De Suïssa estant

El senyor Mario Vargas Llosa ha concedit una entrevista al diari ABC, cosa que ha permès al diari d’omplir la seva portada amb una foto de l’escriptor i amb una frase de l’entrevista:
“ El nacionalismo es la desgracia de este país”.

Avui faré una cosa poc habitual per no dir gens: copiaré el blog que vaig escriure el 9 d’octubre de 2010, quan va rebre el Premi Nobel. I és que el podria tornar a escriure avui.

„
Quan vaig llegir que Mario Vargas Llosa havia rebut el Premi Nobel de Literatura 2010, em vaig recordar d’un llibre d’ell que tenia oblidat en un racó de la meva biblioteca. L’any 1993, un amic de Lima em va regalar “El pez en el agua”, sotstitulat “Memorias”.

Una cosa em van sorprendre del llibre: vaig trobar un punt de lectura entre les pàgines 78 i 79 és a dir molt al començament de les 538 totals. La veritat és que la meva extensa biblioteca no és per fer bonic sinó per omplir-la amb llibres que llegeixo i rellegeixo. El de Vargas Llosa em va avorrir i el vaig deixar abans de martiritzar-me amb una lectura feixuga, orientada a dissimular el seu mal humor pel fracàs de la seva candidatura a la presidència del Perú i de l’escàs ressò del seu Movimiento Libertad.

No tinc cap dubte que Vargas Llosa sap escriure, que és molt prolífic i que fins i tot mereix el Premi Nobel de Literatura que altres més poc dotats que ell ja havien obtingut abans. Tampoc necessito combregar amb les seves idees per acceptar el seu ofici. Però algunes de les seves posicions, que hem pogut llegir en el molts articles i ressenyes periodístiques dels darrers anys, m’han creat un rebuig a la seva persona que només puc demostrar ignorant la seva obra.

El senyor Vargas Llosa podria tenir un millor record de Barcelona i Catalunya del que demostra, ja que va ser aquí on va tenir de la mà de Barral les seves primeres oportunitats. Vargas està radicalment contra els nacionalismes (excepte el seu, naturalment) i contra tota acció que permeti a la llengua catalana obtenir el paper que li correspon.

Al Perú, una gran part de la població té unes arrels molt anteriors a les arribades dels Vargas i dels Llosa, i mantenen una llengua, el quítxua, que els elitistes com Vargas Llosa han ignorat i sovint menyspreat. Vargas Llosa viu en un exili daurat i voluntari, i no s’apropa al seu Perú per mala digestió dels seus fracassos polítics. El dia que decideixi tornar a Lima o a la seva ciutat Arequipa, potser el tornaré a llegir si és que la realitat del seu país li obre els ulls.

A l’espera d’aquest moment, el punt de lectura continuarà entre les pàgines 78 i 79.

“

Benvolguts Reis Mags

Us escric per cinquena o sisena vegada dins del meu blog. Els que, com infants, vàrem creure en vosaltres, ens és molt difícil oblidar-vos tot i que ara tenim dubtes sobre la vostra existència.

Sempre que us he escrit ha estat per demanar la vostra intervenció per resoldre alguns dels problemes que nosaltres tenim i que no acabem de solucionar. Tot això amb el millor esperit tradicional i malgrat la meva tendència republicana.

Suposo que ja sabeu que les monarquies, avui dia, no disposen de la millor opinió pública, algunes vegades pel sistema en si mateix i altres per la poca qualitat dels qui les exerceixen. I no penso només en Espanya.

Posat a demanar, com vol la meva tradició, em permetreu que pensi que vosaltres podeu discretament fer que els que manen tinguin una mica de sensibilitat per coses que, de moment, ens fan la vida molt complicada. Us donaré dos exemples: la manca d’unió i la poca voluntat en corregir decisions equivocades.

La unió, tant de partits com de sindicats i associacions és indispensable, per damunt de totes les diferencies polítiques i de col·locació a esquerra o dreta. Sense unió no serà possible solucionar els greus problemes actuals. Pensar en la gent i no en els partits es fa indispensable.

