preguntes i respostas sobre la VIDA! 18, desembre de 2008
Publicat per Josep Rof en : General , comentaris tancats
22 preguntes…. 22 respostes…
PREGUNTES I REPOSTAS SOBRE LA VIDA
L’obstacle més gran: la por…
La cosa més fàcil: equivocar-se…
El major error: abandonar-se…
L’arrel de tots els mals: l’egoisme…
La distracció més bonica: el treball…
La pitjor derrota: el desencís…
Els millors mestres: els nens…
La primera necessitat: comunicar-se…
El que fa més feliç: ser útil als altres…
El misteri més gran: la mort…
El pitjor defecte: el mal d’humor…
La persona més perillosa: la mentidera…
El sentiment més mesquí: el rancor…
El regal més bonic: el perdó…
El més imprescindible: la llar…
La ruta més ràpida: el camí correcta…
La sensació més gratificant: la pau interna…
El millor remei: l’optimisme…
La millor satisfacció: el deure complert…
La força més potent del món: la fe…
Les persones més necessàries: els pares…
La cosa més bonica del món: l’amor…
Madre Teresa El fet de cuidar o ser cuidat/da us dóna l’oportunitat d’experimentar moltes d’aquestes reflexions, val la pena? Jo penso que si… Moltes gràcies…
Josep Rof i Rof
dijous 18/ desembre / 2008
aqui hi ha vida! i… 16, desembre de 2008
Publicat per Josep Rof en : fotos, General , comentaris tancats
CANON EOS 400D DIGITAL 24/10/2008 a les 10:57 hores foto d’en jrof
aqui hi ha vida! i… Pedres i maons antics fent de mur a una casa, entre mig creixen les herbes! Podríem dir “aquí hi ha vida! i caques de gos!” Malauradament niant per tot. Tot n’és ple. Els amos passegen les seves mascotes, netes, polides e inclòs abrigades i deixant el seu regalet com “els ratolinets de les dents” Mentres l’om /dona mira cap un altre cantó. També vull dir que niant que treuen la bossa hi ho recullen, jo ho he vist. Però el pipi qui el recull? I sempre pixen el mateix lloc, tots els gossos deixant la signatura, és la trampa consigna per els que vindran després. No hi ha un pam de net per enlloc. I cada dia niant més i MÉS. De caques i de mascotes.
Ei! tu en tens? Que fas? Ets dels que recullen? Ets del que miren el cel? Si llegiu el post digueu-m’ho! Sis plau!
Josep Rof i Rof
espitllera! 15, desembre de 2008
Publicat per Josep Rof en : General , comentaris tancats
l’espitllera! d’una porta de ferro a l’entrada d’una gran casa!
CANON EOS 400D DIGITAL 10/07/2008 11:32
la foto ha set feta i retallada per Josep Rof i Rof
Tardor! Fent per la vida! Una bonica flor! 14, desembre de 2008
Publicat per Josep Rof en : fotos , comentaris tancats
Colors de tardor! Fent per la vida! Una bonica flor!
Unes fotos per endolçar-nos els estropicis del món!
CANON EOS 400D 04/11/2008 14:02 Josep Rof i Rof
any, anys, anyada, enyenc,-a! 11, desembre de 2008
Publicat per Josep Rof en : reculls , comentaris tancats
RECULLS abril del 2005 any, anys, anyada, anyenc,-a!
-any m 1 Període de temps que tarda la Terra a fer una volta a l’entorn del Sol, que coincideix amb l’interval comprés entre dues passades consecutives del Sol per un determinat punt de l’eclíptica. 2 Període de dotze mesos que correspon a la revolució de la Terra al voltant del Sol, que comença l’u de gener i acaba el trenta-un de desembre. 3 Unitat de mesura del temps equivalent, aproximadament, a la durada de l’any solar. 4 Període de dotze mesos de l’edat d’una persona des del dia del naixement (p ext aplicat a la vida dels animals i de les coses). Un nen de quatre anys. Una carrera de cinc anys. 5 Període de dotze mesos caracteritzat per un fet determinat o en el qual es desenvolupa una activitat. L’any de la dona. Un any de pluges. 6 any bixest (o any de traspàs, o any bissextil) Any de 366 dies que hi ha cada quatre anys, quan el febrer té 29 dies. 7 any llum Unitat de longitud usada en astronomia que equival a la distància recorreguda per la llum en un any. 8 any nou Primers dies de l’any respecte a l’any que acaba. 9 loc cap d’any Primer dia de l’any. caure l’any (tal dia) Escaure’s un dia al venciment d’un termini. de l’any De l’any present, entrada d’any De l’any present, entrada d’any Any nou. fer l’any (d’un fet) Fer un any que s’esdevingué. l’altre any Fa dos anys. l’any de la picor (o l’any tirurany, o l’any de la Maria castanya) En temps remotíssim, antany. tal dia farà un any Es diu per treure importància a un fet present.
