carda rispa! 22, setembre de 2008
Publicat per Josep Rof en : poema , comentaris tancats
bufandes, fred, gebre, neu, rispa, castanyes…
Carda rispa
L’home del temps ha dit fred
– i quant ell ho diu fa fred.
– Aquest matí m’he llevat
– i he vist un burro gelat
– i un pardal arronsat
– i un llagostí congelat
– i un corball més frec que mai
– i un gos petit fredorós
– i una vaca de llet fresca
– i una vaca de carn crua
– i un caganiu ben geliu
– i un ocell de pas tot glaç
– i un pas de zebra gebrat
– i un ninot de neu nevat
– i un poll no gens revifat
– i un cap-gros amb un barret
– i un camell amb un capell
– i un ós polar refredat
– i un altre ós panda amb bufanda
– i dos capons en mitjons
– i quatre marrans amb guants
– i un centpeus picant de peus.
– L’home del temps ha dit fred- i quan ell ho diu fa fred.- Josep Maria Pascual, presència del 28 de gener al 3 de febrer del 2005
– dissabte, 29 / gener / 2 mil 5-
–10:10:10 J R R és jrof–
Apunts: llegint aquest poema i també per el temps fred que se’ns acosta han fet recordar-me què; aquests freds eren habituals a l’època de la meva infància corrien els 50’s. A les hores no feien falta cadenes, perquè no hi havia cotxes, però sí feia fred, per lo tant, els aturalls per la neu o gel a les carreteres eren impensables. Ara queden atrapats en grans masses, malgrat les recomanacions fetes per aquests dies de previsió de nevades i d’abstenir-se’n de circular.-
De petits nosaltres anàvem al col·legit a peu. Els camins eren per la gebre blancs, els canelobres de gel penjaven dels arbres o de qualsevol raconada ombria, per abrigall un abric del pare o avi escurçat, completava l’abrigall una bufanda o pràctic i mitjons fets de ganxet o mitja per l’avia, així anàvem abrigadets cap a l’escola. Allà teníem per entrar en calor una estufa de esclofa (ametlles, pinyons i avellanes barrejades), els dies d’intens fred anava a tot drap fins i tot és posava roja. Un nen s’encarregava cada dia, de què no faltés l’esclofa al seu costat. Eren temps diferents i de molt més fred i cap medi
Ha! me’n descuidava, de cotxes als carrers no n’hi havien, però de burros glaçats un munt. ¡¡¡ Ui !!! Si n’hi havien per tot arreu n’estava ple… ara “no pas glaçats” encara niàn…
“Catalans! aquest setembre esquena recta, pit enfora i amb el cap ben enlaire mirant sempre endavant, sortim a lluitar!” Manel Bargalló des de l’Exili
La VeNTaFoCaDa! 18, setembre de 2008
Publicat per Josep Rof en : poema , comentaris tancats
Dos llençols frescos
guarden el meu cos
esgotat, de tanta jornada.
Tot esperant a l’estimada!
A les dotze tocades,
el brunyí del cinyell
em posa amb Guardia,
està arribant l’esperada.
Faig l’adormit, mentes
escolto l’acostada.
Em sento content!
Com la ventafocs,
l’hora fou respectada.
Just les dotze tocades.
Dos llençols frescos
guarden el meu cos,
a la matinada.
el meu, i el
de l’estimada!
dimecres, 5 / gener / 2005
19:04:25 JRR és jrof
Apunt clarificador: Estava sol a casa. La costella feia companyia a la “iaia gran” que s’estava recuperant a l’hospital. S’emportà el meu suggeriment, sigues “com la ventafocs a les dotze de la nit en punt” toca retirada! Està clar… si l’estat de la pacient ho permet… Tot el poema exposat obeeix aquest fet (aquests poema va ser escrit al llit a llapis, “al quadern amic fidel de la meva ànima”)
Ventafocs // Marina Martori: L’EDAT DE LA VENTAFOCS // PDF] Gisela La Ventafocs de Dagoll Dagom //
sa Blava! 13, setembre de 2008
Publicat per Josep Rof en : fotos, poema , comentaris tancats
Rec de Sa Tuna
Sa Blava, és la mar
Sa Blava, és el cel
Sa Blava, és l’infinit
Sa Blava, són les nuvolades
Sa Blava, són els finestrals
Sa Blava, són les portalades
Sa Blava, són els coixins
Sa Blava, poden ser les flassades
Sa Blava, perquè no l’ànima?
