De Suïssa estant

Tots sabem que les eleccions, polítiques, d’empresa o de club, suposen un veritable bombardeig de promeses, auto-complaences, cops baixos i altres instruments per permetre de pispar algun vot dels que anirien a un candidat rival. També és comú que els que fan part del segon o tercer nivell «ensabonin» al cap o facin «la pilota».

En tots el casos, s’ha de demanar una certa mesura i un mínim de nivell intel•lectual, no fos cas que pensin que fem part d’un ramat que camina a cop d’esquella, amb el xiulet del pastor o amb el bordar del gos.

Les paraules de la secretaria d’organització del PSOE, Leire Pajín, reclamen una desqualificació immediata i mesures internes altrament no només es retrata ella sinó tot el partit. Aquesta senyora ha tingut la patxoca de dir, textualment, sobre la coincidència de la presidència de Barack Obama als Estats Units i la de José Luis Rodriguez a l’UE : «Les sugiero que estén atentos al próximo acontecimiento histórico que se producirá en nuestro planeta : la coincidencia en breve de dos presidencias progresistas a ambos lados del Atlántico…dos liderazgos, una visión del mundo, una esperanza para muchos seres humanos ».

Estic segur que molts membres i partidaris del PSOE s’han enrojolat de vergonya i els del PSC tindrien de donar senyals de no participar d’aquestes manifestacions malgrat l’apropament entre els dos partits.

Si ningú reacciona davant de tanta estupidesa, l’independentisme que ja té un bon paquet d’arguments a favor en pot afegir un altre que per molt intranscendent que sembli, reflecteix un estil, un tarannà que ningú de nosaltres, independentistes o no, pot aprovar. Sobretot, que no ens confonguin amb ells, els de l’esdeveniment històric!.

Segueixo amb distància física els debats dels candidats catalans al parlament europeu i també amb una certa distancia afectiva ja que Suïssa no fa part de l’UE. Malgrat tot, els diferents tractats vigents entre Suïssa i l’UE han apropat el país a la unió i avui dia bastants lleis internes les ha adaptat Suïssa a la legislació europea, per no parlar dels acords Schengen i altres que s’apliquen al 100%.

La premsa per internet i la televisió catalana que rebo per cable són els instruments que em serveixen per fer-me una imatge personal dels candidats, de les seves intencions i de les seves possibilitats. Com que el vot és secret, no faré servir aquestes ratlles per explicar qui m’agradaria que guanyés o a qui no m’agradaria que els altres votessin. Sigui’m, però, permés fer un petit comentari.

El debat de la setmana darrera a TV3 em va donar la satisfacció de trobar uns candidats que, partits i posicionaments apart, tenien un bon nivell de preparació i dialèctic, molt pel damunt del que sovint veig en candidats o dirigents dels dos partits de més projecció a España. L’escassa representativitat que el baix nombre d’elegits de Catalunya permet, no ha d’allunyar la gent de les urnes, ans bé tothom ha de participar-hi perquè Catalunya tingui més veu de la que molts li volen donar.

Compte ! Com a totes les eleccions, molts dels discursos, de les promeses i de les volades de coloms són per fer badar la boca al crèduls. Tal com escrivia en Francesc Vicenç i Garcia, el Rector de Vallfogona, fa 400 anys:

«Ja són tants los que vui fan de poetes
Que ens faltaran llorers per a corones.»

Segueixo amb distància física els debats dels candidats catalans al parlament europeu i també amb una certa distancia afectiva ja que Suïssa no fa part de l’UE. Malgrat tot, els diferents tractats vigents entre Suïssa i l’UE han apropat el país a la unió i avui dia bastants lleis internes les ha adaptat Suïssa a la legislació europea, per no parlar dels acords Schengen i altres que s’apliquen al 100%.

La premsa per internet i la televisió catalana que rebo per cable són els instruments que em serveixen per fer-me una imatge personal dels candidats, de les seves intencions i de les seves possibilitats. Com que el vot és secret, no faré servir aquestes ratlles per explicar qui m’agradaria que guanyés o a qui no m’agradaria que els altres votessin. Sigui’m, però, permés fer un petit comentari.

