De Suïssa estant

La política ha de proposar solucions, fer nous projectes, donar confiança, il·lusionar. No és possible convèncer amb discursos críptics, amb acords mig amagats i sense que surtin a la llum les dades reals, les xifres, com en el cas del nou finançament.

Quan es fa política d’aquesta manera, la desconfiança comença a entrar en l’ànim del la majoria i es perd l’il-lusió i s’afebleixen tan el que mana com l’oposició.

Ens estan demanant de creure en un acord, en un nou finançament, del que no ens volen dir res en concret. És molt fàcil: que agafin un full de paper i escriguin una columna amb les quantitats que Catalunya a pagat a l’estat central els 20 anys darrers i una segona amb el que Catalunya ha rebut any per any. Després podran fer un altre full amb les previsions pels propers cinc anys. Aquesta simple operació permetrà de saber en que consisteix l’acord i si realment tot anirà molt millor, amb xifres absolutes, i també ens possibilitarà comprovar si tot això es correspon amb l’Estatut.

Senzill i clar. I no serà necessari fer cap acte de fe ni a favor dels que manen ni a favor dels que són oposició. No és gaire oportú començar ara la campanya per les properes eleccions al Parlament.

Si a Telemadrid tinguessin un programa semblant al Polònia de TV3, podria pensar que les recents declaracions de la senyora Esperanza Aguirre havien sortit dels arxius humorístics de l’emissora.

Quan la Presidenta de la Comunitat de Madrid va dir que ells demanarien més subvenció per ser bilingües, espanyol i anglès, ho vaig considerar una ironia, amb un punt de mala bava, però ironia. Després la senyora Aguirre va repetir el mateix argument, de manera que potser és que la seva obsessió envers de Catalunya no li permet callar per evitar el ridícul. Tenia un altre concepte d’aquesta senyora que dins del seu partit sempre rep les crítiques de Rajoy i Gallardón, de manera que alguna cosa està fent bé.

Posat a seguir el seu raonament li aconsello que dediqui una part de la subvenció addicional per bilingüisme a corregir alguns defectes que no s’adiuen molt amb la imatge de defensa dels valors patris fonamentals, entre ells la denominada llengua comuna.

Primer, eradicar pronunciar una z en totes les paraules acabades en d, com ara Madrid (Madriz), piedad (piedaz), solidaridad (solidaridaz) per exemple.

Segon, si una paraula acaba amb -ado, no pronunciar -ao. Podem donar com a exemples envidiado (envidiao), escuchado (escuchao), financiado (financiao), etcètera.

I tercer, posats a considerar l’anglès com la seva segona llengua, intenti fer cursos especials per evitar el que sembla una impossibilitat genètica dels espanyols (catalans inclosos, ja veu) que és la de pronunciar les paraules que comencen amb una S seguida d’una consonant col•locant una E davant la S. Per exemple Spanair, que els ibèrics pronuncien Espanair, que és absolutament ridícul. O també stone (estone) o Smith (Esmith) i molts milers d’altres exemples.

Ja veu, senyora Aguirre, que si el seu nou descobert bilingüisme el vol portar a terme amb l’eficàcia que jo li suposo a vostè, la feina serà llarga i dura però segur que al final parlarem, vostès i nosaltres, molt millor l’espanyol i l’anglès. I una vegada rebuts els diners del nou finançament,… que nos quiten lo bailao!.

Fa un parell de setmanes, exactament el dimarts 30 de juny, li vaig escriure algunes consideracions que van sortir publicades al meu blog. Ara em sento impulsat a ser reincident, i ja em perdonarà.

Miri, això de l’acord de finançament, els que ni som polítics professionals, ni economistes, ni obedients membres d’un partit, no ho acabem d’entendre de manera que espero que vostè ens ho expliqui.

Si, ja sé que el Conseller Antoni Castells ha fet el que ha pogut abans d’ahir i ahir per explicar amb xifres que ens ha tocat la loteria. L’únic problema és que les xifres del senyor Castells no poden substituir la totalitat del document de l’acord i sospito que és un document amb molta lletra petita.

Tots sabem que l’estat central no disposa dels diners que tan generosament sembla voler repartir, de manera que una vegada acabades les vacances (o potser abans), pujaran alguns impostos perquè ningú amb dos dits de front pot creure que les coses aniran millor de cara al 2010 i següents, cosa en la que si confia el Conseller Castells dins la seva positiva avaluació del nou acord.

