víctor obiols 6, desembre de 2016
Publicat per Josep Rof en : fotos de jrrof, la meva ELA i jo, victor obiols , comentaris tancats
Dret al miracle
Premi Carles Riba 2015
Coses que es diuen
–Deies de venir a viure amb mi
i vas venir a morir amb mi.
No era aquest el pacte.
Els anys s’han escolat com una piula verda.
Els fills són pares.
Els àcids s’han fet bàsics,
i ni amb crosses sabem fer reals
eternitats d’aquelles que somniàvem.
Així, vols que et digui una cosa?
Ara són només paraules poc gràcils,
xerrameca poètica de la pitjor espècie
la que som capaços de conferir.
I encara, segons com. sort de les crosses,
trist suport material a un mal de l’esperit
que ha castigat l’excés de trampa.
Vida
De sobte dius: “Si era això!
Ja no me’n recordava!
Tant escandir, comptar amb els dits,
amb les neurones, mirar agenda
tot el dia! Si era això!
Sentir que puja del no-res
un tot a preu desfet
en mil corpuscles celestials.
Benésser en el cos
sobrevolat per un esperit que res no jutja.
Era això l’úter potser, i el primer tel.
Després és un vaivé:
qui sap si mai fixa al dibuix.
I penses en un quadre
que ja no admet cap més retoc”
Voler nou, saber vell
Voler nou, saber vell,
refila el nostre ocell.
Saber vell, voler nou:
tonada enterca ens mou.
Amb la llei de pell arribem a l’entranya,
retrunyir de muntanya.
Dringa cascavell! Que això és saber vell!
Perd cap i per cor, i s’afanya.
Morim per ell.
Aferrussat, va i reneix cada dia,
com boja asimetria.
–És voler nou–.
I reviu a les nits.
Oh la melòdica biologia!
És clova d’infinits.
Voler nou, saber vell,
refila el nostre ocell.
Saber vell, voler nou:
tonada enterca ens mou.
És saber vell.
És voler nou.
Vivim per ell.
Tot fa sentits.
espais garriguencs 2, novembre de 2016
Publicat per Josep Rof en : fotos de jrrof, la meva ELA i jo , comentaris tancats
nits llargues 7, setembre de 2016
Publicat per Josep Rof en : fotos de jrrof, la meva ELAi jo , comentaris tancats
Hi ha nits que son llargues? Jo crec que si, no saps el perquè però no agafes el son, si és que el son s’ha d’agafar, una primera dormida i tot seguit la desvetlla, els petits mosquits quasi invisibles, no en veus mai cap, però si que sents el dolor de la seva picada. Això ajuntat amb la mucositat acumulada, que te ofega, fins que no aconsegueixes bellugar-la i arrencar-la. Després de molt estossegar ho aconsegueixes el part, la treus amb moltes mocades, acabes cansat, molt cansat. No hi ha manera de posar-te la mascareta BIPAP, carraspera el coll, la fleuma que et puja, aquesta si te l’has de empassar.
Prens la decisió d’aixecar-te varies vegades i al final ho fas. Els petits e invisibles mosquits et segueixen picat. Rasca que rasca. Aguanta que aguanta. Davant l’ordinador quant son les 04:20, el ventilador bufa que bufa.
Deixo constància del fets de VIDA!, d’entre molts, que comporta conviure amb una ELA de quinze anys, les fleumes i la mucositat t’envaeix, no et deixa respirar be, per la mala ventilació pulmonar causa l’aturament de les mucoses.
Penso amb l’amic de la pujada dels nostres en les piscines, llargues hores compartides en els entrenús i competicions, en Jordi ahir ens va deixar, després d’una llarga estada a la UCI. A pesar de…soc un afortunat, he patit, al hora que he gaudit la VIDA! d’aquestos quinze anys de maneta amb la meva ELA.
La Garriga a 07/09/2016
Josep
abril gotes mil 1, abril de 2016
Publicat per Josep Rof en : fotos de jrrof, la meva ELAi jo , comentaris tancats
Emmudit el vent,
inventem el silenci, l’equilibri.
