De Suïssa estant

Llegint els diaris avui dia ens trobem amb coses curioses. Una d’elles és el diferent tractament de les noticies econòmiques si es refereixen a la gent «normal» o si són sobre els futbolistes.

Ara que ja està oberta la veda i clubs, intermediaris i derivats entren en la frenètica cursa dels nous contractes, es mouen quantitats de diners que hagueren d’esfereir al personal. Res d’això: els clubs més potents econòmicament (malgrat els grans dèficits que arrosseguen i amaguen com poden) com ara el Barça i el Madrid, entren a la dansa de milions sense cap mena de timidesa. Avui dia, parlar de traspassar un jugador per 30, 40 o 50 milions d’euros és cosa corrent, sense entrar en els detalls del sou anual que va fàcilment del 5 als 10 milions, probablement lliures d’impostos.

En uns moments que l’estat central, mancat d’idees i amb un retard de dos o tres anys ha decidit reduir despeses, baixar sous i pensions i augmentar els impostos, justament ara, en el món del futbol el ball de milions es fa davant el silenci de la gent. Ningú surt al carrer, ningú protesta, ningú parla de fer boicots als estadis. Quan es tracta de futbolistes, tothom ho accepta, amb una actitud propera a la dels ramats d’ovelles.

Naturalment que s’ha d’avaluar l’espectacle i els milers d’espectadors que omplen els estadis i els milions que segueixen els resultats per radio, televisió i premsa. És una manera de relativitzar les coses, com també ho és la de dir que un futbolista disposa d’una vida activa molt curta. D’acord, me’n faig càrrec. Malgrat tot, trobo molt desproporcionat i fins i tot un xic immoral fer passar davant del nas dels que tremolen per mantenir el lloc de treball i dels que ja han parat de tremolar perquè han fins i tot perdut l’esperança de trobar-ne un, tants milions corrent darrera una pilota.

Un article de l’editorialista Rafael Calvo Serer publicat al finat diari „Madrid“el 30 de maig del 1968, per va promoure un escàndol de grans dimensions i que malgrat els temps transcorregut encara molts recordem no sense una certa satisfacció.

L’article tenia coma títol: “Retirarse a tiempo: No al general De Gaulle” i parlava dels fets de maig 1968 a Paris i de l’actitud del president de la república francesa, però en el fons era una crítica molt clara al General Franco. L’article va costar una suspensió de dos mesos al diari, i el segrest de l’edició amb l’article. Res d’això va impedir una gran difusió a dins i a fora d’Espanya, marcant el començament de l’ultim acte del franquisme com a forma de govern.

Retirar-se a temps no ho sap fer tothom: ni els polítics, ni els empresaris, ni els presidents esportius. Potser és consubstancial amb la sana ambició d’ocupar un càrrec el fet de que costi deixar-lo. Els errors es dissimulen, les culpes es transfereixen als altres i sempre el temps ajuda a l’oblit, de manera que molts van aguantant més enllà de tot raonament.

La dimissió del president alemany Köhler ha sorprès per inesperada, encara que s’ha de dir que fins a un cert punt honora a qui deixa el càrrec conscient d’haver-se equivocat. El president federal alemany només disposa del poder de la paraula ja que la Constitució no li atorga cap poder efectiu. La seva tasca és representar, simbolitzar la unitat per damunt de les diferències entre els partits i ser un punt de referència integratiu.

El senyor Köhler va fer unes declaracions errades, que malgrat un poc reeixit intent de rectificar han portat a fer ferma la dimissió de l’alt càrrec. Dimitir a estat una sortida més honorable que aguantar les crítiques i deixar passar el temps, un temps que si no esborra les coses del tot, almenys les difumina.

Com que segurament el poder torna a la gent cega, sorda i orgullosa, l’exemple del senyor Köhler no crearà escola en altres països. Jo ja tinc una petita llista de “Köhlers” que farien molt bé de dimitir. És clar que em faig poques il•lusions d’ençà que em van dir que els reis són els pares…

Quan escric aquestes ratlles només s’han publicat els primers resultats de la Consulta sobre la Independència a Sabadell però que ja es poden avançar algunes conclusions abans de que ens arribin els comentàris analítics.

Sabadell, amb una població nombrosa i amb un perfil sociològic composat d’autòctons, emigrants de molts racons d’Espanya i molts nouvinguts d’altres continents, permet estudiar a fons el valor que un conjunt d’habitants tan complex dona a Catalunya i a una probable independència.

