Cicloturista o ciclista 30, octubre de 2020
Publicat per Josep Rof en : General, la meva ELA i jo , comentaris tancats
(en Josep es a l’esquerra de la foto)
He set un ciclóturista, per no dir ciclista, sortia els 80’s i 90’s amb el CCG, on fèiem un Campionat anual, cada sortida era puntuable, on hi havia la disciplina per poder puntuar, portar el Maillot del Club, respectar les parades assignades de retrobament, els ciclistes eren tots iguals, hi havia advocats, metges, varis oficis i negocis, allà predominava la bicicleta, esmorcàvem tots junts, el capità tenia la potestat de donar-lo per acabat, totes les sortides estaven programades, al principi de temporada se’ns donava un llibret on hi havia totes les sortides i aquesta programació se seguia el peu de la lletra, tret que per unanimitat i amb vist i plau del capità, es podia modificar. També hi havia dues sortides, una curta i l’altre mes llarga, podies escollir, això permetia desdoblar-nos i no se tants a la carretera. Els que sortien els dissabtes també puntuaven. Recordo un any tenir el màxim de punts, per haver puntuat cada sortida programada.
La meva Bicicleta era una Zeus grisa, anava molt be, estava feta al Nord, lo milloret per l’època. Desprès vaig anar comprant peces Campagnolo, mica en mica, vaig acabar de muntar una bici nova, menys el quadre que era usat Colnago. Aquesta me la van robar del traster. La Zeus la guardo per restaurar, em faria il·lusió que algun net s’aficionés a fer una Eróika (son bicicletes clàssiques de pedal de clip, cables dels frens al aires, així con els desviadors al quadre. Tots tenen altres esports. Restaurar-la amb perill que la robin, m’ha fet desistir.
Fet l’exposició d’un vell ciclista, us passo a dir: Els meus 77 anys i 19 amb ELA ara torno a pedalar, ho faig per suggeriment del Jose, el jove que mantén la BIPAP. De fet fa poc que la tinc d’unidor les vegades que he rodat, m’han d’ajudar a posar el peus al clip, també ser veig per fer anar els braços. Sento pessigolleig a les cames després de fer-la anar.
Res son fets de VIDA! Actuals i en el record.
Josep Rof Rof
2019 l’any Joan Brossa 4, desembre de 2019
Publicat per Josep Rof en : fotos de jrrof, General, la meva ELA i jo , comentaris tancats
La veu escrita
Passen les hores, els dies, les setmanes.
El mes passat ja és molt de temps.
El rellotge toca contínuament l’hora.
El sol de març tot ho adoba.
(No estem amb un lleó que trepitja els ocells
i té un lloro a l’orella.)
Ara m’arrapen jo en una paret.
He fet servir d’escombra aquests poemes
per netejar racons del pensament.
Alguna vegada m’he pintat de negre,
però les frases han sortit directes
i s’han convertit en una eina
de la tenacitat contra la pega.
A partir d’un cert grau de poder
el judici moral ja no és possible.
Els interessos de les nacions
veiem que pugen sobre els drets humans.
Venen com fan les coses
i no les coses que fan.
La millor sort dels daus és no jugar-hi.
Muntanya avall tothom entra a la dansa.
No hi ha ningú que traci una muralla.
Els catalans preguntem
i els forasters no contesten.
Per això sóc dels qui creuen que l’aigua és trista.
Veig en els sorolls
la prolongació de les paraules.
Encara som lluny d’un cel sense núvols
i a la terra els déus estan en males mans.
La santa obediència al servei de qui
no és sant poc sembla una virtut.
Als llibres sagrats hi surten cucs
que s’alimenten de lletra morta.
Quan estic pensatiu m’agrada tenir obert.
No puc afegir res més
a la veritat que porto dintre.
Joan Brossa
guepard 16, desembre de 2017
Publicat per Josep Rof en : fotos de jrrof, General, la meva ELA i jo , comentaris tancats
GUEPARD
De l’organça espolinada al tafetà de seda
fa lluir la blonda ingràvida per les randes
de flocs daurats.
Les models remuguen a la cua
de la bellesa. La lleugeresa dels vestits es mouen
al ritme lent d’un ball de passarel·la de moda,
marquen la tendència pels qui, fora del somni,
van evocant l’erotisme del maniquí virolat
i sospesen la cadència gràcil de cada passa:
del taló alt a la mida del cos perfecte. Així
el guepard indolent, que desafia les càmeres de fotos
detallistes que el van apuntant, quan l’esplendor
de l’automat somriu, i ella s’afirma. Llavors
preparats per capturar-la,
molt quiets.
