el poder de la veu és limitat 1, juliol de 2017
Publicat per Josep Rof en : fotos de jrrof, la meva ELA i jo, miquel marti i pol , comentaris tancats
Miquel Martí i Pol Puc no dir res. D’ara endavant puc no dir res i fer com si hagués oblidat tot el que he vist. Hi ha raons poderoses per suposar que a còpia versos no girarem el món. Tot s’afeixuga més de dia en dia i el poder de la veu és limitat. Mireu-los bé, els qui parlen; tenen l’aire sorrut i una bandera vella per estendard no compartit. Cada dia envelleixen i la veu se’ls fa dura i desolada. Jo puc, d’ara endavant, no dir res més, i encara sóc a temps d’obrir un comerç i oblidar el que he sofert per mi i pels altres. El poble creixerà amb el meu esforç i tal vegada em somriuran les noies, per bé que ho veig difícil. Només si algú em demana que s’ha fet d’aquell temps, hauré de girar el cap i maleir el silenci.
Apunt:
La poesia m’acompanya, la poesia amb distreu, la poesia m’entra directe el cor i embalsama el pensaments .
Demano disculpes en Pol, doncs he lleugerament modificat les seves frases del poema i me l’he fet meu.
“Tot s’afeixuga més de dia en dia
i el poder de la veu és limitat.”
“Cada dia envellim i la veu
se’ns fa dura i desolada.”
Doncs i gual que en Pol, que patia EM la seva veu era dura i desolada, dic igual doncs:
ara soc jo el que pateixo una ELA i la meva veu és fa dura i desolada. Josep
quinze anys 9, maig de 2016
Publicat per Josep Rof en : foto jrrof, la meva ELA i jo, miquel marti i pol , comentaris tancats
Quinze anys
Com cada dia… avui també
xiularà el tren de les sis.
Com cada dia avui també
la gent dirà bon dia quant em trobi,
jo alçaré la ma esquerra
per no gastar…
el filet de veu… que avui amb queda.
Tot s’afeixuga més de dia en dia
i el poder de la veu és limitat.
I saber que tot, avui,
ha estat el mateix que cada dia,
que he passejat i he fet la migdiada.
I que he aprés, potser, una mica de viure
i una mica, també de morir.
10 de maig 2001-2016 convivint em l’ELA Josep Rof i Rof
Riu amunt
Riu amunt,
cap aigua no revé
riu amunt;
el temps se’ns mor el dits
cada nit.
Com un camí sense retorn,
com una nit sense matí,
com una veu sense ressò,
la nostra veu.
Com una nit sense ressò,
com un camí sense retorn,
com una nit sense matí,
la nostra nit.
Riu amunt,
cap aigua no revé
riu amunt;
el temps se’ns mor als dits
cada nit.
Sobreviure
No m’entendreixo
pas més del que autoritzen
els codis, no patiu.
Ara com ara la sang no es detura,
fa giragonses per les venes,
reconstrueix camins
i els destrueix;
m’empeny a sobreviure.
Tal dia farà un any.
Dons bé, tornem-hi.
Miquel Martí i Pol
He volgut que m’acompanyessin dos poemes d’en Miquel Martí i Pol, en el meu quinzè aniversari del diagnòstic de la meva ELA.
Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, 19 de març de 1929 – Vic, 11 de novembre de 2003)
Era un dia qualsevol com cada dia, però aquest dia no ho va ser. Feia estada a Lleida per treball. En Miquel va inaugurar un cafè-biblioteca. Algú no recordo qui, va llegir nos els seus poemes. Allà vaig descobrir una altre manera de viure, ell patia EM estava assegut a una cadira de rodes, sense palar gens ni mica. Si somreia de banda a banda a gust. Va signar-me dos llibres. Des d’aquest dia, en Miquel i els seus poemes varen anar sempre en mi.
Ell ens va deixar. Han passat els anys i ara soc jo qui passejo em cadira de rodes, des de fa quinze anys pateixo una ELA. Com ell procuro quant passejo somriure. Amb aquest somriure vull ser agraït per els anys que m’ha deixat viure l’ELA. M’ha pres coses, està clar la malaltia fa el seu curs, però fins ara m’ha deixat VIURA i amb una certa qualitat.
Des d’aquestes paraules, aquets poemes que ens acompanyen, vull agrair;
Per la família per cuidar-me, arropar-me.
