De Suïssa estant

Fina ara, els catòlics suïssos podien rebre l’absolució dels seus pecats de manera global, dins de les denominades Absolucions Generals. Reunits els fidels a l’església, el sacerdot donava a tots l’absolució després d’unes pregàries i de que interiorment s’arrepentissin dels seus pecats.

Aquestes Absolucions Generals eren provocades per la manca de capellans, que fins i tot dificulta el celebrar a cada població la missa del diumenge. Amb la visió pràctica que dona la convivència amb les esglésies reformades, els Bisbes catòlics suïssos han aplicat durant anys la mesura raonable que ara es posa en dubte.

Efectivament, la Conferència Episcopal Suïssa ha publicat un decret en el que suprimeix les absolucions generals (ara tolerades només en casos de perill de mort), i recomana el retorn al confessionari. Segurament Roma no és aliena a aquesta girada enrera.

Al mateix temps, he llegit que els coptes, catòlics d’Egipte, per boca del seu Papa Schenuda III ja no podran confessar-se al telèfon, com sembla que fins ara era possible. La raó és que com que els serveis secrets egipcis poden escoltar totes les trucades telefòniques, el secret de confessió no està garantit.

Segur que algú estarà sorprès de les dues noticies que, encara que només afecten als catòlics practicants, són significatives per la visió tan terrenal de coses espirituals. Cada església té el dret a crear les seves normes i fer que es compleixin, faltaria més. Però moltes vegades sembla que seria molt recomanable que algunes jerarquies anessin amb polo i texans a passejar-se per els carrers que és on trobarien els veritables problemes que demanen consell i solucions.

De totes maneres tal com està el món, tindrem de dir : Que Déu ens agafi confessats !.

Mig món s’ha assegut davant la televisió i ha vist la cerimònia d’investidura
del nou President dels Estat Units, de manera que no veig que jo hi pugui afegir res.

No parlaré del gran moviment de gent que hores i hores abans la cerimònia ja omplia la ciutat de Washington i els voltants. Poques vegades s’ha vist una il•lusió tan gran en milions de persones conscients de que presenciaven un fet històric.

No parlaré de la cerimònia, que té un guió i un decorat repetit a cada President des de molt temps enrere, ni del discurs del senyor Obama, ple, com tota la seva campanya, de esperances i promeses de canvis que tan necessaris són i no només als Estats Units.

No parlaré de l’ambient eufòric, il•lusionat, alegre de tots els sopars i balls que arreu del país es van organitzar per després de l’acte de Washington. És molt bo veure la actitud d’un país que s’ha adonat dels molts errors comesos els darrers anys, i que ara, amb el nou President, creu poder corregir i oblidar.

No parlaré de la victòria de la democràcia que, agradi o no agradi el senyor Obama, va fer que les eleccions fossin més netes que les darreres entre Bush i Gore.

Ni parlaré, faltaria més, dels grans perills que assetgen al nou President i el seu poble si no sap, o no pot, o no l’hi permeten actuar aviat per demostrar a tothom que les coses es poden fer altrament, amb menys prepotència i amb més humanitat.

Definitivament, no parlaré de res de tot això que d’altres ja ho han fet i ho faran millor que jo.

Ahir al vespre vaig assistir a una conferència organitzada per un banc on tinc un petit compte.

El conferenciant era un professor de política social a dues universitats, ex-secretari de la Unió de Sindicats, i un del periodistes més llegits a Suïssa en temes de sociologia. Va parlar sobre el perquè hem arribat a la actual crisi financera, econòmica i de sistemes, i com és que en sortirem.

En poc més de 30 minuts, el conferenciant senyor Beat Kappeler va fer una exposició clara i precisa de la situació, de les causes i de les actuacions dels bancs i dels governs. No va dramatitzar res i no va fer volar coloms. Senzillament va parlar clar, molt clar, davant dels banquers que l’havien convidat i que no van sortir com herois en l’exposició dels arguments.

Va ser molt prudent a l’hora d’aconsellar com sortir de la crisi i va donar alguns punts de referència que poden permetre saber si la cosa millora o segueix en davallada. Un d’ells és l’índex de reserves dels grans vaixells de càrrega. Els transports de matèries bàsiques i de productes manufacturats a gran escala s’han de reservar amb setmanes o mesos d’anticipació i això permet saber si les grans empreses estatals o multinacionals preveuen augments en la transferència de materials, lo que és un signe de millora.

Un piscolabis final va permetre conversar amb el conferenciant i amb altres experts presents.

Naturalment que es tractava d’un acte de marketing del banc; ja fa temps que he sortit de l’ou. Però tant per la forma com per el fons haig de dir que el banc, en les actuals circumstàncies, va fer l’únic que l’hi permetrà mantenir la confiança dels clients i inversors, tant els de tres rals com jo com els de milions. No van mirar-se el melic els banquers i van convidar una persona que va parlar clar sense cap necessitat d’afalagar a ningú.