El debat de la setmana darrera a TV3 em va donar la satisfacció de trobar uns candidats que, partits i posicionaments apart, tenien un bon nivell de preparació i dialèctic, molt pel damunt del que sovint veig en candidats o dirigents dels dos partits de més projecció a España. L’escassa representativitat que el baix nombre d’elegits de Catalunya permet, no ha d’allunyar la gent de les urnes, ans bé tothom ha de participar-hi perquè Catalunya tingui més veu de la que molts li volen donar.

Compte ! Com a totes les eleccions, molts dels discursos, de les promeses i de les volades de coloms són per fer badar la boca al crèduls. Tal com escrivia en Francesc Vicenç i Garcia, el Rector de Vallfogona, fa 400 anys:

«Ja són tants los que vui fan de poetes
Que ens faltaran llorers per a corones.»

Les noticies, per sort molt poc freqüents, d’accidents d ‘aviació em fan sentir una emoció especial. Per raons professionals he fet en 40 anys d’activitats uns 130 vols al continent americà i molts d’altres dins d’Europa, el nord d’Africa i l’Orient Pròxim.

Amb tanta activitat es pot suposar que he assolit una rutina i que per a mi agafar un avió és com anar amb l’autobus. Res d’això: a cada vol, curt o llarg, sempre he dedicat un minut a pensar que un accident era possible i tenia un record per la meva família. A cada vol. No és un sentiment de por sinó la consciència que quelcom és possible encara que poc probable.

La desaparició ahir de l’avió d’Air France ha succeït en una zona que he travessat moltes vegades i que junt amb una altra que es troba a una hora de vol de Caracas en direcció a Europa fan part dels punts on sempre he tingut algun ensurt per causa del mal temps i de les turbulències que es produeixen. I malgrat l’accident d’ahir, volar és probablement el transport massiu més segur que tenim.

I llavors, ¿perquè sentim una inseguretat a l’hora de volar?. Crec que és natural ja que volar, és a dir estar “penjats” és antinatural a l’home. Anar per terra, caminant o amb un vehicle, ens fa sentir segurs. Fins i tot navegar pel mar permet pensar a nadar o tenir un tros de fusta on agafar-se. Però volar…

La tristor i el sentiment de dolor dels familiars de les víctimes del vol d’Air France els comparteixo i tinc d’estar molt agraït al destí que m’ha permès fer tants i tants milers de quilòmetres en avió sense accident.

La quasi segura declaració de fallida de la General Motors GM avui dilluns ha fet que els darrers dies el govern alemany multipliqués els seus esforços per trobar una solució i salvar el grup Opel – que és part de la GM- d’una probable desaparició.

Després de molt estirar i arronsar amb diversos interessats en participar a la Opel, entre ells el grup FIAT italià, sembla ser que el grup austro-canadenc Magna s’ha emportat el premi. De fet, s’han previst tres punts: un pre-acord entre GM i Magna, un contracte amb l’estat alemany que garantirà un crèdit «pont» de 1500 milions d’euros i un compromís de les parts per garantir que els diners crèdit no aniran a parar als Estats Units.

El darrer punt no sembla estar segur, ja que amb la fallida de la GM és de suposar que el jutge americà que porti el tema intentarà treure diners de qualsevol membre del grup GM, de manera que els Estats Units no han donat res més que una declaració d’intencions, però cap garantia.

Sorprèn que el grup Magna, que ha perdut 150 milions d’euros el primer trimestre del 2009, tingui ànims per entrar a Opel. La realitat és que Magma s’ha aliat amb el banc rus Sberbank que està controlat pel Kremlin. El banc rus participaria amb un 35% de la nova Opel, Magna amb un 20%, els treballadors d’Opel amb un 10% i la GM amb un 35%. Val a dir que entre Magna i el banc rus controlarien 55% de la Opel, finançada amb un crèdit alemany, és a dir dels contribuents. Una operació de baix preu que ha alegrat molt al cap del Sberbank senyor German Gref, ex-ministre de Putin i intim amic d’ell.