No cal ara ni reduïr ni extrapolar els resultats de Sabadell fins que no s’hagi fet una valoració a fons per part dels responsables i els experts. De totes maneres, dona un cert optimisme constatar que molts vinguts de fora han participat a la Consulta i han fet declaracions a favor d’una Catalunya independent, demostrant no només una integració superficial sinó molt més arrelada que la d ‘altres que viuen fa dotzenes d’anys a Sabadell i Catalunya i que no volen ni emprar la parla.

Picasso, que va passar alguns anys a Barcelona, és un superb exemple d’integració voluntària i sentida. Voldria a tall d’exemple reproduir literalment un fragment d’una carta que va escriure de Paris estant al seu amic de Barcelona Ramon Raventós:

„Coneixes ja a en Nonell? Es un xicot molt simpatic, ell i en Pichot son casibé els dos unics tractables que rodaban per aqui…
Crec que en Rusiñol està morintse i pot ser que quan rebis aquesta carta ja serà mort. Ho sentiria de debó. »

Malgrat els errors al escriure una llengua que no havia estudiat, Picasso demostra un esperit d’integració i d’estima per a Catalunya que molts, amb més temps i oportunitats que ell, mai no han volgut demostrar. Ja de vell, Picasso va dir a Alexandre Cirici que ell no era solament català sinó catalanista. Benvinguts tots els que ens coneixen i ens estimen, vinguin d’on vinguin.

Ja falten pocs dies per què comenci la Copa del Món de Futbol a Sud-Àfrica i segurament una allau d’informacions ens obligarà, per moments, a mirar-ho tot de reüll.

Fins i tot a Suïssa, país on el futbol no fa anar de cap i on la majoria de clubs de primera divisió tenen prou feina per reunir 5000 espectadors el diumenge, doncs fins i tot aquí es parla de la Copa del Món. Primera, perquè Suïssa es va classificar per anar-hi i segona perquè el primer partit el jugarà contra Espanya, considerat l’equip favorit per guanyar la Copa, de manera que tot preveu un començament més aviat modest.

Malgrat els pronòstics pessimistes, Suïssa ja ha guanyat abans de jugar. No amb la pilota als peus, sinó en un ordre més tècnic on la competició és, com a mínim, igual de dura que en el futbol: una arquitecta suïssa ha dissenyat tres dels nou estadis del campionat sud-africà.

La senyora Michelle Rüegg, zuriquesa de 39 anys, ha posat la seva capacitat i el seu treball a l’estadi Green-Point de la Ciutat del Cap, i també als estadis de Durban i de Port Elisabeth. Un veritable triomf per una dona jove però amb una gran capacitat professional tal com ho demostren treballs anteriors d’ella amb el seu estudi d’arquitectes: l’estació central de Berlín, el museu de Peking o l’actualment en construcció nova ciutat a Lingang, Xina, que podrà acollir 800.000 habitants.

Suïssa és un país petit, sense recursos naturals (minerals, gas o petroli) i amb una geografia i un clima que no afavoreixen massa l’agricultura. L’únic recurs que queda és fer molt i bon treball en tots el àmbits, i disposar d’escoles eficients i de prestigi. Els resultats es veuen tard o d’hora i arquitectes com Le Corbusier, Mario Botta, Herzog i De Meuron o Michelle Rüegg, per parlar només d’uns pocs, són la imatge veritable de l’esforç i l’educació portats a terme any rere any, mani qui mani. Un bon exemple a seguir, sempre que es disposi de possibilitats de decidir.

Votar en blanc és una opció vàlida tal com votar positiu o negatiu, i sempre millor que no anar a votar. Malgrat tot, abstenir-se de votar és una actitud que necessita una explicació.

Ahir al Congrés de Madrid, gràcies essencialment a l’abstenció dels diputats de CiU, es va aprovar per un vot de majoria la retallada proposada pel govern de ZP. Les votacions al Congrés són previsibles matemàticament, degut a la fidelitat als partits i que les votacions no són secretes (recordem el panell amb les llumetes que permeten saber qui i què ha votat).

CiU era plenament conscient que amb l’abstenció salvava les mesures del govern i per tant, donava una bombona d’oxigen a ZP. Les paraules de Duran i Lleida demanant a ZP eleccions anticipades és com tirar un salvavides a un nàufrag i al mateix temps demanar-li que s’ofegui, per favor.

Artur Mas es va afanyar a dir que la col•laboració de Ciu es va fer per evitar que Espanya «sigui intervinguda, en uns dies, com Grècia». ¡Ostres, senyor Mas!, ara anem de salvadors d’Espanya. Doncs miri, no m’ho crec.