I la claredat, el reconeixement dels errors i el fet de corregir-los ha de ser prioritari per no quedar-se els que manen asseguts a la cadira amb les orelles tapades i mirant al cel.

Ja ho sabeu, estimats Reis d’Orient. Espero que ens donareu un cop de mà.

Amb aquesta esperança un envio una afectuosa abraçada republicana.

El discurs de Nadal de Felipe VI havia despertat en alguns somiadors la possibilitat que l’Emèrit fos criticat de manera clara. La realitat ha demostrat que la xarxa financera del seu pare ha tocat molt de prop a la seva família de manera que ha evitat entrar en conceptes clars i s’ha dedicat a dir obvietats.

Després d’haver escoltat en anys anteriors coses com que “tots som iguals davant la llei” i que “els catalans no estan sols”, no cal tenir molta intuïció per considerar el discurs d’enguany com una manera d’intentar quedar bé davant d’una part dels súbdits. Perquè aquesta és la definició, súbdits, dels que accepten institucions totalment desfasades i de mínima utilitat.

Cal esperar que els ciutadans, ara per ara molt preocupats pel futur amb un virus que no acaba de marxar i una economia que cau ràpidament, tinguin opcions per evitar actes buits (i cars) com el discurs del dijous.

El pròxim 5 de Gener se celebraran els cent anys del naixement del suís Friedrich Dürrenmatt, un dels grans literats en llegua alemanya dels nostres temps. Autor d’obres teatrals, novel·les i articles, s’ha distingit sempre per la seva claredat i el seu tarannà irònic.

Obres com “La visita de la vella dama”, “Ròmul el Gran”, “Els físics” o “Grec busca a grega” han estat ben conegudes a Catalunya.

El 22 de novembre del 1990 Dürrenmatt va pronunciar un discurs amb el títol del blog: “Suïssa – una presó”.

Val a dir que el discurs, pronunciat en honor del llavors president de Txecoslovàquia
Vaclav Havel, va permetre a Dürrenmatt, amb tot el seu talent i la seva ironia, retratar Suïssa amb unes imatges provocadores fetes amb un gran amor per la seva pàtria.

És un discurs bastant llarg de manera que he decidit traduir només un parell d’extractes, per donar un gest de reconeixement a Dürrenmatt a l’hora de retratar Suïssa, els suïssos, l’emigració i les activitats polítiques i econòmiques.

“Suïssa com a presó, com una presó on es van refugiar els suïssos. Com que tot es va esfondrar fora de la presó i perquè només a la presó estan segurs de no ser atacats, els suïssos se senten lliures, més lliures que la resta de persones, lliures de presoners a la presó de la seva neutralitat. Només hi ha una dificultat per a aquesta presó, i és demostrar que no és una presó sinó un refugi de llibertat. Al cap i a la fi, vist des de fora, una presó és una presó i els seus interns són presoners i qui és presoner no és lliure: només els guardes es consideren lliures per al món exterior, perquè si no fossin lliures serien presoners. Per resoldre aquesta contradicció, els presos van introduir l’obligació general de fer guàrdia: cada pres demostra la seva llibertat sent el seu propi guarda. Els suïssos tenen l’avantatge dialèctic que són lliures, presoners i guardes alhora. La presó no necessita murs perquè els seus presoners són guardes i es custodien ells mateixos, i com que els guardes són persones lliures, fan negocis entre ells i amb el món sencer.
….
Com que els guardes també són presoners, pot sorgir la sospita que són presos i no guardes o fins i tot que són lliures Per això l’administració de la presó tenia expedients de tots els que sospitaven que se sentien atrapats i no lliures, i com que això ho suposava de molts, va posar una pila d’arxius que, a mesura que investigaven, resultaven ser una muntanya; darrere de cada pila d’arxius n’apareixia un de nou. Però com que la muntanya d’arxius només s’hauria d’utilitzar en el cas que la presó fos atacada, i com que mai no fou atacada, quan els guàrdies es van assabentar dels arxius que havien redactat sobre ells, de sobte es van sentir presoners i no lliures. Se sentien com l’administració de la presó no volia que se sentissin.
….
No s’ha d’envejar l’administració de la presó. D’una banda, hi ha masses pocs presos per mantenir neta la presó, les cel·les de luxe, els passadissos, fins i tot per netejar les barres de les finestres, de manera que s’ha de permetre que entrin a la presó aquells que estan fora d’ella perquè renovin o restaurin la presó només per guanyar diners.
….
D’altra banda, cada presó ha de vetllar alguna cosa, però quan els presos es custodien com a guàrdies, se sospita que els guàrdies vetllen per una altra cosa que ells mateixos, motiu pel qual l’opinió es fa més forta de què l’objectiu real de la presó no és vetllar per la llibertat dels presos, sinó per guardar el secret bancari. Sigui com sigui, la presó prospera i el seu negoci està tan embolicat amb el negoci que hi ha fora que, a poc a poc, sorgeixen dubtes sobre si la presó encara existeix o s’ha convertit en una presó fantasma. Per demostrar la seva realitat, l’administració de la presó gasta milers de milions de francs suïssos en armes cada vegada més modernes per als guàrdies, que són els seus propis presoners, armes que queden obsoletes i en requereixen de noves, independentment de la probabilitat que la guerra posi fi a allò que ella vol defensar.“

