De Suïssa estant

Considero la monarquia espanyola una institució innecessària avui dia, antidemocràtica pel fet de privilegiar l’home davant la dona en la successió, peró amb existéncia legal ja que fa part de la Constitució vigent. Dit això, no tinc cap intenció de fer “conyeta” amb la relliscada del Rei Juan Carlos I ahir al Cercle d’Economia de Barcelona ni fer jocs de paraules amb l’opereta “La reineta ha relliscat”, famosa abans de la guerra i retrobada els anys 70 per la Guillermina Motta i d’altres.

Vull afegir que també em costa molt de creure en senyals premonitòries, bíbliques o no, de manera que segurament va ser una relliscada deguda a un esglaó mal dissenyat, sense més rerefons. Peró no puc evitar recordar l’imponent relliscada i estavellada de Fidel Castro després d’un acte polític a Santa Clara. Va ser el començament de l’allunyament de Fidel de la política activa malgrat tots els intents que el sistema cubà ha fet per demostrar el contrari. De manera que si el Rei creu en les premonicions, ja sap que ha rebut un avís.

No ho diguis a ningú
que et prendran per boig:
avui, al jardí de casa,
he vist dues papallones.

Acabarem avui amb la descripció del federalisme “ a la suïssa” i amb algunes conclusions sobre la seva aplicació.

L’estructura política suïssa es basa en la comuna o municipi integrat en un cantó. Totes les decisions es prenen per votació popular, tant si és el pressupost per fer una vorera més ample al carrer de casa o elegir l’alcalde. En municipis petits ( fins a uns 10.000 habitants) la votació es fa aixecant la ma en el transcurs de les reunions de ciutadans que s’organitzen unes quatre vegades a l’any. En municipis més grans, les decisions es prenen per compromissaris, naturalment elegits a les urnes pels habitants del municipi.

La Constitució Federal diu literalment que els Cantons són sobirans i exerceixen els seus drets en tots els punts que no estan limitats en la Constitució. L’importancia del Cantons és tal que per determinades votacions o referèndums no n’hi ha prou d’obtenir una majoria de vots del conjunt del pais per tirar endavant la proposta sinó que és necessari també la majoria de cantons. D’aquesta manera s’evita el domini de les grans ciutats.

No és la meva intenció detallar totes les mesures previstes per tal de que el principi federalista de subsidiarietat sigui prevalent,peró totes tendeixen al reconeixement de les característiques històriques i socials de cada municipi i cantó.

Arriba a tal punt l’intent de repartir el poder fugint del centralisme, que el Govern a Suïssa està composat de 7 Consellers Federals (Ministres) de 5 partits diferents, en lo que s’ha anomenat “formula màgica” que permet equilibrar la força dels partits. Per cert, actualment el composen 3 dones i 4 homes.

És molt clar que uns Estat de les Autonomies com s’ha establert a Espanya no te res a veure amb un Estat Federal, començant per el principi democràtic i republicà del federalisme i per tant incompatible amb la Monarquia i el conseqüent privilegi d’una família per la successió. Tampoc la formula de “cafè per a tots” és compatible amb el federalisme.

Els que manen de veritat, que no solen ser gairebé mai els que sembla que manen, saben perfectament que per aplicar el federalisme a Espanya cal regirar la Constitució, abolir la Monarquia i ensenyar i donar a la gent el dret a la votació directa. Ara per ara aquestes tasques son impossibles, de manera que quan es parli de federalisme a Espanya cal no deixar-se enlluernar.

(Il-lustració de Xavier Ruscalleda 1944-2008)

Continuant amb algunes consideracions sobre el federalisme i una possible aplicació a Espanya/Catalunya, veurem una curta llista de les característiques del federalisme suïs que poden servir per determinar el grau de probabilitats que tindria la seva aplicació a l’Estat Espanyol.

Històricament, la Confederació Suïssa va començar el 1291 amb un jurament de ajuda mútua entre tres caps de districte, per tal de fer front comú contra els atacs dels senyors feudals. A partir del 1350 ja és pot parlar de Confederació estable, amb vuit cantons amb plens drets. Aquest primer sistema era comunal i republicà, és a dir que la comuna (el municipi) era la base i encara ho és avui. Com que era un front contra el feudalisme, els principis federatius eren republicans.