-anys m pl 1 Edat. Quants anys té? 2 Temps. Fa anys que no el veig. 3 loc anys endarrere. En el temps passat. anys i panys Molts de temps. fer anys (algú) Complir anys; viure molt. fer els anys Arribar a la data en què es compleixen els anys. per molts anys! Fórmula de felicitació, que desitja una llarga vida. ser a anys llum (de) Ser una cosa o algú molt remot en el temps, l’espai, etc. Tenir el anys de Matusalem (o més anys que Matusalem) Ser molt vell. treure’s anys Voler aparentar ser més jove.
-*anyada f Període d’un any. Ho celebrem d’anyada en anyada. 2 Quantitat de fruits d’una espècie o conjunt de fruits que produeix la terra en un any determinat. Una bona anyada de llegums.– anyal adj 1 Anual. 2 de l’any actual, collit o nat d’aquest any. Ametlles anyals. – anyenc, -a adj Que té molts anys. Un vi anyenc.
-*anyada la meva anyada quatre fills un 26 de febrer del 1969 / un 5 de març del 1970 / un 17 de juliol del 1973 / 1973. El Néts un 13 de maig del 1999 / un 2 de maig del 2002 / un 5 de febrer del 2004/ el 11 de juliol del 2004 / un 3 de setembre del 2004 Cinc néts! Tots aquests nens i nenes, se’ls pot considerar anyada? Jo crec que si, doncs una abraçada a totes les anyades hagudes. Tenir el anys de Matusalem (o més anys que Matusalem) ser de l’any de la picor (o l’any tirurany, o l’any de la Maria castanya, haver passat. anys i panys. Per els nascuts el 16 d’abril del 1943 en Arribar a la data en què es compleixen els anys, i veure l’ anyada o anyades, fa que un es trobi ple a besar de felicitat. Un detall, Ser molt vell. treure’s anys Voler aparentar ser més jove. Doncs si. Com que tothom fa anys, jo vull fer anys, dies, minuts i segons: són 22.645,5 dies, 32.609.520 minuts, 1.956.571.200 segons. Un s’inicià a la vida aquell 16 d’abril del 1943, tots aquests regalats anys, minuts, segons han set per gaudir l’ anyada, què la vida m’ha regalat.
En companyia de tots plegats, dels néts que pul·lulen el meu voltant: que per mols anys i panys Molts de temps els tingui al meu costat e inclòs els vegi augmentats. Jo en fer anys, dies, minuts i segons, amb sento conformat. Ple a vessar de joia i felicitat.
En Josep és… “Un vi anyenc” Que té molts anys.
dissabte, 16 / abril / 2005
09:27:46 JRR és jrof
-Apunt: disculpeu-me el rotlle que os he fotut, per dir-vos que: amb sento joiós de tenir, del que la vida m’ha donat, tothom pullulant al meu costat i d’haver complit 62 anys.
-Vull fer una menció especial a la mare dels meus fills, per ella un agraïment per les quatre anyades que m’ha donat. Ella atrapàrem voldria. jo per si de cas, no em deixaré pas.
-Axis que per mols anys i panys podem fer-nos costat, tots plegats com un orgia de gats… de set vides envoltats…
-el Diccionari 62 manual de la llengua catalana. El número 62 és el que m’ ha inspirat, per pensar tot això.
AVUI HE CANVIAT LA PRESENTACIÓ DEL BLOG! 7, desembre de 2008
Publicat per Josep Rof en : General , comentaris tancats
AVUI HE CANVIAT LA PRESENTACIÓ DEL BLOG!
Disculpeu-me m’ha agradat canviar-ho (…) És un divertiment fer-ho! Trenca rutines! I és veu molt més clar!
Ho he fet amb la llibertat de la balena! Amb l’amor del gat! Amb la presència de la mosca collonera!
Accepto les vostres critiques i sense dubtar-ho gens ni mica les espero val!
Ai! Quin riure, al Pla del Viure! 4, desembre de 2008
Publicat per Josep Rof en : reculls , comentaris tancats
-És de matinada, són les 04:04:04 l’hora que començo a escriure a l’ordinador: els pensaments d’en Josep.