Bona lliçó en un dilluns plujós i trist.

Cada dia tenim un ensurt al llegir la premsa o escoltar noticies, ja sigui sobre temes econòmics, politics i darrerament fins i tot esportius.

Aquesta saturació de noticies negatives fa que la gent perdi poc a poc les
(potser) poques esperances i desconfiï dels que tindrien de donar solucions, i arriba al convenciment de que els que han creat els problemes no són els millors per arreglar-los. I de mica en mica ens tornem insensibles i ja no busquem com ni amb qui les coses es poden millorar.

He vist una estadística sobre les quantitats de diners que alguns estats europeus han posat a disposició com a „ajut per la conjuntura“, com sibil•linament es diu. Fent el càlcul per habitant, Espanya ha destinat fins ara 1.100 € per habitant com a paquet financer. Alemanya, molt tocada per la crisi, n’ha previst 600€, França 420 € i la Gran Bretanya 360€, sempre per habitant.

Una de dues : o bé Espanya és molt generosa amb els seus habitants o la crisi és de tal volum que necessita una ajuda enorme que encara ningú sap si servirà de poc o de molt.

Ahir a Saragossa, els sindicats van sortir al carrer per protestar sobre la situació laboral, principalment en el sector de l’automòbil. Jo no soc amic de manifestacions, ni d’aldarulls, ni de soroll al carrer, però m’ha sorprès que ara, després de tant temps de crisi, els sindicats donin la cara. Ja havíem oblidat que existien, potser perquè com que el govern central es d’esquerres no s’hi val a cridar massa. Els sindicats han de cridar quan la causa és justa, mani qui mani. O és que també els han tornat insensibles?.

El projecte, encara no del tot dissenyat i sense termini fixat, de substituir les diputacions provincials a Catalunya per vegueries em sembla molt important i urgent.

Les unitats polítiques, per petites que siguin, han de tendir a l’eficiència i al benestar dels seus membres. Si la democràcia es vol fer arribar a tots el àmbits, convé que es disposi de grups informats i amb poder de decisió, que poden ser ajuntaments o comarques o vegueries segons sigui ‚l’assumpte a decidir. És un model similar (encara que no igual) al que a Suïssa permet a tothom de decidir sobre el que vol fer l’ajuntament al seu carrer o sobre obres publiques d’interès general com autopistes o ferrocarrils.

Les relativament petites unitats ciutadanes permeten més participació gràcies a una millor informació i és l’única sortida de cara al futur, a menys que no és vulgui deixar tot en mans d’un „big brother“ fred, distant, anònim i essencialment funcionari, que pensi i decideixi per nosaltres.

Per acabar, un petit exemple no transcendent però si molt significatiu. El cantó de Glarus, un dels més petits de Suïssa ha decidit la fusió dels seus 25 municipis en només 3, per tal d’augmentar l’eficiència administrativa i millorar les infraestructures en interès general. El cantó és realment petit ( 685 km2, la meitat del Bages per exemple) i amb pocs habitants (uns 38’000 dels que 20% són estrangers). La decisió ha estat referendada dues vegades a les urnes per una majoria molt clara.

Els habitants del 25 municipis, no deixaran de sentir-se lligats al seu poble, al igual que els de Gràcia o de Sants que encara „van a Barcelona“ quan es dirigeixen a l’Eixample. Però l’estructura política, que comporta transports, hospitals, escoles, impostos etc. , tindrà moltes millors possibilitats d’arribar amb menys despesa i millor servei a tothom. Canvis d’aquest tipus no ha de fer por, i els politics catalans guanyarien molts punts si s’ho proposessin amb decisió.

Ja n’hi ha prou de només queixar-se; també es pot fer feina sense tocar el timbal a cada cantonada.

Aquesta era segurament l’exclamació del encara President Bush per tal d’arribar a temps a fer un darrer regal al seu pare.

El “bateig” d’un portaavions anomenat “ USS George H.W. Bush” és una de les últimes activitats del fill Bush, malgrat que encara quedava un mes de treballs per tenir el vaixell a punt, i no s’han fet tots els corresponents viatges de prova. El dia 10 de Gener 2009, a Norfolk, Virgínia, es van reunir pare, fill, Dick Cheney, Condolezza Rice i altres alts càrrecs per la cerimònia d’entrega del portaavions a la marina americana.

Tothom recorda segurament l’aparició que l’actual President, amb una caçadora vert-oliva, va fer en un altre portaavions el Maig 2003 per dir que a l’Irak la feina estava feta. “Mission accomplished” va dir exactament. Sembla que té molta estima per els portaavions.