Només la veu, el poema,
atansa espais oberts,
acull el temps
–arena que sense pietat
llisca i no es detura–,
arrela l’instant, tan fràgil.
Només la veu, el poema,
desxifra la clau, el somni,
el so profund dels morts,
els signes ara obscurs de la mirada,
la ferida encesa dels amants,
la vermellor dels núvols
a trenc d’alba,
els contrallums opacs dels paisatges
i les llunes surant sobre les aigües.
Només la veu, el poema,
dissol els temps dels verbs,
sotmet l’oblit.
El vers reté als dits el gest,
el calfred intacte de la pell.
Zoraida Burgos
Ja som a 1 d’abril, el refranyer ens recorda “per l’abril gotes mil” ja ens plou, seguidet, un no parar, creixeran espàrrecs, l’afició ja en tenia ganes, doncs els pocs que es trobaven eren secs i espigats, a la Garriga conec un home gran, que en sol recol·lectar, duent-ne uns manats grossos, ell amb pocs en te prou, als sol repartir.
A l’abril els meus 73, tinc el cos fet un nyap, la meva pell es maca enseguida, qualsevol fregada ja tinc els vermells, convisc amb ells. El 30 de març, anava per el carrer de la Doma/Llerona, enlluernat per el sol de tarda, un rebaix mal adequat per la cadira, el meu braç esquerra va rosar amb pedres centenàries de la cantonada, tant que m’agraden les pedres, però aquestes sem varen endur la pell per sota el colze. Vaig pesar per en CAP on vaig ser atès, curat i embolicat amb una vena de compressió, em tapa tot el braç. Avui tinc hora a la tarda per una segona cura (espero que no em plogui). El colze o l’avant braç no és una macada, ans sinó una bona ferida.
Que hi podem fer si som grans, ens em fet grans, sense ni tant sols adonar-nos, ja som el pal del paller, estem nafrats. A mi l’ELA amb respecta bastant, és lenta i convisc amb ella des de fa uns quinze anys. Ella i jo som u. El refredat que vaig patir, amb va fer usar la maquina de Respirónics varies vegades el dia (insufla aire i el treu de cop) notant que la mucositat va pujant emplenat mocadors. Mai m’hagués pensat que arribaria a usar-la, potser no la necessitava i/o li tenia mania, fa anys que fa estada a casa nostre, ara ella i jo som amics. La maquina mai és va queixar de no usar-la. Acompanyo el meu petit relat, amb una poesia de Zoraida Burgos, també unes fotos. Josep
la cantonada del accident
pensaments 25, febrer de 2016
Publicat per Josep Rof en : fotos de jrrof, la meva ELA i jo , comentaris tancats
PENSAMENTS O FRASES
<> Ei! Torneu-me el drap de la ironia, sense ell, soc mort en vida.
<> Feu-vos coixins ben flonjos…em núvols blancs de cel!
<> La mort, com a gran por, ja no existeix. El que ara existeix és el temor al declivi, a la decadència física i a no valer-nos per nosaltres mateixos.
<> Aquest quadern és el gos fidel de la meva ànima, amb deixa buidar el pap a canvi de rés.
<> Una, dues, tres, quatre, cinc, sis… Al tendal s’escolen gotes… Em distreuen dels pensaments… (quasi són quinze els anys de convivència amb l’ELA)
<> Em vaig disfressar de problema de solució difícil.
<> Miratges al desert. Miratges de vida… Encara pedalejo amb bicicleta!
<> La senyora ELA una estimada “familiarment acceptada” Convivim i convisquem junts des de fa quinze anys!
<> Ves per on? Ara que cuasi han passat quinze anys d’acceptació i convivència amb la malaltia, me adono que soc el principal actor de la meva vida.
<> Ara, que cuasi he complert els 73, els quinze d’ELA, acompanyat de 8 néts! “Estic en el millor del pitjor” i crec que és veritat.