Vostè, President, té una magnifica oportunitat la setmana vinent davant del Parlament per explica-nos a tots detalladament l’acord. Li recomano que no es dediqui a criticar l’època pujolista, per molt que el senyor Mas el punxi. Concentri la seva exposició a les coses d’ara que segons vostès són perfectament fidels a l’Estatut i treguin’s la por del cos.

Per cert, diuen els diaris que l’anticatalanisme fins i tot la catalanofòbia han augmentat molt els darrers temps a l’estat espanyol. Això podria ser un símptoma clar que l’acord és profitós per a Catalunya, però em sembla que els que demostren un cert odi envers nosaltres tampoc coneixen els detalls del finançament de la seva autonomia, i que tot això fa part d’un guió escrit i assajat ja fa molt temps.

Espero amb interés la seva presencia al Parlament i li envio molts records de Suïssa estant.

Fa un parell de setmanes, exactament el dimarts 30 de juny, li vaig escriure algunes consideracions que van sortir publicades al meu blog. Ara em sento impulsat a ser reincident, i ja em perdonarà.

Miri, això de l’acord de finançament, els que ni som polítics professionals, ni economistes, ni obedients membres d’un partit, no ho acabem d’entendre de manera que espero que vostè ens ho expliqui.

Si, ja sé que el Conseller Antoni Castells ha fet el que ha pogut abans d’ahir i ahir per explicar amb xifres que ens ha tocat la loteria. L’únic problema és que les xifres del senyor Castells no poden substituir la totalitat del document de l’acord i sospito que és un document amb molta lletra petita.

Tots sabem que l’estat central no disposa dels diners que tan generosament sembla voler repartir, de manera que una vegada acabades les vacances (o potser abans), pujaran alguns impostos perquè ningú amb dos dits de front pot creure que les coses aniran millor de cara al 2010 i següents, cosa en la que si confia el Conseller Castells dins la seva positiva avaluació del nou acord.

Vostè, President, té una magnifica oportunitat la setmana vinent davant del Parlament per explica-nos a tots detalladament l’acord. Li recomano que no es dediqui a criticar l’època pujolista, per molt que el senyor Mas el punxi. Concentri la seva exposició a les coses d’ara que segons vostès són perfectament fidels a l’Estatut i treguin’s la por del cos.

Per cert, diuen els diaris que l’anticatalanisme fins i tot la catalanofòbia han augmentat molt els darrers temps a l’estat espanyol. Això podria ser un símptoma clar que l’acord és profitós per a Catalunya, però em sembla que els que demostren un cert odi envers nosaltres tampoc coneixen els detalls del finançament de la seva autonomia, i que tot això fa part d’un guió escrit i assajat ja fa molt temps.

Espero amb interés la seva presencia al Parlament i li envio molts records de Suïssa estant.

Quan la calor fa de les seves, quan cau sense pietat sobre els nostres caps i ens agafa pel carrer, tots hem cercat el refugi d ‘una cafeteria climatitzada, d’uns magatzems o d’un cinema.

També a Suïssa la calor pot causar certs inconvenients, naturalment amb uns graus per sota de Catalunya. Nosaltres aquí considerem temps estiuenc els 25 graus, i els 30 graus que avui estan previstos ja són una calor „insuportable “. Per contrast, no ens espanten quinze dies d’hivern seguits amb una màxima de 5 graus negatius. Coses de l’adaptació.

Doncs bé: el Museu de la Comunicació de Berna ha decidit que entre avui i el 13 d’agost, si la temperatura és de 25 graus o superior, l’entrada al museu és gratuïta per a tothom. Ho anuncien dient que si fa calor, aneu al museu i no a la piscina!.

La idea és simpàtica, i cal dir que el Museu per la Comunicació és molt interessant per menors i adults ja que exposa de manera molt interactiva tots els mitjans de comunicació emprats pels homes de l’antiguitat fins avui. Projeccions, jocs i molta informació presentat tot en un ambient relaxat, modern… i fresc!.

De manera que val la pena pensar d’anar a un museu quan la calor ens ofega. Encara que sigui pagant.