-Aquesta nit entre somniades i desvetllades ¡He vist una Vall! Una bonica e idíl·lica Vall. Una Vall que estava rodejada per unes altes i desiguals muntanyes. Per al mig, fent moltes sirga sagues s’hi passeja un riu de gèlides aigües, el rodar de les aigües a través dels anys, n’han fet un sinuós recorregut i un traçat capritxós. El riu, és feia notar per la forta remor, és deixava escoltar, era com si ens volgués parlar-nos Ep! Ep! Soc aquí! Això feia que ningú li passés desapercebut. Escoltar-ne la remor de l’aigua rodant sols ser molt agradable. El riu, no para mai. La remor tampoc. -Era un paratge per l’hom mai somniat, allà n’havien ‘petites comunitats d’arbres de varies generacions’, també algun arbre sol-te, però aquest, era d’una immensitat exorbitant, estava allà presidint la Vall, se’l veia cofoi, majestuós, tant majestuós que es feia veure de lluny, a fe que ho aconseguia! Sols a prop és quant t’adones de la seva envergadura i altura que, cal aixecar el cap per veure el final de la copula, era tant immens, que inclús des de sota cap al cel feia basarda mirar-lo.
-La decoració de la Vall la posaven uns escampats rocams, caiguts del cims de les muntanyes, alguns eren d’un considerable volum, com dos o tres homes posats un, al cim de l’altre, els rocams voluminosos estaven soltes, tenien totes diferents formes, n’havien que igual que els arbres, s’agrupaven ‘formant petites comunitats’ totes eren de distint volum, com si avesin volgut agrupar-se per diferents generacions. Ningú pot saber quants anys fa que hi eren allà? El que és evident és que un dia és desferen del gros rocam a que pertanyien i rodaren fins a la Vall. Baixarien dels cims per alguna sacsejada d’un terratrèmol o per efecte natural. Ara els pertoca estar a la nova comunitat formada a la Vall, comunitat solta o ‘integrades en famílies’. Els rocams ja formaven part del paisatge de la idíl·lica Vall. Majestuosos, exuberants ‘eren ells guardians de la Vall’.
-Arbustos petits, escampats, formaven petites ‘colònies familiars’ arbrades, acompanyats de tota mena de flors primaverals, també observant-les se’n troben de soltes i en ‘grans grups familiars’, però totes les flors estaven envoltades per un murmuri d’abelles, era un no parà de volar, ni havien per tot, anant d’un costat a l’altre, mai més ben dit de flor en flor. De insectes ni havien d’altres, també papallones de diferents colors i mides, segurament ni havien més però per mi han passat desapercebudes. Peixos al riu, granotes, gripaus, cuques de totes mides, marietes i un munt vida més que habitava en aquesta preciosa i bonica Vall.
-Ho! Els ocells, un no parar, feien constantment volades i cabrioles, ni havia tants que mentes uns els veies volant d’altres enfilats en arbustos o en arbres deixant-se sentir amb unes refilades cantades, un no parar. Tot l’entorn dels ocells era solta, però a la vegada tot era, ‘familiarment agrupat’
–Ha! No ho havia esmentat tot això passava el maig, rondava la primavera amb la seva màxima esplendor, per això a la vall hi havia tanta activitat.-El que més cridava l’atenció era, que en tota la idíl·lica Vall sols hi habitava un sol animal, sí, un de sol! Estrany no? Un de solitari per tanta bonica vall? Que hi feia allà? Tot hi estar sol, se’l veia conformat? Per ell semblava, que era lo més normal del mon per estar-s’hi sol en aquella bonica idíl·lica i familiar vall? No ho veia? No s’adonava? Estava conformat? Tota la vida de la Vall girava en l’intent per agrupar-se en famílies incloses les pedres, els arbres, els arbustos, els ocells, insectes i demés coses que formaven aquesta idíl·lica vall. No. Ell no. Ell sol, ves a saber perquè? Com si per alguna maledicció o per alguna malifeta feta fes penitència per trobares allà castigat? Sol, però conformat de per vida allà en aquell idíl·lic prat? Però sol. -L’animal que ocupava sol, aquesta idíl·lica vall era un cavall, un cavall bonic, lluïa d’una cabellera exuberant, ell no s’immutava d’estar sol ni en feia cas de la bonica vall que el rodejava, semblava acostumat, resignat, trist, però la vegada content, allà pasturant jaient o dormisquejant, que hi feia aquest cavall sol en una tant bonica vall? Són el misteris que ens despara la vida, a la vida sempre hi ha coses difícils per poder-les comprendre?
