final 15, maig de 2013
Publicat per Josep Rof en : fotos jrrof, joan brossa , comentaris tancats
Joan Brossa
“AQUÀRIUM”
La rima
el ritme
els motlles formals.
Miro els peixos dintre
l’aigua. Les idees
al cervell es deuen moure
d’una manera semblant.
La rima
el ritme
els motlles formals.
“DE VIVA VEU”
Els discos de gramòfon
fan que estigui en circulació
la poesia recitada dels mateixos
poetes. A mi també em sembla,
és clar, que la poesia ha de ser
llegida en veu alta, o si més no
a mitja veu; vull dir que és millor
desempaquetar-la dels llibres, oi?
“APIS”
Un ídol
primitiu em dóna
el que una catedral
ja no em pot donar.
“SALTAMARTÍ”
Ninot
que porta un
pes a la base i que,
desviat de la seva posició
vertical, es torna a posar
dret.
El poble.
“UN HOME ESTERNUDA”
Un home esternuda.
Passa un cotxe.
Un botiguer tira la porta de ferro avall.
Passa una dona amb una garrafa plena d’aigua.
Me’n vaig a dormir.
Això és tot.
“W.C.”
Se ruega no
estropear
inútilmente
el papel.
“EL TEMPS”
Aquest vers és el present.
El vers que heu llegit ja és el passat
-ja ha quedat enrera després de la lectura.
La resta del poema és el futur,
que existeix fora de la vostra
percepció.
Els mots
són aquí, tant si els llegiu
com no. I cap poder terrestre
no ho pot modificar.
“FINAL!”
-Havies d’haver fet una altra fi;
et mereixies, hipòcrita, un mur a
un altre clos. La teva dictadura,
la teva puta vida d’assassí,
quin incendi de sang! Podrit botxí,
prou t’havia d’haver estovat la dura
fosca dels pobles, donat a tortura,
penjat d’un arbre al fons d’algun camí.
Rata de la més mala delinqüència,
t’esqueia una altra mort amb violència,
la fi de tants des d’aquell juliol.
Però l’has feta de tirà espanyol,
sol i hivernat, gargall de la ciència
i amb tuf de sang i merda. Sa Excremència!-
Glòria del bunyol,
ha mort el dictador més vell d’Europa.
Una abraçada, amor, i alcem la copa!
20 de novembre de 1975
“ECO”
—Explica’m, tu, què és el sol. —El sol.
—Explica’m què és la lluna. —La lluna.
—I per què en Pere plora amb desconsol?
—Perquè en sa vida no ha tingut fortuna.
—I les muntanyes què són? I els estels?
—No són més que els estels i les muntanyes.
—I aquestes canyes? I aquestes arrels?
—Doncs no són més que això: arrels i canyes.
—I aquesta taula? I aquest balancí?
I aquestes mans que fan l’ombra xinesa?
Digues: i el món? I l’home?
—Heus aquí
l’última forma de la saviesa:
Mira’t a fons, afirma sempre el que és
i aprèn amb seny que no pots fer res més.
Fotos Llanars 14/15 maig del 2013 Canon EOS 550D DIGITAL foc 18/135 mm. per jrrof
(plou…a casa reclós llegeixo poesia)
la veu d’un poble 30, abril de 2013
Publicat per Josep Rof en : fotos jrrof, VICENT ANDRÉS ESTELLÉS , comentaris tancats
tot es verd i el terra un mirall
PROPIETATS DE LA PENA
Assumiràs la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetllar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl.labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això son banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res sino s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.
VICENT ANDRÉS ESTELLÉS (1924-1993)
Continua plovent estic reclòs a casa, llegeixo poesia, aquesta d’Estelles m’ha agradat (entronca amb l’actualitat) i la vull compartir amb vosaltres, l’acompanyo de tres fotos de la pluja, són de casa.
Canon EOS 550D DIGITAL focus 18/135 mm. 27/04/13 hora 13:48 per jrrof
–bassetes
estimat miquel 5, abril de 2013
Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, fotos jrrof, miquel martí i pol -- lluis llach , comentaris tancats
Mireu-me els ulls
Mireu-me els ulls per creure
en el demà que teniu als dits,
sense llum
dels meus ulls clars
no hi haurà per ningú
cap demà.
Penseu en mi per créixer
en l’esperança d’uns anys millors,
la llibertat
que ens heu negat
brilla al fons dels meus ulls
encisats.
Sols el poder us tempta
i pel poder us veneu el cor,
però la clau d’or
del temps que fuig
la tinc jo i és la veu
del futur.