Ens convé a tots, i sobretot a CiU, que Mas i Duran ens donin explicacions convincents sobre això de salvar a Espanya amb la seva absténcio d’ahir. I sobretot, que ens diguin a canvi de què ho van fer, perquè ja som grandets i sabem perfectament que en política res no es fa ni es diu sense una compensació. Esperem que no sigui un ministeri pel senyor Duran en un futur govern ZP, per tal que pugui seguir salvant Espanya.

Posats a salvar, no hi ha qui superi a CiU.

La coneguda frase de Shakespeare posada en boca d’Horaci a la obra Hamlet s’ha emprat normalment en una forma modificada. La gent diu que „alguna cosa fa olor de podrit a Dinamarca “quan en realitat s’ha de traduir com „alguna cosa esta podrida a l’estat de Dinamarca “ (“Something is rotten in the state of Denmark”).

Com que, naturalment, les coses podrides fan mala olor, no és molt greu la transposició de les paraules originals. En el fons, la crítica a la degeneració i la corrupció no perd força amb el canvi de paraules.

Llegir la premsa o escoltar la radio els darrers dies ens presenta un panorama d’abusos del poder, de finançaments corruptes, d’enriquiments abusius que mostren que, efectivament, alguna cosa esta podrida, i fa molta mala olor.

En moments on la crisi financera i econòmica fa i farà mal a tothom, una sana confiança amb els poders polítics seria desitjable. Però els esdeveniments creen l’efecte contrari: ¿com creure en la claredat d’idees i en l’honestedat dels que manen si les sospites de ser uns aprofitats van del president del Congrés fins a prohoms autonòmics, quan els diners bruts han passat per mans de gent amb posicions on la credibilitat és consubstancial al càrrec?.

Malgrat tot, s’han de seguir dos camins no incompatibles: d’una part, arribar al fons de tots els afers, sigui quin sigui el preu polític que es pagui, i d’altre part renovar càrrecs, buscar les persones amb més qualitats, que per cert existeixen, i esperar que una vegada arribin al poder tinguin la moralitat suficient per no omplir-se les butxaques.

Potser és un pensament molt optimista, però necessitem creure ara més que mai que una societat millor és possible, i que s’ha de construir amb gent honesta i preparada, sense mirar etiquetes o colors.

El president del govern espanyol, senyor José Luis Rodríguez, va donar ahir al Senat una lliçó d ‘hipocresia política, en el pitjor dels termes. La seva declaració que “s’ha assolit un alt grau d’autogovern i s’ha desenvolupat de manera raonable el model de finançament autonòmic” es pot acceptar d‘algú que viu als llimbs però no d’un president de govern.

Com que l’anomenada oposició no creu en les autonomies com a forma de govern per a Espanya, amb una de les escasses coincidències amb el partit de ZP, podem dir que les autonomies ja han arribat al màxim possible, és a dir que han tingut una vida curta i poc brillant.

No existeix la solució ideal per governar països amb diverses cultures i idiomes, com és el cas d’Espanya. Potser la millor manera és el federalisme, rebutjat per la constitució espanyola al implantar les autonomies que són i no són, que volen semblar una estructura federal, però que no hi arriben per real decret.

L’enterrament de les autonomies com a forma de convivència entre les diferents regions d’Espanya ja va començar a fallar del moment que es va permetre que es convertissin en autonomies regions no històriques, amb aquella formula de «café para todos» de tan trista memòria.

Del «café para todos» s’ha passat a demanar a les autonomies a renunciar als seus projectes, a abandonar tota idea pròpia i passar a ser solidàries de l’estat central que amb una perseverant incompetència, ha fet que s’arribés al punt actual.

Que el senyor Rodríguez dimiteixi o no poca cosa canviarà per Catalunya ja que l’alternativa (PP-Rajoy) ni ens estima més que els d’ara ni va acompanyada d’idees que permetin de sentir una certa esperança de millorament. De manera que, a poc a poc, arribem a l’única solució possible.

El president del govern espanyol, senyor José Luis Rodríguez, va donar ahir al Senat una lliçó d ‘hipocresia política, en el pitjor dels termes. La seva declaració que “s’ha assolit un alt grau d’autogovern i s’ha desenvolupat de manera raonable el model de finançament autonòmic” es pot acceptar d‘algú que viu als llimbs però no d’un president de govern.

Com que l’anomenada oposició no creu en les autonomies com a forma de govern per a Espanya, amb una de les escasses coincidències amb el partit de ZP, podem dir que les autonomies ja han arribat al màxim possible, és a dir que han tingut una vida curta i poc brillant.