Aquesta nit ha plogut a bots i barrals. Ara, al matí, s’ha calmat i tot d’un cop han sortit les abelles i les papallones directament de cara a l’espígol del jardí, mentre els ocells han començat el seu concert diari.

– Escolti’m. I amb tantes coses interessants que han passat els dos o tres darrers dies a Catalunya vostè surt amb les papallones i els ocells. ¿Que no va fi?

No és fàcil plantar amb èxit a Suïssa coses que facin recordar la nostra terra. Malgrat tot he aconseguit tenir dues oliveres, una figuera (una figuereta, en realitat), farigola (que a Manresa en diem també timó), espígol, sàlvia, romaní, llorer i alfàbrega.

– I ara em surt amb les herbes, com si no tingues més interés parlar avui de la unitat del govern davant el finançament i de totes les avantatges que tindran per l’economia catalana els milions que han d’arribar.

Amb la pluja caiguda s’han animat a visitar-nos altres ocells que no viuen al meu jardí, i és que com que el sòl és bo el banquet de cucs de terra serà abundós. La natura té les seves lleis i és un privilegi contemplar aquestes petites coses, tan conegudes, però sempre tan interessants mentre em frego les mans amb espígol i sento pujar una flaira que em torna un xic nostàlgic.

– No hi ha res a fer. Avui vostè no està per les coses serioses. Potser no ha dormit prou bé. Que es millori i a veure si demà escriu quelcom de més substanciós.

Una vegada arribats a un acord els tres partits al govern per tal de no trencar l’entesa han començat les declaracions dels implicats i en totes elles planeja un significatiu entusiasme molt mesurat.

Suposo que els que remenen les cireres i els que han acceptat l’acord, coneixen les dades, els milions i els terminis. Els ciutadans sense carnet ens hem de refiar del que ens diuen els de dalt, sempre que hagin fet proves de credibilitat fins ara. No sabem quants milions arribaran a Catalunya, encara que asseguren que d’entrada el finançament «compleix molt satisfactòriament
l‘Estatut», en paraules del Conseller Castells.

Home, senyor Castells, complir «molt satisfactòriament» és una manera de dir que no el compleix del tot. També ens recorda que “tindrà actualitzacions de variables puntuals cada any i la revisió de variables estructurals cada 5 anys, de forma que no caldrà discutir el model cada 5 anys, sinó ajustar les variables”. Doncs, que vol que li digui senyor Castells, em semblen moltes variables imprecises perquè jo surti al carrer entusiasmat.

I per acabar d’adobar-ho, el President d’ERC, Joan Puigcercós n’ha dit dues de bones:
– En una entrevista a la radio va dir que “… és lògic que sabem com les gasten a Madrid i hi hagi un recel natural… Hem d’estar en alerta permanent i tot i així veurem amb els anys si apareix algun parany”

– En un article a “El Periodico” escriu: “ ¿Satisfets?. Amb les cartes que teníem a la mà, ho podem estar. Però hi ha una certesa que no podem oblidar: el nostre model de finançament,…, és el Concert Econòmic, al qual no solament no hem renunciat sinó que el plantegem inequívocament com el proper repte de futur per al nostre país.”

Davant les explicacions de dos personatges tan importants suposo que molt poca gent creu que les coses són com ens diuen. Sóc de la generació física i sentimental del Raimon, i despès de molts anys encara trobo vigent el seu crit sobre el país, que faig meu: «Canto les esperances i ploro la poca fe».

De tots costats ens arriba avui el mateix missatge (o potser consigna): s’ha arribat a un acord amb el govern central sobre el finançament, i l’acord és un èxit de país i que „garantirà alhora la solidaritat i la justícia “.

Una vegada ERC va deixar tranquil•la la margarida (si, no, si, no…) i va dir el que ja es pressuposava, és a dir un “si” per tal de no trencar al tripartit i obligar a noves eleccions, una molt discreta eufòria, massa discreta, s’està imposant.

Ningú coneix oficialment les xifres de l’acord ni els detalls (que segur que existeixen) ni els terminis ni, en el fons, res de res excepte l’espieta que ha parlat de 3.850 milions d’euros.

Tot i que l’anomenat acord arriba amb molt retard respecte els terminis de l’Estatut, ara ens convenceran a tots que és fantàstic, i la gent podrà anar de vacances sense aquesta preocupació. Si aquesta setmana s’acaba el misteri Eto’o res podrà impedir als catalans un descans merescut fins al moment que comenci la lliga de futbol.