-El cavall en si conten! Hi la vegada trist, conformat, rodejat per la idíl·lica vall, qui podria ser? Dons si! Os ho explico: és la malaltia que amb rodeja des de ara fa just quatre anys. Aquesta expressada en la soledat d’un cavall. Amb la soledat d’ella, jo mateix. La soledat del cavall és la que sento en el meu interior, encara que la malaltia i jo som U. M’hi sento atrapat, sol, com el cavall del prat, però a les hores, també com el cavall estic acompanyat per la idíl·lica i familiar Vall!
-La malaltia i jo som U! I som la soledat del cavall. En Josep està familiarment arropat per tots vosaltres! Amb sento com el cavall que sense adonares està arropat per les pedres i arbrat de la Vall Suo vosaltres els qui m’acompanyeu! Com el cavall, estic content i a les hores trist! Conformat! Gaudeixo d’alguna ensopegada! Sol! Pastures! Familiarment arropat! A totes hores noto la vostre calor! Fent la jeia o dormisquejant! -Per això avui en desvetllem-ne a les 4 de la matinada, he pensat tot aquest rotlle mal amanit i expressat. No sé s’aconseguiren transmetre el que vull que sabeu, en Josep sense vosaltres i el vostre caliu familiar no seria res, no tindria les forces necessàries per portar amb dignitat, els dies regalats que amb queden de vida! Gràcies família gran!
-S’acosta el dia que a mi em va canviar la vida! A mi i tot l’entorn familiar. Sense dubtar-ne gents ni mica l’he buidat al ordinador, sense comes, ni punts, però m’ha sortit del cor. (1 ) (després, ja ho retocaré, per tenir-lo llest el 10 de maig)
-Són 06:04:04 encara tinc temps de fer una jeia. Serà curta. Encara que la malaltia que m’ha tocat viure, avui expressada en forma de cavall l’haguí de suportar-la sol. Per la resta de vida el cavall i jo som U! Els dos, tenim una gran sort d’estar rodejats d’un vell, bonic e idíl·lic prat familiar. Donat pressa Josep? Que els néts estan a punt d’arribar! Diàriament tinc la il·lusió, una bonica il·lusió! Poder esperar-los cada matí! Nova sàvia contagiosa, exuberant, espontània, majestuosa, n’estic impregnat! No ho sabeu pas? Me’n sortiré…
-dimarts, 10 / maig / 2005
-JRR és jrof
-Per en Josep: d’aquell 10 maig del 2001 dia del diagnòstic, han passat ja *1.461 dies / 2.922 dosis de Rilutek / 4.383 de vitamina E / 8.766 de Lioresal. *Per vosaltres també! Quatre anys de paciència!. Que algú, ens doni les forces i l’enteresa, per poder-les portar entre tots plenes a besar, les senalles de la paciència!
-És quant dormo que hi veig clar. // Ai quin riure, al Pla del Viure. // Ai quin goig a clar de lluna. // La fe que vull no te captura. // Res no s’acaba i tot comença. // És dolç i trist pel qui, feixuc de roses, lleva el pugó del pi de les tres branques. // M’ha tornat vora els meus, a la planassa on pinto rocs nervats amb pigment voladís. // Res no fou, i tot és; res no mor, i tot resta. // A L’alba de la Naixença, tu i jo hi voldríem morir. J.V. FOIX
-Apunt: (1) Ai! Ai! Josep, mai escriguis després d’una menja. De tant retocar-lo m’he repetit un munt de vegades. Però tot el que he escrit m’ha sortit del fons de l’ànima. Doncs que m’ha passat? Os ho confesso, m’havia menjat una morterada d’all i oli! Ui! que bona! Que i farem? S’ha d’anar em compte val! No escriviu mai després de haver-ne fet una menja. L’all i oli sol donar aquestes males passades. Disculpeume.
vostè enganya! 2, desembre de 2008
Publicat per Josep Rof en : reculls , comentaris tancats
“VOSTÈ ENGANYA”
-Avui just fa un any, duran el meu passeig amb la cadira de rodes (McLaren) i la Canon faig un recés al bar La Calma (Patronat garriguenc). Una coincidència va fer que em trobés a la Teresa una coneguda companya de natació. Iniciem la conversa entre sorbets de cafè en llet, li dic saps una cosa (…) Teresa diu si (…) més d’una, si ja ho sé, però la que t’explicaré no la saps pas?