Mireu-me els ulls per créixer… per créixer…
Vull somiar el demà
Vull somiar el demà
sense la nosa ni el pes
d’un vent caduc
que entela els ulls
i els lleva força i delit per lluitar.
Tot el que m’heu donat
és un espai de foscor
i el meu anhel
és clar i encès
com el desig que m’empeny a cantar.
No em vull negar cap demà
per una almoina
de llum del passat.
Crec en qui creu en mi
i en la promesa d’un temps
tan lluminós
com els colors
que dibuixen l’arc que em tensa
tant el temps com l’esperança.
No vull cantar i fugir
sóc el que sóc, i la por
mai no em farà
recular un pas
perquè amb les mans em vaig fent el destí.
L’arbre del meu desig
creix allunyat dels horrors
i estimo tant
el seu fullam
que la seva ombra m’acull dia i nit.
Cap vell encís
no m’és precís
per fer que vibrin
els llavis i els dits.
Vull compartir el recer
dels anys que tinc davant meu
amb gent de pau
vora del mar
perquè em gronxi tots els somnis
i em mantingui sempre el cor viu.
Cap vent no estimaré
com el gran vent que m’empeny
vers l’horitzó
ple de claror
que jo mateix amb esforç traçaré.
Pobres atribolats
plens de desfici i d'”estrès”
on anireu quan arribareu
al trist enlloc que entre tots heu creat.
Canto i cantant
vaig caminant
que amb la cançó
sempre miro endavant.
Vull somiar
el meu demà
ple de força
i el goig d’estimar.
(Miquel Martí i Pol – Lluís Llach)
M’han regalat el llibre recent publicat “Estimat Miquel LLUÍS LLACH” on n’he estret a l’atzar dos poemes, el llibre promet ser interessant, us el recomano. Mireu la poesia m’entreté, amb dona VIDA! O m’ajuda a viure!
El llibre actual i la càmera de fotos, sempre passegen amb jo, sempre hi ha un moment del meu passeig, al damunt de la cadira electrònica, per fer una aturada i llegir-lo, treure la Cànon fer fotos, ho faig sense adonar-ment, son les eines que m’acompanyen sempre i ”amb distreuen de tants desoris” d’aquest món tant esvalotat que tenim per VIURE! Josep
20 de març 20, març de 2013
Publicat per Josep Rof en : fotos jrrof, General , comentaris tancats
20 de Març
Letra y Música de J.M. Serrat
M’hauria agradat estar despert
aquell matí que amb un vestit verd
entre uns bladars
ell va arribar.
Venia xiulant, com un infant.
Tenia plenes d’ocells les mans
i cel amunt
els anava escampant.
El voltaven les abelles.
Duia un barret de roselles
i a la bandolera
em duia la primavera
el vint de Març.
M’hauria agradat estar despert
o haver deixat els balcons oberts
i en el meu son
intuir com…,
teules i branques s’omplen de nius
i el roc eixut torna a mullar-se al riu
i el crit agut
d’una perdiu.
I del conill la mirada
i olorar la matinada
que a la bandolera
ens va dur la primavera
el vint de Març.
M’hauria agradat estar despert.
Jeure damunt d’un roc com um lluert
de panxa al sol
i amb un flabiol,
i haver sortit a rebre’l com cal
i guarnir amb flors de paper els portals
com si fos temps
de carnaval.
Però aquell matí jo dormia
tranquil, perquè no sabia
que a la bandolera
em duia la primavera
el vint de Març.
¡¡¡BONA PRIMAVERA PER TOTHOM!!!
20 DE MARZO
Me habría gustado estar despierto
aquella mañana que con un vestido verde
entre unos trigales
él llegó.
Llegaba silbando, como un niño.
Tenía llenas de pájaros las manos
y cielo arriba
los iba esparciendo.
Le rodeaban las abejas.
Llevaba un sombrero de amapolas
y en la bandolera
me traía la primavera
el veinte de marzo.
Me habría gustado estar despierto
o haber dejado los balcones abiertos
y en mi sueño
intuir cómo…,
tejas y ramas se llenan de nidos
y la piedra seca vuelve a mojarse en el río
y el grito agudo
de una perdiz.
Y del conejo una mirada
y oler la madrugada
que en la bandolera
nos trajo la primavera
el veinte de marzo.
Me habría gustado estar despierto.
Yacer sobre una piedra como un lagarto,
con la panza al sol
y con una flauta,
y haber salido a recibirle como se merece
y adornar con flores de papel los portales
como si fuera tiempo
de carnaval.