LES MANS DE LA MARE JERÒNIMA DE LA FUENTE
Aquestes mans deformades per l’artritis
que havien patit l’escombra solitària
del convent, ningú no les va escalfar prou.
I entre detalls d’un blau poderós s’afermen
les venes a la llum.
La grandesa és lletja,
es corseca imitant l’exemple dels sants
que subjecten l’amor amb la fe encesa.
És difícil comprendre d’on surt la por,
com li endureix les dolces faccions de dona.
Potser una nit va sentir la tendresa,
de qui, per compassió, no la va seduir.
APUNT: Avui és dissabte, el nostra poble La Garriga hi ha mercat, és un mercat petit per un poble , suficient, la gent va prest a comprar, d’altres però hi van a ultima hora, solen donar la verdura o fruita madura rebaixada. Quin tràfec, quants de carretons, un tumult enraonat els carros agafats de la ma i els monedes amagats. Xerren, xerren i xerren. Com si fes anys que s’haguessin vist. He recollit el Periódico. Tot passejant per la vorera del sol, acostant-me al Supermercat Dia per comprar iogurts, naturals no ni havien. Els de sabors a punt de caducar. Res he sortit sense comprar.
Buscant sempre el sol, l’aire tallava. Soc a les portes del Mercadona. Vaig cap el lineal del cereals, n’escullo tres, cap el iogurts un pac, flams un pac , una barra de pa . I amb toquen l’espatlla, era l’Assumpció de l’Antonio, que feu…be i vosaltres també, i el fills el noi a Califòrnia, la noia treballa a Vic, ja s’estan preparant un pis amb el noi . Res, quedaré sola. No t’encaparris a Vic vint-i-cinc minuts. Si ja ho se. És llei de VIDA!. El seu home l’Antonio amb menys de dos anys l’ELA el va fondre. Mireu que era fort el seu treball era paleta. Ho tenien tot adaptat, un dia vaig entrar per conèixer, ja intercanviàvem e-mails, jo no podia entrar.
M’he acomiadat d’ella, tot pensat amb el seu home. M’he dit en els meus interiors ¡Quina sort que tens Josep! Doncs si, malgrat tot soc un afortunat. L’ELA i jo som u, som un pac, som com els caragols, son lents però fan camí, amb la casa al damunt. La meva ELA sempre la porto al damunt, fixeu-vos que si som estimats, que inclòs dormim junts. Que la sort em segueixi acompanyant, junts fem el camí cap els disset anys, del diagnòstic.
Estic a casa, havent dinat tard, ja no mereix fer un passeig. Llegeixo poesia. Soc una mica investigador, no para d’escrutar a vera que trobo dels autors joves, a fe que o aconsegueixo. En Jordi Valls i Pozo l’he conegut avui. Josep
ELA bulbar 22, setembre de 2016
Publicat per Josep Rof en : General, la meva ELA i jo , comentaris tancats
Ja he sortit de l’ingrés del (13 al 21 setembre) a Urgències i després a la Unitat d’ELA a Bellvitge, per no respirar be ple de mucositat. Us vull dir que m’he sentit molt ben acollit i tractat, per tot l’equip mèdic e inclòs el personal. Una vegada estabilitzat el cos i ja quasi sense tos, amb sento bé. Agraiexo a tot l’equip de la Unitad d’ELA.
Arribat aquesta altura de la meva ELA (15 anys), haig de dir, que m’ha evolucionat cap a la zona BULBAR, petites menges passant al pulmó, no diguem de les grosses escanyussades, últimament bastant seguides, ha fet prendre una determinació: es-pesants per tots els líquids, una pasta homogènia per les verdures, arròs i d’altres i/o carns triturades sempre, la menga amb cullera petita i poc a poc, sense distracció. L’avança i jo amb ella.
Res us ho volia dir. Josep
Ya he salido del ingreso del (13 al 21 de septiembre) en Urgencias y luego a la Unidad de ELA en Bellvitge, al no respirar bien lleno de mucosidad. Os quiero decir que me he sentido muy bien acogido y tratado, por todo el equipo médico e incluso el personal. Una vez estabilizado el cuerpo y ya casi sin tos, con siento bien. Agradecimientos a todo el equipo de la Unidad de ELA.
Llegado esta altura de mi ELA (15 años), tengo que decir, que me ha evolucionado hacia la zona bulbar, pequeñas comes pasando el pulmón, no digamos de los gordos atoramientos, últimamente bastante seguidas, ha hecho tomar una determinación: espesante para todos los líquidos, una pasta homogénea para las verduras, arroz y otros y / o carnes, pescado triturados siempre, para comer siempre con cuchara pequeña y poco a poco, sin distracción. El avanza y yo con ella.