Aquest sistema va evolucionar i fins i tot es va “revolucionar” sobretot entre els anys 1798 i 1848 fins a arribar a l’estat federal modern que encara tenim avui. Amb anterioritat al 1848 els cantons tenien el dret de separar-se de la Confederació si així ho decidien. La Constitució del 1848 va crear una autoritat central per certes competències, com per exemple la política exterior, i es va eliminar el dret dels cantons a sortir de la federació. També es van abolir la duanes interiors i uniformitzar les monedes els pesos i les mesures. Aquesta Constitució va establir un equilibri entre els interessos de l’Estat com a conjunt i els interessos del Estats membres, es a dir dels cantons.

Continuaré en un següent article, però vull acabar aquest amb dues curiositats sobre Suïssa.
El nom oficial, de arrels històriques, és el de Confederació Suïssa que en llatí és Confederatio Helvetica, que dona lloc a la coneguda sigla CH que portem en els cotxes.

El nom de Suïssa en les llengües oficials és :

En alemany : Schweizerische Eidgenossenschaft. Genossenschaft vol dir associació i el prefixe Eid prové de l’antic alemany i vol dir jurament, de manera que el nom oficial en alemany recorda el jurament entre els membres confederats.
En francés, italià i romanx : Confédération suisse, Confederatione svizzera i Confederaziun svizra, totes tres expressions basades en el mot llatí foedus, que vol dir aliança.

(Il-lustració de Xavier Ruscalleda 1944-2008)

Els que manen de veritat, que no solen ser gairebé mai els que sembla que manen, fan aparèixer de tant en tant en els mitjans de comunicació paraules i conceptes que no son altre cosa que sondejos per saber la possible reacció de la gent de manera que ells puguin planejar millor el moment de proposar canvis sense que es noti massa la manipulació.

Els que manen de veritat, que no solen ser gairebé mai els que sembla que manen, fan aparèixer d’un temps ençà i de manera intermitent el concepte de federalisme aplicat a Espanya i com a conseqüència directa, a Catalunya.

Com que Suïssa és un dels mes antics estats federalistes al món i sense ànims de pontificar, ni de donar lliçons a ningú, faré un parell d’articles curts sobre el federalisme vist a partir de l’experiència suïssa amb la remota esperança que serveixi a algun pacient lector per que es formi una idea clara i valori el camí que aviat l’hi proposaran seguir.

Suïssa és una mica més gran que Catalunya ( 41.000 envers 32.000 km2 aproximadament) encara que la superfície “útil” és menor a Suïssa. En nombre d’habitants les xifres son molt semblants ja que els dos països s’acosten als 7,5 milions d’habitants. En una cosa Suïssa guanya a Catalunya i és en el nombre d’idiomes oficials : Suïssa te 4 idiomes oficials (alemany, francès, italià i romanx) a més d’una dotzena de dialectes.

En el següent article parlarem de les similituts i també de les diferencies que, per moltes que siguin, no impedeixen fer acostaments entre les dues nacions.

(Il-lustració de Xavier Ruscalleda, nascut el 1944 a Sant Feliu de Guíxols i mort el 14 de Maig del 2008 a l’Hospital de Girona)

A Suïssa, el dia 1 de Juny anirem a votar sobre diversos assumptes importants. Unes quatre vegades a l’any es fan votacions en un exercici de democràcia directa que és un bon exemple per a molts pobles. Cal dir que tindrem que decidir sobre modificacions de la Constitució de la Confederació Suïssa, de la Constitució Cantonal (parlo del meu cantó, l’Argovia) i del Reglament Municipal de la ciutat on visc. De manera que a tres diferents nivells es proposen canvis de pes. A Suïssa, tota persona, institució o partit pot sotmetre una qüestió a votació nacional, cantonal o municipal si reuneix el nombre de signatures suficients.

