De Suïssa estant

Demà dijous s’obre a Ginebra el 79 Saló de l’automòbil, un dels més prestigiosos d’Europa. No menys de 85 novetats mundials i europees estan anunciades.

En un moment on aquest sector es troba en una situació crítica, la majoria de grans fabricants està iniciant una campanya per introduir-nos el concepte de automóvil ecològic junt amb el de automóvil elèctric. Jo, que no soc del ram però tinc cotxe i en faig ús, estic una mica sorprés per l’abast de la propaganda i també per els dubtes que les afirmacions dels “experts” m’han creat.

Un dels problemes de la tecnología del nostre temps és la poca possibilitat d’acumular energía d’una manera eficient. Si tinguessin la capacitat d’acumular l’energia d’un llamp, per exemple, i després retornar aquesta energía segons el consum ho necessités, tindríem un gran problema resolt. Son molt milions de milions de kWh els que els llamps ens “regalen” cada dia arreu del món, i és una energía que no sabem aprofitar.

Tornant als cotxes, el fet de que siguin de tracció híbrida (motor d’explosió i motor electric segons necessitat) o només elèctrics em planteja la pregunta de la despesa ecològica: quina és la quantitat real de pol·lució que es produeix per fabricar les bateries dels cotxes elèctrics?. I quina és la que es produeix a l’hora d’eliminar les bateries o acumuladors fora de servei?. I com que els cotxes es carregaran amb electricitat : quin és el grau de pol·lució que es produeix per generar l’electricitat necessaria per carregar les bateries dels
cotxes.

Una vegada fet el càlcul total d’energies, i només llavors, començaré a interessar-me per l’automòbil electric ja que tinc la sospita de que s’està fent a nivell mundial un rentat de cervell per fer-nos canviar de dependència : ara el petroli, després l’electricitat.

L’any 1912 en Joan Miró va inscriure’s a l’Escola d’Art de Francesc Galí i va donar molts maldecaps al director de l’acadèmia.

Tal com diu ell mateix, Miró de jove no era massa bon dibuixant. Potser algún lector pensa que tampoc ho era de gran. Deixem la discussió sobre figuratiu-abstracte i sobre “això ho sap fer el meu nét de cinc anys” per un altre moment, i no perdem el fil.

Miró no dibuixava de la manera que el seu professor volia i es rebelaba fent coses totalment oposades a aquelles que s’esperaven d’ell. Un dia va tocar dibuixar una natura morta: una poma, una ampolla i un got. Miró va dibuixar una posta de sol.

Desconcertat, el professor va intentar inculcar al seu alumne el sentit de la forma que, aparentment, l’hi mancava. I va trovar una solució : col·locava una vena davant del ulls del Miró i l’hi feia palpejar el cap d’un altre alumne, o una poma o un altre objecte qualsevol. Seguidament Miró tenia de dibuixar de memória de tal manera que necessàriament transferia la memória de tres dimensions sobre el paper en dues, sense passar per la visió directe de l’objecte.

Anys més tard, Miró deia, recordant aquest episodi: “L’efecte de fer els dibuixos a partir del palpeig em va despertar l’interès per l’escultura, per la necessitat de modelar amb les meves mans, de prendre com un infant una bola de fang i apretar-la i canviar-l’hi la forma”.

Segurament, anécdota de Miró apart, és molt efectiu per a tots nosaltres el observar les coses amb un angle diferent del habitual per descobrir unes sensacions desconegudes com les que Miró va arribar a sentir gràcies a la seva rebeldía i al bon sentit del seu professor.

L’any 1912 en Joan Miró va inscriure’s a l’Escola d’Art de Francesc Galí i va donar molts maldecaps al director de l’acadèmia.

Tal com diu ell mateix, Miró de jove no era massa bon dibuixant. Potser algún lector pensa que tampoc ho era de gran. Deixem la discussió sobre figuratiu-abstracte i sobre “això ho sap fer el meu nét de cinc anys” per un altre moment, i no perdem el fil.

Miró no dibuixava de la manera que el seu professor volia i es rebelaba fent coses totalment oposades a aquelles que s’esperaven d’ell. Un dia va tocar dibuixar una natura morta: una poma, una ampolla i un got. Miró va dibuixar una posta de sol.

Desconcertat, el professor va intentar inculcar al seu alumne el sentit de la forma que, aparentment, l’hi mancava. I va trovar una solució : col·locava una vena davant del ulls del Miró i l’hi feia palpejar el cap d’un altre alumne, o una poma o un altre objecte qualsevol. Seguidament Miró tenia de dibuixar de memória de tal manera que necessàriament transferia la memória de tres dimensions sobre el paper en dues, sense passar per la visió directe de l’objecte.

