Navegació

ales al vent 19, desembre de 2013

Publicat per Josep Rof en : fotos jrrof, General , afegir comentari

alas al viento <<<<clicar (més…)

“sombras-mobiliario urbano y yo” 28, novembre de 2013

Publicat per Josep Rof en : fotos jrrof , afegir comentari

“sombras-mobiliario urbano y yo”

–Avui recorrent per els meus àlbums de fotos, he recordat com les vaig fer, son d’una considerable bellesa!

Fotos des de mi silla electrica, sombras del mobiliario urbano, en las que por magia me integro en algunas, las hay que están tiradas al mediodía y otras a media tarde en diferentes días, también son de diferentes canon

Josep Rof i Rof

tardor 2 20, octubre de 2013

Publicat per Josep Rof en : fotos jrrof, la meva ELA i jo, miquel marti i pol , afegir comentari

IMG_5920

DESPRÉS

No serà falaguer, l’estiu, i la tardor

-saps prou com l’estimàvem-

serà potser en excés melangiosa.

Quan s’escurcin els dies te’m faràs més

present,

perquè el silenci fa més densos

els records, i més íntim el temps

que ens és donat per viure’ls.

A ulls clucs et veuré: tot serà tu

per la cambra, pels llibres, en la fosca.

Després passaran anys i esdevindràs

translúcida

i a través teu estimaré el futur

potser sense pensar-te ni sentir-te.

Arribaràs a ser una part tan íntima

de mi mateix, que al capdavall la mort

se t’endurà de nou quan se m’endugui.

IMG_5916

DESERTA EL FOSC

Deserta el fosc, i que et sigui la pena

com un espai secret de tu mateix

des d’on tot és insòlitament digne.

No l’enyor que marceix, sinó el cabal

de serenor, la solitud entesa

com un estar en les coses per comprendre’n

les mudances, els ritmes, la bellesa.

Així el dolor no crema ni resseca

i en el silenci hi trobes l’harmonia

que semblava trencada ja per sempre.

Deserta el fosc, surt a la llum i viu.

IMG_5921

L’ESPAI DE MI

Vetlla l’espai de mi que et configura

i així sabràs que mai no s’interposa

entre tu i jo cap llei de melangia.

No et recordo enyorós: t’estimo en una

dimensió de mi que no sabia

potser perquè el teu cos me l’ocultava.

Ara m’atardo amb tu sense tenir-te

pels blaus i verds lentíssims de la tarda

i pels ocres tendríssims del poema.

Miquel Martí i Pol

IMG_5917

fotos Canon PowerShot G12 per jrrof.

La poesia amb distreu del dia gris que fa avui, llegint-la m’adono que falten 21 dies per els deu anys que en Miquel ens ha deixat, sembla que sigui ahir, va venir a Lleida  (on jo feia estada) per inaugurar una llibreria granja, vaig escoltar els seus poemes, vaig comprar dos llibres, ell assegut a una cadira de rodes, amb lletra trèmula, ferida de mort, me’ls va signar, amb sense paraules però amb un dolç somriure. Sempre més ha anat em mi. Han passat els anys ara soc jo qui vaig amb cadira, per una Esclerosi Lateral Amiotròfica (ELA) recordant-me  d’ell, procuro anar somrient per la VIDA! no és gents fàcil, doncs predomina la meva seriositat. Gracies Miquel per haver-te conegut, allà on siguis t’envio el meu record del teu SOMRRIURE!

Josep fent camí cap els tretze anys convivint amb una ELA.

tardor 1 24, setembre de 2013

Publicat per Josep Rof en : fotos jrrof, joan sales, la meva ELA i jo , afegir comentari

JOAN SALES
VIATGE
d’un moribund

Vénen les pluges tendres.Els camps són or i cendres.

¡Quins sanglots! ¿No sentiu?

És la TARDOR, que plora

dolçament, allà fora.

A dins, el foc reviu.

Vet aquí un cavaller als peus d’una endolada.

Blanca, ullerosa, reservada,

ella el mira i no riu.

El bosc, de tofa en tofa,

sota la neu s’aclofa.

El cor se`ns torna esquiu.

És la sàvia tristesa

de l’HIVERN, que amb peresa

s’arrauleix al caliu.

El vent, com el Destí, truca de porta en porta.

Prega un home prop d’una morta.

Prega un home prop d’una morta

que ni el mira ni riu.

Barcelona, 1935.

***

NEURASTÈNIA DE CAPALTARD
M’AGRADA anar perdut, com un gos sense casa,
per carrerons d’un verd tronat,
on més somort que el dolç crepitar d’una brasa
arriba en bruit de la ciutat;

quan damunt l’oceà creixent de la tenebra
només flota al cims dels volcans
–illes fosforescents, paradisos de gebre
que s’esvaeixen per instants–.