<> Tot em molesta, tot m’espanta. No crec en fantasmes ni coses rares. Puc patir una ELA però no estic boig!
<> Amics meus, avui he perdut el dia… i la nit i el tot i el no-res…
<> Sigueu feliços. Empastifeu el mon de felicitat. En fa falta per tot arreu. Jo ho faig sempre axis, i a fe que em quedo a gust.
flors blanques en la boira 22, febrer de 2016
Publicat per Josep Rof en : amistat, fotos de jrrof, Joan Margarit, la meva ELA i jo , comentaris tancats
Joan Margarit : Flors blanques en la boira
Aquest poema l’han interpretat: Xavier Ribalta
Llençols grisos de gebre
cobrien els bancals dels ametllers,
però les pluges van venir com màscares
i l’herba va esborrar els miralls del fred.
L’aire càlid als ulls de l’hivern
començava a mentir a les ales grises
d’ocells erràtics dins els arbres nus.
En una sola nit de tebiesa
amb la fosca d’imatges al mirall
es van obrir les flors dels ametllers.
Tu també vas venir en un temps de fred
i soledat: l’amor va ser un oratge
damunt del gebre gris. Flors oblidades
escampaven perfum de primavera
en els àmbits glaçats, càlida neu
d’efímeres flors blanques. Amb tristesa
les recordo a l’hivern
que en una sola nit les va glaçar.
Fa dies que tinc el bloc aturat, avui quant he recuperat la contrasenya se me ocorregut penjar un poema d’en Joan Margarit “Flors blanques en la boira” en Joan el vaig veure l’altre dia a 8TV i amb va semblar genial, em sembla que ha tret un llibre de prosa/poema-da el buscaré un dia d’aquests, la poesia m’acompanya cada dia, en els dies rúfols o tirant fotos, diguem-ne que com l’ELA ella i jo som u. Faig el camí per assolir els quinze anys, convivint amb aquesta malaltia que s’anomena ELA (Esclerosis Lateral Amiotrófica) Res… em faig els propòsits de no parlar-ne, però no puc, sense adonar-ment ja ho tinc escrit. Que i farem! Abraçades Josep
foto de JRA el dia de la Caminada per l’ELA, fou el dissabte 13
ser vell 22, juliol de 2015
Publicat per Josep Rof en : fotos de jrrof, la meva ELAi jo , comentaris tancats
Mur
Mirar com perdent la mirada
-liquen, falguera, rovell-,
inundar-me de pedra, ser pedra, ser vell
com el món, reposar…
No m’adono pas que sigui vell, arrossego una ELA fa 14 anys, en el transcurs del últim any m’he vist envoltat de precarietat en la salut, la intoxicació agost 2014, març 2015 tíbia i peroné, juny una vexada de les constants vitals, encara m’estic recuperant. A pesar dels ensurts de la VIDA! amb 72 anys no amb sento vell…gran si vell NO. Aquestes pedres si que en són de velles. Com deia l’Espinàs amb els seus 88 anys <<Ser vell és l’única manera de viure molt de temps>> Josep
La lucidesa de saber-se vell J. M. ESPINÀS
http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/lucidesa-saber-se-vell-4371535
llanars 14, febrer de 2015
Publicat per Josep Rof en : fotos de jrrof, fotos Júlia, la meva ELA i jo , comentaris tancats
LLANARS
El municipi de Llanars és centrat per un petit sector de la vall del Ter entre Camprodon i Vilallonga de Ter, i s’allarga entre aquests dos termes municipals. El 1965 cedí 0,3 km 2 al primer, els quals formaven part del nucli urbà de la vila de Camprodon, al sector del passeig de Maristany. Al N arriba fins al Puig Sistra (1 985 m d’altitud), límit ja amb Setcases i Molló, on neix el riberal de Faitús, afluent per l’esquerra del Ter, flanquejat per la serra de Faitús a ponent i la de Fembra Morta a llevant. Al S s’allarga fins a la Serra Cavallera, als vessants septentrionals de la qual es forma la riera d’Espinauga, afluent per la dreta del Ter.
