pedra i fang! 31, maig de 2009
Publicat per Josep Rof en : fotos, natura , comentaris tancats
Canon EOS 400D DIGITAL 26/5/2009 hora 11:32 per jrof paret de pedra i fang! €i! Voleu cosa més bonica que una paret de fang i pedra feta per la ma del home de fa molts anys, servia per delimitar finques de conreu o propietats, sempre m’hi quedo enfavat en veure tanta bellesa! Amb paciència pedra sobre pedra, estriant les planes per els exteriors i el fang feia de ciment i han aguantat anys i anys. Sense respecta per l’obra ben feta, amb medis minsos perdurable en el temps, ara qualsevol cosa la fa claudicar i acabar empentada per qualsevol màquina i una ruïna total. Allà al terra resta un munt de pedres i fang sec tot amuntegat, la sàvia natura lis hi donarà nova vida! arrelant en aquella terra antiga descansada dins el mur. El caragols i fan estada. jrof 
AMICS BLOGAIRES DE L’AVUI ELS MEDIS SE M’HAN ESPATLLAT I NO AMB DEIXA OBRIR PER EDITAR EL POST NI LA DATA DE PUBLICACIÓ NI RES DE RES MIREU EL POST D’AVUI TOT SEGUIT I NO TROBO LA MANERA DE SORTIR-ME’N. DEMANO AJUDA
flors! 24, maig de 2009
Publicat per Josep Rof en : natura , comentaris tancats
Canon EOS 400D objectiu focal 75-300mm 20/5/09 16:07 .
Hi han borinots negres i rossos.
Els negres diuen que…“porten males noticies”
Els rossos diuen que… “porten bones noves”
.
Aquest és negra “NEGRA” menys mal que estava enfeinat pol·linitzant flors i no amb va dir res. A fe que era bonic veure’l treballar, tant que va entrar-me directament per l’ull de la Canon. Aquí el teniu, deixeu-lo fer no fos cas que us doni una mala noticia, no pas…
.
apunt: si el voleu veure’l clikeu sobre la foto doncs el borinot negra resta amagat. jrof
vida! 23, maig de 2009
Publicat per Josep Rof en : natura , comentaris tancats
Canon EOS 400D DIGITAL 24/4/2009 11:28 h. per jrof
¡SAVIA NATURA!
“una espitllera a la paret massissa”
“una planta treu el nas per un forat”
“fen per la vida”
“buscant la llum”
“eixerida planta”
“buscant la llibertat”
“contrast de colors”
uf! Continueu vosaltres…
jrof és Josep Rof i Rof
digueu-mare! 21, maig de 2009
Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, poema , comentaris tancats
Canon EOS 400D DIGITAL 20/5/2009 per jrof
Canon EOS 400D DIGITAL 20/5/2009 per jrofDigueu Mare,
digueu al solque els dilluns no porti pressa,
tinc encolats els llençols,
trigaré massa estoneta.
Mare,
digueu al ventque no faci tan soroll,
tinc dormit l’enteniment,
tinc melangies de cor.
Mare,
digueu al mestreque avui tanqui l’escola,
estic malalt i tinc febre,
no puc llevar-me ni gota.
Mare,
digueu al metge,
que, per mi, no ha de patir,
la malaltia és prou tova,
ha de passar tot per mi.
FONT: http://blocs.tinet.cat/blog/poemes-i-pensaments
era casa meva! 16, maig de 2009
Publicat per Josep Rof en : reculls , comentaris tancats
Ens deia la cançó…
“Casa meva és casa vostre si és que hi ha casa de algú”
Rere les parets de l’ajuntament de Les Franqueses “hi havia casa meva” el pis del 1967 aquí varen néixer els meus quatre fills “Can Rof Nou” la casa planta baixa del pares 1942 aquí vaig néixer jo, he dit que hi havia (…) doncs va resultar afectada per un ambiciós planell de luxe per urbanitzar (…) on hi havia les dues cases i 5.000 m2 de terreny i aniria un majestuós parc <per lluir l’esquena de l’ajuntament>, en molta mala fe, on hi havia casa meva (…) com he dit ara hi ha un parc, li diuen “Joan Sampera i Torres” (…) per l’afectació de casa meva (…) que menys (…) hauria d’eversa dit Parc de “Can Rof Nou” doncs ni axó (…) hagués segut massa.