Nada se lo quería decir. Josep
crisantems de la tardor 17, octubre de 2015
Publicat per Josep Rof en : General, la meva ELA i jo, narcís comadira , comentaris tancats
AD PETENDAM PLUVIAM
Cau, pluja beneïda,
cau a poc a poquet.
Primer, xopa la terra,
les prades de muntanya,
avetoses, fagedes, bedollars,
i els boscos de pi negre, de roures i alzines.
Renta els verds i els pollancs,
amoroseix les molses, dóna
confiança els fongs. Xopa
la garriga resseca. A poc a poc.
Fes que l’aigua regali
per escorrancs, pels rierols,
que hi canti mentre baixa
a engrandir els rius petits i aquets
facin créixer els més grossos.
Sí, fes-te riu,
fes que els embassaments
pugui nodrir canals i regadius,
i, així, donar saó a les hortes, perquè apis i cols,
porros i bròquils, faves i pèsols
puguin fer-se tranquils.
Torna’t aigua corrent, rega
els jardins dels crisantems de la tardor,
rega els jardins d’abril dels lilàs i les roses,
rega els jardins de les dàlies d’estiu.
Rega l’espera de l’hivern.
I quant ho hagis fet tot,
vés cap el mar, tranquil·la construeix
paradisos d’ambigüitat,
aiguamolls i sorrals,
goles i deltes, fangueig
per les anguiles i les granotes.
Que i vinguin els ocells de pas,
feliços del repòs del seu viatge.
I al final tu també abandona’t, descansa
en llits de sal i algues. I quant t’aixequis altre cop
–i no mandregis gaire–, torna els principi.
Cau la pluja beneïda,
cau a poc a poquet,
vessa’t sobre els humans,
calma la set, renta’ls els cossos,
sigui’ls bàlsam simbòlic
de les ferides resseques de la culpa.
NARCÍS COMADIRA
Aquest matí, el SOL calenta de valen, convidava a treure’s roba. Bé, jo no me n’he tret pas, tot recordant-me de sentir-ho dir, quant jo era jovenet dels mes grans “lo que atura el fred, atura la calor” He dinat, he fet la migdiada, el sol traspassava les cortines, m’he despertat les quatre en punt, ja s’havia espatllat el dia, corria un aire fred, els natius garriguencs en diuen SALIGARDA. M’he quedat a casa, he picat la poesia d’en Narcís, a passat a engruixir el bloc CaPaLTaRD, a PoQueTa NiT. Josep
14 anys 10, maig de 2015
Publicat per Josep Rof en : General , comentaris tancats
mail a la meva Dra.
Hola Dra. Monica Povedano fa dies que et volia escriure’t , aprofito avui que es el mèu ANIVERSARI junt amb teu equip. Era un 10 de maig del 2001 el Dr. Matos tot seriós va dir-me: vostè te una malaltia degenerativa de nom ELA, no hi ha medecina que la guareixi, el promig de VIDA son 5 anys, però amb 1 o 2 niant que ja ens deixen, l’anirem seguin.
Anava sol, vaig sortir content d’acabar amb l’angoixa de saber el que em passava. Cap preocupació per l’ELA. Vaig informar a casa. No vaig anar-hi fins el cap vespre. Quant vaig arribar tots sabien de la malaltia més que jo, se informaren via Internet. Estaven preocupats. Tots menys jo. Mes aviat alliberat per saber lo que em passava.
Com enfrontar-la? Vaig passar un any llarg de dol. No em parlava amb ningú i no volia saber –ne res de l’ELA. Fins que un dia vaig parlar-ne amb el mecànic de casa de la meva edat, aviem anat a col·legit junts. Li vaig explicar explícitament, no amb va escoltar, a ell sols li preocupava el seu refredat. Amb vaig adonar que els humans no saben escoltar, sols preval el jo personal.
A partir d’aquesta experiència, vaig adquirir la necessitat d’explicar-ho als medis, així ho vaig fer, va ser publicat varies vegades, col·laborant a la divulgació de l’ELA perquè no sigui la Gran Desconeguda. Vaig obrir un bloc, la Fundació adELA Madrid va penjar-me el ling al seu bloc, lo qual el va fer extensiu a tot el mon de parla castellana, vaig rebre comentaris, mails permetent-me mantenir converses, ja quasi no viu ningú d’aquells primers. La ELA fa estralls. Vull reconèixer que la meva ELA m’ha respectat, a **dia d’avui era autosuficient per ser independent, tret de petites coses, fa anys que camino per casa amb caminador, utilitzo la cadira manual per acostar-me a la taula o prendre el sol al pati, la elèctrica per sortir a passejar.