Per la Fundació Miquel Valls FMQV per assistir-me.
http://www.fundaciomiquelvalls.org/ca/
http://fundaciomiquelvalls.org/mm/file/GEST_02_cat.pdf
Per els metges i tot l’equip que m’assisteix a Bellvitge
UFELA Equip de professionals de la Unitat Funcional d’ELA:
tot és possible 12, febrer de 2014
Publicat per Josep Rof en : la meva ELA i jo, miquel marti i pol , comentaris tancats Miquel Martí i Pol Tot és possible Paraules per a l’esperança Si la vida es desferma com un gran cop de vent i sense cap paraula com un amant et pren, obre els braços a l’esperança i oblida el fosc instant, tot és clar quan es pensa a ritme de vals. Valset per innocents *** Em sembla que conec força bé les meves limitacions, i les accepto, sense que això vulgui dir que no faig el que puc per superar-les. *** Jo aviat farà divuit anys que estic quasi impedit, i no podria pas fer cap de les coses que feia perquè tinc una veu (diguem-ne veu, vaja!) tan escandalosament feble que ni queda enregistrada a les cassetes. Això no obstant, no he pas <<desertat>>. A tall d’afectuosa salutació *** No podem defallir; gairebé diria que no hi tenim dret, si volem ser conseqüents amb allò que més intensament ens representa. Carta del 5 novembre de 1979 *** Amb els dits balbs de tant palpar memòries m’inscric a tota mena de propòsits de goig i d’esperança. Fonda i clara. La veu que em repeteix proclama vida. No em malvendré el silenci. D’aquest cos… *** (…) Tot comença de bell nou i és ardent i temptador. Esbulla’t els cabells, mulla’t els llavis amb aigua clara, prem un roc i prem-lo i sentiràs la vida que hi batega. Cristalls-IV *** La veritat història dels homes s’escriu amb tant de dolor que a voltes sembla que no hi hagi espai per res més; s’escolen fugacíssims, els dies, i ens en resten al cap dels dits minúscules engrunes. Però de dins del gest sempre en sorgeixen espais de llum en què la vida esclata tan poderosa i lúcida que espanta, àmbits d’insospitades harmonies que ens omplen de consol i d’esperança. 16 *** Entre tots podem fer un món millor, i cal que ens esforcem per aconseguir-ho. Presentació
APUNT: L’últim llibre a les meves mans d’en Miquel Martí i Pol és: Tot és possible paraules per l’esperança. Son fragments curts i tots diuen coses, n’he pres una mostra per aquest post, els he llegit al carrer, a la terrassa d’un bar, sota un arbre centenari, meditant-los pausadament per trobar-hi lo que en Miquel ens volia dir, el vaig conèixer personalment, ja no parlava, assegut a una cadira de rodes, sempre em dolç somriure, patia una EM. Amb lletra trèmula mentes signava uns llibres, me’l mirava amb tendresa, ell era tot tendresa. Han passat els anys, ell ja no hi es, ara soc jo el que va em cadira de rodes, pateixo des de fa quasi tretze anys una ELA, amb record del seu exemple, somric a tothom. Els seus poemes utilitza la paraula VIDA! i ESPERANÇA! moltes vegades, aquesta VIDA! que ens ha tocat per VIURE-ESPERANÇATS! Josep
tardor 2 20, octubre de 2013
Publicat per Josep Rof en : fotos jrrof, la meva ELA i jo, miquel marti i pol , comentaris tancats
DESPRÉS
No serà falaguer, l’estiu, i la tardor
-saps prou com l’estimàvem-
serà potser en excés melangiosa.
Quan s’escurcin els dies te’m faràs més
present,
perquè el silenci fa més densos
els records, i més íntim el temps
que ens és donat per viure’ls.
A ulls clucs et veuré: tot serà tu
per la cambra, pels llibres, en la fosca.
Després passaran anys i esdevindràs
translúcida
i a través teu estimaré el futur
potser sense pensar-te ni sentir-te.
Arribaràs a ser una part tan íntima
de mi mateix, que al capdavall la mort
se t’endurà de nou quan se m’endugui.
DESERTA EL FOSC
Deserta el fosc, i que et sigui la pena
com un espai secret de tu mateix
des d’on tot és insòlitament digne.
No l’enyor que marceix, sinó el cabal
de serenor, la solitud entesa
com un estar en les coses per comprendre’n
les mudances, els ritmes, la bellesa.
Així el dolor no crema ni resseca
i en el silenci hi trobes l’harmonia
que semblava trencada ja per sempre.
Deserta el fosc, surt a la llum i viu.
L’ESPAI DE MI
Vetlla l’espai de mi que et configura
i així sabràs que mai no s’interposa
entre tu i jo cap llei de melangia.
No et recordo enyorós: t’estimo en una
dimensió de mi que no sabia
potser perquè el teu cos me l’ocultava.
