De Suïssa estant

Fa un parell de setmanes que un eriçó s’ha deixat veure pel jardí de casa. No és una imatge habitual perquè amb tan de bosc i camps com tinc al voltant, no veig cap necessitat de passejar-se pel meu jardí. Potser fins i tot s’hi vol instal•lar cosa que no he acabat d’esbrinar perquè el jardí és molt gran i no tinc cap intenció d’anar darrera de l’eriçó. Si s’hi troba bé, benvingut a casa.

Els eriçons són bastant útils ja que mengen molts insectes que podrien causar-nos certes molèsties. D’altra banda són uns animals que han evolucionat molt poc des la prehistòria de manera que cada vegada que tregui el cap podré admirar el seu caminar parsimoniós i garrell.

El meu jardí no ha rebut mai cap adob químic ja que nosaltres compostem tant els residus del jardí com els vegetals de la cuina de manera a no necessitar cap producte artificial. Potser l’eriçó ha ensumat la manca de química al jardí i ha decidit fer-l’ho seu.

Normalment es mouen de nit, però l’altre dia el vaig trobar passejant al migdia i ensumant l’espígol, senyal de bon gust, i en presencia dels meus néts que van voler que una foto recordés la insòlita trobada.

En tots els debats sobre les diferents energies l’argumentació principal, com és natural, és la de mostrar la cara positiva és a dir el balanç ecològic, el poc impacte ambiental, les reserves etc..

Sovint s’oblida un aspecte que el Paul Scherrer Institut (PSI) de Suïssa acaba de reflectir en un estudi: els accidents que cada tipus d’energia ocasiona i que fan part del revers de la medalla.

El PSI ha avaluat a nivell mundial tots els accidents ocasionats per la producció d’energia entre els anys 1970 i 2005. Val a dir que l’estadística inclou explosions de gasoductes i oleoductes, enfonsaments de mines, inundacions per trencament de preses d’embassaments, accidents a reactors nuclears i altres.

La font d’energia que més accidents i morts a causat és el carbó (1.588 accidents i 31.939 morts), mentre que els embassaments suposen l’índex més gran de morts en funció del nombre d’accidents (13 accidents i 30’021 morts), ja que el trencament d’una presa pot esborrar pobles sencers.

Estadísticament, els morts directes donen una idea falsa de la perillositat perquè a Xernobil «només» van morir directament 31 persones però s’admet que entre 10 i 30 mil persones han mort o moriran degut als efectes retardats de l’energia atòmica.

El PSI ha creat una unitat per mesurar el perill de les energies: el Gwa, Gigawatt any. Per completar l’estudi han fet una projecció a l’any 2050 sobre el nombre de morts previsible a Suïssa segons la quantitat d’energia produïda, és a dir morts per GWa. L’ordre de més a menys és: carbó, gas natural, biomassa, eòlica, solar i finalment atòmica.

L’estudi és conscient que només a avaluat una part de la qüestió energètica, l’humana, i que s’han de tenir en compte altres valors com el cost de l’energia o la producció de CO2 per decidir la política energética a nivell de cada país.

En tots els debats sobre les diferents energies l’argumentació principal, com és natural, és la de mostrar la cara positiva és a dir el balanç ecològic, el poc impacte ambiental, les reserves etc..

Sovint s’oblida un aspecte que el Paul Scherrer Institut (PSI) de Suïssa acaba de reflectir en un estudi: els accidents que cada tipus d’energia ocasiona i que fan part del revers de la medalla.

El PSI ha avaluat a nivell mundial tots els accidents ocasionats per la producció d’energia entre els anys 1970 i 2005. Val a dir que l’estadística inclou explosions de gasoductes i oleoductes, enfonsaments de mines, inundacions per trencament de preses d’embassaments, accidents a reactors nuclears i altres.

La font d’energia que més accidents i morts a causat és el carbó (1.588 accidents i 31.939 morts), mentre que els embassaments suposen l’índex més gran de morts en funció del nombre d’accidents (13 accidents i 30’021 morts), ja que el trencament d’una presa pot esborrar pobles sencers.