Anys més tard, Miró deia, recordant aquest episodi: “L’efecte de fer els dibuixos a partir del palpeig em va despertar l’interès per l’escultura, per la necessitat de modelar amb les meves mans, de prendre com un infant una bola de fang i apretar-la i canviar-l’hi la forma”.

Segurament, anécdota de Miró apart, és molt efectiu per a tots nosaltres el observar les coses amb un angle diferent del habitual per descobrir unes sensacions desconegudes com les que Miró va arribar a sentir gràcies a la seva rebeldía i al bon sentit del seu professor.

Un grup d’investigadors de l’universitat suïssa de Zuric i de l’alemanya de Bochum han publicat un estudi sobre l’influència de la religiositat en el comportament davant de situacions extremes.

De tots és sabut que els éssers humans sempre han buscat ajut i consol en les seves creences quan es troven davant una malaltia o un fet traumàtic. Els investigadors del treball han fet un seguiment de 328 suïssos practicants de les religions reformada, evangèlica i católica. Tots ells, dins dels darrers quatre anys, van sofrir algún problema greu com una malaltia, la mort d’algú molt proper, un trauma o un accident.

Els científics suposaven que les persones del grup amb una fe religiosa més intensa tindrien menys depresions o ansietats. El resultat no va acompanyar la suposició i més aviat va fer que s’adonéssin de la distinció entre els que tenen de Déu una imatge positiva dels que la tenen negativa. Dit d’altre manera: els que consideren a Déu com un pare bo, positiu i que està a costat d’ells en els moment difícils, van trobar un sentit en el sofriment i el van superar millor. Contràriament, els que consideraven a Déu com un venjador, que enviava els mals per fer pagar els pecats comesos, presentaven moltes dificultats a superar els traumes.

La veritat és que no em sembla res de nou i segurament que tots, més o menys, en algún moment hem arribat a les mateixes conclusions. El dir que la religiositat pot tenir un aspecte negatiu ja ens ho recorda el diari cada dia. L’altre part de la conclusió, que és que la religiositat pot tenir també un aspecte positiu és el que fa que mota gent es trobi feliç dins la seva església.

L’unica cosa que em sembla interessant de l’estudi és la proposta dels investigadors de que en el futur, abans de decidir una terapia, els especialistes tinguin en compte de quina manera el pacient s’enfronta amb la religió, per tal d’identificar imatges negatives de Déu
i fer el tractament més adequat.

El diari del diumenge de més tirada de Suïssa, Sonntags Zeitung, ha encarregat a diversos autors europeus uns reportatges sobre ciutats.
El primer reportatge ha sortit avui i és sobre Barcelona. Millor dit, sobre la Rambla entre la Plaça Catalunya i el monument a Colom. L’autora és la senyora Julia Frank de Berlín, autora de unes quatre noveles i bastant coneguda. L’article, molt il·lustrat, ocupa dues pàgines i mitja, de manera que dona per bastant.

Pero el resultat és decebedor. No és que ella parli malament de Barcelona, és que no en parla. Només el món creat en l’entorn de les Rambles ha estat considerat. Per tant ens parla del travestis, dels àrabs, orientals i altres que viuen en els carrers laterals. I també dels mims que estàticament representen al Comte Dràcula, o a Napoleó i que segons diu la Julia Frank són majoritariament argentins. Amb cinc paraules « despatxa » La Boqueria i s’adona que no és poden trobar comerços de marques internacionals (Gucci, Chanel, …).

La senyora Frank oblida moltes coses de Barcelona, que potser no ha vist. Les seves recomanacions estan en la tónica del article : un parell de botigues de la Rambla Santa Mònica, les “golondrines”, el Maremagnum i prou. I com a literatura sobre el tema proposa llegir “ El diari d’un lladre” de Jean Genet, escrit l’any 1933, i el “My Catalonia” del Georges Orwell, escrit després de la Guerra Civil. Per cert, cap mot sobre Catalunya, el català o els catalans.

Una ocasió perduda i que demostra el que ja he dit algunes vegades: la poca promoció de Catalunya a l’exterior malgrat les ambaixades que la Generalitat obre , i malgrat la Fira del Llibre de Frankfurt, i malgrat el Fórum de les Cultures , i malgrat…

Sense avisar, sense donar el més mínim senyal de feblesa, el meu ordinador “ha fet figa”.

Abans d’ahir, a traïció, l’ordinador va deixar de cumplir les seves funcions i es va emportar algunes informacions i dades que jo, per descuit, no havia assegurat exteriorment. El meu humor està en moments baixos.

