De Suïssa estant

Personatges com el senyor Alejo Vidal-Quadras o el senyor José Manuel Lara són inevitables en una societat on tothom pot dir el que pensa, fins i tots aquells que no creuen massa en la democràcia.

Si només l’anunci, sense data ni text, d’una consulta als catalans pot esverar tot un vice-president del parlament europeu i a un empresari molt important del món de la comunicació, no vull ni imaginar-me quants Vidal-Quadras i quants Laras sortiran dels amagatalls quan la consulta demostri la voluntat de la majoria de catalans de caminar per un camí potser estret però propi.

Exabruptes com els dels senyors Vidal-Quadras i Lara demostren més ganes de fer por que veritable patriotisme, del color que sigui. Es d’esperar que el parlament europeu rebutgi les paraules del seu vice-president i que el senyor Lara recordi que el seu grup empresarial, amb seu a Barcelona des la seva fundació l’any 1949, ha estat ben tractat a casa nostra malgrat tenir entre les seves empreses algunes (com La Razón) que no s’han distingit mai per entendre Catalunya.

Una cosa s’ha agrair als senyors Vidal-Quadras i Lara i és que ens han fet adonar a temps de l’allau de despropòsits, amenaces i dubtoses intencions que ens caurà al damunt quan els que manen facin el proper pas. Aguantarem la pedregada?.

Com era de preveure, abans de que Catalunya, mitjançant el seu Parlament, prengui decisions sobre el futur ja ha començat a anunciar-se una tempestat que de moment no va més enllà de quatre gotes però que promet pluges fortes i calamarsa per les properes setmanes.

El dimarts dia 25, el Parlament obrirà el debat de política general i s’esperen decisions importants com la de avançar les eleccions, definir on es vol arribar i senyalar el camí per arribar-hi.

El senyor Rajoy ja ha començat a afluixar, obrint una petita escletxa al diàleg amb el president Mas, diàleg negat fa un parell de dies a Madrid. El senyor Aznar diu que “nadie va a romper España” i la senyora Sànchez Camacho afirma que “Mas no pot imposar la ruptura d’Espanya”. Tot estan una mica esverats perquè han comprès que ara si que es pot tirar endavant en el camí de l’autodeterminació.

Per principi, no tinc massa confiança en els governs en general i no se si és culpa meva o dels governs. De totes maneres, ara hem de esperar que el nostre actual o el que surti d’unes eventuals eleccions avançades pugui trobar el consens necessari per anar fent camí sense defallir.

El moment és històric i tots hem de demostrar que estem a l’altura de les circumstàncies. No serà fàcil però amb unitat i empenta hi arribarem.

Les reaccions a Catalunya i a Espanya al voltant de la manifestació del dia 11, principalment les negatives, demostren una vegada més que el camí que porta a decidir lliurement el futur és l’únic que s’ha de seguir.

Els partits i les agrupacions que sempre han proclamant la seva voluntat d’aconseguir la independència de Catalunya, són una minoria. Els altres, els que poc a poc han anat demostrant posicions independentistes, encara que majoritàriament de caire individual i no de partit, han de fer part amb els diguem-ne “menors” d’una aliança nacional que, per damunt dels interessos de càrrec i partit, fessin pinya per empedrar el camí de la independència.

Aquesta aliança nacional necessita un lideratge clar i consensuat. En principi semblaria que el líder ha de ser el cap polític màxim de Catalunya, es a dir el President de la Generalitat. Si el senyor Mas no aprofita el moment per proposar-se com a líder, fins i tot contra l’opinió de bastants dels seus electors, ja no tindrà més endavant la força moral per seguir ocupant el seu càrrec i unes eleccions anticipades estan més que cantades.

Una alternativa seria la de donar el lideratge a una personalitat no vinculada directament amb cap partit, una personalitat amb gran força moral i que de cara a fora representi amb alt nivell el sentiment de independència de Catalunya.

Sigui com sigui s’ha d’actuar ràpidament. No fos cas que, com els personatges de Beckett, estiguem tota la obra esperant a Godot i que al final baixi el teló sense que Godot arribi i sense que sapiguem qui és i que vol el tal Godot.

La manifestació del dia 11, convocada per l’ANC amb el lema “Catalunya Nou Estat d’Europa”, ja està provocant esveraments, penediments, amagades i actituds de sorpresa.

Tothom disposa del dret d’ anar a la manifestació, o de no anar-hi, sense necessitat de donar masses explicacions, llevat dels anomenats “personatges públics” que si que han d’explicarla seva posició perquè els seus càrrecs, del nivell que siguin, ho porten implícit.

Llegir les raons que han portat al president Pujol o al senyor Duran i Lleida a participar a la manifestació, pot fer que més d’un es fregui els ulls i molt es quedin bocabadats al descobrir arguments que tindran de demostrar que no són ” de circumstàncies” sinó sentits.

Veurem com aniran les coses el dia dotze, i el tretze, i el catorze i els següents. No n’hi ha prou de sortir a la foto: s’ha d’actuar en conseqüència abans i després de la manifestació, altrament tot serà un castell de focs.

Pere Quart ho va escriure l’any 1969, ai las! :

” Tot depèn, sapiguem-ho!

de la fe, de l’amor,

de les obres.

Tot depèn de nosaltres.

Tot depèn, sobretot, de vosaltres:

els joves!”

El dissabte dia 1 de setembre en un parc públic de la ciutat de Zuric es va plantar una noguera. Fin aquí res d’especial, encara que sempre es simpàtic llegir que en una ciutat es planten arbres .

Resulta que l’any 2003 es van comptabilitzar 5.000 arbres fruiters dins del perímetre de la ciutat de Zuric, quantitat que es va considerar d’alarma vist que el creixement urbanístic havia eliminat una gran quantitat d’arbres per donar pas a industries i habitatges.

L’ajuntament es va proposar en deu anys augmentar fins a 10.000 els arbres fruiters i ho han aconseguit un any abans del termini. Estem parlant d’arbres fruiters dels de sempre, alts i ferms a l’edat adulta, ja que no es tracta d’arbres baixos, plantats en espatllera i en franges estretes per facilitar les collites.

La superfície de la ciutat de Zuric és un 25% menor que la de la ciutat de Barcelona i els 10.000 arbres fruiters es troben en parcs públics i jardins particulars, cosa que es d’agrair per part de tothom . I també és una noticia que permet esperar un efecte positiu de contagi per tal de reconciliar progrés i respecte per la natura.