-La senyora Maria, la dona que ajuda a la seva filla a portar el bar, l’altre dia amb va veure aixecar-me i caminar uns metres entre taules fen tentines per agafar un diari, molt amablement i em simpatia va dir-me “VOSTÈ ENGANYA” varen ser sinceres paraules que (…) Van colpir-me el cor i van despertar el to irònic que sempre aflora en mi, amb el millor dels somriures li vaig dir “DONCS SÍ SOLO ENGANYAR MÉS QUE ELS POLÍTICS” que ja és dir.
-Era el fet de veurem caminar (…) Ves tu, m’ha vist amb la crossa, el caminador, amb la cadira manual, l’electrònica i agafadet de la Juli…Li devia fer gracia veurem dret fent tentines entre taules (…)
-Li continuo explicant: uns dies mes tard del vostè enganya (…) la Maria no i era (…) amb la McLaren vaig entrar al lavabo adaptat per fer un pipi “dret esta clar” al girar-me per rentar-me les mans barrabummmm el Noi (de 65 anys) per terra, de cul i de clatell al pixador. Vaig aixecar-me solet (…) agafant-me al vestiment de la porta i la tassa del pixador. Amb vaig dir-me: Noi paciència que és bo que caiguis! M’agrada caure! “el caure sempre és una conseqüència d’estar dempeus” un dia no molt llunyà (…) El Noi ja no caurà més! Almenys dempeus, potser del llit.
-Teresa siguis bona minyona! Això que t’he explicat és un secret entre tu i jo, sols faig l’accepció a l’estadística de caigudes (…) allà és un suma i segueix (…) aquesta serà la caiguda nº “48” des del diagnòstic 2001.
-Continuem la conversa: l’altre dia passejant vaig veure a l’aparador una mini cadena Soni 104 euros, (dos escalons m’impedeixen entrar-hi) surt el venedor al carrer, m’ensenya catàlegs i va comentar que el pròxim divendres han de rebre una JVC EQUIP MICRO UX G 39 Potència total 40 W.USB-Host, d’entrada frontal d’àudio amb Quick Portable Link. Compatible CD, CD-R/RW, MP3 i WMA amb ID3 Tag. Total 149 euros. Diuen que és més completa que la Soni. Val! M’esperaré.
-Ella em diu que n’ha de comprar una. Amiga meva t’has adonat que som coincidents (…) en trobar-nos i de la necessitat dels dos d’una mini cadena! M’agrada i m’omple de satisfacció, si xerréssim més assíduament crec que seriem compatibles amb moltes més coses amiga Teresa, en la manera enfocar-les, en la manera de veure-les.
-Fins una altre trobada! Ja quedarem. Compta-hi val!
El Noi pepet (…) que camina dret i està molt tocadet (…) Ei! del caparronet per els desequilibris soferts (…) Tinc el cap cosit de tot i de través. Ara els dos escoltem la música em el mateix model de mini cadena, comprada el mateix divendres i ha la mateix botiga. Ens ha passat just un any. A La Calma hi ha gent nova i la senyora Maria no se pas on para, però si recordo el seu somriure dient-me “VOSTÈ ENGANYA” Avui al recordar-ho m’adono que soc un home feliç!, feliç!
-Un any just desprès he anat a La Calma i no hi era pas.
Això si (…) escoltem la música en el mateix model de cadena. I malgrat l’any passat encara no em quedat! Segurament els dos esperem una nova coincidència!
dimarts, 2 / desembre / 2008
“Ei! Torneu-me el drap de la ironia, sense ell, soc mort en vida” Josep Rof i Rof
silenci! 1, desembre de 2008
Publicat per Josep Rof en : General , comentaris tancats
¡El Silenci! On és! Qui l’ha vist! Quin color té!
-Silenci! Passen els penitents!
-Silenci! Ahir va caure aigua neu, avui llueix el sol!
-Silenci! Sento el plor d’un nadó!
-Silenci! Davant les guerres del món!
-Silenci! Per recuperar-me faig una becaina!
-Silenci! Passen els penitents! Ja no, estan a l’armari!
-Silenci! Demà a treballar. S’ha acabat fer el mandra!
-Silenci! Pagueu el tortell de Reis sense saber que val!
-Silenci! El tortell espera vuit boques a aquesta tarda!
-Silenci! S’ha acabat el silenci! Algú sap com és!
-Silenci! On és! Qui l’ha vist! Quin color té!
-Silenci! Passen els penitents! Pallassos de la vida!
