De Suïssa estant

Aquesta nit ha plogut a bots i barrals. Ara, al matí, s’ha calmat i tot d’un cop han sortit les abelles i les papallones directament de cara a l’espígol del jardí, mentre els ocells han començat el seu concert diari.

– Escolti’m. I amb tantes coses interessants que han passat els dos o tres darrers dies a Catalunya vostè surt amb les papallones i els ocells. ¿Que no va fi?

No és fàcil plantar amb èxit a Suïssa coses que facin recordar la nostra terra. Malgrat tot he aconseguit tenir dues oliveres, una figuera (una figuereta, en realitat), farigola (que a Manresa en diem també timó), espígol, sàlvia, romaní, llorer i alfàbrega.

– I ara em surt amb les herbes, com si no tingues més interés parlar avui de la unitat del govern davant el finançament i de totes les avantatges que tindran per l’economia catalana els milions que han d’arribar.

Amb la pluja caiguda s’han animat a visitar-nos altres ocells que no viuen al meu jardí, i és que com que el sòl és bo el banquet de cucs de terra serà abundós. La natura té les seves lleis i és un privilegi contemplar aquestes petites coses, tan conegudes, però sempre tan interessants mentre em frego les mans amb espígol i sento pujar una flaira que em torna un xic nostàlgic.

– No hi ha res a fer. Avui vostè no està per les coses serioses. Potser no ha dormit prou bé. Que es millori i a veure si demà escriu quelcom de més substanciós.

Una vegada arribats a un acord els tres partits al govern per tal de no trencar l’entesa han començat les declaracions dels implicats i en totes elles planeja un significatiu entusiasme molt mesurat.

Suposo que els que remenen les cireres i els que han acceptat l’acord, coneixen les dades, els milions i els terminis. Els ciutadans sense carnet ens hem de refiar del que ens diuen els de dalt, sempre que hagin fet proves de credibilitat fins ara. No sabem quants milions arribaran a Catalunya, encara que asseguren que d’entrada el finançament «compleix molt satisfactòriament
l‘Estatut», en paraules del Conseller Castells.

Home, senyor Castells, complir «molt satisfactòriament» és una manera de dir que no el compleix del tot. També ens recorda que “tindrà actualitzacions de variables puntuals cada any i la revisió de variables estructurals cada 5 anys, de forma que no caldrà discutir el model cada 5 anys, sinó ajustar les variables”. Doncs, que vol que li digui senyor Castells, em semblen moltes variables imprecises perquè jo surti al carrer entusiasmat.

I per acabar d’adobar-ho, el President d’ERC, Joan Puigcercós n’ha dit dues de bones:
– En una entrevista a la radio va dir que “… és lògic que sabem com les gasten a Madrid i hi hagi un recel natural… Hem d’estar en alerta permanent i tot i així veurem amb els anys si apareix algun parany”

– En un article a “El Periodico” escriu: “ ¿Satisfets?. Amb les cartes que teníem a la mà, ho podem estar. Però hi ha una certesa que no podem oblidar: el nostre model de finançament,…, és el Concert Econòmic, al qual no solament no hem renunciat sinó que el plantegem inequívocament com el proper repte de futur per al nostre país.”

Davant les explicacions de dos personatges tan importants suposo que molt poca gent creu que les coses són com ens diuen. Sóc de la generació física i sentimental del Raimon, i despès de molts anys encara trobo vigent el seu crit sobre el país, que faig meu: «Canto les esperances i ploro la poca fe».

De tots costats ens arriba avui el mateix missatge (o potser consigna): s’ha arribat a un acord amb el govern central sobre el finançament, i l’acord és un èxit de país i que „garantirà alhora la solidaritat i la justícia “.

Una vegada ERC va deixar tranquil•la la margarida (si, no, si, no…) i va dir el que ja es pressuposava, és a dir un “si” per tal de no trencar al tripartit i obligar a noves eleccions, una molt discreta eufòria, massa discreta, s’està imposant.

Ningú coneix oficialment les xifres de l’acord ni els detalls (que segur que existeixen) ni els terminis ni, en el fons, res de res excepte l’espieta que ha parlat de 3.850 milions d’euros.

