Navegació

primavera 22, març de 2012

Publicat per Josep Rof en : ELA, poema , comentaris tancats

foto: Teresa Casallachs-ametller 13-03-2012

Primavera
Primavera… com podria jo atrapar-te?
Empapar-me de tu, fins l’ànima,
Gravar-me en la vista els mil i un colors.
Sentir el retorn de l’esclat de joia i de vida,
Escoltar els sons dels tresors que neixen i
Que la pell se m’esquinci i es cremi sencera,
En l’intent de dissoldre’m en la font de la passió.
Primavera… com podria jo dir-te: atura’t!!!
Deixa’m que et besi i t’abraci,
I dóna’m la llum i l’escalfor que necessito.
Escampa l’alè de la vida per tot el meu ésser,
Rega el meu esperit fins a saciar el desig.
Voldria regirar el món per trobar la font
De l’etern retor i beure del teu nèctar essencial
Primavera… com podria jo dir-te queda’t!!!
Queda’t amb mi i fes que proclami la teva força,
Que brindi amb la meva copa i als quatre vents
Pel misteri de l’etern renaixement,
Pel començament de nous i frondosos móns ,
Pel nou germen de l’amor , l’alegria i la joventut,
La bellesa i el cor vessat de sentiment i emoció.

Llop Estepari

2012/03/21 ”El dia Internacional de la Poesia”
El meu record immemorial a Llop Estepari (1951/2010)
l’ELA amb disset mesos el va fondre,
valgui el meu homenatge a ell i els seus poemes,
allà on siguis abraçades, recordo la frase del teu comiat.
“el llop torna a córrer per les estepes , planúries i muntanyes”

lletra trèmula 7, febrer de 2012

Publicat per Josep Rof en : ELA, General, poema , comentaris tancats

He estat uns dies sense el portàtil, per una errada meva, vaig enviar a la paperera certs documents a més de eliminar-ne d’altres. Una vegada restablert del ensurt, escanejo el documents que varen servir-me per temperar la meva ofuscació. Dues pàgines d’en J.V. Foix copiades a ploma. La meva lletra és tremolosa, des-igual, escric a poc a poc, amb molt de cansament, he agut d’agafar-me tot el temps del món per acabar la fita per assolir, ho he aconseguit, feia dies que no practicava, ha fet falta una errada per obrir la llibreta un xic oblidada de les meves copies a ploma. Diuen que en les adversitats és troben oportunitats, en el meu cas ha set així. Lletraferida com jo, anem junts cap el desastre imminent total, junts fem el camí amb la més lletja “una ELA” us ho volia dir i ara ja ho he fet, m’adono que la meva costosa lletra, a ploma, encara que canviada no està gens malament, ves tu “qui no és conforme es perquè no vol”. Conformitat a la vida, resignació amb la salut de per vida, content d’haver pogut escriure a ma hi ha ploma, de poder gaudir del escrit, d’haver dedicat un gran esforç i per mi, el que és més important ocupar una estona d’esforç i distracció. Josep

Gracies Foix per deixar-me copiar, allà on siguis abraçades !!

febrer 1, febrer de 2012

Publicat per Josep Rof en : ELA, fotos jrrof, poema , comentaris tancats

Comencem el febrer fa un dia trist, fred, gris, plujós, amenaçador de neu, de fet la fina pluja ja ho es de neu a les muntanyes no gaire llunyanes, a casa s’està be, la calefacció posada, el cafè amb llet calentó, estic amb la bufanda al coll al meu recó preferit, on passo moltes hores ‘l’estudi’ tinc la persiana amunt, veig la fina pluja caure, cada dia amb visita un ocell de colors, fa parada a una planta del jardí comunitari, podada a l’entrada de la tardor, cada dia l’espero, de segur avui no vindrà, ¿on farà estada amb aquest dia infernal? Ves a saber si els ocells tenen fred? Penso que si. La pluja no els espanta pas doncs plogui o no plogui fan l’esmorcar a la gespa.

Febrer aquest any de 29 dies en un no res ens l’haurem cruspit, els dies no passen VOLEN !! més ara que ja estem em temps de descompte, a l’abril els 69 màgic numero m’agrada, també el maig els 11 anys del diagnòstic de l’ELA, qui m’ho havia de dir aquell 10 de maig del 2001 que faria camí dels onze anys ballant amb la més lletja? De fet si que recordo textualment el dia del diagnòstic: què el pro mix de vida era de cinc anys, amb un o dos ja ens deixaven buff, hauria d’estar agraït, agraït no ho se, però que visc sense saber-me malalt moltes estones si, fins que la ELA fa una cargolada ep… compte Josep estic aquí, aquesta nit passada a pesar de tenir son, la mucositat seca m’ha fet la punyeta, pessigolles a les canonades, un mal respir, fins que s’ha encalmat, després de molts intents he aconseguit tossir, avui però a les set ja estava dempeus, al llit no hi estava pas bé, si hi han nits llargues aquesta d’avui ho ha set. L’ELA i jo som un pac, com la tortuga i la seva closca, com el cargol, anirem junts fins el final de la vida.

