De Suïssa estant

Resulta que a Suïssa avui dia es menja el doble de carn de pollastre que fa quaranta anys, i menys de porc o de vedella.
Concretament, 50 quilos de pollastre per habitant i any, i uns 50 quilos d’altres carns. I la cosa va en augment.
Això, que sembla només un assumpte estadístic, és en realitat una qüestió ecològica.

A la tardor s’anirà a votar una iniciativa popular que proposa limitar les granges d’animals de tal manera que només existeixin les que alimentin el bestiar amb allò que es produeix als voltants del lloc on es troben. El motiu és evitar que cada vegada més es perdin espais de producció agrícola general, per passar a dedicar-los a pinso per granges i és que, així i tot, s’importen grans quantitats de pinso, principalment del Brasil.

Però això no és tot: més del 70% dels pinsos per a aus venen a Suïssa de l’exterior i per augmentar els arguments ecològics, els fems que produeixen les aus s’exporten, per culpa de la manca a Suïssa de camps on es puguin escampar tots els fems que es produeixen. Milers de tones surten anualment cap a Alemanya i Àustria amb un transport que dona més motius de protesta als ecologistes.

I molts fems vol dir molt nitrogen a l’atmosfera i a les aigües de manera que s’imposa repensar totes les activitats avícoles, i per extensió d’altres animals, per tal de no perjudicar massa l’ambient que ens toca viure.

Els pollastres: un problema ecològic que, sumat amb molts d’altres, ens ha de fer pensar i fer canviar hàbits i costums, per no perjudicar-nos deixant un món pitjor del que nosaltres vàrem trobar.

Benvolguts Reis,

Un any més us escric tot i que ja sabeu que dubto de la vostra existència i que la monarquia la considero una organització gens democràtica i perfectament prescindible. Malgrat això, segueixo el costum molt arrelat d’escriure una carta als Reis, com cada any.

Vivim temps de molta tensió, on als problemes polítics, els socials I els econòmics, s’ajunten els de la salut que ens afecten a tots, a escala individual, familiar I social.

Coincideixo amb Barenboim quan diu que la millor imatge de comportament la dona un músic d’orquestra. Primer, ha de tenir sensibilitat per la música i pel seu instrument, segon, ha de tenir una bona base per captar la forma I el fons de la partitura i tercer ha de tenir sentit de col·laboració per tal de percebre el treball dels altres músics i fer possible l’harmonia del conjunt.

Espero, volguts Reis, que a més de repartir regals, fareu arribar a tothom els tres principis de sensibilitat, de base formal i de col-laboració per tal de millorar-nos I al temps fer que millori el nostre entorn. I que deixareu l’or, l’encens i la mirra per una altra ocasió.

Rebeu una cordial abraçada republicana.

Això que sempre s’ha dit de” Any Nou, vida nova” no s’ho creu ni el que ho va inventar.
Començar un nou any I pensar que per això les coses aniran millor, és un costum que no ha tingut mai possibilitats de demostrar que és cert.

Home, no cal ser tan negatiu I es pot aprofitar el canvi de calendari per desitjar a tots els amics I coneguts una entrada a un nou any amb bones esperances. De fet, això es pot desitjar cada mes, cada setmana o cada dia.

No vull semblar negatiu. Per molt que la Covid ens marqui el dia a dia, per molt que els que manen ens facin la vida poc agradable, per molt que tinguem de defensar una llengua que fa segles suporta una existència sovint difícil, menyspreada pels que només volen dominar, cal sempre esperar que les coses puguin millorar. Cal dir que per millorar necessiten tots nosaltres perquè molts principis humans es troben en l’interior nostre, amb independència de la religió, del partit o del lloc de residència. Si no entenem això, anirem passant anys, parlant d’esperar millors moments i no arribarem enlloc.

És el moment d’unir esforços, d’oblidar diferencies i d’anar junts allà on ens correspon.