Estadísticament, els morts directes donen una idea falsa de la perillositat perquè a Xernobil «només» van morir directament 31 persones però s’admet que entre 10 i 30 mil persones han mort o moriran degut als efectes retardats de l’energia atòmica.

El PSI ha creat una unitat per mesurar el perill de les energies: el Gwa, Gigawatt any. Per completar l’estudi han fet una projecció a l’any 2050 sobre el nombre de morts previsible a Suïssa segons la quantitat d’energia produïda, és a dir morts per GWa. L’ordre de més a menys és: carbó, gas natural, biomassa, eòlica, solar i finalment atòmica.

L’estudi és conscient que només a avaluat una part de la qüestió energètica, l’humana, i que s’han de tenir en compte altres valors com el cost de l’energia o la producció de CO2 per decidir la política energética a nivell de cada país.

L’estiu, no cal dir-ho, és l’època de l’any amb un consum més alt de gelats de tots tipus tan industrials com artesans.

Els italians han sabut crear una fama, en gran part merescuda, a nivell internacional amb els seus «gelati» que per molts signifiquen el màxim en qualitat. Malgrat que els gelats es coneixien a la Xina i a Grècia fa 3000 anys, no va ser fins el segle XVIII que a França la venda de gelats al carrer va posar fi a un privilegi pràcticament reservat al rei. La producció industrial va començar als Estats Units vers el 1850 i avui dia, cada país disposa d’una producció pròpia sota molts noms comercials que sovint fan part de només dues o tres multinacionals.

Si ens preguntem quins països europeus són els més grans consumidors de gelats, ens equivocarem. Segur que ens equivocarem. Al capdavant de l’estadística trobem Noruega, Finlàndia i Suècia que consumeixen entre 12 i 14 litres de gelat per persona i any.

Després trobem Dinamarca, Bèlgica, Suïssa (6,6 litres), Alemanya, França, Itàlia (5,7 litres), Grècia, Espanya (5,2 litres) i per acabar Gran Bretanya i Holanda que amb menys de 5 litres queden molt lluny dels nòrdics.

L’estadística sorprèn molt, encara que sembla que els països de molta calor només mengen gelats quan la temperatura es fa insuportable mentre que els altres, amb una mica de bon temps que faci, ja tenen al gelat com un compensador de la calor.

Les estadístiques sempre tenen sorpreses preparades. Però avui, també a Suïssa, serà un dia de molta calor de manera que ja tinc alguns gelats al congelador per passar-ho tranquil i no fer quedar malament la paradoxal estadística.

La mort dels quatre bombers ahir a Horta de Sant Joan és una gran tragèdia i el nostre record ha d’anar a les seves famílies, amics i companys.

La vida política, que no és insensible a fets humans tan importants, ha quedat en certa manera paralitzada un parell de dies, amb un dol oficial i un dol intern.

La primera mesura visible ha estat l’aplaçament del ple que sobre el finançament estava previst per avui. Segurament es podrà fer aquesta setmana encara que la data no s’ha publicat, de manera que queda un curt temps perquè cada un dels protagonistes del ple torni a pensar els seus arguments, cerqui el to més adient i pensi en Catalunya abans que en un partit o en les properes eleccions.

És molt significatiu que s’organitzi un ple per parlar d’un acord de finançament del que desconeixem els detalls, és a dir les xifres oficials i fiables. I que tot això es faci per tractar de demostrar que l’acord no és contrari a l’Estatut, un Estatut que encara no sabem com acabarà, tot i que el més probable és que el TC deixi alguns articulats buits de contingut.

Els partits que han signat l’acord tindran al Parlament una magnífica ocasió d’explicar a tothom el fons de la qüestió.

Mentrestant, tinguem un record pels quatre bombers morts.

La política ha de proposar solucions, fer nous projectes, donar confiança, il·lusionar. No és possible convèncer amb discursos críptics, amb acords mig amagats i sense que surtin a la llum les dades reals, les xifres, com en el cas del nou finançament.

Quan es fa política d’aquesta manera, la desconfiança comença a entrar en l’ànim del la majoria i es perd l’il-lusió i s’afebleixen tan el que mana com l’oposició.