Si més no, per la il·lusió! Posada per
aquesta raconada de Sa Blava
40,73 metres de blauets, amagadets
19,45 metres de blauets, airejadets
24,25 metres de blauets, tots moranets
84,83 metres de blauets una… guapada!
És Sa Blava De la mar Brava, del cel blau…
Rec de Sa Tuna
Sa Blava…l’escau
dilluns, 24 / gener / 2005
17:20:12 JRR és jrof
A l’apartament recent adquirit a Begur (Sa Tuna) havíem d’escollir-li un nom. Aquests poema suggeridor s’ha emportat l’honor de “Sa Blava” Aprovant-t’ho per unanimitat. Sa Blava… l’escau!
Begur (mapa) // BEGUR (El Portal de Begur) // SATUNA (hotel) // Imágenes de Begur. Guía turística de Begur – hoteles apartamentos …
11setembre’08! 11, setembre de 2008
Publicat per Josep Rof en : General, poema , comentaris tancats
Catalunya triomfant,
tornarà a ser rica i plena.
Endarrera aquesta gent
tan ufana i tan superba.
Bon cop de falç,
Bon cop de falç,
Defensors de la terra!
Bon cop de falç!
Ara és hora, segadors.
Ara és hora d’estar alerta.
Per quan vingui un altre juny
esmolem ben bé les eines.
Bon cop de falç,
Bon cop de falç,
Defensors de la terra!
Bon cop de falç!
Que tremoli l’enemic
en veient la nostra ensenya.
Com fem caure espigues d’or,
quan convé seguem cadenes.
Bon cop de falç,
Bon cop de falç,
Defensors de la terra!
Bon cop de falç!
*A La Garriga davant el Monument del Refugi Antiaeri l’alcaldessa Neus Bulbena llegint el manifest de Acte institucional de l’11 Setembre. Ha set un acte senzill però emotiu. A la Plaça de Can Dachs el homenatge de les Entitats fet a 12 nit del 10, desprès d’una ballada de sardanes, botifarrada inclosa. Que cada u celebri la festa com pugui o vulgui, que tingueu un dia feliç! FELIÇ!!!! Aquest i tots els que la vida ens regali a fi i el cap “Ser feliç és una conseqüència de la voluntat de ser-ho!!!
dijous, 11 / setembre / 2008
Josep Rof i Rof és jrof
Guerra dels Trenta Anys // Felip IV // dinastia dels Habsburg // Catalunya // comte-duc d’Olivares // 1640 // Corpus de Sang. // Generalitat // Pau Claris // Himne nacional
rucades! 5, setembre de 2008
Publicat per Josep Rof en : poema , comentaris tancats
RUCADES
Els peus refrescats per l’aigua
la tovallola a punt per el massatge.
Mentes niant grills a la teulada.
Descarrega’n, llampecs
d’energia acumulada,
fins ara, a les cames
controlades.
Aquesta nit s’afegeix
la teulada.
Som de matinada.
Per cap, un gerro
de boniques flors,
sense aigua.
Per el vent l’olivera
és bressolada.
La gespa acull
el seu fruit madur.
És de nit.
La taula està parada
esperant l’ocell, tant
sols despuntar l’alba.
Ja clareja la matinada
mentes jo
escric rucades.