Sols tinc una preocupació, tornar a caminar, el passat 25 de març vaig caure,una més de les tantes (+66) però aquesta va ser diferent, els danys varen acabar amb la meva llibertat i pesar a ser dependent, al llit amb la tiba i peroné, incapaç de anar a peu coix, ni siquiera poder posar-me en la cadira. Ara sense guix, pendent del 20 traurem un clau i a les hores podré aposar-me sobre el peu de nou. Rebo la recuperació per en Jordi el fisio, estic en bones mans. Espero poder VOLAR els meus passejos tertulians, biblioteca, reconec que aquets any m’he perdut la PRIMAVERA, amb consola que “cada any la primavera ens arriba puntualment”
Quantes vegades he pensat amb tu Dra. Sempre m’has dit o recordat “compta amb caure” caure, és una conseqüència de caminar, una altre cosa és feres mal, un dia no molt llunyà ja no cauré més…
A pesar de la respiració, les fleumes, d’escanyussar-me, la pèrdues de força en les mans i els peus per caminar, les moltes rampes, soc una persona entre els meus FELIÇ! La ELA i jo som u.
Agraïments VS a tot el teu equip, una forta abraçada per tu.
Josep
Mare de Déu de Montserrat 27, abril de 2015
Publicat per Josep Rof en : General , comentaris tancats
Virolai
Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel,
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al Cel.
Amb serra d’or els angelets serraren
eixos turons per fer-vos un palau;
Reina del Cel que els Serafins baixaren,
deu-nos abric dins vostre mantell blau.
Alba naixent d’estrelles coronada,
Ciutat de Déu que somnià David,
a vostres peus la lluna s’és posada,
el sol sos raigs vos dóna per vestit.
Dels catalans sempre sereu Princesa,
dels espanyols Estrella d’Orient,
sigueu pels bons pilar de fortalesa,
pels pecadors el port de salvament.
Doneu consol a qui la pàtria enyora,
sens veure mai els cims de Montserrat;
en terra i mar oïu a qui us implora,
torneu a Déu els cors que l’han deixat.
Mística Font de l’aigua de la vida,
rageu del Cel al cor de mon país;
dons i virtuts deixeu-li per florida;
feu-ne, si us plau, el vostre paradís.
Ditxosos ulls, Maria, els que us vegin!
ditxós el cor que s’obri a vostra llum!
Roser del Cel, que els serafins voltegen,
a ma oració doneu vostre perfum.
Cedre gentil, del Líbano corona,
Arbre d’encens, Palmera de Sion,
el fruit sagrat que vostre amor ens dóna
és Jesucrist, el Redemptor del món.
Amb vostre nom comença nostra història
i és Montserrat el nostre Sinaí:
sient per tots l’escala de la glòria
eixos penyals coberts de romaní.
Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel,
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al Cel.
Un virolai és, en català, una composició poètica per a ésser cantada, usualment composta per diverses estrofes amb tornada. El Virolai és un himne dedicat a la Mare de Déu de Montserrat que, amb el pas del temps, ha esdevingut un símbol espiritual i patriòtic dels catalans.[1]
L’any 1880, el 20 de febrer, l’any del Mil·lenari de Montserrat, Josep Rodoreda i Santigós (1851–1922) va ser el guanyador del concurs musical que es va celebrar per commemorar les festes. Al concurs s’hi varen presentar 68 partitures amb l’objectiu de posar música al Virolai que havia escrit Jacint Verdaguer. La lletra fou publicada per primera vegada el 1880, al programa del certamen celebrat a Montserrat amb motiu de les festes del Mil·lenari.
El Virolai de Rodoreda no es convertiria en un símbol fins ben entrat el segle XX i a partir d’aleshores esdevindria no només signe d’espiritualitat, sinó també de catalanisme. Durant la dictadura del General Franco, quan no era legal cantar Els Segadors, el Virolai va ser un himne succedani. Quan es tractava de celebrar victòries esportives catalanes o d’altres circumstàncies, el Virolai feia llavors les funcions d’himne de Catalunya, sobretot en cercles confessionals cristians.[2]
La lletra del Virolai comença amb les paraules: Rosa d’abril, morena de la serra…, la qual cosa fa que sigui conegut també amb el nom del “Rosa d’abril”.[3]
27/04/2015
Montse Bonet, Montse Rof feliç dia!!!