Sobre la casa dels pares el 1967, s’aixecà un pis (construït per el tiet Esteve paleta, el pare i jo de manobres), les bodegues, els garatges, l’estudi on els meus fills varen pesar-s’hi hores i hores estudiant, les 3 llars de foc, el pou de 40 metres i mina, la bassa de rec 36.000 litres (s’omplia a diari), els més de 100 arbres, els 4 xops un per cada fill, les acàcies on havíem celebrat barbacoes, del naixement i aniversari dels néts, la gespa, d’un tany d’una figuera familiar centenària ja ens donava figues, les eines del camp de pare, les 17 bicicletes de tots i per tothom, les botes centenàries de vi, l’establa restaurada on havien menjat les vaques, la palmera regal de la mare 1975, l’avet de quasi 7 metres recollit i plantat per el pare, recollit després del Nadal dels veïns, les 4 albes plantades per mi, arrencades per ampliar un pont, de les arrels va brotar una soca de tres troncs (aquestes amnistiades encara les podeu veure al sud del parc, també hi ha uns xops que es varen trasplantar) El pou està tapiat.
Els sentiments destrossats i trepidats per un “pla luxós” per lluir l’ajuntament del cul. Uns homes no varen tenir mai en compte (…) cap de les meves al·legacions. Al final avorrit i cansat de lluitar es va executar. A les hores inclòs varem donar-me preses per enderrocar les meves cases era el 2002. Encara no teníem on ficar-nos, que ja hi havia data d’execució i ja corrien els abonaments a l’ajuntament del pla parcial. Jo no se com ho vaig resistir, 10 anys de lluita. Demanant ajuda a bufets seriosos, al final res de res i vaig sucumbir, varem sucumbir familiarment, a la inamovibilitat d’uns homes dirigents del nostre ajuntament.
Ara que han passat els anys, cada vegada que hi passo/passem el cor encara sofreix un esglai, un esglai de ràbia continguda, perquè? PERQUÈ? La família ens ho preguntarem tota la vida (…) PERQUÈ?
Un antic camí ens i acostava a Casa Meva (foto del 1969) quasi tocant la via, rere les parets de l’edifici de l’ajuntament, on encara resta dempeus els sopor del molí de vent, el fons la bassa, seguin l’entallava del moli per dalt la casa del fons és la que va néixer el pare. Vegeu el que no veureu mai més, uns camps conreats fins i tot els marges, jrof dissabte, 16 / maig / 2009
maniguet! 14, maig de 2009
Publicat per Josep Rof en : fotos, poema , comentaris tancats
Canon EOS 400D DIGITAL 23/4/2009 18:32 h. per jrof
-> Foto de Núria Albó a la signatura de llibres per Sant Jordi
MANIGUET
Si quant dic maniguet
ningú ja no m’entén,
aquesta paraula envellida
sembla una mena d’elegia
d’un món intolerant
del qual no era conscient
la nostra infantesa ignorant.
El maniguet era un tros afegit
de la mateixa roba del vestit
que havia de tapar tot l’avantbraç
en els actes de culte
quant era prohibit
anar en màniga curta.
Era el temps tant llarg
de la guerra perduda
quan les devocions
eren tant abundoses
per compensar l’escassetat
de tantes altres coses.
Però tot d’una va passar
que sense saber com
ja no va haver-hi maniguets
i se’n va perdre el nom.