dimecres, 5 / gener / 2005
03:43:26 JRR és jrof
Apunt clarificador: El que aquí s’ha escrit són uns fets reals, d’una nit concreta d’insomni. Pensant/sofrint/gaudint, envoltat d’un estat sufocant, angoixós, em bullia el cap, suportava descarregues per tot el cos. Obro el cortinatge, m’estiro novament al llit , tot mirant al cel i l’olivera. Mirant/pensant/gaudint/suportant/anotant al quadern blanc…els pensaments viscuts. M’aixeco i passo a l’acció. Ho deixaré escrit a l’ordinador a les 03:43:26 H. Mentes faig camí cap els 4 anys d’elàtic (soc malalt d’ELA esclerosis lateral amiotròfica)
el garrofer d’en Raima! 4, setembre de 2008
Publicat per Josep Rof en : poema , comentaris tancats
”El Garrofer d’en Raima”. Genís Tura i Pou
Granollers, tardor del 2004
La temàtica de la meva poesia gira indefectiblement al voltant del fet vital i misteriós de l’existència i del seu vincle màxim que és l’AMOR em majúscules. Amor que jo he conegut i que és la meva principal raó de viure. Amor, País, la Parla, la meva gent, la feina…o tot plegat que sedimenta i configura la meva Geografia. El meu Biorritme, i a la postra cristal·litza en un Menhir d’argila viva…Tot això que té un origen clar i que us puc explicar, Confidencialment és clar amb la llicència que m’atorga el ser poeta, en la persona que va voler aixoplugar-se sota l’ombra d’ ”El Garrofer d’en Raima”. Garrofer
CREMÀVEM“
Cremàvem la fullaraca dels primers secrets
amb gran exuberància dels colors”,
i aquell reducte fràgil l brollava
amb desfici de cadells.
Les rimes desfermaven les dreceres:
Volíem.
Obríem.
Robàvem!
Ningú no ens veia aquelles tardes
que caminàvem per camins mimètics,
infinitament tendres, a la recerca
del garrofer frondosament encès
amb la feblesa del gest inabastable,
com si algú l’hagués traspaperat,
tot parant taula:
Sentíem.
Cremàvem,
i, no sé com,
les fulles del silenci tremolaven.
Gosàvem,
no gosàvem
i, gairebé
perdíem l’arc del temps en la distància;
com si Einstein rediviu no tingués pressa.
Terra de naufragi i esperances,
duies amb tu el lent futur de llunyanies,
el port i, en el recer, la meva vida.
Apunt: El Dr. Genís Tura fou el pediatra dels nostres 4 fills. Ara ho és dels néts. El nostre primer fill en Xavi del 69 recent nat ja el va visitar, abans d’estar oficialment establert. Els seixantes, quant encara ell no havia acabat la carrera al matins dels diumenges ell estudiava, i jo aprenia el càlculs de fabricació tèxtil, a les tardes sortíem amb bicicletes i, ‘ens desfogàvem’ de ment i de cos paladejant s’entén…
diumenge, 2 / gener / 2005
Josep Rof i Rof és jrof
la tieta! 31, agost de 2008
Publicat per Josep Rof en : poema , comentaris tancats
La
tieta
La despertarà el vent d’un cop als finestrons.
És tan llarg i ample el llit… I són freds els llençols…
Amb els ulls mig tancats, buscarà una altra mà
sense trobar ningú, com ahir, com demà.
La seva soledat és el fidel amant
que coneix el seu cos plec a plec, pam a pam…
Escoltarà el miol d’un gat castrat i vell
que en els seus genolls dorm els llargs vespres d’hivern.
Hi ha un missal adormit damunt la tauleta
i un got d’aigua mig buit quan es lleva la tieta.
Un mirall esquerdat li dirà: “Ja et fas gran.
Com ha passat el temps! Com han volat els anys!
Com somnis de jovent pels carrers s’han perdut!
Com s’arruga la pell, com s’ensorren ells ulls!…”
La portera, al seu pas, dibuixarà un somrís:
És l’orgull de qui té algú per escalfar-li el llit.
Cada dia el mateix: agafar l’autobús
per treballar al despatx d’un advocat gandul,
amb qui en altre temps ella es feia l’estreta.
D’això fa tant de temps… Ni ho recorda la tieta.
La que sempre té un plat quan arriba Nadal.
La que no vol ningú si un bon dia pren mal.
La que no té més fills que els fills dels seus germans.
La que diu: “Tot va bé”. La que diu: “Tant se val”.
I el Diumenge de Rams comprarà al seu fillol
un palmó llarg i blanc i un parell de mitjons
i a l’església tots dos faran com fa el mossèn
i lloaran Jesús que entra a Jerusalem…
Li darà vint durets per obrir una llibreta:
cal estalviar els diners com sempre ha fet la tieta.