Ens estan demanant de creure en un acord, en un nou finançament, del que no ens volen dir res en concret. És molt fàcil: que agafin un full de paper i escriguin una columna amb les quantitats que Catalunya a pagat a l’estat central els 20 anys darrers i una segona amb el que Catalunya ha rebut any per any. Després podran fer un altre full amb les previsions pels propers cinc anys. Aquesta simple operació permetrà de saber en que consisteix l’acord i si realment tot anirà molt millor, amb xifres absolutes, i també ens possibilitarà comprovar si tot això es correspon amb l’Estatut.

Senzill i clar. I no serà necessari fer cap acte de fe ni a favor dels que manen ni a favor dels que són oposició. No és gaire oportú començar ara la campanya per les properes eleccions al Parlament.

Si a Telemadrid tinguessin un programa semblant al Polònia de TV3, podria pensar que les recents declaracions de la senyora Esperanza Aguirre havien sortit dels arxius humorístics de l’emissora.

Quan la Presidenta de la Comunitat de Madrid va dir que ells demanarien més subvenció per ser bilingües, espanyol i anglès, ho vaig considerar una ironia, amb un punt de mala bava, però ironia. Després la senyora Aguirre va repetir el mateix argument, de manera que potser és que la seva obsessió envers de Catalunya no li permet callar per evitar el ridícul. Tenia un altre concepte d’aquesta senyora que dins del seu partit sempre rep les crítiques de Rajoy i Gallardón, de manera que alguna cosa està fent bé.

Posat a seguir el seu raonament li aconsello que dediqui una part de la subvenció addicional per bilingüisme a corregir alguns defectes que no s’adiuen molt amb la imatge de defensa dels valors patris fonamentals, entre ells la denominada llengua comuna.

Primer, eradicar pronunciar una z en totes les paraules acabades en d, com ara Madrid (Madriz), piedad (piedaz), solidaridad (solidaridaz) per exemple.

Segon, si una paraula acaba amb -ado, no pronunciar -ao. Podem donar com a exemples envidiado (envidiao), escuchado (escuchao), financiado (financiao), etcètera.

I tercer, posats a considerar l’anglès com la seva segona llengua, intenti fer cursos especials per evitar el que sembla una impossibilitat genètica dels espanyols (catalans inclosos, ja veu) que és la de pronunciar les paraules que comencen amb una S seguida d’una consonant col•locant una E davant la S. Per exemple Spanair, que els ibèrics pronuncien Espanair, que és absolutament ridícul. O també stone (estone) o Smith (Esmith) i molts milers d’altres exemples.

Ja veu, senyora Aguirre, que si el seu nou descobert bilingüisme el vol portar a terme amb l’eficàcia que jo li suposo a vostè, la feina serà llarga i dura però segur que al final parlarem, vostès i nosaltres, molt millor l’espanyol i l’anglès. I una vegada rebuts els diners del nou finançament,… que nos quiten lo bailao!.

Fa un parell de setmanes, exactament el dimarts 30 de juny, li vaig escriure algunes consideracions que van sortir publicades al meu blog. Ara em sento impulsat a ser reincident, i ja em perdonarà.

Miri, això de l’acord de finançament, els que ni som polítics professionals, ni economistes, ni obedients membres d’un partit, no ho acabem d’entendre de manera que espero que vostè ens ho expliqui.

Si, ja sé que el Conseller Antoni Castells ha fet el que ha pogut abans d’ahir i ahir per explicar amb xifres que ens ha tocat la loteria. L’únic problema és que les xifres del senyor Castells no poden substituir la totalitat del document de l’acord i sospito que és un document amb molta lletra petita.

Tots sabem que l’estat central no disposa dels diners que tan generosament sembla voler repartir, de manera que una vegada acabades les vacances (o potser abans), pujaran alguns impostos perquè ningú amb dos dits de front pot creure que les coses aniran millor de cara al 2010 i següents, cosa en la que si confia el Conseller Castells dins la seva positiva avaluació del nou acord.