Mentres escrit això, m’adono que ara plou més, cau una fina pluja però mes seguida, ja convé la pluja, els camps ho agrairan, les glaçades faran mal doncs molt arbres estan despuntant amb flor.

Llegeixo poemes d’Antoni Clapés tot fen temps per l’arribada d’en Jordi el fisioterapeuta que m’exercita la respiració i/o estiraments el meu cansat cos.

IV

Lent desvetllar-se de la llum — amortida veu de campanes

il vento recando il suon dell’ora.

Silenci que funda la paraula — ressò d’aquest silenci.

La densitat del buit.

***

Robert Creeley

pensa ment

en l’ull que va ser raó

per no haver de plorar mai

i que tot ho veia

‘

pensa ment

què és ficció sinó experimentar

estratègies d’escriptura

paraules com fòssils vivents

‘

pensa ment

de quina manera algú pot

inventar-se un Büchenwald

a la casa veïna a la teva

‘

pensa ment

que la forma mai és més que

una extensió del contingut

Olson Zukovsky Black Mountain

‘

pensa ment

en la teva petita Leslie

la memòria afonant-se

sota tones i tones de terra

‘

sí

mai no t’ha de faltar companyia

pensa ment

***

XXX

entre l’instant i l’etern

la bellesa inesperada d’una volva de pols

suspesa

en una retxa de llum.

,

“Una, dues, tres, quatre, cinc el tendal s’escolen gotes,

amb distreuen els pensaments” jrrof

fotos: Canon PowerShot G12 01/02/2012 11:00  per jrrof

Mi comentario en castellano segun google

J.V.Foix 28, gener de 2012

Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, llibres, poema , comentaris tancats


5 x 5 = 25 anys que en  J. V. Foix ens va deixar

http://www.fundaciojvfoix.org/multimedia/fonoteca/fonoteca/

Departament.cat
dissabte 28 de gener de 2012
Recordem a J.V Foix
Demà, 29 de gener, farà 25 anys que va morir Josep Vicenç Foix i Mas (1893-1987), un dels escriptors catalans imprescindibles del segle XX.
25È ANIVERSARI DE LA MORT DE J.V. FOIX
L’ARA destapa el Foix periodista
El 29 de gener del 1987 va morir J.V. Foix, un dels grans poetes catalans. 25 anys després, la seva obra continua viva i reeditant-se. L’ARA se suma a aquesta celebració demà amb una edició especial.
ARA
BARCELONA. | Actualitzada el 28/01/2012 00:17
POESIA I CONEIXENÇA
Hi ha un corrent molt favorable a considerar la poesia com una operació experimental per arribar a la coneixença. Molts de poetes, doncs, fins ara vexats, veuran reivindicada llur obra; molts de retòrics que fins ara havien ocupat el lloc d’aquests hauran de cedir llurs possessions. La confusió entre retòrica i poesia no serà possible («Retòrica —diu Ramon Llull [Doctrina pueril, capítol 73, pf. 18]— és parlar bellament e ordenadament, per la qual són agradablement ordenades paraules e per la qual hom és exoït moltes de vegades»). La fe de coneixença és fe de poeta. L’operació a la qual es lliura és operació d’amor. Ja no som sols a fer aquestes constatacions. A la retòrica França, on hom ha pretès ignorar Rimbaud i Lautréamont, la reivindicació del poeta és cada dia més freqüent. On algunes publicacions literàries admeten ja certes distincions. Rolland e Reneville acaba d’escriure: «El poeta formula el seu somni a la manera segons la qual l’absolut es somia. Tenim el dret d’esperar que l’estudi de les condicions de l’art poètic ens permetrà de comprendre per analogia el mecanisme pel qual hi ha una relació permanent entre el microcosme i el macrocosme. I per bé que no podem pretendre guardar l’absolut amb la nostra consciència, i conservar la nostra personalitat davant seu, ens caldrà recordar sovint que “Igualar és comprendre”. Puix que el poeta és verament aquest Prometeu, robador de foc, que dóna la llum al seu món, seguim-lo en les seves operacions màgiques i intentem treure de la seva experiència els ensenyaments que conté».
[La Publicitat, 26-IV-1933]  És interessant escoltar la veu del poeta recitant els poemes de
El diari s’afegeix demà a la commemoració dels 25 anys de la mort del poeta

Sol i de dol

.