Ara m’atardo amb tu sense tenir-te
pels blaus i verds lentíssims de la tarda
i pels ocres tendríssims del poema.
Miquel Martí i Pol
fotos Canon PowerShot G12 per jrrof.
La poesia amb distreu del dia gris que fa avui, llegint-la m’adono que falten 21 dies per els deu anys que en Miquel ens ha deixat, sembla que sigui ahir, va venir a Lleida (on jo feia estada) per inaugurar una llibreria granja, vaig escoltar els seus poemes, vaig comprar dos llibres, ell assegut a una cadira de rodes, amb lletra trèmula, ferida de mort, me’ls va signar, amb sense paraules però amb un dolç somriure. Sempre més ha anat em mi. Han passat els anys ara soc jo qui vaig amb cadira, per una Esclerosi Lateral Amiotròfica (ELA) recordant-me d’ell, procuro anar somrient per la VIDA! no és gents fàcil, doncs predomina la meva seriositat. Gracies Miquel per haver-te conegut, allà on siguis t’envio el meu record del teu SOMRRIURE!
Josep fent camí cap els tretze anys convivint amb una ELA.
Com cada dia, avui també 20, juliol de 2013
Publicat per Josep Rof en : fotos jrrof, miquel marti i pol , comentaris tancats
AVUI TAMBÉ
Com cada dia, avui també
hi haurà galls matiners que esbandiran la boira
quan les dones escombrin el carrer
i jo, del llit estant, sentiré com la mare
posa carbó a la cuina
i em crida amb una mica de recança.
Com cada dia, avui també
estimaré tot de gent que no conec
i els parlaré en veu baixa, tendrament,
i els diré tots els versos que he après a la nit.
Com cada dia, avui també
la gent dirà bon dia quan em trobi
i les dones que renten tindran les mans vermelles
i un sol massís repintarà les fàbriques
quant els manobres alcin en triomf les gavetes.
Com cada dia, avui també
pregaré pels absents i per els morts
i m’esforçaré a repetir llurs noms,
que ja començo a oblidar,
perquè el record em purifiqui.
Com cada dia, avui també
m’atordirà la fresa de la fàbrica
i envejaré una mica la quietud dels diumenges
i els jardins, a l’hivern sota a la pluja
i esperaré la nit per tancar-me a la cambra
i saber que tot avui,
he estat el mateix de cada dia,
que he estimat i he odiat
i que he aprés, potser, una mica de viure
i una mica, també, de morir.
Miquel Martí i Pol
Com cada dia, avui també l’aigua font de VIDA circulava em força, per el canal a Vilallonga de Ter, el salt produïa un ensordidor soroll i esquitxos refrescants en forma de núvol. Fotos Canon EOS DIGITAL per jrrof
estimaré tot de gent que no conec
i els parlaré en veu baixa, tendrament,
i els diré tots els versos que he après a la nit.
la gent dirà bon dia quan em trobi
i les dones que renten tindran les mans vermelles
i un sol massís repintarà les fàbriques
quant els manobres alcin en triomf les gavetes.
pregaré pels absents i per els morts
i m’esforçaré a repetir llurs noms,
que ja començo a oblidar,
perquè el record em purifiqui.
m’atordirà la fresa de la fàbrica
i envejaré una mica la quietud dels diumenges
i els jardins, a l’hivern sota a la pluja
i esperaré la nit per tancar-me a la cambra
i saber que tot avui,
he estat el mateix de cada dia,
que he estimat i he odiat
i que he aprés, potser, una mica de viure
i una mica, també, de morir.
Miquel Martí i Pol
esperant noves 9, juliol de 2013
Publicat per Josep Rof en : foto jrrof, General, miquel marti i pol , comentaris tancatsFAULA DARRERA
Ara tothom serà cridat
a una virtut més alta.
Refluirem a les mateixes deus
i a la mateixa benignitat dels capvespres
amb un vestit nou de tendresa,
infantats novament,
elementals i una mica més dòcils,
en el llindar del goig i la pregunta
o potser peregrins solitaris
a recer de la llum envaïdora.
Sofrir és realment conèixer l’esperança
que ja no som mesquins.
Cal que la veu sofreixi,
que sofreixi la carn
i que el gest se’ns esfulli
inútilment i pressentir que un altre
gest i una veu nova i obscura
ens són lliurats
on comencem de nou el camí i el desfici.
Ara tothom serà cridat
a una altre virtut més alta.