Ja els suburbis és l’hora tan àcida i ingrata
que es van encenent els fanals
com en un hospital, quan l’insomni els dilata,
els ulls atònits dels malalts.

¡Quin gust de te esbravat, que al fons de la tetera
ha quedat oblidat i fred,
pren en aquests moments la nostra vida entera,
sense cap fam, sense cap set!

*
–En altre temps, Senyor, de fam i set vivia
esperant sempre el màgic fruit.
Ara sento en secret la mort de cada dia
com va xuclant-me i fent-me el buit.

i per això no puc apartar la mirada
d’aquesta llum que poc a poc
s’apaga, resignada i inútil com el foc
en una llard abandonada.
Mèxic, 1948
***

Joan Sales i Vallès (Barcelona, 19 de novembre de 1912 – 12 de novembre de 1983) fou un escriptor, poeta, traductor i editor català. La seva obra més coneguda és la novel·la. Joan Sales i Vallès

El llibre prestat per la Biblioteca Núria Albó de la Garriga, d’on he estret aquests poemes, en Sales <<VIATGE d’un moribund>> fa honor al títol, els poemes donen per pensar entre VIDA i MORT, reals com la mateixa vida.

Els que patim malalties terminals <<ELA>>ens acosta a la fi de la vida. Josep

fotos Canon PowerShot G12 per jrrof

estàtues sense cap 2, setembre de 2013

Publicat per Josep Rof en : fotos jrrof, manuel forcano , afegir comentari

2013/08/19 — 2013/09/02
Manuel Forcano
Estàtues sense cap

aquest llibre m’ha acompanyat a les meves vacances i
l’he llegit a la remor de l’aigua del Ter, el Feitùs i el Ritort jrrof

Breus
Vam collir junts unes espigues
però no en férem
cap pa. I per unes perles
fulgurants al fons del mar,
ens hi vam capbussar,
però sense prou aire:
al clos de les mans,
no res.
Que breus fórem,
carrera de sargantana
per un mur.
Ara, després de molts anys,
m’arribo a aquets records
com qui desembarca en una illa solitària
i només si queda
el temps de pots mots
d’aquest poema.

 

***

Fes
Cada vegada que et perds en una casba
te n’adones com d’enrevessat comença a ser
el teu passat:
aquests carrers lliures de lògica
semblen els teus dies, i aquests cataus
on viuen els lladres d’Alí Babà
els somnis que la vida t’ha robat
o que tu mateix, per prudent,
has deixat perdre.
L’ase tossut que no es vol moure
i qui provoca un tap al carreró,
és cada error,
cada record mal paït,
cada intent
d’oblit.
El venedor ambulant de fruita
que crida la mel dels seus productes,
parla dels teus desitjos,
dels plaers…
però fer memòria dels teus amors passats
és com entrar a les botigues de souvenirs:
en totes si ven el mateix.
i al mateix preu.
Cada vegada
que et perds en una casba
te n’adones: no tens sencer el mapa
i no saps com sortir-ne.

´´´´

A l’aeroport.
Seia en un banc de l’aeroport
a l’espera del seu vol,
no sé quin ni cap a on,
el món és tant ple de racons,
de ciutats on mai faràs vida.

Per fer temps menjava una fruita
que els seus dits feien jugar
a la boca. I jo m’ho mirava
i hauria volgut ser-ne el pinyol
per com l’escurava,
per com la feia rodar amb cura
entre les dents.
Fins que va llençar-lo a la paperera
amb un gest indolent
i se’n va anar.

Hi ha històries d’amor tan breus
i vols tan llargs per lamentar-se’n.

´´´´


Superstició
Tot el que un cop vas dir-me
se m’ha fet un cementiri de paraules.
I el que vam viure,
un viatge
on abans de començar
extravies l’equipatge.

Però cada cop puc retallar
en la foscor de la memòria
el teu vermell besar
dels llavis,
és com trobar de sobre pel carrer
una moneda.

Potser l’amor és com una superstició:
fals però poderós.
´´´´

Fotos: Camprodon/Llanars Canon EOS 50 analògica per jrrof

(((tinc un munt de càmeres digitals, però he volgut retrobar-me de nou
amb la vella Canon de rodet, ha sigut tot un plaer, penso repetir-ho)))

recordant 19, agost de 2013

Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, fotos jrrof, xavier abraham , afegir comentari

Xavier abraham

Palma 1945

SUITE PER A UN ECLIPSI
Recordant Damià Huguet

ON ARRIBEN LES VEUS
NO ÉS MÉS LLUNY
QUE LA DISTÀNCIA QUE L’HOME
ÉS CAPAÇ DE RECÓRRER.