<> És quan dormo que hi veig clar. “És quan dormo que hi veig clar / foll d’una dolça metzina / amb perles a cada mà / visc al cor d’una petxina.” “el real del qual parteixo i del qual visc, amb cremors a les entranyes, com saps, i l’irreal que tu et penses descobrir-hi, són el mateix”.

<> Sol i dol. “Sol i dol, i amb vetusta gonella / Em veig sovint per fosques solituds / Em prats ignots i munts de llicorella / i gorgs pregons que m’aturen astuts”

<> Tot n’és ple. “Quants elefants sagrats que no llegeixen re / Tot n’és ple”

<> Ho sap tothom, i és profecia. “Tots anuncien l’aventura, / les illes porten el saïm, / i els d’Urgell, farina pura; / qui res no té, clarors del cim. / La fe que bull no té captura / i no es fa pa sense llavat; / a cal fuster hi ha novetat”

<> És cèlebre el “m’exalta el nou, m’enamora el vell”. Per que fa al ”vell” es remunta fins a Llull. Ausiàs March i, gràcies aquest darrer, els trobadors; del “nou” l’interessen especialment els futuristes i els surrealistes de l’escola de París.

qui plora la meva mort? 12, gener de 2012

Publicat per Josep Rof en : fotos jrrof, miquel marti i pol, poema , comentaris tancats

XI
Qui plora la meva mort?
Estúpids germans
pels jardins i les cuines fumoses,
i pels carrers, íntims com una cambra,
lamenten en veu alta el meu traspàs.
Qui plora la meva mort?
Parents manefles
s’han dispersat per les quatre províncies
per fer saber la trista nova
muntats en tristes bicicletes de lloguer.
Ningú no m’estima, però.
Plorar és estúpidament fàcil
i la gent ho considera edificant i pur.
Qui plora la meva mort?
Hi havia cinc arbres al meu jardí;
ara tots cinc han tret florida,
al.leluia!
Ploreu per vosaltres,
odiosos germans
que resteu esperant el vostre torn.
La Dama és amable i sol.lícita
i acull com una dona acull el nou amant.
Qui plora la meva mort?
Estúpids germans
pintats i entercs com ninots de titellaire.

Miquel Martí i Pol

Fotos:  (1)  08/05/2011 a les 11:22– (2)  23/04/2011 a les 10:11 Canon PowerShot G12 per jrrof

joan maragall 1911/2011 20, desembre de 2011

Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, poema , comentaris tancats

El poema

LA VACA SEGA


Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.


D’un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.


Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el posat ferm d’altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.


Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot mentre pasturen
l’herba fresca a l’atzar… Ella cauria.


Topa de morro en l’esmolada pica
i recula afrontada… Però torna,
i abaixa el cap a l’aigua, i beu calmosa.


Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se’n torna
orfe de llum sota el sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.
Joan Maragall

el meu homenatge als cent anys del seu neixament 1911 – 2011


http://www.youtube.com/watch?v=0myr7NPsuuk

La vaca cega – Viquipèdia

ara miquel 28, novembre de 2011

Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, fotos jrrof, poema , comentaris tancats

ARA, MIQUEL
Ara, Miquel,
torna a ser el temps
del fil gruixut i les paraules dures.
Escasseja el diner
i ja és sabut que els poderosos
!planye’ls, Miquel!!
només poden permetre’s
certes efusions sentimentals
amb la butxaca plena.
A coll!i!be dels pobres
alternen xurriaca i caramel
segons el vent que bufa,
però no descavalquen mai.
Miquel, recorda!ho:
únicament pegant sacsades
tots plegats
ens traurem de sobre.
Les canyes
només es tornen llances
si hom les empunya amb esperit de lluita.
Miquel, aquest llevant
fa molt de temps que dura,
i el terra és xop
i se’ns podreix la sola
de les sabates.
¿ No trobes que ja es hora
de treure els peus del fang
i espolsar!se el clatell
i fer bugada?.
Miquel Martí i Pol
.
En Miquel Martí i Pol en aquest poema, ens conte molt amablement la situació d’un país, el nostre.
Ara però encara està molt més enredat, doncs “no hi ha un pam de net per enlloc” miris per on miris, trobes corrupció, supèrbia i enganys ¿Quin País Deixarem els Nostres Fills i Néts? Fa basarda pensar-ho.
Els que vàrem néixer acabada la guerra “no teníem res i res ens mancava” ara “hi ha de tot, tenim de tot i encara ens falta” tal com pinta la cosa haurem d’aprendra deixar llastre i aprendre a viure amb poca cosa, son anys magres, ens cal afrontar-los, això si amb poca cosa. Ho volia dir. El que no se si ho he aconseguit. Ànims i resignacions per tothom.


