de pare a fill! 25, setembre de 2008
Publicat per Josep Rof en : poema , comentaris tancats
albert amic dels amics i en mariano un pollastre feliç!
De pare a fill… Per molts anys!
Poques paraules
que tant ens diguin!
Que tant ens recordin!
Simplement
Per molts anys!
Albert, el dia que
tu vas néixer, saps
¿quants anys tenia jo?
Doncs vint-i-sis,
te mare vint-i-cinc!
Pares joves, Oi!
Sembla que sia ahir!
Te mare avui, ens
m’ho ha recordat.
Me ha fet pensar
el que ens ha dit
D’aquell desitjat dia,
ja ens han passat
trenta-cinc regalats anys!
Regals de vida!
Un instant!
Un és distreu, i li cauen
els trenta-cinc!
EP! Compta! No val badar
La vida és un somni
que ens passa volant!
Com deia aquell
La vida és… Un mer pessic,
què… sense adonar-nos
acumulem molts i,
molts d’anys.
Que aquest dolç pessic
et duri anys i panys…
Per molts anys! Albert i
felicitats per te mare!
dissabte, 5 / març / 2 mil 5
19:49:01 JRR és jrof
Albert:-Com si fos ahir? -Ja estic fen camí cap els seixanta-dos i els quatre d’elàtic i t’adones què en un instant! Ens han passat! Ens han volat! I el pollastre encara perdura en la nostre memòria corrien els 70’s t’en recordes!
Fill així de senzill ¡per mols anys! ¡PER MOLTS ANYS!
Una clarificació: elàtic és un malalt d’esclerosis lateral amiotròfica ELA
Any nou: Una casa nova. Un pa acabat de sortir del forn. Un vi jove. Una mandra fèrtil. Un lent treball amb les mans. Una espera per si algú arriba a dir-nos que no ens ha oblidat. Ara és quan potser comença la vellesa. Joan Barril
carda rispa! 22, setembre de 2008
Publicat per Josep Rof en : poema , comentaris tancats
bufandes, fred, gebre, neu, rispa, castanyes…
Carda rispa
L’home del temps ha dit fred
– i quant ell ho diu fa fred.
– Aquest matí m’he llevat
– i he vist un burro gelat
– i un pardal arronsat
– i un llagostí congelat
– i un corball més frec que mai
– i un gos petit fredorós
– i una vaca de llet fresca
– i una vaca de carn crua
– i un caganiu ben geliu
– i un ocell de pas tot glaç
– i un pas de zebra gebrat
– i un ninot de neu nevat
– i un poll no gens revifat
– i un cap-gros amb un barret
– i un camell amb un capell
– i un ós polar refredat
– i un altre ós panda amb bufanda
– i dos capons en mitjons
– i quatre marrans amb guants
– i un centpeus picant de peus.
– L’home del temps ha dit fred- i quan ell ho diu fa fred.- Josep Maria Pascual, presència del 28 de gener al 3 de febrer del 2005
– dissabte, 29 / gener / 2 mil 5-
–10:10:10 J R R és jrof–
Apunts: llegint aquest poema i també per el temps fred que se’ns acosta han fet recordar-me què; aquests freds eren habituals a l’època de la meva infància corrien els 50’s. A les hores no feien falta cadenes, perquè no hi havia cotxes, però sí feia fred, per lo tant, els aturalls per la neu o gel a les carreteres eren impensables. Ara queden atrapats en grans masses, malgrat les recomanacions fetes per aquests dies de previsió de nevades i d’abstenir-se’n de circular.-
De petits nosaltres anàvem al col·legit a peu. Els camins eren per la gebre blancs, els canelobres de gel penjaven dels arbres o de qualsevol raconada ombria, per abrigall un abric del pare o avi escurçat, completava l’abrigall una bufanda o pràctic i mitjons fets de ganxet o mitja per l’avia, així anàvem abrigadets cap a l’escola. Allà teníem per entrar en calor una estufa de esclofa (ametlles, pinyons i avellanes barrejades), els dies d’intens fred anava a tot drap fins i tot és posava roja. Un nen s’encarregava cada dia, de què no faltés l’esclofa al seu costat. Eren temps diferents i de molt més fred i cap medi
Ha! me’n descuidava, de cotxes als carrers no n’hi havien, però de burros glaçats un munt. ¡¡¡ Ui !!! Si n’hi havien per tot arreu n’estava ple… ara “no pas glaçats” encara niàn…
“Catalans! aquest setembre esquena recta, pit enfora i amb el cap ben enlaire mirant sempre endavant, sortim a lluitar!” Manel Bargalló des de l’Exili
La VeNTaFoCaDa! 18, setembre de 2008
Publicat per Josep Rof en : poema , comentaris tancats
Dos llençols frescos
guarden el meu cos
esgotat, de tanta jornada.