Els temes (sense detalls ) són :
– Modificació d’un article de la Constitució Suïssa sobre el procés de nacionalització dels estrangers
– Introducció d’un nou article regulant les subvencions i les intervencions del Govern i del càrrecs superiors en el cas de votacions, per evitar propaganda dirigida de “dalt”.
– Introducció d’un nou article per garantir tarifes més baixes en la assegurança malaltia.
– Modificació de dos articles de la Constitució Cantonal sobre temes de regulació de l’administració.
– Modificació de tres articles del Reglament Municipal sobre elecció de l’Alcalde i el vice-alcalde, sobre el quòrum i sobre el nombre de membres de la Junta Electoral.

És una satisfacció com a ciutadà el fet de ser consultat sobre temes tan diversos. Amb temps suficient rebem a casa per escrit tots el arguments a favor per part dels iniciants de cada proposta, i amb els arguments en contra per part del opositors.

Les Constitucions i les Lleis, amb aquest exercici de la democràcia directa, no són monòlits inamovibles, sinó que es modifiquen poc a poc en el transcurs del temps per millor adaptar-se a la evolució de la societat i a les noves situacions i necessitats creades. I tots hi sortim guanyant.

No n’hi ha prou
ni amb un, ni amb dos,
ni amb cinquanta.

Si no hi som tots
no arribarem on volem.

La davallada del Barça segurament donarà molts temes de conversa les properes setmanes. Un grup de jugadors amb salaris de faula ha demostrat molt poc interès en justificar el sou i els responsables directius i tècnics no han sabut, pogut o volgut posar els jugadors “ de cara a la pared” quan pertocava.

Suïssa, junt amb Austria, organitza el Campionat Europeu de Futbol que començarà dintre d’un parell de setmanes. Cap del dos països organitzadors pot aspirar un gran paper futbolístic a nivell europeu. Els estadis de Suïssa on es jugaran els partits que aquí corresponen son molt nous i confortables però de capacitat relativament modesta. Per exemple el de Berna (Stade de Suisse) pot acollir 32.000 espectadors, i poques vegades s’omple del tot.

L’entusiasme de la població ha anat baixant i ara està en un punt mínim. D’una part, les possibilitats del equip de Suïssa son escasses i no és probable que passi de la primera fase. D’altre banda, totes les ciutats que acolliran partits han fet fortes inversions en infraestructures i la gent no veu clar un retorn de les despeses. Un altre argument per la “fredor” és la por a aldarulls i a les destruccions de mobiliari urbà que malauradament cada vegada son més freqüents a tot el món. La mobilització policial prevista és una cosa mai vista a Suïssa i que també tindrà un cost que per moltes cerveses i entrepans que consumeixin els seguidors del equips, no es compensarà mai. El gran guanyador, econòmicament parlant, és la UEFA, que per cert te la seu a Suïssa però que gaudeix d’un estatut quasi diplomàtic i no ha de donar-nos moltes explicacions dels seus comptes .

L’equip d’Espanya no jugarà a Suïssa ja que per sorteig l’hi va tocar fer-ho a Austria. Una gran sort ja que ens estalviarem “numerets” com el del Manolo del Bombo i altres. Sont molts (i jo en faig part) els que somien en la fi del Campionat abans de que comenci. La millor pilota és i sempre serà la que posem a l’escudella.

La darrera setmana vaig llegir dues noticies que, potser per culpa del pont i de la relativa discreció dels encarregats de publicar-les, no han tingut ni tindran el ressó que segurament mereixen.

Primera : El Claustre de l’Universitat Pompeu i Fabra va votar una moció que rebutjava la presencia de membres de la Familia Reial d’Espanya dins del recinte universitari argumentant que la monarquia espanyola és una institució “arcaica, antidemocràtica i no elegida democràticament per la ciutadania, i per tant encarna un conjunt de valors incompatibles amb una institució com la UPF que proclama llibertat, democràcia i igualtat”.