Per acabar d’enredar la troca, l’ex canceller alemany Gerhard Schröder, alt càrrec de la companyia russa de pipe-lines Nordstream que pertany al monopolista Gazprom, a tingut una intervenció decisiva en tot l’embull, de manera que ja em direu com s’ha d’agafar tot això.

Els 8000 treballadors de la planta d’Opel a Figueruelas (Saragossa) ho estan passant molt malament ja que ningú pot dir com acabarà el problema GM-Opel i quines conseqüències tindrà per la planta aragonesa. Molt complicat, poc transparent i amb previsions que finalment perdin el de sempre.

Recordo un diàleg, crec que de Pitigrilli:

– La culpa de tot és dels polítics.
– Dels polítics i dels futbolistes.
– Perquè dels futbolistes?.
– I perquè dels polítics?.

Això que sembla un « Dialogo para besugos » del TBO de la meva infància és el pa de cada dia: donar la culpa als altres. Com diuen els italians: Piove. Porco governo!.

Escoltant la majoria de declaracions dels polítics dins la campanya de les eleccions europees sembla que, amb poques excepcions, han oblidat Europa i aprofiten micròfons i càmeres per atacar els partits d’altre color, prescindint de l’essència real del proper vot.

Els assumptes que tornen a sortir a debat són variats: vols oficials per actes de partit o privats dels polítics, els morts dl’11-M o del YAK-42, el casament de la filla d’Aznar. Tot és bo per atacar el contrari tot i que tots els armaris estan plens de secrets i de casos mai resolts.

Si realment a Europa es decideixen un 70% de les coses que afecten directament a la gent, crec que val la pena dirigir el debat cap a altres temes. Una vegada decidides les eleccions, no s’han d’oblidar els «drapets» que s’han tret al sol i tots han de fer un esforç per aclarir les coses.

Mentre això no es faci, mai s’arribarà a una confrontació constructiva entre els partits i seguiran les coses com al pati d’un col•legi: – Tu tens el nas llarg. – I tu més!.

Ara que s’acosten les del Parlament Europeu val la pena parlar de com suportar l’allau de bones paraules que ens cau al damunt, i estar preparats per ara i per quan tornin a demanar-nos l’opinió.

Primer consell
Consular les hemeroteques i les fonoteques per fer una llista de les promeses i compromisos que els polítics de tot color van fer abans de les darreres eleccions. Comparar la llista amb els fets reals, és a dir amb les propostes que van arribar a terme. Després prendre la decisió de votar la persona o el partit que ha incomplert un menor nombre de promeses.

Segon consell
A la vista dels resultats del primer consell, no fer cap cas a tot el que diuen els candidats ja un mes abans de les eleccions, i si és possible, tampoc un mes després. Fer el ferm propòsit de votar amb el cap i no amb el cor.

Tercer consell
Deprimits i decebuts pels resultats del primer i el segon consell, intentar no fer cap cas de les promeses ni abans, ni desprès de les eleccions, ni mai. Votar només jutjant els fets; no és fàcil però és sempre millor que no votar.

A la prevista i merescuda victòria del Barça ahir, tothom s’hi va apuntar. La llotja d’honor semblava la cabina dels germans Marx: el Rei d’Espanya, el president del govern espanyol senyor Rodriguez, , el president de la Generalitat senyor Montilla, el primer ministre Berlusconi i alts càrrecs, diputats europeus, diputats autonòmics i un reguitzell d’autèntics culés i de culés oportunistes fins a fer perdre el compte. Suposo que ningú va pagar la seva entrada i potser fins i tot ni el vol i l’hotel. És igual: a una final de la Champions League que mou uns 350 milions d’euros suposo que no l’hi ve d’uns quants milers, pagui qui pagui.

Sense reduïr el més mínim l’importància i els mérits del Barça, aquest partit ha servit una mica de cortina de fum per desviar l’atenció dels problemes reals. A pocs dies de les eleccions al Parlament europeu estic segur que molt poca gent sap que realment es tracta d’unes eleccions amb un punt de mira europeu. Escoltant els candidats i els seus recolzadors oficials es pot pensar que són unes eleccions exclusivament espanyoles. Ningú parla d’Europa, ningú proposa idees amb visió continental (potser perquè no les tenen) i les mossegades a les jugulars polítiques són, com sovint en aquests indrets, d’un nivell que fa vergonya de mirar.