Vostè, President, té una magnifica oportunitat la setmana vinent davant del Parlament per explica-nos a tots detalladament l’acord. Li recomano que no es dediqui a criticar l’època pujolista, per molt que el senyor Mas el punxi. Concentri la seva exposició a les coses d’ara que segons vostès són perfectament fidels a l’Estatut i treguin’s la por del cos.

Per cert, diuen els diaris que l’anticatalanisme fins i tot la catalanofòbia han augmentat molt els darrers temps a l’estat espanyol. Això podria ser un símptoma clar que l’acord és profitós per a Catalunya, però em sembla que els que demostren un cert odi envers nosaltres tampoc coneixen els detalls del finançament de la seva autonomia, i que tot això fa part d’un guió escrit i assajat ja fa molt temps.

Espero amb interés la seva presencia al Parlament i li envio molts records de Suïssa estant.

Fa un parell de setmanes, exactament el dimarts 30 de juny, li vaig escriure algunes consideracions que van sortir publicades al meu blog. Ara em sento impulsat a ser reincident, i ja em perdonarà.

Miri, això de l’acord de finançament, els que ni som polítics professionals, ni economistes, ni obedients membres d’un partit, no ho acabem d’entendre de manera que espero que vostè ens ho expliqui.

Si, ja sé que el Conseller Antoni Castells ha fet el que ha pogut abans d’ahir i ahir per explicar amb xifres que ens ha tocat la loteria. L’únic problema és que les xifres del senyor Castells no poden substituir la totalitat del document de l’acord i sospito que és un document amb molta lletra petita.

Tots sabem que l’estat central no disposa dels diners que tan generosament sembla voler repartir, de manera que una vegada acabades les vacances (o potser abans), pujaran alguns impostos perquè ningú amb dos dits de front pot creure que les coses aniran millor de cara al 2010 i següents, cosa en la que si confia el Conseller Castells dins la seva positiva avaluació del nou acord.

Vostè, President, té una magnifica oportunitat la setmana vinent davant del Parlament per explica-nos a tots detalladament l’acord. Li recomano que no es dediqui a criticar l’època pujolista, per molt que el senyor Mas el punxi. Concentri la seva exposició a les coses d’ara que segons vostès són perfectament fidels a l’Estatut i treguin’s la por del cos.

Per cert, diuen els diaris que l’anticatalanisme fins i tot la catalanofòbia han augmentat molt els darrers temps a l’estat espanyol. Això podria ser un símptoma clar que l’acord és profitós per a Catalunya, però em sembla que els que demostren un cert odi envers nosaltres tampoc coneixen els detalls del finançament de la seva autonomia, i que tot això fa part d’un guió escrit i assajat ja fa molt temps.

Espero amb interés la seva presencia al Parlament i li envio molts records de Suïssa estant.

Quan la calor fa de les seves, quan cau sense pietat sobre els nostres caps i ens agafa pel carrer, tots hem cercat el refugi d ‘una cafeteria climatitzada, d’uns magatzems o d’un cinema.

També a Suïssa la calor pot causar certs inconvenients, naturalment amb uns graus per sota de Catalunya. Nosaltres aquí considerem temps estiuenc els 25 graus, i els 30 graus que avui estan previstos ja són una calor „insuportable “. Per contrast, no ens espanten quinze dies d’hivern seguits amb una màxima de 5 graus negatius. Coses de l’adaptació.

Doncs bé: el Museu de la Comunicació de Berna ha decidit que entre avui i el 13 d’agost, si la temperatura és de 25 graus o superior, l’entrada al museu és gratuïta per a tothom. Ho anuncien dient que si fa calor, aneu al museu i no a la piscina!.

La idea és simpàtica, i cal dir que el Museu per la Comunicació és molt interessant per menors i adults ja que exposa de manera molt interactiva tots els mitjans de comunicació emprats pels homes de l’antiguitat fins avui. Projeccions, jocs i molta informació presentat tot en un ambient relaxat, modern… i fresc!.

De manera que val la pena pensar d’anar a un museu quan la calor ens ofega. Encara que sigui pagant.