Tot esperant a l’estimada!
A les dotze tocades,
el brunyí del cinyell
em posa amb Guardia,
està arribant l’esperada.
Faig l’adormit, mentes
escolto l’acostada.
Em sento content!
Com la ventafocs,
l’hora fou respectada.
Just les dotze tocades.
Dos llençols frescos
guarden el meu cos,
a la matinada.
el meu, i el
de l’estimada!
dimecres, 5 / gener / 2005
19:04:25 JRR és jrof
Apunt clarificador: Estava sol a casa. La costella feia companyia a la “iaia gran” que s’estava recuperant a l’hospital. S’emportà el meu suggeriment, sigues “com la ventafocs a les dotze de la nit en punt” toca retirada! Està clar… si l’estat de la pacient ho permet… Tot el poema exposat obeeix aquest fet (aquests poema va ser escrit al llit a llapis, “al quadern amic fidel de la meva ànima”)
Ventafocs // Marina Martori: L’EDAT DE LA VENTAFOCS // PDF] Gisela La Ventafocs de Dagoll Dagom //
prepotències! 14, setembre de 2008
Publicat per Josep Rof en : reculls , comentaris tancats
Prepotències!
antonimc hola llegint el teu post m’has fet recordar un fet dels 70’s.
-Conduin un camió va parar-me un urbá motoritzat, de cara i de fets prepotent “dient-me que havia passat el semàfor en vermell”. No, no estava àmbar. Afirmà “estava en rojo”. Amb mala llet em demanar el “carnet de conduir” jo li contesto que no en tinc…el que si tinc és “un permís per conduir vehicles a motor” l’ensenyo obrint just una escletxa a la finestreta “ell molt emprenyat me’l vol agafar” No l’agafis és meu, mira-te’l i prou.
-El urbá era petitet i el camió alt, no el podia llegir, li vaig llegir jo. Va fer molts viatges a la moto per escriure la denuncia sobre el seient. Me la entrega sense dir res. Que és això? Sense contetar-me toca em furia el xiulet… fem-ne amb la mà perquè circulés. Jo no ho vaig fer. Amenaçant-me de portant-me al jutjat. Ell va marxar primer.
-Hi havia uns treballadors que esperaven el bus… varen veure tot l’altercat, a ell el van xiular, a mi vàrem aplaudir-me el gest.
–L’amenaça feta realitat. Ens van citar al jutjat. Ell i jo de costat. El jutge li va prendre declaració primer a ell, una vegada és va explicar…sense fer-li cap més observació el va deixar marxar. Dirigint-se a mi expliquis…ho vaig fer tal com va ocórrer. Ho tornaria a fer? Doncs si, davant dels mals modals d’aquests senyor. N’està penedit? Està clar que si. Reafirmant-me que vaig passar i estic passant molta vergonya. Fa molts anys que condueixo i mai m’havia trobat amb una cosa així. A més no porto ni denuncies. Queda absolt? Axis va acabar l’actuació davant el jutge.
-Desprès explicant els fets als amics.. vaig saber que aquest guàrdia urbà era un assidu de portar gent els jutjats. Al cap d’un temps… un dia el van estomacar, el van deixar tant malmès que va haver de deixar la feina per sempre més. A la fi i el cap amb va saber greu. En el fondo era un bon home, prepotent però un bon home. Penso…que deu fer ara llevat de l’uniforme? Deu ser el bon home que tots portem a dintre nostre.