Jordi Pope 31, gener de 2015
Publicat per Josep Rof en : General , comentaris tancatsAquest gener del 2015 fa set anys que en Jordi Pope ens va deixar
tenim la seva poesia per recordar-lo
DIVENDRES, 11/01/2008 – 16:20hLa poesía de Jordi Pope, a la xarxa. El poeta es va morir ahir per causa d’una malaltia degenerativa . Jordi Pope (Barcelona, 1953) feia temps que estava retirat de la pràctica de la poesia oral, encara que n’havia estat un dels iniciadors i màxims exponents, a causa d’una dura i llarga malaltia degenerativa. Es va morir ahir. Un poemari acabat d’escriure el mes de novembre de 1987 i escrit a cavall de Llívia i Barcelona per un poeta que pertany a la generació dels nascuts els anys 50, una generació que va viure plenament la mort de Franco i l’inici de la democràcia. Viure aquells anys 70 va ser com viure en un cim des del qual es podia veure què deixàvem al darrera i què es besllumava al davant.
+ Un poema manuscrit de Jordi Pope i d’altres. SILENCI SILENCI desenganxat desestima dissolut del clan de déu diàfanament dispost de disciplina doctrinal discrepo denego dels diminutius diferenciables divergent: de diverses drogues dempeus deploro de déu demetrem de clemència dirigida des del dubte devora devotament dentis diferents desastrós de diàlisi debades descalç dibuixo decisions elementals delicades de detalls de dolçor dessolat de desamor defraudador desfalca del desig delerós desfaig delmes donats demagògicament demolidor desagradables de desafinar destrio de desermar des de esclavatge de desvari delictuós demà dormiré Jordi PopeTRENTA DE GENER
Rebenta la Magrana
dels teus llavis Carmí carnosos.
Els ulls en ràpids efectes
emmirallen el meu deliri.
Estesa la Bellesa
pacta amb l’Amor,
la conquesta del Plaer.
No literat, escriptor.
No escriptor, poeta.
No poeta, persona.
No persona, massa humà.
No massa humà, ans el mutant nostre de cada dia en la consciència a les fronteres de totes les nostres condicions, nostres abismes i nostres galetes sucades al cafè-n-llet interestel.lar del barri xino de naixença, de la seva naixença. […]
els anarquistes d’ateneu al Pope el troben massa, no sé, massa llibertari.
(Enric Casassas. “Cap de trons”)
una pedra 25, gener de 2015
Publicat per Josep Rof en : General , comentaris tancats
d’esquena dues cadires , una pedra
de cara dues cadires, una pedra
.una data 1868, quantes coses haurà escoltat i vist aquesta pedra, que ara adorna aquet lloc de descans.
UN POEMA
Joan Margarit
CASA DE MISERICORDIA
El pare afusellat.
O, com el jutge diu, executat.
La mare, la misèria i la fam,
la instància que algú l’escriu a màquina:
Saludo al Vencedor, Segundo Año Triunfal,
Solicito a Vuecencia deixar els fills
dins de la Casa de Misericòrdia.
El fred del seu demà és una instància,
Els orfenats i hospicis eren durs,
però més dura era la intempèrie.
La verdadera caritat fa por.
És com la poesia: un bon poema,
per bell que sigui, ha de ser cruel.
No hi ha res més. La poesia és ara
l’última casa de misericòrdia.
&&&P/491
festes 12, desembre de 2014
Publicat per Josep Rof en : General , comentaris tancats
Què li darem an el Noi de la Mare?
Què li darem que li sapiga bo?
Panses i figues i nous i olives,
panses i figues i mèl i metó
Què li darem al fillet de Maria?
Què li darem a l’hermós Jesuset?
Jo li voldria donar una cota
que l’abrigués ara que fa tant fret
Una cançó jo també cantaria,
una cançó ben bonica d’amor
i que n’es treta d’una donzelleta
que n’es la Verge Mare del Senyor.
A l’eixint de ses virginals entranyes
apar que tot se reventi de plors,
i la mareta, pera consolar-lo,
ella li canta la dolça cançó;
— No ploris, no, manyaguet de la Mare;
no ploris, no, ai alè del meu cor. —
Cançó es aquesta que al Noi de la Mare,
cançó es aquesta que l’alegra molt.
Angels del cel són els que l’en breçolen,
angels del cel que li fan venir sòn,
mentres li canten cançons d’alegria,
cants de la gloria que no són del món.
Li darem panses amb unes balances,
li darem figues amb un paneret.
Tam patantam, que les figues són verdes,
tam patantam, que ja maduraran;
si no maduren en el dia de Pasqua,
maduraran en el dia del Ram.
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.