Un petit cartell que he vist avui al matí a l’autobús, m’ha motivat escriure sobre idiomes i dialectes.

Com que darrerament es parla molt, massa, sobre el català i l’espanyol, sobre preferències, avantatges i discriminacions, em sembla oportú d’explicar com es pot conviure amb idiomes fora del propi, sempre que hi hagi una mica de respecte a les arrels culturals i poca intenció de forçar a tots a ser unitaris.

A Suïssa tenim quatre idiomes oficials: alemany, francès, italià i romanx. Cap d’ells disposa de la virtut de ser el principal, de manera que cada regió parla el seu idioma amb tota naturalitat, sense cap pressió, ni política ni social.

Amb aquesta situació històrica, cultural i legal, no entenem com a Espanya no s’admet amb tota naturalitat que cada regió que disposa d’una llengua pròpia la pugui fer servir tota la vida i per tot arreu.

Els de la meva edat (vaig néixer el 1942 a Manresa) no vàrem disposar mai a cap nivell (escola primària fins a universitat) d’un sol minut de lliçons de català. El parlàvem a casa, amb els amics, però no a l’escola, ni a les oficines estatals ni, ni, ni…

Les coses han evolucionat a Catalunya, encara que el fet d’obligar a conèixer l’espanyol, fora del fet de ser una llengua molt extensa mundialment, far suposar més intencions polítiques que culturals.

El tema dóna per molts blogs de manera que intentaré acabar amb el cartell de l’autobús.

Val a dir que a Suïssa parlem molts dialectes, que no disposen d’ortografia i gramàtica, però que són la nostra manera de contactar diàriament. A l’hora d’escriure, hem de fer-ho amb l’idioma gramatical corresponent. Per exemple a Berna, parlem el dialecte bernès-alemany, diferent del de Zuric o Basilea per donar dos exemples, encara que ens entenem amb ells perfectament. A l’hora d’escriure ho fem en alemany, com a Alemanya o Àustria, excepte en coses de caràcter local on podem escriure el dialecte com volem mentre es pugui llegir i soni com el que parlem.

El cartell de l’autobús, publicat per Bern Mobil que és la companyia que gestiona tots els autobusos i tramvies de Berna, escrit en dialecte de Berna diu: «Estàs arribant tard, nosaltres et donem l’excusa”.

És una prova d’humor perquè donar com a excusa de retard que l’autobús no ha arribat a l’hora és bàsicament fals en una companyia on els horaris són estrictament respectats. Però el sentit irònic que la companyia ha fet servir demostra que les coses es poden fer amb nivell i simpatia.

