d’una empresa amb tots els permisos per treballar i que paga els seus impostos. Per altre part, el distribuïdor Mercedes-Benz que aprofita de la situació (injusta) per fer propaganda gratuïta del seu negoci.

En el fons, arribem al mateix punt de sempre, i que en català vulgar s’expressa com “la pela és la pela”.

Anit vaig escoltar per Internet la tertúlia de COM-Radio, que presenta Ramon Miravitllas. El tema de sortida era l’escàs interès que , sobretot a Catalunya, desperta la Selecció de Espanya de Futbol. Ràpidament la diguem-ne conversa va derivar cap a la Selecció Catalana i en general les possibilitats de que Catalunya disposi de federacions esportives reconegudes a nivell mundial (FIFA, UEFA, …).

Es tracta d’una temàtica polèmica i, com a tal, els tertulians van anar fen sentir la seva veu. De tal manera que la millor expressió que trobo per qualificar la tertúlia es la de “galliner” ( i que em perdonin les lloques). Ningú escoltava al veí, tothom parlava alhora i el teòric moderador no aconseguia parar l’allau de crits.

Els que saben conversar, primer que tot saben escoltar. Només escoltant el contrari és possible argumentar i rebatre amb solidesa. Només escoltant s’admet la possibilitat que l’altre tingui almenys part de raó.

Peró cap dels tertulians escoltava els altres i finalment el programa va acabar sense que cap oient tingues clar el que cada personatge defensava, que és exactament el contrari de la finalitat d’un tal debat.

Com que una hora escassa abans, la tertúlia de RAC-1 va anar (amb altres tertulians i presentador) pels mateixos camins “gallinaires” em pregunto amb tota l’innocencia si no seria més profitós eliminar aquest tipus de programa, o bé convidar els tertulians d’un en un, o només convidar a qui estigui disposat a escoltar abans d’obrir la boca. Altrament, l’alternativa és un bon llibre i/o un bon disc.

No. No et diré res.
No et donaré cap consell.
Qui sóc jo per donar-te lliçons?
Perquè tinc mes anys que tu?
No. No són els anys
que fan la gent sàvia.
Els anys et fan prudent.
I desconfiat. I un punt escèptic.
No. No et diré res.

Trobaràs el camí sense la meva guia.
No et donaré cap ajut.
Arribant, tindràs la certesa
que sempre he estat al teu costat,
a punt de donar-te la mà
per evitar la caiguda.
I jo, prudent, desconfiat i escèptic
descobriré una nova raó per viure.
No. No et diré res.

(Ilustració : Mòbil de Manel Marzo-Mart)

Fa quinze dies vaig escriure que aquest darrer cap de setmana a Suïssa tindríem votacions sobre temes nacionals, cantonals i municipals,. No donaré els detalls de cada resultat, faltaria més!, peró si que comentaré dos d’ells ja que sempre se’n poden treure conclusions aprofitables si més no per saber on som i on podríem estar.

La votació més “sonada” va ser la de la proposta del Partit Popular Suïs, que és la dreta-dreta, sobre un canvi a la constitució endurint els processos de nacionalització dels estrangers (que per cert son ja ara els més durs d’Europa, sens dubte). La proposta del PPS negava la possibilitat de recurs davant el jutge en cas de que un municipi rebutgés a algú la nacionalització. La gent ha entès que el dret de recurs és fonamental en un estat de dret i ha dit “no” a la proposta del PPS per un 68% contra un 32%. Malgrat certs problemes socials recents, deguts en part a l’arribada massiva de gent de països de l’est i un conseqüent augment de sol·licituds de nacionalització, la població ha posat el dret per damunt de tot i sense rebaixar les dificultats, les nacionalitzacions seguiran estrictament la llei que permet fer recurs en cas de suposat greuge.

Al Cantó del Ticino els habitants han rebutjat per un 58/42% una proposta del partit Lega dei Ticinesi (dreta-dreta )per rebaixar un 5% els impostos sobre el ingressos i també per augmentar fins a 500.000 Francs ( 300.000 €) el valor del patrimoni lliure d’impostos. Dues mesures indissimuladament “simpàtiques” peró que no han evitat que la majoria tingues consciencia que a menys ingressos per impostos, menys inversions i per tant pitjors prespectives per a tothom. De vegades penso que certes coses només poden passar a Suïssa, país que després de compartir junts gairebé 40 anys, encara em sorprèn.