No existeix la solució ideal per governar països amb diverses cultures i idiomes, com és el cas d’Espanya. Potser la millor manera és el federalisme, rebutjat per la constitució espanyola al implantar les autonomies que són i no són, que volen semblar una estructura federal, però que no hi arriben per real decret.

L’enterrament de les autonomies com a forma de convivència entre les diferents regions d’Espanya ja va començar a fallar del moment que es va permetre que es convertissin en autonomies regions no històriques, amb aquella formula de «café para todos» de tan trista memòria.

Del «café para todos» s’ha passat a demanar a les autonomies a renunciar als seus projectes, a abandonar tota idea pròpia i passar a ser solidàries de l’estat central que amb una perseverant incompetència, ha fet que s’arribés al punt actual.

Que el senyor Rodríguez dimiteixi o no poca cosa canviarà per Catalunya ja que l’alternativa (PP-Rajoy) ni ens estima més que els d’ara ni va acompanyada d’idees que permetin de sentir una certa esperança de millorament. De manera que, a poc a poc, arribem a l’única solució possible.

Escric abans que les Borses europees obrin la sessió d’avui. Es preveu una baixada general, en bona part deguda a la situació d’Espanya.

El comunicat del FMI després de la visita dels experts a Madrid per analitzar la situació financera i laboral no deixa cap dubte: el govern Zapatero no ha pres cap mesura efectiva i les poques que ha fet, les ha fet fora de temps.

El FMI insta al govern espanyol a modificar un mercat laboral que no funciona, a facilitar els acomiadaments, a disminuir els convenis colectius i a augmentar l’edat de jubilació.

Per adobar-ho, el FMI critica la política anterior immobiliària, el gran endeutament exterior, el dèficit fiscal, la poca competitivitat i un sector bancari feble. Per acompanyar aquesta filípica, també esmenten les Caixes d’Estalvis, mal estructurades i deficitàries, com ho demostren les urgents fusions o la fallida de Caja Sur, arribada el cap de setmana, per si algú en dubtava.

Tot això s’ajunta a molts altres problemes d’ordre més intern com ara els de l ‘Estatut i el TC, que probablement es veuran aparcats en un racó per la previsible concentració de mesures econòmiques. La visita del president Montilla al Senat no tindrà ni les lloances ni les crítiques que en un altre moment segurament hauria rebut. Quan un vaixell s’enfonsa, ningú pensa en altra cosa que no sigui salvar la vida, la vida política s’entén.

Rebrem més clatellades de les que ens mereixem, per anar amb males companyies.

Quan sembla que ja fa temps que tot va enrere, que l’atur o la por a perdre la feina són un fre al volum de comerç necessari perquè la roda giri, ens adonem de cop i volta que certes coses, normalment negatives, gaudeixen d’un mercat en augment. Per exemple la cocaïna.

La Universitat de Berna junt amb el Laboratori Hidrogràfic i de Protecció del Sòl del Cantó de Berna, va començar l’estiu del 2009 un treball de mesos sobre el contingut de cocaïna de les aigües residuals de les ciutats més grans de Suïssa.

Amb un dispositiu d’alta sensibilitat, capaç de detectar un mil-milionèsim de gram per litre de substàncies a l’aigua, van començar per l’estudi de la cocaïna, encara que ara continuaran amb les dades sobre restes d’anticonceptius, analgèsics o estimulants.

Com que no totes les substàncies que l’home ingereix s’aprofiten, l’orina expulsa restes que purs o modificats permeten saber quines quantitats es troben a l’origen, és a dir, quant es consumeix.

L’estudi va diferenciar entre caps de setmana (l’augment de consum de cocaïna és significatiu) com també les festes diguem-ne «esvalotades» com el Street-Parade o Carnaval, que també disparen les xifres.

Els resultats són inquietants: a la ciutat de Berna, capital tranquil•la per excel•lència i poc donada a fer excessos, s’ha determinat que cada dia unes 4000 persones consumeixen una «ratlla» de cocaïna de 100 mil•ligrams. Això representa un 3% de la població, amb gran espant dels responsables que fins ara calculaven amb un 1% d’addictes a la cocaïna.

Les restes de cocaïna a les aigües residuals, com també les d’anticonceptius i altres productes farmacèutics suposen un greu inconvenient a l’hora de potabilitzar l’aigua pel consum casolà. Fins i tot s’han detectat augments de subproductes d’anticonceptius en els peixos dels rius i llacs.

Estem davant d’un problema si no nou almenys de nou plantejament. El factor higiènic de l’aigua és només una part d’aquest problema; l’altre part, molt més alarmant és l’augment de persones dependents de la cocaïna. Les autoritats són conscients del problema i s’esperen reaccions urgents.