En moments així és quan ens donem compte de la dependencia que ens em ( o ens han) creat amb els ordinadors. Arribada “la traïció” no sabem trobar adreces, no podem omplir formularis, no recordem el nom de la persona que ens va escriure preguntant quelcom, en fi, que no servim per a gran cosa. Peró és que sense ordinador no funciona cap empresa, cap botiga, cap banc ens donarà un cèntim del nostre compte, els semàfors s’apagarien i el món quedaria paralitzat.

Ara escric amb un ordinador portàtil una mica vell, peró que de moment em serveix de molt. Els bons amics, els vells amics, sempre estan al nostre costat quan els necessitem.

Avui compraré un ordinador nou perquè els experts m’han dit que del vell no puc aprofitar res ja que la platina i el disc dur estan avariats; ells tractaran de salvar algunes dades. Bona sort!.

Espero que demà podré inaugurar el nou ordinador amb una entrada al meu blog. Només un avís als amics lectors: no oblideu de assegurar les votres dades exteriorment, almenys una vegada a la setmana, no fos cas que us arribi la mateixa desgràcia que a mi. Per aprendre s’ha de perdre.

Sense avisar, sense donar el més mínim senyal de feblesa, el meu ordinador “ha fet figa”.

Abans d’ahir, a traïció, l’ordinador va deixar de cumplir les seves funcions i es va emportar algunes informacions i dades que jo, per descuit, no havia assegurat exteriorment. El meu humor està en moments baixos.

En moments així és quan ens donem compte de la dependencia que ens em ( o ens han) creat amb els ordinadors. Arribada “la traïció” no sabem trobar adreces, no podem omplir formularis, no recordem el nom de la persona que ens va escriure preguntant quelcom, en fi, que no servim per a gran cosa. Peró és que sense ordinador no funciona cap empresa, cap botiga, cap banc ens donarà un cèntim del nostre compte, els semàfors s’apagarien i el món quedaria paralitzat.

Ara escric amb un ordinador portàtil una mica vell, peró que de moment em serveix de molt. Els bons amics, els vells amics, sempre estan al nostre costat quan els necessitem.

Avui compraré un ordinador nou perquè els experts m’han dit que del vell no puc aprofitar res ja que la platina i el disc dur estan avariats; ells tractaran de salvar algunes dades. Bona sort!.

Espero que demà podré inaugurar el nou ordinador amb una entrada al meu blog. Només un avís als amics lectors: no oblideu de assegurar les votres dades exteriorment, almenys una vegada a la setmana, no fos cas que us arribi la mateixa desgràcia que a mi. Per aprendre s’ha de perdre.

Quan algú mostra públicament alguna obra, de la importància que sigui, s’ exposa a rebre aprovacions i desaprovacions, i està bé que sigui així.

La decisió d’escriure un blog o un bloc (que encara no sé quina és la forma correcta en català) la vaig prendre de manera espontània i amb l’intenció de tractar temes manresans sense regularitat. De mica en mica em va anar entrant el „cuc“ i ara escric pràcticament set dies a la setmana i molt poc sobre Manresa.

Ja a l’inici vaig decidir no encaparrar-me en saber quans lectors tinc a cada post i per tant no vaig incloure cap comptador. Malgrat tot, com que alguns dels llocs des on és pot entrar al meu blog disposen de comptador automàtic, tinc una aproximació que em permet extrapolar i endevinar el nombre de lectors si alguna vegada m’entra la curiositat.

Explico tot això perquè en realitat jo no he escrit mai de manera provocadora o agressiva, toco molts temes variats i com és lògic les meves preferències es noten per molt que jo intenti ser molt respectuós amb els que no pensen com jo. Aquest intent meu de ser, diguem-ne, educat fa que no rebi comentaris polèmics, cosa que ja m’està bé. Si que rebo bastants comentaris encoratjadors de gent que no conec personalment però de la que em sento acompanyada dia darrera dia.

Però de tant en tant, arriba un comentari que em deixa sorprès. Per exemple el que vaig rebre a propòsit del meu post del 20 de Gener del 2009 que tenia el títol „ Catalunya mirada de lluny: 3. La llengua“. Un lector amb pseudònim, resident a Vic, va escriure literalment : „ Brillante artículo, aunque un tanto xenófobo, racista, desfasado, carca, cutre y nazionalonanista…“.

Jo he rellegit el meu post i, la veritat, no el trobo ni xenòfob, ni desfasat ni res del que diu el lector, ni tan sols brillant. Si que em sembla correcte, respectuós i clar, i la conclusió de que en qüestions de cultura sumar és enfortir-se el lector no l’ha comprés encara que la posa en pràctica ja que em llegeix en català i m’escriu en castellà. Perfecte, jo parlo set idiomes i no tinc cap problema en fer servir el que en cada cas és més adient.

El que em sap greu és no haver trobat les paraules justes perquè el lector de Vic no necessites irritar-se, per molt que amb tema llengua sempre és difícil aconseguir un diàleg reposat.