Núria Albó
Era un nen de 11 anys, quant el pare va obrir-me una llibreta a la Caixa, el que més va impactar-me va ser la finestreta petita de vidres gravats, el senyor que ens va atendre duia maniguets o manguitos i una espècie de visera, feia les anotacions a ma a ploma de sucar tinta, el paper secant perquè no s’esborronés i una fusteta segell que una vegada sucada estampia l’anotació feta IMPOSICIÓN de color lilós, les anotacions de tinta blaves i una REINTEGRO de color vermell i les anotacions vermelles, també un altre segell per les anotacions de INTERESES i les dates d’anotacions del moviment també amb segell. Imagineu-vos tota la disponibilitat d’aparells per fer les anotacions, a més de la visera i els manguitos. Ara seria impossible de portar a terme. Aquí us mostro la llibreta que us he explicat.
La guardo com un gran tresor i amb la mateixa il·lusió
del nen que mai no he deixat de ser. jrof
Lori Mai! 11, maig de 2009
Publicat per Josep Rof en : ELA , comentaris tancats
LORI MAI
Rasgando mi dolor con sus dedos
Cantando mi vida con sus palabras,
Matándome suavemente con su canción,
Matándome suavemente con su canción,
Diciendo mi vida entera con sus palabras,
Matándome suavemente con su canción.
31 años
Diagnosticada hace dos años de ELA en Berlín
Mi nombre es Lori y soy madre soltera de dos niños pequeños de 1 y 4 años, afectada de ELA no puedo mover mis piernas ni mi brazo izquierdo también tengo problemas de respiración.
A pesar de mi destino he decidido seguir mis sueños y lograr mis objetivos.
En mi silla de ruedas intento llegar a ser un ídolo en mi tierra, Alemania y cumplir mis ideales.
Esto era muy importante porque me di cuenta de que así podría dejar un legado a mis hijos.
Quiero demostrar a mis hijos que soy una luchadora y que nunca me rendi.
Quiero lograr todo lo que pueda hasta que pueda.
Quiero hacer música hasta que la fuerza me acompañe.
No hueco simpatía pero si amigos que me den esperanza e inspiración para continuar my carrera musical de este modo aumentar la atención de la gente para dar a conocer esta terrible enfermedad y recaudar lo mas posible con mis CDS ya que todos los beneficios irán a parar para esta causa.
Por favor recuerden a mi familia en sus oraciones y compartan esta historia con sus amigos.
Para ver el video y escuchar la bonita canción de LORI http://www.youtube.com/watch?v=-qKXAuwz6M4&feature=player_embedded.
Procedéncia del Blog de ELI Y ELA http://elisasimonzurita.blogspot.com/
8 primaveres! 10, maig de 2009
Publicat per Josep Rof en : ELA, General , comentaris tancats
Canon EOS 400D DIGITAL tirada el 7/3/2009 a les 11:40 h. per jrof
8 PRIMAVERES!
Existeixen primaveres plujoses, seques, assoleiades, de nits fosques i estelades, però sempre amb flors de tots colors. Fins i tot, les flors de la primavera són diferents i, quan se’n va, vénen altres estacions. Sempre però, tornarà. I que torni (és un desig) la de les flors en llibertat.
Són ja vuit primaveres d’elàtic “10 de maig de 2001/09”. Ara, però “Hi ha dies que sóc llum tremolosa de flames”.
Cosit a píndoles. Píndoles al matí, píndoles al migdia, píndoles a la nit, tot gira, però amb les píndoles. “Píndoles miraculoses” que m’acompanyeu des de fa vuit anys. On sou? On són? Perquè m’heu servit? Les he contades i, ni més ni menys ja són 26.280 dosis les que m’he cruspit? “Tantes com miracles esperats” O no. Mirant-m’ho bé penso que si.
Per a mi és d’un enorme plaer, escriure aquestes ratlles a ploma. Unes descompensades lletres (lletresferides com jo) les que volen agrair-vos el vostre suport o amistat que m’heu donat en el transcurs de la malaltia durant aquests vuit anys. En Josep no seria el que és sense vosaltres.