I un dia s’ha de morir, més o menys com tothom.
Se l’endurà una grip cap al forat profund.
Llavors ja haurà pagat el nínxol i el taüt,
els salms dels capellans, les misses de difunts
i les flors que seguiran el seu enterrament;
són coses que sovint les oblida (oblidem) la gent,
i fan bonic les flors amb negres draps penjant
i al darrera uns amics, descoberts fa un instant
i una esquela que diu: “Ha mort la senyoreta.
Descansi en pau. Amén”.
I oblidarem la tieta.
rofrofjosep és jrof
A MI EN SERRAT SEMPRE M’HA AGRADAT! Per la música, per les seves tendres i fresques lletres i perquè em madurat d’edat junts! Soc del 43 com ell!
A vosaltres us agrada en Joan Manel Serrat?
Sabeu com és diu de segon cognom?
links: CANCIONES ESCRITAS POR JOAN MANUEL SERRAT // Joan Manuel Serrat i Teresa – Viquipèdia // Joan Manuel Serrat // Joan Manuel Serrat – Cantares // jmserrat // Joan Manuel Serrat i Teresa – Viquipèdia
realitats! 30, agost de 2008
Publicat per Josep Rof en : poema , comentaris tancats
escrit a les 02:06:07 hores
REALITATS!
Ara, l’angoixa s’apodera
de mi constantment.
És com un lladre.
Amb roba el temps
per acaronar-vos.
Les nits són llargues,
els dies també.
Res m’omple.
Un neguit constant
m’ho impedeix.
Són els somnis reconfortants??
Si ho són…
A mi, és l’únic que amb queda.
Un lladre interior
s’ha apoderat de mi.
Per distraurem i
no poder gaudir
de l’entorn què m’envolta.
Ahir,
unes petites formigues
sense saber-ho… a
companyaven la música
d’un cansat respir.
Rés és resisteix…
Tot és resisteix…
Avui, un cos cansat i pesat…
El llit ha trencat.
Menys mal?? Què un ocellot
cercant el sopar a la gespa
m’ha robat i se m’ha endut
tots els mals pensaments.
Amb l’Oló de la gespa recent regada,
he vist la neta somrient al balcó.
S’acabava de banyar.
Ella estava neta. Jo també.
L’ocellot ha fet bé la feina.
És de matinada, per companyia
els pensaments i uns esternuts.
M’entono, m’entorxo…
Ara ho he trobat carai!!!
M’envelentono”
Un ha de ser valent”
per moure el pes d’un cos cansat,
sinó pregunteu-li al llit
que aquesta nit ha fet figa,
cansat de suportar pes i
angoixats pensaments.
Atxim” se m’han acabat
els mocadors… Atxim” Atxim”
Ara amb trobo millor??
He buidat el nas i el pap.
dilluns, 19 / juny / 2006
rofrofjosep és jrof
Allà… 28, agost de 2008
Publicat per Josep Rof en : fotos, poema , comentaris tancats
Allà…
Soc fil d’aigua que brolla de la font.
Soc pedra acariciada pel el brunzir del riu.
Soc arbust salvatge que creix els llindars.
Soc pi nou, soc fusta vella, pedra de colors.
Soc mata juganera que envolta el llindar.
Soc un tros de plàstic atrapat al pedram,
dolçament acariciat per la riuada.
Soc un altre transportat riu avall,
xocant amb les pedres, escoltant l’aigua,
mirant el cel, de fons les muntanyes.
Soc un mer farcell passejat per mercats.
Soc cendra escampada fen camí riu avall.
Soc pi nou, soc fusta vella, pedra de colors.
Soc a la font a la vora del riu i, amb…
¡¡¡La vostre companyia ho soc TOT!!!
dissabte, 26 / agost / 2006
rofrofjosep és jrof
per anar-hi pensant! 27, agost de 2008
Publicat per Josep Rof en : poema , comentaris tancatsPer anar-hi pensant!
Jordi Pope
El temps és curt
El que és curt del temps és que ens passa sense adonar-nos.
El temps sempre és curt, perquè és el temps i ens passa volant.