El “regalet” al pare ha costat 6.300 milions de dòlars, té una llargada de 330 metres i pot rebre 5680 persones i 85 avions. És el desè i darrer portaavions americà del tipus Nimitz. Rússia només té un portaavions al igual que França amb el “Charles de Gaulle”, exemplar únic que està més temps en reparació que navegant. La Xina encara no en té cap de portaavions.

Una vegada, el President Clinton va dir : “ Quan comença una crisi, sigui on sigui, la primera pregunta que fem és : on tenim el portaavions més a la vora?”.

Bona herència per el senyor Obama !.

No acabo de saber exactament que provoca l’estat de narcosi en el que es troba la societat catalana. Potser és un derivat desconegut produït per la contaminació ambiental, o és un producte que subtilment ens han anat introduint al cos.

El fet és que l’estat de sopor i fins i tot de son profund està molt escampat. D’altre manera no s’entén que ningú protesti, cridi, es manifesti pels carrers o faci vaga indefinida, almenys amb la contundència necessària, per reclamar solucions a problemes que porten tant temps penjats, a la nevera o al calaix de l’oblit.

La gestió autònoma de l’Aeroport del Prat no acaba de ser realitat. Les retallades de vols, els retards en les obres, la manca de comunicació ràpida i eficient amb la ciutat, i la pèssima actuació d’ AENA han devaluat un aeroport que no dona l’imatge a l’exterior que Catalunya i Barcelona mereixen.

Els trens de Rodalies són un altre exemple d’injustícia ja que, com exemple, per anar de Barcelona a Manresa, el tren necessita pràcticament el mateix temps que fa trenta o quaranta o cinquanta anys, amb un menyspreu per part dels responsables que no es justifica de cap manera. I segur que altres ciutats similars a Manresa poden dir el mateix.

I l’Estatut, que s’està aplicat a trossets petits i quasi de manera il•legal ja que encara no ha rebut el vist i plau del Tribunal Constitucional més de dos anys després de la seva aprovació.

I el finançament, tantes vegades promès pel Govern de Madrid, i retardat i tornat a prometre i endavant i endarrere.

I la llista és molt més llarga.

En els meus anys joves, Raimon ens va despertar de la rutina i de la grisor amb el seu :

No,
jo dic no,
diguem no.
Nosaltres no som d’eixe món.

Ara, més de 50 anys després, aquestes paraules segueixen essent actuals, i la culpa és nostra.

(Il•lustració : Fragment d’un oli de Manel Marzo-Mart)

Una de les cadenes de supermercats més gran de Suïssa (COOP) ha encarregat al Politècnic de Zuric (ETH) , amb premis Nobel en el professorat, un estudi sobre el balanç ecològic dels tomàquets més venuts a Suïssa.

Concretament han estudiat els tomàquets produïts a Suïssa i els importats d’Holanda i d’Espanya. El càlcul ecològic és molt complicat ja que s’han de tenir en compte la terra, l’aigua, el conreu, la collita, el magatzematge i el transport. Cada un dels punts esmentats produeix CO2 directa o indirectament per les màquines que necessita. I també més màquines vol dir més edificis per guardar-les i mantenir-les, i construir els edificis suposa també emissions de CO2 . Les llavors, el humus i l’adob també s’han de produir i transportar etc. etc. etc.

Per donar una idea del rigor de l’estudi s’ha de dir que inclús han considerat les minves que es produeixen tan als supermercats com a les cases o als restaurants. Per els darrers es calcula una minva del 25 % !.

Els tomàquets suïssos, produïts a l’aire lliure, sense hivernacles, però només entre mig Maig i Setembre, són els ecològicament més favorables com és natural. Els tomàquets que mengem a l’hivern procedents de Holanda i d’Espanya disparen tots els valors ecològics encara que els d’Espanya tenen millors resultats, excepte en la quantitat d’aigua necessària.

L’estudi va més enllà i ha analitzat quins són els productes agrícoles (a part dels tomàquets) que més carreguen l’atmosfera. Un exemple : les 17.000 tones de cogombre que es venen a Suïssa cada any suposenuna expulsió a l’atmosfera equivalent a 26.000 tones de CO2 . El mercat consumeix moltes més pastanagues que cogombre, concretament unes 60.000 tones. Però aquestes pastanagues produeixen només 9.000 tones de CO2 , és a dir 3 vegades menys. Si volem tenir cura de l’atmosfera tindrem de menjar pastanagues i no cogombres, sembla ser una de les conclusions.

Resumint : els supermercats COOP informaran als clients de la càrrega ecològica del productes agrícoles i el seu departament de compres tindrà cura de comprar allà on la producció és més „neta“ i transportarà el màxim possible per vaixell. Malgrat ser un país sense mar, Suïssa està directament lligada al Mar del Nord per el Rin, navegable de Rotterdam fins a Basilea.