Pero aquella mañana yo dormía
tranquilo, porque no sabía
que en la bandolera
me traía la primavera
el veinte de marzo.
¡¡¡BUENA PRIMAVERA PARA TODOS!!!
Tenia plenes d’ocells les mans
i cel amunt
els anava escampant.
Duia un barret de roselles
i a la bandolera
em duia la primavera
el vint de Març.
o haver deixat els balcons oberts
i en el meu son
intuir com…,
teules i branques s’omplen de nius
i el roc eixut torna a mullar-se al riu
i el crit agut
d’una perdiu.
i olorar la matinada
que a la bandolera
ens va dur la primavera
el vint de Març.
Jeure damunt d’un roc com um lluert
de panxa al sol
i amb un flabiol,
i haver sortit a rebre’l com cal
i guarnir amb flors de paper els portals
com si fos temps
de carnaval.
tranquil, perquè no sabia
que a la bandolera
em duia la primavera
el vint de Març.
aquella mañana que con un vestido verde
entre unos trigales
él llegó.
Tenía llenas de pájaros las manos
y cielo arriba
los iba esparciendo.
Llevaba un sombrero de amapolas
y en la bandolera
me traía la primavera
el veinte de marzo.
o haber dejado los balcones abiertos
y en mi sueño
intuir cómo…,
tejas y ramas se llenan de nidos
y la piedra seca vuelve a mojarse en el río
y el grito agudo
de una perdiz.
y oler la madrugada
que en la bandolera
nos trajo la primavera
el veinte de marzo.
Yacer sobre una piedra como un lagarto,
con la panza al sol
y con una flauta,
y haber salido a recibirle como se merece
y adornar con flores de papel los portales
como si fuera tiempo
de carnaval.
tranquilo, porque no sabía
que en la bandolera
me traía la primavera
el veinte de marzo.
on he deixat les claus… 22, febrer de 2013
Publicat per Josep Rof en : fotos jrrof, J.V. Foix , comentaris tancats
on he deixat les claus…
(1953)
VAIG ARRIBAR EN AQUELL POBLE, TOTHOM ME SALUDAVA I JO NO CONEIXIA NINGÚ; QUAN ANAVA A LLEGIR ELS MEUS VERSOS, EL DIMONI AMAGAT DARRERE UN ARBRE, EM VA CRIDAR, SARCÀSTIC, I EM VA OMPLIR LES MANS DE RETALLS DE DIARIS
Com se diu aquest poble
Amb flors al campanar
I un riu amb arbres foscos?
On he deixat les claus…
Tothom me diu: -Bon dia!
Jo vaig mig despullat;
N’hi ha que s’agenollen,
L’altre em dóna la mà.
-Com me dic!, els pregunto.
Em miro el peu descalç;
A l’ombra d’una bóta
Clareja un toll de sang.
El vaquer em deixa un llibre,
Em veig en un vitrall;
Porto la barba llarga,
-Què he fet del davantal?
Que gent que hi ha a la plaça!
Em deuen esperar;
Jo que els llegeixo els versos,
Tots riuen, i se’n van.
El bisbe em condecora,
Ja els músics s’han plegat.
Voldria tornar a casa
Però no en sé els topants.
Si una noia em besava…
De quin ofici faig?
Ara tanquen les portes:
Qui sap on és l’hostal!
En un tros de diari
Rumbeja el meu retrat;
Els arbres de la plaça
Em fan adéu-siau.
-Què diuen per la ràdio?
Tinc fred, tinc por, tinc fam;
Li compraré un rellotge:
Quin dia deu fer el Sant?
Me’n vaig a la Font Vella:
N’han arrencat els bancs;
Ara veig el diable
Que m’espera al tombant.
Setembre de 1942
http://www.mallorcaweb.com/magpoesia/foix/claus.html
on he deixat les claus… j.v. foix
Fotos aus: Canon 550D EOS foco 18/135 20/02/2013 16:18 per jrrof
(Imatges Sobre aus)
mal vent 7, febrer de 2013
Publicat per Josep Rof en : fotos jrrof, miquel marti i pol , comentaris tancats
Ve de ponent
Ve de ponent com sempre aquest mal vent,
però no somiquem, plorem a voltes
amb els ulls ben oberts; d’altres, irats
tanquem els ulls i els punys per treure forces
del pou profund de la sang i el neguit.
Parlo de mi i de tots, i del meu temps
i d’altres temps esclaus de la mateixa
mesura de silencis i d’oblit.