Tot i que l’anomenat acord arriba amb molt retard respecte els terminis de l’Estatut, ara ens convenceran a tots que és fantàstic, i la gent podrà anar de vacances sense aquesta preocupació. Si aquesta setmana s’acaba el misteri Eto’o res podrà impedir als catalans un descans merescut fins al moment que comenci la lliga de futbol.

– Però, ¿i l’Estatut?.
– Escolti, no molesti i estigui content amb el que tenim. Sembla de Convergència vostè.

I segur que fins i tot alguns estant preparant els coets per fer un magnífic castell de focs el dia que, finalment, es coneguin els detalls de l’acord entre el PSOE català i el PSOE central.

De tots costats ens arriba avui el mateix missatge (o potser consigna): s’ha arribat a un acord amb el govern central sobre el finançament, i l’acord és un èxit de país i que „garantirà alhora la solidaritat i la justícia “.

Una vegada ERC va deixar tranquil•la la margarida (si, no, si, no…) i va dir el que ja es pressuposava, és a dir un “si” per tal de no trencar al tripartit i obligar a noves eleccions, una molt discreta eufòria, massa discreta, s’està imposant.

Ningú coneix oficialment les xifres de l’acord ni els detalls (que segur que existeixen) ni els terminis ni, en el fons, res de res excepte l’espieta que ha parlat de 3.850 milions d’euros.

Tot i que l’anomenat acord arriba amb molt retard respecte els terminis de l’Estatut, ara ens convenceran a tots que és fantàstic, i la gent podrà anar de vacances sense aquesta preocupació. Si aquesta setmana s’acaba el misteri Eto’o res podrà impedir als catalans un descans merescut fins al moment que comenci la lliga de futbol.

– Però, ¿i l’Estatut?.
– Escolti, no molesti i estigui content amb el que tenim. Sembla de Convergència vostè.

I segur que fins i tot alguns estant preparant els coets per fer un magnífic castell de focs el dia que, finalment, es coneguin els detalls de l’acord entre el PSOE català i el PSOE central.

Ahir, amb l’ajut de la policia cantonal de Berna, el Consell Federal de Jutges va entrar als locals de la policia judicial de Berna i es va emportar les claus de la caixa de cabals que conté els plànols de construcció d’una bomba atòmica.

Aquest aparent conflicte d’autoritats és un perfecte exemple de la independència del poder judicial respecte al poder polític i al legislatiu, i com a tal mereix algunes explicacions molt resumides perquè és realment un cas com un cabàs.

Tot comença el 14 d’octubre del 2004 quan la Fiscalia General suïssa obre una enquesta penal contra els germans Urs i Marco Tinner i el seu pare Friedrich per tràfic de material de guerra. Urs Tinner diu que ell havia avisat la CIA sobre les seves activitats.

El govern federal examina l’any 2007 uns documents sobre la construcció d’una bomba atòmica retrobats entre els papers dels Tinner, i en decideix la seva destrucció. El 2008 el govern confirma la destrucció dels documents ja que representaven un risc per la seguretat de l’estat.

L’1 d’abril del 2009 el govern admet que uns mesos abans es van retrobar a l’arxiu de la Fiscalia Federal copies dels documents destruïts. El jutge que instrueix el cas dels germans Tinner demana al govern la totalitat dels papers ja que fan part de la instrucció del cas. Una vegada controlats els papers, el jutge descobreix que la documentació no és complerta i reclama un centenar de pàgines que manquen.

El govern es nega a entregar les pàgines reclamades ja que corresponen als plànols de construcció de la bomba. El 24 de juny el govern decideix la destrucció ràpida d’aquestes copies. El Tribunal Penal Federal considera que el jutge que instrueix el cas té tot el dret a fer ús dels mitjans oportuns per acomplir el seu deure.

I així arribem al cop de força judicial d’ahir. Les posicions són clares: el govern invoca l’article 185 de la Constitució per prendre totes les mesures per preservar la seguretat exterior, la neutralitat i la independència de Suïssa, i la Fiscalia considera que té dret a conèixer tota la documentació per tal de jutjar els germans Tinner amb total transparència.