– Però, ¿i l’Estatut?.
– Escolti, no molesti i estigui content amb el que tenim. Sembla de Convergència vostè.

I segur que fins i tot alguns estant preparant els coets per fer un magnífic castell de focs el dia que, finalment, es coneguin els detalls de l’acord entre el PSOE català i el PSOE central.

De tots costats ens arriba avui el mateix missatge (o potser consigna): s’ha arribat a un acord amb el govern central sobre el finançament, i l’acord és un èxit de país i que „garantirà alhora la solidaritat i la justícia “.

Una vegada ERC va deixar tranquil•la la margarida (si, no, si, no…) i va dir el que ja es pressuposava, és a dir un “si” per tal de no trencar al tripartit i obligar a noves eleccions, una molt discreta eufòria, massa discreta, s’està imposant.

Ningú coneix oficialment les xifres de l’acord ni els detalls (que segur que existeixen) ni els terminis ni, en el fons, res de res excepte l’espieta que ha parlat de 3.850 milions d’euros.

Tot i que l’anomenat acord arriba amb molt retard respecte els terminis de l’Estatut, ara ens convenceran a tots que és fantàstic, i la gent podrà anar de vacances sense aquesta preocupació. Si aquesta setmana s’acaba el misteri Eto’o res podrà impedir als catalans un descans merescut fins al moment que comenci la lliga de futbol.

– Però, ¿i l’Estatut?.
– Escolti, no molesti i estigui content amb el que tenim. Sembla de Convergència vostè.

I segur que fins i tot alguns estant preparant els coets per fer un magnífic castell de focs el dia que, finalment, es coneguin els detalls de l’acord entre el PSOE català i el PSOE central.

Ahir, amb l’ajut de la policia cantonal de Berna, el Consell Federal de Jutges va entrar als locals de la policia judicial de Berna i es va emportar les claus de la caixa de cabals que conté els plànols de construcció d’una bomba atòmica.

Aquest aparent conflicte d’autoritats és un perfecte exemple de la independència del poder judicial respecte al poder polític i al legislatiu, i com a tal mereix algunes explicacions molt resumides perquè és realment un cas com un cabàs.

Tot comença el 14 d’octubre del 2004 quan la Fiscalia General suïssa obre una enquesta penal contra els germans Urs i Marco Tinner i el seu pare Friedrich per tràfic de material de guerra. Urs Tinner diu que ell havia avisat la CIA sobre les seves activitats.

El govern federal examina l’any 2007 uns documents sobre la construcció d’una bomba atòmica retrobats entre els papers dels Tinner, i en decideix la seva destrucció. El 2008 el govern confirma la destrucció dels documents ja que representaven un risc per la seguretat de l’estat.

L’1 d’abril del 2009 el govern admet que uns mesos abans es van retrobar a l’arxiu de la Fiscalia Federal copies dels documents destruïts. El jutge que instrueix el cas dels germans Tinner demana al govern la totalitat dels papers ja que fan part de la instrucció del cas. Una vegada controlats els papers, el jutge descobreix que la documentació no és complerta i reclama un centenar de pàgines que manquen.

El govern es nega a entregar les pàgines reclamades ja que corresponen als plànols de construcció de la bomba. El 24 de juny el govern decideix la destrucció ràpida d’aquestes copies. El Tribunal Penal Federal considera que el jutge que instrueix el cas té tot el dret a fer ús dels mitjans oportuns per acomplir el seu deure.

I així arribem al cop de força judicial d’ahir. Les posicions són clares: el govern invoca l’article 185 de la Constitució per prendre totes les mesures per preservar la seguretat exterior, la neutralitat i la independència de Suïssa, i la Fiscalia considera que té dret a conèixer tota la documentació per tal de jutjar els germans Tinner amb total transparència.

De mica en mica es destaparà tot, ja que sembla que la CIA va fer molta pressió al govern suïs per tal que no sortissin a la llum les relacions amb els Tinner i de retruc es conegués la manera que la CIA té de treballar a Europa. El cas portarà molta cua i jo seguiré informant de les novetats. Ara per ara, la justícia fa un millor paper que el govern.