El poble de Llanars és el cap de municipi, el qual comprèn, a més, els veïnats de Llanarès i Espinauga, i les caseries de Faitús i del Riberal de Faitús. La carretera de Camprodon a Setcases, provinent de la C-38, segueix el curs del Ter i travessa el terme d’E a W.
((Llanars segons aquest medi es Faitús, le he copiat literalment.
Segons tinc entés jo és Feitús))
fotos d’arxiu jrrof
LLANARS
És un poble acollidor, on jo i passo llargues temporades primavera/estiu, allà passejo, llegeixo llibres, al costat del Feitús a dessota un arbre centenari al escoltant el brunyir de l’aigua, a vegades al costat del Ter. Son moments de tranquil·litat. La cadira elèctrica resta aturada i jo evadit en una Pau interior. Com cada any la Primavera ens arriba puntual. Josep
afegitó de fotos actuals d’aquest cap de setmana per la Júlia
Passeig Maristany Camprodon per Júlia
cap el tard 2, novembre de 2014
Publicat per Josep Rof en : fotos de jrrof, Joan Vinyoli , comentaris tancats
ABOCAT A LA NIT
Il·luminat
per llampecs de paraula…
No ho diguis, no llampega
ni guspireja res. Passen només
els camions feixucs i sorollosos
de les escombraries.
Aboca la nit
de les alfàbregues i les hortènsies
blaves i roses dels meus quaranta anys,
veig el dia creix sense defalliments,
barrat per altres cases que abans foren
jardins i torres amb panell.
M’he han dit
que no m’he fet adult.
Joan Vinyoli
Durant les vacances a Llanars, vaig llegir la Poesia completa de Juan Vinyoli, la he llegida per tot arreu, sota dels arbres a la vora del Ter, a la Riera Feitus, a la piscina, al parc Mossèn Surinyac, a casa . També he escrit en un quadern a ploma o punta fina varies pàgines referent el llibre. M’ho vaig passar distret.
Ara pico els poemes escollits, en son uns vint-i-vuit, i, ho torno a reviure lletra a lletra, gaudint-los de nou. M’agrada la poesia.
Josep Rof Rof
nou minuts, tota una VIDA! 25, juny de 2014
Publicat per Josep Rof en : fotos de jrrof, poema , comentaris tancats25 de juny del 2014
Estic al CAP garriguenc, tot esperant la infermera la gent es desespera, som pocs, no més de sis, hauria d’haver arribat a les cinc per els injectables, passen vint i dos minuts, la infermera ens arriba corrents, crida els injectables, no hi ha ordre, passa la que havia arribat ultima, la gent confon vacunes e injectables, es gènere un debat absurd.
Mentes jo llegeixo poesia, reconec que hi havia arribat a les quatre i mitja, vaig per el poema nou de Francesc Garriga ‘Tornar és lluny’. Tanco el llibre, prenc aquests apunts i descric l’absurd que pot ser l’home, en sentires acorralat esperant la infermera, total en menys de vint i cinc minuts, tots el carrer els injectables, els de la vacuna, un del control crec ‘cintron’ i jo amb una petita ferida sobre de la mà esquerra, només gran que l’ungla mitjana, però profunda i dolorosa, com si amb una Gúbia haguéssim llevat la carn, va ser ahir, amb una enganxada em el cargol del caminador. És si mes no força curios, ningú jugaba amb el mòbil.
Quina organització, repetia la infermera, 1er els injectables de les cinc, són les cinc i trenta-u minuts i en un pim pam pum… nou minuts tots al carrer. En un no res, l’home desespera per no res. I després què…
A fora ens a guardava una sorpresa queia un bon xàfec, els que no portàvem paraigua nou minuts més esperant que amainés. Els he aprofitat per fer les fotografies que adonen l’escrit. Josep
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.