De Suïssa estant

Ara que es viuen moments difícils i desconeguts amb el virus, han gairebé desaparegut dels mitjans de comunicació les critiques més o menys clares a la monarquia, com a institució, i al rei actual i al seu pare.

Si ho mirem sense “bilis” i amb un cert bon humor, trobem alguns punts que defineixen la monarquia.

No és necessari preguntar-se quines són les qualificacions personals del futur monarca, ni els seus estudis, diplomes o cursos. Només pel fet biològic de ser descendent del rei, el seu lloc històric està assegurat.

En la practica, no és necessari que el primer fill o filla del rei sigui el de millor capacitat per un futur càrrec monàrquic: només compta el fet de ser el primer. Amb una excepció a Espanya, on els fills barons tenen prioritat sobre les germanes, amb independència del ordre de naixement, cosa que molts critiquen per donar preferències als barons tot i que la Constitució diu que tothom és igual davant la llei.

Els reis (i les reines) donen una presència espectacular a les desfilades militars i a les inauguracions de fires i congressos. De cap manera es pot igualar amb la grisor que donen els presidents republicans en els mateixos actes.

¿Qui és el president d’Alemanya? ¿I el de Italia? ¿ i el de Portugal?
Frank-Walter Steinmeyer, Sergio Mattarella i Marco Rebelo de Sousa.

¿Algú, sincerament, recordava els seus noms? Doncs són persones amb alts càrrecs i obligacions que ells porten a terme amb menys escenografia que els monarques, sense guàrdia reial i sense reverències.

A cada poble li pertoca triar com vol organitzar i finançar les seves activitats públiques i polítiques, prioritzant l’eficàcia o l’escenografia. Bé, això de triar és un dir: si ningú et vol preguntar, mai podràs ajudar a fer canvis.