Altres Primaveres “Ens Vindran” i… Que tots plegats les “Puguem anar Celebrant”.
Us ho confesso amics meus, però no ho digueu a ningú “Tinc previst fer una travessia per l’Atles en bicicleta, però no trobo el moment per realitzar-la”
Fins ara… fins ara mateix… fins a la pròxima primavera… Una abraçada de tot cor… d’en Josep.
diumenge, 10/ maig / 2009
jrof porta 2.920 díes elàtic
Canon EOS 400D DIGITAL tirada el 7/3/2009 a les 13:40 h. per jrof
flors per el 8è aniversari!!!!!!!! 9, maig de 2009
Publicat per Josep Rof en : ELA, fotos , comentaris tancats
Canon EOS 400D DIGITAL 5/5/09 hora 11:34 per jrof
Flors per el 8è aniversari!!!!!!!!!!
Si amics és el 8è aniversari del diagnòstic de la malaltia l’ELA esclerosis lateral amiotròfica i com no ho vull recordar…
Doncs he tingut la sort de ser un dels privilegiats que la malaltia es manifesta al meu cos amb lentitud, compteu que el promig són 2/5 anys de vida des del diagnòstic.
Així que amics ho celebro i vull celebrar-ho amb…
Flors per el 8è aniversari!!!!!!!!!!
També vull dir-vos què…
“estic en el millor del pitjor possible”
10/5/2001 al 10/5/2009
Fundació Catalana d’ELA. Morrie http://www.elacat.org/
dia a dia!!!! 7, maig de 2009
Publicat per Josep Rof en : ELA, reculls , comentaris tancats
Dia a dia: Passejo pels carrers, places, voreres i demés llindars: fidels forats i difícils i infranquejables escalons m’acompanyen sempre. Me’ls trobo fent camí. A més de persones.
Trobo unes monges somrients. Ens saludem. D’on veniu tant felices? De l’església, acabem d’escoltar missa. En veure-les, penso allò “La Fe mou muntanyes”
Dos homes asseguts al mateix banc. Cada dia amb la mateixa postura i ubicació. Fumen. El fum i la senyoreta, però cada dia són diferents.
Un escombriaire fa net el passeig, cada dia es baralla per recollir el que els altres han tirat. Ell ho fa cada dia, els altres també.
Una dona gran amb bastó s’atansa a la finestreta que venen cupons. Cerca la sort. Llunyana i difícil sort. El que no sap… és que ella mateixa és la sort.
A la cabina telefònica, una dona quasi cridant xerra i xerra. Porta un mocador al cap.
Un gos aixeca la cama a la soca d’un til·ler. A l’altre punta de la cadena una persona es fa el distret.
Uns avis la fan petar a la plaça, un xerra , els altres escolten.
Quines corredisses, els guàrdies pugen el cotxe i surten sirena en ma. Sols ells saben a on van.
Tres dones i un cotxet que duu un nadó, xerren i xerren al mig d’una vorera estreta. Elles no s’adonen que no puc passar, Un home les avisa. Feu, feu no tinc cap pressa. “Les dones quan xerrem és que no parem”.
Vaig poder continuar el camí. Al cap d’una estona i en un altre indret, encara continuaven la conversa, però sols eren dues i el nadó s’havia despertat. Tenien raó que “no paren”
Una encallada per un esglaó mal adaptat, no puc pujar. Un forçut jove em vol ajudar. Ell no sap que no pot, per molta força i ganes que tingui. L’agraeixo. Marxa mirant-me gens convençut.
Són les paradoxes de la vida. N’hi ha que duen una L rere el cotxe (són conductors novells) i jo sense adonar-me’n, ni que s’adonin, passejo amb l’ela (L) a les mans.
Mentres faig cami del 8è aniversari d’elàtic serrà si ens plau el diumenge, 10 / maig / 2009 rofrofjosep
Sempre agraït jrof