Josep Rof i Rof és jrof
Llegin poesia d’en Miquel Martí i Pol he trobat el silenci! En el seu bonic poema!
L’hivern és el silenci,
és el poble en silenci,
és el silenci de les cases
i el de les cambres
i el de la gent que mira, rere els vidres,
com la neu unifica els horitzons
i ho torna tot
colpidorament próxim i assequible
vivències d’en Josep, l’avi! 27, novembre de 2008
Publicat per Josep Rof en : reculls , comentaris tancats
… …. Els nussos de la vida. La fi d’uns pantalons estrets!
Vivències d’en Josep, l’avi
-Estar sense oïda, és insuportable. L’altre dia a la nit ho vaig sentir. Fou horrorós.
-El moviment constant, el soroll, el desordre, per mi és inaguantable. Cada dos per tres, totes aquestes circumstàncies a més d’altres fan què. Una agosarada angoixa s’apoderi de mi.
-Molts cops trobar un lloc a casa per estar còmode m’és difícil, tot hi, estar rodejat de comoditats, però amb elles no hi trobo consol. Un cansat cos, no m’ho permet…
-La soledat deu ser inaguantable. Avui l’he sentit lleugerament. He fet l’esforç per aconseguir distreure-la…
-Mirar el rellotge, tornar-lo a mirar, donant la sensació que no avança? Una situació incòmode. Avui durant la nit m’ha passat, sempre eren les quatre. Perquè volia que avancés l’hora?. De veritat és que no ho sé…
-Somnio que corro, que vaig amb bicicleta, faig travesses de muntanya o simplement penjo un quadre. En despertar m’adono, que rés d’això puc fer. I que, mai més ho podré fer-ho…
-Admirant els últims models de cotxes, motos, bicicletes, o simplement l’últim model de sabatilles. Pensar què. A mi, no amb serveixen per rés?…
-El sabater nià dos parells de sabates. És riuen de mi. Amb duraran tota la vida. Mai les veuré gastades…
-Un vas d’aigua fresca, que bona que és? He perdut el plaer de veure de gust, un got ple collejant, a raig d’ampolla a galet. Compta. En cada gota, pul·lula un ennuec imminent. -Quin gust de paladar quant mengem? Una sopa o simplement un tros de pa amb sal oli i vinagre, un titiu de vi del porró. Vigila amb tot això, és molt perillós. Ho tinc totalment prohibit…
-Alguns plaers d’antuvi, desprès d’un lleuger dinar, encara que sense postres, però amb el plaer d’encendre un havà. Amb durava de Vielha a Lleida. La fumarada està sols en el meu record i difuminada…
-Per tot he set un home traçut. Un manetes. No parant mai de fer coses, sempre trastejant. Ara, no soc capaç de fer anar la segadora sol, hi pentinar la gespa. Quin plaer? Ho somnio. La realitat és que això, no ho podré fer més…
-A casa: ens cauen les rajoles, els quadres reposen a terra esperant ser penjats, la gespa està per segar, el parquet per abrillantar, el traster per endreçar, les bicicletes per netejar, la PapiOna per ordenar i acomodar, la bufadora sense aigua està. Que i farem? Sols per buscar uns mitjons nets, un ja està esgotat…
-Un agosarat desgast. Que voleu que us digui, la vida, per si sola ja n’és un de desgast? Sort nià, que les coses ens venen sense avisar”. Soc un avi mig estropellat, però tinc la sort d’estar familiarment arropat! L’avia al seu costat! Dels Fills! Dels Néts! Ho! Néts! Sàvia nova, que puja al nostre costat. Ells són, els que es mereixent la lluita diària de vida, sols així aconseguirem veure’ls créixer i fer-se’n grans. Mentes tan, gaudim d’ells!.
-Acompanyats…
-Que si no! Ja amb direu?
-Perquè lluitar? O acumular
-aniversaris, cada any.
-dissabte, 16 / abril / 2005
-08:42:32 JRR és jrof
–avui és el dia del meu 62 cumpleanys.
Amb aquest escrit, vull donar-vos un tret homenatge per… ¡el vostre caliu familiar! El noto dia a dia. Sense ell no seria el que soc. També vull recordar-vos que ens els meus desgastats seixanta-dos anys, l’avi sempre troba l’aixopluc necessari al vostre costat. Que per molts anys i panys… pugui donar-vos molta gatzara, encara que estigui mig estropellat… (porto 1.437 dies d’elàtic ELA esclerosis lateral amiotròfica)