I com sempre, l’esport ha fet oblidar per uns pocs dies la catastròfica situació de l’economia a Espanya, que només es pot llegir en tota la seva cruesa en la premsa estrangera. Em sembla que aquest any, ni el bon temps ni el triple triomf del Barça podran amagar la realitat.

Malgrat això, alegrem-nos de les victòries del nostre millor equip i que el català tingués, almenys per un dia, el paper que l’hi correspon perquè les bufetades ja ens cauran igual el dia que les reparteixin.

A la prevista i merescuda victòria del Barça ahir, tothom s’hi va apuntar. La llotja d’honor semblava la cabina dels germans Marx: el Rei d’Espanya, el president del govern espanyol senyor Rodriguez, , el president de la Generalitat senyor Montilla, el primer ministre Berlusconi i alts càrrecs, diputats europeus, diputats autonòmics i un reguitzell d’autèntics culés i de culés oportunistes fins a fer perdre el compte. Suposo que ningú va pagar la seva entrada i potser fins i tot ni el vol i l’hotel. És igual: a una final de la Champions League que mou uns 350 milions d’euros suposo que no l’hi ve d’uns quants milers, pagui qui pagui.

Sense reduïr el més mínim l’importància i els mérits del Barça, aquest partit ha servit una mica de cortina de fum per desviar l’atenció dels problemes reals. A pocs dies de les eleccions al Parlament europeu estic segur que molt poca gent sap que realment es tracta d’unes eleccions amb un punt de mira europeu. Escoltant els candidats i els seus recolzadors oficials es pot pensar que són unes eleccions exclusivament espanyoles. Ningú parla d’Europa, ningú proposa idees amb visió continental (potser perquè no les tenen) i les mossegades a les jugulars polítiques són, com sovint en aquests indrets, d’un nivell que fa vergonya de mirar.

I com sempre, l’esport ha fet oblidar per uns pocs dies la catastròfica situació de l’economia a Espanya, que només es pot llegir en tota la seva cruesa en la premsa estrangera. Em sembla que aquest any, ni el bon temps ni el triple triomf del Barça podran amagar la realitat.

Malgrat això, alegrem-nos de les victòries del nostre millor equip i que el català tingués, almenys per un dia, el paper que l’hi correspon perquè les bufetades ja ens cauran igual el dia que les reparteixin.

Si fem cas de les estadístiques, moltes maletes tenen per costum no fer el mateix viatge aeri que els seus propietaris.

A nivell mundial cada any uns 40 milions d’equipatges no arriben al seu destí és a dir que el viatger no troba la maleta al arribar a l’aeroport de vacances o treball, o no la troba quan arriba al de casa. D’aquests 40 milions, 1 milió es perden definitivament de manera que les probabilitats estadístiques de perdre la maleta són del 2.5% que em sembla molt. Les dades són del Transport Users Council, i per tant fiables.

Les diferencies es troben entre companyies d’aviació i entre aeroports ja que unes i altres tenen graus de fiabilitat diferents. Per exemple, a Europa la companyia més fiable és Aerosvit d’Ucrania que «només» perd 3.6 equipatges per cada 1000 passatgers, és a dir un 0.36%. Amb percentatges similars trobem Air Malta i Turkish Airlines. La companyia Swiss està en el lloc 8 entre les 29 companyies europees controlades, amb 8.9 equipatges extraviats per cada 1000 passatgers. Naturalment, cal tenir en compte que companyies com Swiss o KLM o Iberia, per exemple, tenen a determinats aeroports un sistema complex de connexions, un anomenat « hub », de manera que el risc de pèrdua de maletes augmenta molt respecte a companyies amb destins més directes.

També entre els aeroports les diferencies són molt grans. El de Zuric és el millor d’Europa ja que només perd un 0,8% de maletes que es recuperen més tard.

De manera que ja sabem amb quins percentatges ens hem de confrontar si anem de vacances amb avió. Només cal desitjar bona sort a tots!