Segona : la Associació per la Defensa de la Bicicleta ha denunciat a la Infanta Cristina i al seu marit per incomplir la normativa de circulació de Barcelona. La cosa sorgeix arrel d’un reportatge publicat fa uns mesos a la revista Hola on l’Infanta, marit, fills i guardaespatlles es van deixar fotografiar pels carrers de Barcelona a dalt de les seves bicicletes. Anaven de manera desordenada i no en fila; cap de les bicicletes del nens portava llums incorporats i la bicicleta de l’Infanta no teia llums ni elements reflectors i circulava per un pas de vianants.

Tota la premsa i la televisió espanyoles, que publiquen tots els detalls més insignificants, mentre siguin escabrosos, de la Famila Reial Britànica, mantenen una sospitosa discreció amb la Familia Reial Espanyola. Potser amb l’excepció de la senyora Ortiz. Ningú posa sobre el paper o a les ones l’eficàcia o no de l’institució monarquica. Ningú parla de les escapades del Rei, ni dels múltiples i llargs viatges a l’estranger de la Reina Sofia, ni de la poca feina que demostra tenir el Príncep d’Astúries, ni… ni… ni…

Tota monarquia, per principi, és antidemocràtica ja que te un mecanisme automàtic de auto-successió. Peró resulta que la espanyola inclús sembla ser anticonstitucional perquè dona prioritat al home sobre la dona, cosa que la constitució no admet. I per altre banda, el Rei no és igual a la resta d’espanyols davant la llei perquè no pot ser jutjat.

No s’obrirà cap debat sobre la monarquia. No passarà res. El Consell de Govern de la UPF ja ha dit que la decisió del Claustre no és vinculant. Els defensors de la bicicleta tenen poques opcions d’arribar a fer efectiva la seva denuncia. “Val més que no ho toquem” és el lema de la majoria.

La darrera setmana vaig llegir dues noticies que, potser per culpa del pont i de la relativa discreció dels encarregats de publicar-les, no han tingut ni tindran el ressó que segurament mereixen.

Primera : El Claustre de l’Universitat Pompeu i Fabra va votar una moció que rebutjava la presencia de membres de la Familia Reial d’Espanya dins del recinte universitari argumentant que la monarquia espanyola és una institució “arcaica, antidemocràtica i no elegida democràticament per la ciutadania, i per tant encarna un conjunt de valors incompatibles amb una institució com la UPF que proclama llibertat, democràcia i igualtat”.

Segona : la Associació per la Defensa de la Bicicleta ha denunciat a la Infanta Cristina i al seu marit per incomplir la normativa de circulació de Barcelona. La cosa sorgeix arrel d’un reportatge publicat fa uns mesos a la revista Hola on l’Infanta, marit, fills i guardaespatlles es van deixar fotografiar pels carrers de Barcelona a dalt de les seves bicicletes. Anaven de manera desordenada i no en fila; cap de les bicicletes del nens portava llums incorporats i la bicicleta de l’Infanta no teia llums ni elements reflectors i circulava per un pas de vianants.

Tota la premsa i la televisió espanyoles, que publiquen tots els detalls més insignificants, mentre siguin escabrosos, de la Famila Reial Britànica, mantenen una sospitosa discreció amb la Familia Reial Espanyola. Potser amb l’excepció de la senyora Ortiz. Ningú posa sobre el paper o a les ones l’eficàcia o no de l’institució monarquica. Ningú parla de les escapades del Rei, ni dels múltiples i llargs viatges a l’estranger de la Reina Sofia, ni de la poca feina que demostra tenir el Príncep d’Astúries, ni… ni… ni…

Tota monarquia, per principi, és antidemocràtica ja que te un mecanisme automàtic de auto-successió. Peró resulta que la espanyola inclús sembla ser anticonstitucional perquè dona prioritat al home sobre la dona, cosa que la constitució no admet. I per altre banda, el Rei no és igual a la resta d’espanyols davant la llei perquè no pot ser jutjat.

No s’obrirà cap debat sobre la monarquia. No passarà res. El Consell de Govern de la UPF ja ha dit que la decisió del Claustre no és vinculant. Els defensors de la bicicleta tenen poques opcions d’arribar a fer efectiva la seva denuncia. “Val més que no ho toquem” és el lema de la majoria.