Ara que es viuen moments difícils i desconeguts amb el virus, han gairebé desaparegut dels mitjans de comunicació les critiques més o menys clares a la monarquia, com a institució, i al rei actual i al seu pare.

Si ho mirem sense “bilis” i amb un cert bon humor, trobem alguns punts que defineixen la monarquia.

No és necessari preguntar-se quines són les qualificacions personals del futur monarca, ni els seus estudis, diplomes o cursos. Només pel fet biològic de ser descendent del rei, el seu lloc històric està assegurat.

En la practica, no és necessari que el primer fill o filla del rei sigui el de millor capacitat per un futur càrrec monàrquic: només compta el fet de ser el primer. Amb una excepció a Espanya, on els fills barons tenen prioritat sobre les germanes, amb independència del ordre de naixement, cosa que molts critiquen per donar preferències als barons tot i que la Constitució diu que tothom és igual davant la llei.

Els reis (i les reines) donen una presència espectacular a les desfilades militars i a les inauguracions de fires i congressos. De cap manera es pot igualar amb la grisor que donen els presidents republicans en els mateixos actes.

¿Qui és el president d’Alemanya? ¿I el de Italia? ¿ i el de Portugal?
Frank-Walter Steinmeyer, Sergio Mattarella i Marco Rebelo de Sousa.

¿Algú, sincerament, recordava els seus noms? Doncs són persones amb alts càrrecs i obligacions que ells porten a terme amb menys escenografia que els monarques, sense guàrdia reial i sense reverències.

A cada poble li pertoca triar com vol organitzar i finançar les seves activitats públiques i polítiques, prioritzant l’eficàcia o l’escenografia. Bé, això de triar és un dir: si ningú et vol preguntar, mai podràs ajudar a fer canvis.

Estem vivint una tardor amb molts problemes. A nivell mondial, el virus ha fet que es visqui una situació anormal, amb l’agravant de que ningu sap quan pot acabar.

La tardor, que molts admirem com una estació diguem-ne madura, on tota la vitalitat de l’estiu es manifesta amb uns colors calmats, pausats, tranquils.

La tardor, que ens arriba cada any, discretament, tal com va dir Garcia Lorca en el seu poema „El otoño“ :

„Tan, tan.

¿Quién es?.

El otoño otra vez.“

En diem „la tardor“, que ve del llatí tardatione, que vol dir „tardança“, ja que el sol surt més tard per l’horitzó. Una definició molt concreta.

En altres idiomes, de la tardor s’en diu : otoño (espanyol), outono (portugués), autumno (italià), automme (francés). L’origen ve d’una arrel llatina „augeo“ que vol dir augmentar. D’aqueta arrel deriva „auctor“ i „auctumnus“ que vol significar que es tracta d’una estació que augmenta, enriqueix degut a la recollida dels fruits que l’estiu ha preparat.

L’alemany fa servir l’expressió „herbst“ per la tardor. El mot ve del alt germànic „herbista“ que vol dir „temps de collita“.

Es interesant comprobar que cada idioma ha trobat una manera seva de donar nom a la tardor. Esperem que, en els moments actuals, i amb totes les diferencies idiomatiques i politiques , trobarem la manera de gaudir de la tardor al temps que col-laborem per eliminar o reduir el virus que ens envolta.

Científics de l’Escola Tècnica del Nord-oest de Suïssa han detectat una inusual pujada dels anomenats “aerosols de carboni ” en l’aire del cim del Jungfraujoch, de 3580 metres.

Els “aerosols” són una barreja heterogènia (dispersió) de partícules solides amb un gas.

L’aire del Junfraujoch és generalment molt net de manera que un augment de la pol·lució necessita una explicació. Els científics l’han trobada en els incendis que a finals de setembre es van produir a Califòrnia.