De mica en mica es destaparà tot, ja que sembla que la CIA va fer molta pressió al govern suïs per tal que no sortissin a la llum les relacions amb els Tinner i de retruc es conegués la manera que la CIA té de treballar a Europa. El cas portarà molta cua i jo seguiré informant de les novetats. Ara per ara, la justícia fa un millor paper que el govern.

Jordi Savall ha estat distingit amb el Premi Nacional de Música de la Generalitat de Catalunya, cosa que ha alegrat a tots els seus molts seguidors i molt principalment els de Suïssa, que d’alguna manera també ha fet una mica seva aquesta distinció.

Cap a l’any 1968 va arribar Jordi Savall a Basilea on va arrodonir els seus estudis de viola de gamba, un instrument llavors molt oblidat, junt amb el professor August Wenzinger a la Schola Cantorum Basiliensis a qui va succeir més endavant.

Aquesta escola de música d’altíssim nivell va ser fundada pel suïs de Basilea Paul Sacher, que va arribar a ser un dels homes més rics del món però que per damunt de tot fou un gran músic i un gran pedagog.

Montserrat Figueras, l’excel•lent soprano i esposa de Jordi Savall, també va residir a Basilea on va ser peça fonamental per fundar els conjunts HESPERION XX i La Capella Reial de Catalunya.

No cal dir que tant Jordi Savall com Montserrat Figueras han fet un treball immens tant d’investigació de partitures antigues com d’orquestració i d’interpretació. El món sencer els coneix i admira, de manera que els catalans poden estar feliços de tenir uns «ambaixadors» de tan alt nivell i prestigi. Els seus fills Arianna i Ferran, tots dos nascuts a Basilea, segueixen amb molt éxit el cami musical dels seus pares.

Catalunya, que no sempre ha estat justa amb els seus fills, ha demostrat amb aquest Premi Nacional de Música atorgat a Jordi Savall que les coses es poden fer bé i sobretot a temps.

De tant en tant em distrec mirant l’agenda dels membres de la família reial espanyola, més que res per intentar trobar algun argument que em faci canviar la meva opinió sobre la monarquia en general, i l’espanyola en particular.

La total intrascendència dels actes en que el Rei va estar present el mes de juny, per exemple, demostra l’escassa extensió i l’absoluta manca de profunditat de les seves activitats. El mateix es pot dir de la Reina o del (renoi!) Príncep de Girona.

En els 7 dies que portem del mes de juliol, el Rei ha tingut una única activitat oficial, literalment una “Audiencia a miembros de la Fundación Comité Español de los Colegios del Mundo Unido, patrocinadores de becas y alumnos becados”. Cap agenda estressant i això que encara no han començat les vacances a Mallorca.

Per cert, ¿algú sap quan costa a l’estat el manteniment tot l’any del iot que van regalar al rei fa un parell d’anys alguns prohoms? ¿amb quines intencions van fer un regal tan luxós i car?. ¿a quin preu surt l’hora de passejada?.

Tabú és una paraula del tongalès que s’usa per no tocar certs temes, i la monarquia a Espanya sembla ser un d’ells.

Potser és casualitat, o és que tinc la pell molt fina però em sembla que a Madrid s’han especialitzat en distreure l’atenció de les coses importants, i ho fan amb un estil professional impactant.

Ah!, i quan dic Madrid vull dir tant el govern central com el Real Madrid C.F. que per damunt de possibles diferències d’ordre politic, semblen estar d’acord en fer volar els coloms perqué ens quedem bocabadats mirant al cel, mentre ens remouen la catifa.

De manera regular s‘encen l‘anomenat problema de la llengua a Catalunya sempre coincidint amb decisions sobre temes importants. El govern de Madrid espera el moment que creu millor per prendre decisions sobre assumptes de Catalunya de tal manera que la gent estigui distreta o ocupada en altres coses. La darrera data del senyor Rodríguez per l’acord de finançament, que coincideix amb les vacances per una part del país, demostra que la tàctica de distracció seguix vigent.