L’ÉSSER DESCOBREIX L’ESCLETXA
I AL PENSAMENT TRENCA EL MUR.
EL TEMPS PERD SON SENTIT,
PARTIR ÉS METÀFORA.

ELS PITS SEQUEGEN
TERRA I HOME CRUIEN
ELS RIUS CERQUEN MAR
ENGENDREN ULLS AL FRONT

fotos Canon PowerShot per jrrof

Com cada dia, avui també 20, juliol de 2013

Publicat per Josep Rof en : fotos jrrof, miquel marti i pol , afegir comentari

AVUI TAMBÉ
Com cada dia, avui també
hi haurà galls matiners que esbandiran la boira
quan les dones escombrin el carrer
i jo, del llit estant, sentiré com la mare
posa carbó a la cuina
i em crida amb una mica de recança.

Com cada dia, avui també
estimaré tot de gent que no conec
i els parlaré en veu baixa, tendrament,
i els diré tots els versos que he après a la nit.

Com cada dia, avui també
la gent dirà bon dia quan em trobi
i les dones que renten tindran les mans vermelles
i un sol massís repintarà les fàbriques
quant els manobres alcin en triomf les gavetes.

Com cada dia, avui també
pregaré pels absents i per els morts
i m’esforçaré a repetir llurs noms,
que ja començo a oblidar,
perquè el record em purifiqui.

Com cada dia, avui també
m’atordirà la fresa de la fàbrica
i envejaré una mica la quietud dels diumenges
i els jardins, a l’hivern sota a la pluja
i esperaré la nit per tancar-me a la cambra
i saber que tot avui,
he estat el mateix de cada dia,
que he estimat i he odiat
i que he aprés, potser, una mica de viure
i una mica, també, de morir.
Miquel Martí i Pol

Com cada dia, avui també l’aigua font de VIDA circulava em força, per el canal a Vilallonga de Ter, el salt produïa un ensordidor soroll i esquitxos refrescants en forma de núvol. Fotos Canon EOS DIGITAL per jrrof

a voltes… 12, juny de 2013

Publicat per Josep Rof en : amistat, fotos jrrof , afegir comentari

“A voltes tu ets l’espai en blanc i jo no sé acolorir-te” jrrof


“A veces tu eres el espacio en blanco y yo no sé colorearte” jrrof

i si canto trist 8, juny de 2013

Publicat per Josep Rof en : fotos jrrof, la meva ELA i jo, miquel martí i pol -- lluis llach , afegir comentari

I si canto trist

Jo no estimo la por, ni la vull per a demà,

no la vull per avui, ni tampoc com a record;

que m’agrada els somrís

d’un infant vora el mar

i els teus ull com un ram d’il·lusions esclatant.

I si canto trist

és perquè no puc

esborrar la por

dels meus pobres ulls.

Jo no estimo la mort

ni el seu pas tan glaçat,

no la vull per avui, ni tampoc com a record;

que m’agrada el batec d’aquell cor que, lluitant,

dóna vida a la mort

a què l’han condemnat.

I si canto trist

és perquè no puc

oblidar la mort

d’ignorats companys.

Jo estimo el meu cant, perquè sé que han callat

Tantes boques, tants clams, dient la veritat;

que jo m’estimo el cant

de la gent del carrer

amb la força dels mots

arrelats en la raó.

I si canto trist

és per recordar

que no és així

des de fa tants anys.

Lluís Llach/ Miquel Martí i Pol


La Meva ELA i jo.

Estic passant uns dies dolents, com mai no havia passat, les fleumes, el refredat, les al·lèrgies, l’ELA amb el seu lent avançament, però avança, l’ELA no para mai. Per distraurem de la nit en blanc (no puc dormir m’ofego), repasso poesia que tinc guardada, m’agrada aquesta musicada i cantada per en Llach lletra de M.M. i Pol.

Res us ho volia dir.

Josep

fotos  del Corpus Garriguenc del passat 02/06/2013 per jrrof

onades que s’estimben 31, maig de 2013

Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, fotos jrrof , afegir comentari

Pina Baush


Vol, però no pot.


Dies de pluja,
amics que es moren,
compromisos que s’anul·len.


Onades que s’estimben
contra onades que s’estimben
contra onades que s’estimben.


Ordeno el paisatge
per passar la tarda pensant-te.
Alguns segons perfectes.


Onades que s’estimben.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Pina_Bausch