Cada dia aprenem coses noves.

Un 14 de Gener, ara fa 90 anys, va néixer a Roma Giulio Andreotti, que és sens dubte una de les figures essencials i més discutides de l’historia política italiana del darrer mig segle.

Ningú com Andreotti ha estat tant temps actiu en la política ja que nombrat senador per vida, encara ara manté una activitat notable, com ho demostren les actes de les reunions de la Cambra Alta.

No és un personatge que desvetlli simpaties, ans bé un cert refús per la seva manca de transparència i per el seu tarannà cínic i fins i tot maquiavèl•lic. És popular, però no és estimat.

Durant 62 anys ha estat 7 vegades President del Govern, 8 vegades Ministre de Defensa, 5 vegades Ministre d’Exteriors i també un parell de vegades Ministre del Interior, de Finances i d’Industria. A fet part de 33 gabinets ministerials sempre sota el mateix partit, la Democrazia Cristiana DC.

Home de profundes conviccions religioses ha sabut combinar les seves creences amb una activitat no sempre neta, com per exemple en el seus contactes amb la Màfia. Dos llargs judicis i 27 comissions parlamentàries no ha sabut o pogut demostrar cap relació culpable de Andreotti amb la Màfia, encara que l’opinió pública està convençuda de que les relacions han existit almenys a Sicília on una certa impunitat era compensada amb vots. Tampoc va sortir el seu nom en l’escàndol de la lògia secreta Propaganda Due.

Conseqüent anticomunista, va estar sempre contrari a la política de compromís del seu col•lega de partit Aldo Moro. Encara dona un cert rebuig el recordar la seva actitud freda i insensible davant l’assassinat d’Aldo Moro.

Las seves relacions amb el Vaticà també han estat motiu de moltes especulacions. Ell és un home de Cúria i no de Papa, encara que va conèixer 6 Papes. El publicista Indro Montanelli explicava una vegada que De Gasperi (el pare de l’Italia de postguerra) i Andreotti anaven junts cada dia a missa : mentre De Gasperi parlava amb Déu, Andreotti parlava amb els capellans.

Per acabar, vegem algunes de les seves famoses frases que resumeixen el seu caràcter cínic i intel•ligent:

„ Hi ha bojos que creuen ser Napoleó, i d’altres que creuen poder sanejar la companyia de ferrocarrils estatal“

„ No n’hi ha prou amb tenir raó: fa falta que algú te la doni“

„ El poder desgasta a qui no el te“

„ Parlar malament dels altres és pecat, però de vegades l’encertes“

„La malicia dels bons és perillosíssima“

Que una persona que ha ocupat un càrrec polític d’alt nivell es guanyi bé la vida una vegada l’hagi deixat és lo més normal del món.

Les xifres que m’han arribat dels Estats Units, tanmateix, seran un sorpresa per a la majoria del ciutadans comuns. Anem a veure un parell d’exemples:

Bill Clinton cobrava uns 200.000 dòlars/any com a President. No és gran cosa comparat amb alts càrrecs de l’industria o les finances. Un parell de setmanes després de deixar el càrrec, la banca Morgan Stanley l’hi va pagar un honorari de 100.000 dòlars per donar una conferència en un club de Florida. Una editorial ha fet un avançament per les seves memòries : 15 milions de dòlars. Des que va deixar el càrrec a la Casa Blanca, Clinton porta guanyats 111 milions de dòlars segons la seva declaració d’impostos. Per cert, algú ha vist la dels nostres politics?.

Seguint amb la sèrie de sous relativament baixos, compensats després amb escreix, cal parlar del ex-director de la Reserva Federal dels Estats Units, el senyor Alan Greenspan, que ocupà el càrrec durant 18 anys. El seu darrer sou era de 175.000 dòlars /any. Per una conferència pronunciada una setmana després de deixar el càrrec, la companyia Lehman Brothers, de tristíssima memòria, l’hi va pagar 250.000 dòlars.

Per no allargar-me massa esmentaré Al Gore, gran sacerdot de la salut del planeta Terra. Després de fracassar a la elecció presidencial de l’any 2000 s’ha dedicat entre altres coses a donar conferencies sobre el mig ambient. Viatge en jet privat i per cada una cobra 200.000 dòlars. També és amo de la companyia de televisió Current TV, fa part del consell d’administració de Apple i és conseller (pagat) de Google alhora que soci d’una companyia d’inversions de Silicon Valley. El seu paquet d’accions de Google i Apple està valorat en una 100 milions de dòlars.

Els Estats Units no són els únics a proposar ingressos tan sucosos, però si que són els únics que en parlen públicament i donen les xifres exactes. Em trec el barret, després de tot.