dolor i goig 19, octubre de 2011

Publicat per Josep Rof en : ELA, fotos jrrof, poema , comentaris tancats



Avui estava al meu estudi, amb l’estoreta posada a l’esquena, doncs paeixo un dolor a les lumbars de cavall, per recomanació d’en Jordi, el fitoterapeuta que m’ha massejat aquests matí.
A fora del jardí comunitari, aguaitant per la finestra e rebut la visita d’aquest rossinyol i m’ha distret del sofriment, s’ha passejat moltes vegades, fen petites volades, saltirons de branca en branca, com volent-me dir per què no em fotografies?
M’ho he pensat, mentre amb preguntava NO… no tindré temps… ell insistia fen saltirons i fins i tot s’ha parat el marc de la finestra. Agafo la Canon aquí el teniu, maco, tendre, acolorit, va posar per mi, per alleujar el meu dolor o almenys distreure’l, a fe que ho ha aconseguit.
Ara és per a tots vostès, pateixin o no, i per a aquells que sofreixen d’ELA com jo, o qualsevol altre patiment, que aquestes fotos els distreguin de tot mal encara que sigui només un instant.

.
Acompanyo aquest post un poema de Francisco Espada Allí; tras los cristales es va posar un filet de distracció al sofriment…

.
ALLÍ
Allí; tras los cristales
no era visible el cielo
ni la luz te teñía de luna y sol.
Allí; la sombra parda
de nebuloso encierro,
los barrotes domésticos y fieros.
Allí; el duro confín
-firmamento negado-
que sueña a diario el azul del mar.
Allí; la sequedad del alma
en destellos de angustia,
el brillo opaco de la esperanza rota.
Allí; eterna espera,
la coda del vaivén
que va y regresa reiteradamente.
Allí; viviendo el sueño
del eterno retorno,
encuentro salino que busca la mar.

Publicado por Francisco Espada en 00:01 HTTP://DIASDEAPLOMO.BLOGSPOT.COM/

joan maragall 14, octubre de 2011

Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, fotos jrrof, poema , comentaris tancats

La fageda d’en Jordà

Saps on és la fageda d’en Jordà ?
 Si vas pels volts d’Olot, amunt del pla,
 trobaràs un indret verd i profond
 com mai més n’hagis trobat al món:
 un verd com d’aigua endins, profond i clar;
 el verd de la fageda d’en Jordà.
 El caminant, quan entra en aquest lloc,
 comença a caminar-hi poc a poc;
 compta els seus passos en la gran quietud
 s’atura, i no sent res, i està perdut.
 Li agafa un dolç oblit de tot el món
 en el silenci d’aquell lloc profond,
 i no pensa en sortir o hi pensa en va:
 és pres de la fageda d’en Jordà,
 presoner del silenci i la verdor.
 Oh companyia! Oh deslliurant presó!

Joan Maragall 1911/2011 el seu centenari

Fotos: Canon PowerShot G12 els voltants de casa meva, on els colors de la tardor ja començant a puntejar per jrrof

gats 28, setembre de 2011

Publicat per Josep Rof en : fotos jrrof, poema , comentaris tancats

Salto i volo

No parlo perquè miolo,
no ploro perquè me’n ric,
diríem que salto i volo,
poc costa ser l’eixerit.
Surto de casa al capvespre,
si fa calor per la nit,
com traspasso, sense pressa,
teulades d’un barri antic.
M’estarrufo quan la miro,
la mixina del meu cor,
ella em dóna mitja vida,
ella em posa mal d’amor.
Tinc les ungles arreglades,
les orelles sempre a punt
i sé donar queixalades
sense pausa, sense ensurt.
No tinc amics a la plaça
ni al capdavall del carrer,
tinc un gos de mala cara,
gruny i borda quan em veu.
Primer deixo que s’acosti,
sense pressa, sense por,
quan ja som, de frec a frec,
m’enfilo com sé fer jo.
Diria que li faig ràbia,
no ho sé perquè és així,
només li trec quatre mossos
d’un pinso que fa morir.

(Joan Josep Roca Labèrnia)

fotos:

Canon PowerShot G12 25/09/2011 12:04 per jrrof