És curt per a nosaltres, perquè l’home té l’eternitat en l’esperit. Ni que el temps sigui tan llarg com es vulgui, sempre és curt, vist l’eternitat.
Al costat de l’eternitat? No hi ha res al costat de l’eternitat.
L’eternitat és un absolut i no pot ser comparada amb res.
Una dona vella em deia: -Em troben vella perquè tinc una vuitantena d’anys; però, quan penso amb la meva infantesa, em sembla que és ahir-.
És veritat. El passat sembla sempre curt; i com més vell és un, més te la impressió de la brevetat de la vida.
L’home és fet per l’eternitat. Hi ha en ell el sentit de l’eternitat. És un element de la seva grandesa, del sentit de l’absolut, allò que li fa cercar sempre més del que hi ha.
Però la vida tant sols té sentit per a ell si la pren com un encaminament cap a l’eternitat.
El temps és curt, i nosaltres som fets per allò que no té acabament.
Un testimoniatge
Això ha estat escrit per Elie Baussart poc abans de la seva mort. La publicació és del febrer del 1965 i ell va morir el 30 de desembre del mateix any.
Un dia, -passant pel camí de tothom-, franquejarà la porta tot sol. Sigui quina sigui la seva tendresa, sigui quina sigui la seva fidelitat, ningú d’aquells que ell estima no passarà el llindar amb ell…
Prou racons obscurs,, prou fingiments, ni al•lusions, prou aparences – la nuesa i la transparència del cristall. Autèntic.
Amb tot el seu passat –els pecats perdonats i el vas d’aigua donat -en nom seu-
misteriosament resumint en aquest moment, perquè ja no hi ha més ahir, ni hi haurà més demà.
El temps, aquests temps que fou la nostre –pasqua-, el nostre pas, ja no existeix. Tot és eternament avui, un avui ple de la presència de Déu –o de l’absència de Déu–: angoixa alternativa, si no existissis tu, -filleta Esperança-.
La presència de Déu, llum, joia, amor, això és el que és irresistiblement bonic…
Germà Cos, és una cosa meravellosa de morir.
Sobre la seva imatge mortuòria, hi va posar aquest text:
-Nosaltres hem conegut l’amor que Déu té per nosaltres, i hi hem cregut-
dimecres, 13 / octubre / 2004
Josep Rof i Rof és jrof
Unes fites per pensar!
-Any nou: Una casa nova. Un pa acabat de sortir del forn. Un vi jove. Una mandra fèrtil. Un lent treball amb les mans. Una espera per si algú arriba a dir-nos que no ens ha oblidat. Ara és quan potser comença la vellesa. Joan Barril
-“Si ajudo a una sola persona a tenir esperança, no hauré viscut en va”. Martin Luther King
-La resta no importa. La mort és el més important de la vida. Crec que ja estic preparat. Però abans de la mort, hem d’ocupar-nos de la vida. Cada moment és únic. Si donem sentit a la nostra vida, arribarem a la mort amb pau interior. Tulko Lama Lobsang
-“Per ser feliç, mortal, camina sempre i oblida” Joan Brossa
-Só la Mort, la que Vola per la Nit! // Só lo Vertaderament Darrer de la llum capriciosa // Só la Porta infranquejable, la Finestra oberta // Só les Escales que davallen fins al Soterrani // Só el Rostre irrefutable, l’agonia Ardent // Só el “no te reflex” , la Riallera Ganyota // Só la Bisecció // Só els ossos Antics // Só el nen en les entranyes de la Putrefacció // Só aquest soroll de Baix que no és el meu // Só les agulles dels forats del Nas // Só el Vestit d’assaig // Só el Ressó del Tro // Só el Fossat oblidat // Só les Passes ulteriors, l’embolcall Proper // Só la cruel Transformació // Só el Virós pantà, la Negra Llacuna // Só les branques que esgarrapen la Lluna // Só l’impotent Silenci // Só la parròquia tafanera de la Vella Taverna // Só el Darrer Viatge, el fetorós alè // Só la foscor esperant-te // Só l’aire joiós de la Nit Tardívola // Só l’Òbit perfecte // Só d’en Jordi Pope 1953/2008 (el dibux de dalt és d’en Jordi Pope. Una il.lustració de Pascal Comelade )