Miquel Martí i Pol
el nostre pas per la VIDA!
a casa, esperant noves
un 9 de juliol 2013
Josep
mal vent 7, febrer de 2013
Publicat per Josep Rof en : fotos jrrof, miquel marti i pol , comentaris tancats
Ve de ponent
Ve de ponent com sempre aquest mal vent,
però no somiquem, plorem a voltes
amb els ulls ben oberts; d’altres, irats
tanquem els ulls i els punys per treure forces
del pou profund de la sang i el neguit.
Parlo de mi i de tots, i del meu temps
i d’altres temps esclaus de la mateixa
mesura de silencis i d’oblit.
Parlo d’uns ulls que escruten l’horitzó
perquè una nit s’hi ha d’ofegar la lluna,
Miquel Martí i Pol
Ratxes de vent
amb tenen reclòs
m’espanten
m’esporugueixen
soc flor de pitimini
llegeixo poesia
jrrof
miquel martí i pol 28, juny de 2012
Publicat per Josep Rof en : ELA, miquel marti i pol, poema , comentaris tancats
AUTORETRAT
Mastego idees, mots i alguna fulla
de menta per alleugerir l’estomac.
Hi ha cops—no pas per gust—que se m’empassen
grumolls i m’ennuego. Tossiria,
llavors, si encara fos tan circumspecte
com havia estat sempre. Em posaria
un mocador ben blanc davant la boca
i giraria el cap, i els que em veiessin
dirien: És modèlic, no hi ha dubte.
Però ara no puc. Ara quant tusso
faig un renou insòlit, sem sorolla
tot el cos i esbufego amb una fúria
incontrolable i agressiva. Tota
la fúria, tal volta, que amagava
darrera el mocador, anys endarrere.
continuo llegint poemes d’en Miquel Martí i Pol
ALTRES DIES
Aquest formigueig d’ara em recorda
altres dies més afables i clars.
El passat, tanmateix. És un toll
ple de fang i cap-grossos
i sovint el que enllota el silenci
solen ser les paraules.
Caldrà que algú s’esmerci tenir cura
D’aquest món, si volem
Que perdurin els bous i les formigues.
Jo, des del balancí, només espero
Que les noies que passen pel fondal
em mirin amb ulls tendres.
En Miquel quanta raó tenia, ens definia
poèticament la seva evolució en la malaltia EM.
Ell ja no hi és.
Ara ens toca a nosaltres assumir el rol.
en Josep fa onze anys conviu amb una ELA
primavera 12, abril de 2012
Publicat per Josep Rof en : miquel marti i pol, poema , comentaris tancats
PRIMAVERA
Heus ací:
Una oreneta,
la primera,
ha arribat al poble.
I l’home que treballa al camp,
i la noia que passa pel pont,
i el vell que seu en un marge, fora vila,
i fins aquells que en l’estretor de les fàbriques
tenen la sort de veure una mica de cel
han sabut la notícia.
L’oreneta ha volat,
una mica indecisa,
ran mateix de l’aigua del riu,
s’ha enfilat pont amunt,
ha travessat, xisclant, la plaça
i s’ha perdut pels carrers en silenci.
I la mestressa que torna de comprar
ho ha dit als vailets de l’escola,
i aquests, a les dones que renten al safareig públic,
i elles ho han cridat
a l’home que empeny un carretó pel carrer,
i l’home ho ha repetit qui sap les vegades
i n’ha fet una cançó
al ritme feixuc de la roda.
Heus ací el que diu:
La primavera ha arribat al poble.
(Miquel Martí i Pol)
fotos: Canon EOS 400D DIGITAL 12/04/2012 per jrrof
qui plora la meva mort? 12, gener de 2012
Publicat per Josep Rof en : fotos jrrof, miquel marti i pol, poema , comentaris tancats
XI
Qui plora la meva mort?
Estúpids germans
pels jardins i les cuines fumoses,
i pels carrers, íntims com una cambra,
lamenten en veu alta el meu traspàs.
Qui plora la meva mort?
Parents manefles
s’han dispersat per les quatre províncies
per fer saber la trista nova
muntats en tristes bicicletes de lloguer.
Ningú no m’estima, però.
Plorar és estúpidament fàcil
i la gent ho considera edificant i pur.
Qui plora la meva mort?
Hi havia cinc arbres al meu jardí;
ara tots cinc han tret florida,
al.leluia!
Ploreu per vosaltres,
odiosos germans
que resteu esperant el vostre torn.
La Dama és amable i sol.lícita
i acull com una dona acull el nou amant.
Qui plora la meva mort?
Estúpids germans
pintats i entercs com ninots de titellaire.
Miquel Martí i Pol
Fotos: (1) 08/05/2011 a les 11:22– (2) 23/04/2011 a les 10:11 Canon PowerShot G12 per jrrof
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.