-El jutge el va fer marxar a ell primer, legitimant-lo del seu prepotent càrrec. El jutge el coneixia bé no era la primera vegada per un cas semblant. El guardia devia pensar ¿quin paquet li caurà aquest desobedient conductor?
-A dia d’avui encara pul·lulen per a tot les Prepotències! Fins i tot l’aire que respirem n’està ple! Malgrat tot siguem feliços! Més ens val! Oi! Total dels fets recordats avui ens han passat més de trenta anys.
diumenge 14 de setembre de 2008
Josep Rof i Rof és jrof
sa Blava! 13, setembre de 2008
Publicat per Josep Rof en : fotos, poema , comentaris tancats
Rec de Sa Tuna
Sa Blava, és la mar
Sa Blava, és el cel
Sa Blava, és l’infinit
Sa Blava, són les nuvolades
Sa Blava, són els finestrals
Sa Blava, són les portalades
Sa Blava, són els coixins
Sa Blava, poden ser les flassades
Sa Blava, perquè no l’ànima?
Si més no, per la il·lusió! Posada per
aquesta raconada de Sa Blava
40,73 metres de blauets, amagadets
19,45 metres de blauets, airejadets
24,25 metres de blauets, tots moranets
84,83 metres de blauets una… guapada!
És Sa Blava De la mar Brava, del cel blau…
Rec de Sa Tuna
Sa Blava…l’escau
dilluns, 24 / gener / 2005
17:20:12 JRR és jrof
A l’apartament recent adquirit a Begur (Sa Tuna) havíem d’escollir-li un nom. Aquests poema suggeridor s’ha emportat l’honor de “Sa Blava” Aprovant-t’ho per unanimitat. Sa Blava… l’escau!
Begur (mapa) // BEGUR (El Portal de Begur) // SATUNA (hotel) // Imágenes de Begur. Guía turística de Begur – hoteles apartamentos …
11setembre’08! 11, setembre de 2008
Publicat per Josep Rof en : General, poema , comentaris tancats
Catalunya triomfant,
tornarà a ser rica i plena.
Endarrera aquesta gent
tan ufana i tan superba.
Bon cop de falç,
Bon cop de falç,
Defensors de la terra!
Bon cop de falç!
Ara és hora, segadors.
Ara és hora d’estar alerta.
Per quan vingui un altre juny
esmolem ben bé les eines.
Bon cop de falç,
Bon cop de falç,
Defensors de la terra!
Bon cop de falç!
Que tremoli l’enemic
en veient la nostra ensenya.
Com fem caure espigues d’or,
quan convé seguem cadenes.
Bon cop de falç,
Bon cop de falç,
Defensors de la terra!
Bon cop de falç!
*A La Garriga davant el Monument del Refugi Antiaeri l’alcaldessa Neus Bulbena llegint el manifest de Acte institucional de l’11 Setembre. Ha set un acte senzill però emotiu. A la Plaça de Can Dachs el homenatge de les Entitats fet a 12 nit del 10, desprès d’una ballada de sardanes, botifarrada inclosa. Que cada u celebri la festa com pugui o vulgui, que tingueu un dia feliç! FELIÇ!!!! Aquest i tots els que la vida ens regali a fi i el cap “Ser feliç és una conseqüència de la voluntat de ser-ho!!!