Efectivament, el nivell d’aerosols a la Jungfrau era de pràcticament zero micrograms per metre cúbic d’aire la setmana anterior i la posterior al 30 de setembre. A aquesta data es varen mesurar 5 micrograms per metre cúbic d’aire, una pujada que només es pot explicar per l’arribada d’aire de la zona dels incendis de Califòrnia, produïts a molts milers de quilòmetres de Suïssa..

Sense arribar a ser un efecte actualment greu directament per la salut dels suïssos, les partícules arribades de Califòrnia en part s’han dipositat sobre la neu del cim de manera que algun dia, quan la neu es fongui, aniran a algun torrent o riu i finalment als dipòsits d’aigua potable.

No cal anar molt lluny amb el pensament per adonar-nos que estem sotmesos a unes lleis de la natura que, si no les intentem cuidar, ens podran portar més aviat del que pensem a situacions greus.

Molts milers de seguidors del FCB han signat una petició perquè el president i la junta del club presentin la dimissió. No, no es tracta del Barça sinó del club de futbol de Basilea, Suïssa, que no tan sols té com a inicials FCB sinó que vesteix des de sempre amb una equipació blaugrana, que són els colors bàsics del club. Per cert fundat l’any 1893, és a dir sis anys abans que el Barça.

El fet que el Barça fos fundat per un grup d’amics al voltant del suís Joan (Hans) Gamper fa que aquesta notícia tingui un cert punt curiós.

A l’hora de la veritat, trobem algunes diferències fonamentals i és que el Basilea és el que se’n diu un “Hòlding“ és a dir que el club en realitat és una Societat Anònima, “FC Basel AG“, en poder en un 75% del “FC Basel Hòlding“ on l’actual president Burgener té majoria. La resta (25%) pertany al Club FCB, es a dir als seguidors.

La idea del recull de signatures és forçar la dimissió del president durant la Junta General del mes d’octubre. Ells tenen un avantatge: el Club, i no el Hòlding, té tots els drets del nom i l’escut del club, de manera que podrien prohibir al president majoritari de fer-los servir, i per tant deixarien l’equip sense imatge externa.

La manca de diàleg entre el president i els membres del Club fa les coses molt difícils i qualsevol especulació està permesa. No és com al Barça però certes afinitats fan creure que potser alguna força desconeguda uneix els dos clubs. 

Amb una certa regularitat, alguns polítics de casa nostra parlen de portar a Europa el problema català, que vol dir portar-hi el dret a la independència partint d’un referèndum legal.

Aquest referèndum, que Espanya nega mani qui mani a Madrid, suposa un argument democràtic amb la convicció que cada poble té dret a decidir sobre el seu present i el seu futur. Per Espanya, convocar aquest referèndum significa un intent de trencar la unitat de la pàtria i per tant va contra la Constitució.

Partint d’aquestes dues posicions, es veu molt difícil que Catalunya i Espanya arribin mai a un acord i per tant el fet de portar aquesta qüestió a nivells superiors i externs pot semblar una bona decisió per tirar endavant. Europa, la Unió Europea, no ha fet, fina ara, cap pas decisiu per tractar de posar d’acord els dos punts de vista i veig molt difícil que ho faci d’ara endavant.

No podem oblidar que, en el suposat que funcionés el referèndum i que Catalunya obtingués una majoria i arribés a la independència, moltes regions d’Europa podrien intentar seguir el mateix camí. Pensem en la Bretanya, l’Alsàcia o la Catalunya del Nord a França, en la Llombardia, el Vèneto o el Tirol del Sud a Itàlia, en els Flamencs i els Valons a Bèlgica i fins i tot en Baviera a Alemanya.

Pensar que totes o una part d’aquestes regions, amb base històrica i política ben definida, puguin arribar a ser independents frenarà, sense cap dubte, les posicions de França, Itàlia, Bèlgica i Alemanya en el cas que el problema català arribés al nivell més alt europeu.

Cal, per tant, continuar parlant, demanant i fins i tot exigint els drets dels catalans però amb una actitud i una estratègia que tindrà de ser lenta, molt lenta, però que només pot triomfar si no es defalleix.