Parlo d’uns ulls que escruten l’horitzó
perquè una nit s’hi ha d’ofegar la lluna,
Miquel Martí i Pol
Ratxes de vent
amb tenen reclòs
m’espanten
m’esporugueixen
soc flor de pitimini
llegeixo poesia
jrrof
malalt, romput 18, gener de 2013
Publicat per Josep Rof en : fotos jrrof, Salvador Espriu i Castelló , comentaris tancats
JA MAI MÉS NO PODRÉ DORMIR
Homenatge a José Luis L. Aranguren.
Avui el cel
és ja només
ofec, buidor,
ploguda nit
al mar, al camp,
dolenta mà.
Com que no puc
mai més dormir,
faig del meu llit
por de presó.
A poc a poc,
com una flor
sense perfum,
sense color,
creix, de l’arrel
del pensament,
l’última mort.
Dalt, al teulat,
urpes de gat
esqueixen llargs
drapots del glaç
del sentiment.
N’estic content
i veig el fum
de l’extingit
ram del neguit
de llibertat.
Indiferent
al temps, el vent
de zenc, mesell,
em bat, penell,
rovell enllà
del brut llindar
d’un moll dolor.
Negat al plor,
al plany, al crit,
estès al llit,
malalt, romput,
venut, vençut,
perdut, obsés
de mi, diré
-asprosa fam
d’un àvid clam-
que no podré
mai més dormir.
Salvador Espriu i Castelló
10 de juliol de 1913 Santa Coloma de Farners, la Selva
22 de febrer de 1985 (als 71 anys) Barcelona, Barcelonès
Salvador Espriu i Castelló – Viquipèdia 1913/2013 el centenari del seu naixement
fotos: Canon PowerShot G12 per jrrof
hivernació 13, gener de 2013
Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, fotos jrrof , comentaris tancats
HIVERNACIÓ
el darrer estiu dorm
al fons de la piscina
amb les algues i les joguines
que no sabérem recuperar.
potser tornaran els dies
sense límits i un cop més esclatarà la llum
sobre els somnis perduts
al fons de no sabem quins corredors.
Anna Montero
fotos Canon PowerShot G12 per jrrof
Avui ens fa un dia de rigorós hivern, el dia es gris, plujós i fred. Reclòs a casa, llegeixo poesia i m’ha agradat aquesta que he penjat, entronca amb el dia que ens fa, a pesar de lo que ens diu, és un poema breu, fresc, una refecció directa al pas del temps, un estat d’ànim d’incertesa i desesperança, a més d’un propòsit de futur. Gràcies Anna, m’has omplert el mati d’un dia de VIDA gris, GRIS.
eren cinc 11, desembre de 2012
Publicat per Josep Rof en : fotos jrrof, natura, poema jrrof , comentaris tancats
natura
cinc lloses apilades,
on la vegetació hi conviu i,
un sol juganer projecta ombres,
a vegades en la senzillés de les coses
preval la boniquesa.
jrrof
fotos: Canon PowerShot G12 a Llanars 15/09/2012 16:45 per jrrof
tardor 3, novembre de 2012
Publicat per Josep Rof en : fotos jrrof, General, poema , comentaris tancats
Rosa Leveroni : Claror de tardor
Aquest poema l’han interpretat: Marina Rossell
| És la claror daurada de la posta d’un dia de tardor: ho veig en els teus ulls i que m’ofrenen la seva tremolor i sé que neix cansat com d’arribada després de trèmuls ports, És la claror daurada de la posta d’un dia de tardor Es el somriure lleu, la veu sonora d’haver estimat ja tant, |
||
Miquel Martí i Pol : Ara és demà
Aquest poema l’han interpretat: Coses
| Ara és demà. No escalfa el foc d’ahir ni el foc d’avui i haurem de fer foc nou. Del gran silenci ençà, tot el que es mou es mou amb voluntat d’esdevenir. I esdevindrà. Les pedres i el camí Ara és demà. Que ploguin noves veus Tot serà poc, i l’heura i la paret |
||
Biel Majoral i Antoni Artigues : Avui les fades i les bruixes s’estimen
| Avui, sabeu?, les fades i les bruixes s’estimen. Han canviat entre elles escombres i varetes. I amb cucurull de nit i tarot de poetes endevinen l’enllà, on les ombres s’afinen. És que han begut de l’aigua de la Font dels Lilàs Davallen a la plaça en revessa processó, Jo, que aguaito de lluny la roda fetillera, Bruixa de dol |
||
Fotos: Canon PowerShot G12 per jrrof
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.