dijous, 11 / setembre / 2008
Josep Rof i Rof és jrof
Guerra dels Trenta Anys // Felip IV // dinastia dels Habsburg // Catalunya // comte-duc d’Olivares // 1640 // Corpus de Sang. // Generalitat // Pau Claris // Himne nacional
paciència! 9, setembre de 2008
Publicat per Josep Rof en : reculls , comentaris tancats
Paciència Josep. Josep!, Paciència…
-Amb sento (1) dèbil”
-Noto, un acurat (2) debilitament”
-Les forces del cos, em fan (3) debilitar”
-La malaltia, m’ha (4) debilitat”
-Abades o quasi sempre, soc (5) dèbil”
-Visc la vida, (6) dèbilment”(1)
-Que és feble de constitució, que no te força. Jo l’he perdut tota o quasi tota…(2)
-La debilitació d’algun òrgan. Són varis, els sento debilitats…(3)
-Afeblir, especialment disminuir les forces del cos. Els pas dels anys i la malaltia, són el que m’han fet debilitar part o parts del meu cos… (4)
-Des de la malaltia tinc una debilitat al cos que no s’aguanta. La meva debilitat més gran són els pastissos”…(5)
-Dèbil de cos, però no d’esperit. Sóc molt dèbil davant la xocolata…(6)
-Soc dèbil… Inclòs en somnis: ni amb somnis un és pot veures i quedar-se alliberat. Lliure. Lliure per correr, saltar o caminar amb total naturalitat del món. Sempre sorgeix una ombra que impedeix gaudir-los plenament. A la vida he après a viure de manera dèbil o dèbilment, però sols de cos. Despert, els pensaments són vius, forts. Forts sí, però estan plens de cometes”. El subconscient d’un sempre fa de les seves duran els somnis, o fan el que ha de fer? No ho ser? Cal baixar-lo a un dels núvols i situar-lo a la realitat i avisar-lo, Ep! que fas? No ho veus que estàs impedit? Encara que sigui lleugerament en els somnis sorgeix una taca embrutadissa, espatllant el que podria ser un gaudi perfecte, ple de forces, sense cap manca de debilitat. Mai ho és. Trobant-se un sempre, debilitat…
-Esta clar! a la vida tot no potser? Oi!
-Així a viure la vida que ens toca i em queda, però esta clar, dèbilment”.
-Avui he estat dèbil, inclòs per veure la pel·lícula Mar Adentro. M’ha donat ÿuÿu!
-Avui ho he demostrat…Paciència Josep. Josep!, Paciència…
diumenge, 27 / març / 2005
17:02:49 JRR és jrof
rucades! 5, setembre de 2008
Publicat per Josep Rof en : poema , comentaris tancats
RUCADES
Els peus refrescats per l’aigua
la tovallola a punt per el massatge.
Mentes niant grills a la teulada.
Descarrega’n, llampecs
d’energia acumulada,
fins ara, a les cames
controlades.
Aquesta nit s’afegeix
la teulada.
Som de matinada.
Per cap, un gerro
de boniques flors,
sense aigua.
Per el vent l’olivera
és bressolada.
La gespa acull
el seu fruit madur.
És de nit.
La taula està parada
esperant l’ocell, tant
sols despuntar l’alba.
Ja clareja la matinada
mentes jo
escric rucades.
dimecres, 5 / gener / 2005
03:43:26 JRR és jrof
Apunt clarificador: El que aquí s’ha escrit són uns fets reals, d’una nit concreta d’insomni. Pensant/sofrint/gaudint, envoltat d’un estat sufocant, angoixós, em bullia el cap, suportava descarregues per tot el cos. Obro el cortinatge, m’estiro novament al llit , tot mirant al cel i l’olivera. Mirant/pensant/gaudint/suportant/anotant al quadern blanc…els pensaments viscuts. M’aixeco i passo a l’acció. Ho deixaré escrit a l’ordinador a les 03:43:26 H. Mentes faig camí cap els 4 anys d’elàtic (soc malalt d’ELA esclerosis lateral amiotròfica)
el garrofer d’en Raima! 4, setembre de 2008
Publicat per Josep Rof en : poema , comentaris tancats
”El Garrofer d’en Raima”. Genís Tura i Pou
Granollers, tardor del 2004
La temàtica de la meva poesia gira indefectiblement al voltant del fet vital i misteriós de l’existència i del seu vincle màxim que és l’AMOR em majúscules. Amor que jo he conegut i que és la meva principal raó de viure. Amor, País, la Parla, la meva gent, la feina…o tot plegat que sedimenta i configura la meva Geografia. El meu Biorritme, i a la postra cristal·litza en un Menhir d’argila viva…Tot això que té un origen clar i que us puc explicar, Confidencialment és clar amb la llicència que m’atorga el ser poeta, en la persona que va voler aixoplugar-se sota l’ombra d’ ”El Garrofer d’en Raima”. Garrofer
CREMÀVEM“
Cremàvem la fullaraca dels primers secrets
amb gran exuberància dels colors”,
i aquell reducte fràgil l brollava
amb desfici de cadells.