Les enquestes que, sovint abans de eleccions, encarreguen els partits politics o certs diaris amb un inclinació coneguda han fet sempre sospitar els lectors i per tant no assoleixen l’efecte desitjat.

A Suïssa, on anem a votar cada any mitja dotzena de vegades un total de vint o més assumptes, les enquestes no són massa diferents de les d’altres països. Més ben dit, no eren.

S’ha creat una organització amb el nom de „Perspektive Schweiz“ („Perspectiva Suïssa“) amb la finalitat de donar regularment, i sobretot de cara a cada elecció, una informació fidel i neutral sobre les intencions, les idees i les aspiracions de la població. Per reafirmar el seu caràcter polític neutral, han entrat a formar part dels seu Patronat els presidents de tots els partits amb representació governamental, i que van dels Verds fins als dreters del Partit Popular Suïs. En els pocs anys que porten d’activitat, s’ha demostrat que les desviacions entre els seus pronòstics i els resultats reals de les votacions es de dècimes, per tant molt millors que les de qualsevol altre enquestador.

Entre el 27 d’octubre i el 31 de desembre 2008 van fer una enquesta on-line a més de 20.000 persones sobre 40 temes d’actualitat. Les preocupacions i temors dels suïssos de cara al futur no són gens diferents de les dels catalans, o dels francesos o dels alemanys. Dins l’Europa occidental, tot i les diferencies entre països, els temes fonamentals són comuns: atur, crisi financera, violència juvenil, energia, ecologia, …Això fa que els resultats tinguin un cert interès fora de Suïssa, sobre tot per el mètode seguit per l’obtenció de les dades.

Per raons obvies només donaré un parell de resultats significatius.

Propostes que obtingueren una majoria absoluta (selecció)

Els delictes greus comesos per joves, podran ser jutjats amb el codi penal
per majors d’edat, que és més rigorós ( 71% Si)

Menors d’edat extrangers que reincideixin en fets delictius podran ser expulsats del país junt amb les seves famílies ( 64% Si)

Empreses amb més de 500 treballadors estaran obligades a construir places de guarderies infantils (60% Si)

La venda de aparells electrodomèstics (TV, equips de so, aparells de cuina…) que es desconnecten i queden en posició „stand-by“ seran prohibits (55% Si)

Propostes rebutjades (selecció)

Junt amb l’ajuda materna en cas de naixement de fills, el pare podrà tenir unes vacances pagades de 4 setmanes al mateix temps que les de la mare (64% No)

Les llars tindran dret a una certa quantitat de consum elèctric a preu baix. En cas de sobrepassar aquesta quantitat, el preu per kWh es doblarà (59 No).

La molt “oscaritzada” pel•lícula „ Slamdog Millionaire“ ha estat molt comentada abans de les entregues dels premis Oscar la passada nit, i ho serà encara amb més motiu d’ara en endavant.

Jo encara no he vist la pel•lícula malgrat que ja fa un més que els cinemes suïssos la projecten. Per tot el que he llegit, sembla que és molt bona i que fa un retrat cru però amb humanitat de la vida en els barris més miserables de Mumbai, abans Bombai.

Tot l’enrenou al voltant de la pel•lícula m’ha fet donar compte de la situació real d’un gran part de la població de Mumbai i de la India, un país amb gairebé 1.200 milions d’habitants i amb unes estadístiques que fan por de llegir.

Un 77 % de la població no pot gastar més de 20 rupies al dia, que són 0.30 € (trenta cèntims!). Dins d’aquest grup trobem el 84 % del indis musulmans i un 80% de les classes sense casta. Pràcticament tots ells són analfabets ja que ho és un 60 % de la població total de la India.

Dues cinquenes parts dels nens sub-alimentats del món viuen a la India. Uns 55 nens de cada 1000 moren abans d’arribar al primer any de vida ( com a comparació, a Suïssa menys de 5). Uns 30 milions de nens entre 5 i 14 anys treballen en un intent de sobreviure.

Dins de la llista de les personen més riques del món que publica la revista „Forbes“
figuren 4 indis entre els deu primers (!). La fortuna total d’aquestes quatre persones supera els 340.000 milions de dòlars.

La crisi financera mundial afectarà molt a la India i les seves exportacions i com a senyal inequívoc es calcula que en els darrers quatre mesos a la India s’han perdut dos milions de llocs de treball.

De manera que amb gran preocupació i dolor ja es parla de la India com un volcà que qualsevol moment pot entrar en erupció. La pel•lícula dels Oscar no pot fer canviar directament les coses, però almenys que ens serveixi de reflexió sobre les injustícies que cada dia pateixen molta gent sense culpa.