El mateix sistema és el que el Real Madrid ha decidit aplicar per tal de minimitzar el triple triomf del Barça, les motes temporades que ells porten sense títol i la seva crisi institucional. Tot el show amb l’elecció del senyor Pérez, amb les negociacions i fitxage dels jugadors més cars del mercat i l’espectacle del Berbabeu ple de aficionats cridaners, ha estat preparat perque no es parli del Barça ni ningú recordi la gran tempodrada que ha deixat enrera.

Si no sabem (o no volem) unir-nos davant aquestes aixecades de camisa és que hem perdut la fe en nosaltres mateixos, o som masoquistes, o som toixos, cosa que em nego a acceptar.

És quasi obligat avui, de Suïssa estant, parlar de dos esportistes que representen de manera molt clara el caràcter, el tarannà i fins i tot la discreció d’aquest país petit poc acostumat a inflar el pit i a anar pel món amb aires de suficiència.

El triomf dur i difícil d’ahir a Wimbledon a fet de Federer, estadísticament, el millor jugador de tots els temps. Ha estat set vegades seguides finalista a Wimbledon, i només n’ha perdut una (contra Nadal) i ha guanyat fins ara 15 torneigs del Grand Slam de manera que no hi ha cap casualitat en el fet d’assolir un lloc d’honor.

Però molt més important que tots els records és la persona Federer: sempre educat, amb un joc agressiu quan convé però mai desgavellat, demostrant un gran respecte pels rivals quan guanya i quan perd. I que no s’amaga de demostrar els seus sentiments com l’any passat quan va plorar davant de tota l’audiència mundial, al perdre davant Nadal.

No vull fer cap comparació ara entre l’estil de joc de Federer i el de Nadal, ni entre l’estil com a persones. Nadal està lesionat i segurament hauria arribat a ser finalista ahir i fins i tot guanyar. No ho sabrem mai i per tant, lamentem la lesió de Nadal i deixem les comparacions per quan estigui en forma.

L’altre esportista suïs que està en un moment de gloria és Fabian Cancellara. Recent campió del món de ciclisme contrarellotje, guanyador fa dues setmanes de la Volta a Suïssa és ara per ara «maillot jaune» del Tour de França. No guanyarà el Tour perquè el seu físic no està fet per la muntanya, però la seva carrera ciclista, clara i neta, és exemplar. També sentir ahir com donava intervius a periodistes de tot el món al acabar l’etapa del Tour, parlant l’alemany, l’italià, el francès i l’anglès demostrant que es pot tenir quelcom més que cames per ser un gran esportista. I, com Federer, és modest, no té actituds agressives i sap perdre. I sempre que pot, corre a abraçar la seva esposa i la seva filla, que l’esperen molt sovint a les arribades d’etapes arreu del món.

Dos suïssos, Federer i Cancellara, que són un bon exemple per les generacions de joves que veuen en ells l’èxit com un fruit de l’esforç i que els admiren pel seu comportament com a homes.

El dia 15 de juliol està com aquell qui diu a punt d’arribar sense que ningú tingui la seguretat que serà una data històrica. El president espanyol senyor Rodríguez, molt acostumat a dir i a desdir, va fixar recentment la data del 15 de juliol com a límit per tancar l’acord sobre el nou finançament.

Montilla no obre boca ja que sap perfectament que posar per enèsima vegada una data a l’acord va ser un error de Madrid. Joan Saura surt amb romanços al dir que la data no és important sinó que lo millor és un bon acord sigui quan sigui. Artur Mas és l’únic que diu el que tothom pensa: que el govern de Madrid incomplirà el nou termini.

Que el senyor Rodríguez i el seu equip ens fan ballar al so de la flauta que toquen, no és res nou. Quan una baldufa balla cap per avall es diu que balla de capoll. Per extensió, ballar de capoll és anar malament, en decadència, segons el Diccionari Fabra.

Doncs això: ens fan ballar de capoll. ¿Quosque tandem? diem una vegada més