Les rimes desfermaven les dreceres:
Volíem.
Obríem.
Robàvem!
Ningú no ens veia aquelles tardes
que caminàvem per camins mimètics,
infinitament tendres, a la recerca
del garrofer frondosament encès
amb la feblesa del gest inabastable,
com si algú l’hagués traspaperat,
tot parant taula:
Sentíem.
Cremàvem,
i, no sé com,
les fulles del silenci tremolaven.
Gosàvem,
no gosàvem
i, gairebé
perdíem l’arc del temps en la distància;
com si Einstein rediviu no tingués pressa.
Terra de naufragi i esperances,
duies amb tu el lent futur de llunyanies,
el port i, en el recer, la meva vida.
Apunt: El Dr. Genís Tura fou el pediatra dels nostres 4 fills. Ara ho és dels néts. El nostre primer fill en Xavi del 69 recent nat ja el va visitar, abans d’estar oficialment establert. Els seixantes, quant encara ell no havia acabat la carrera al matins dels diumenges ell estudiava, i jo aprenia el càlculs de fabricació tèxtil, a les tardes sortíem amb bicicletes i, ‘ens desfogàvem’ de ment i de cos paladejant s’entén…
diumenge, 2 / gener / 2005
Josep Rof i Rof és jrof
una lletra a la ma! 2, setembre de 2008
Publicat per Josep Rof en : ELA, reculls , comentaris tancats
“AMB UNA LLETRA A LA MA” Dia a dia: fent camí…
-Passejo pels carrers, places, voreres i demés llindars: fidels forats i difícils i infranquejables escalons m’acompanyen sempre. Me’ls trobo fent camí. A més de persones.
-Trobo unes monges somrients. Ens saludem. D’on veniu tant felices? De l’església, acabem d’escoltar missa. En veure-les, penso allò “La Fe mou muntanyes”
-Dos homes asseguts al mateix banc. Cada dia amb la mateixa postura i ubicació. Fumen. El fum i la senyoreta, però cada dia són diferents.
-Un escombriaire fa net el passeig, cada dia es baralla per recollir el que els altres han tirat. Ell ho fa cada dia, els altres també.
-Una dona gran amb bastó s’atansa a la finestreta que venen cupons. Cerca la sort. Llunyana i difícil sort. El que no sap és que ella mateix és la sort.
-A la cabina telefònica, una dona quasi cridant xerra i xerra. Du un mocador al cap.
-Un gos aixeca la cama a la soca d’un til·ler. A l’altre punta de la cadena una persona es fa el distret.
-Uns avis la fan petar a la plaça, un xerra , els altres escolten.
-Quines corredisses, els guàrdies pugen el cotxe i surten sirena en ma. Sols ells saben a on van.
-Tres dones i un cotxet que du un nadó, xerren i xerren al mig d’una vorera estreta. Elles no s’adonen que no puc passar. Un home les avisa. Feu, feu no tinc cap pressa. Les dones quan xerrem és que no parem. Vaig poder continuar el camí.
-Al cap d’una estona i en un altre indret, encara continuaven la conversa, però sols eren dues i el nadó s’havia despertat. Tenien raó que “no paren”
-Una encallada per un esglaó mal adaptat, no puc pujar. Un forçut jove em vol ajudar. Ell no sap que no pot, per molta força i ganes que tingui. L’agraeixo. Marxa mirant gens convençut.
-Són les paradoxes de la vida. N’hi ha que duen una L rera el cotxe (són conductors novells) i jo sense adonar-me’n, ni que s’adonin, passejo amb l’ela (L) a les mans.
-Apunt: passejo amb cadira de rodes electrònica de nom McLaren i La lletra que em referia es la L de “ELA esclerosis lateral amiotròfica” avui fa 6 anys del diagnòstic.
dijous, 10 / maig / 2007
rofrofjosep és jrof