Vivim temps on la tensió ho omple tot. Tant es val si mirem la política pel costat dels principis dels partits, com per les conseqüències econòmiques o de personalitat nacional i regional. Tot és tens i no sembla que s’arribi aviat a trobar la calma necessària per no fer més malbé la societat.

No cal concentrar aquestes inquietuds a un país, a un govern o a un partit. Lamentablement, les coses van clarament enrere a tot el món, cosa que no ens ha de frenar els intents de millorar-ho.

Convé recordar que estem envoltats de notícies i informacions de les quals no sabem exactament les intencions, ni el grau de veritat que escampen. Fa més de dos mil anys, Aristòtil va dir que “tapar un error amb una mentida és com fer desaparèixer una taca mitjançant un forat”.

Escoltar certs polítics canviar d’opinió cada dos per tres, explicar (malament) les seves intencions, que després no posen en practica, i fer esforços per tapar els seus errors ha conduït a molts ciutadans a prendre distàncies dels de dalt. És raonable, però no podem deixar de fer el possible perquè les coses canviïn, començant per nosaltres mateixos.

Semblaria que defensar l’idioma d’un país o territori amb segles d’existència és una feina innecessària. Observar com es tracta el català darrerament, fa que sigui una feina lamentablement necessària.

No cal ser un gran historiador per saber que els idiomes s’han anat creant de manera pròpia i amb influències de fora, per qüestions de veïnatge o d’invasions.

Amb els anys, tots han establert unes normes que permeten que s’utilitzin i ensenyin amb unes regles gramaticals clares.

Quan diverses regions s’ajunten amb d’altres per formar una unitat política, voluntàriament o per força, sovint es crea un problema d’identitat forçada, on el més fort obliga als altres a oblidar les seves característiques per unificar-se amb les del dominant.

Es poden fer molts escrits sobre, per exemple, els idiomes autèntics de les regions franceses, gairebé ignorats per la força del francès dominant. L’alsacià, el bretó, el provençal i fins i tot el català, per posar alguns exemples, han perdut importància a França i reduint el nombre dels que els parlen habitualment a nivells baixos.

Una situació diferent es troba a Suïssa. El país disposa de quatre idiomes oficials (alemany, francès, italià i romanx) que es parlen segons el cantó (regió) on es viu. Fins i tot hi ha cantons amb dos idiomes oficials. Ningú imposa a ningú un idioma diferent del de la seva regió. I tothom que canvia de regió aprèn i fa servir el de la nova residència, sense cap imposició sinó, senzillament, per respecte i ganes d’integrar-se.

L’assumpte (si es vol comparar amb Espanya i Catalunya) és molt més dificil, ja que per exemple a Berna on jo visc, parlem un dialecte bernès, diferent del de Basilea o de Zuric per donar dos exemples. En ser dialectes veïns, ens podem entendre perfectament malgrat que moltes paraules i expressions són diferents segons la regió.

Com que es tracta de dialectes, a l’hora d’escriure s’ha de fer en alemany, ja que els dialectes no tenen gramàtica / ortografia fixada acadèmicament. Si s’escriu el dialecte s’ha de fer de manera que en llegir-lo soni com quan el parlem.

Tres dels meus nets d’11,14 i 16 anys, tenen a l’escola alemany, francès i anglès, els dos primers com a idiomes propis del cantó de Berna i el tercer per ser de nivell mundial.

A la vista de tot això em sembla que la formula política del federalisme a Suïssa afavoreix que cada cantó mantingui, exerceixi i promogui la seva personalitat fent ús de l’idioma històricament propi. Cosa que sembla més difícil a Catalunya.

El divendres dia 8 la Fondation Beyeler de Riehen- Basilea, va inaugurar una exposició sobre obres de Goya que estarà oberta durant tres mesos.

Es presenten 70 pintures i més de cent dibuixos i obra gràfica de manera que es tracta de l’exposició mes important que mai s’ha fet del genial Goya. Museus molt famosos, entre ells el del Prado, i molts col·leccionistes particulars de tot el món, han ajudat a poder presentar una exposició única.

La Fondation Beyeler, que es presenta en un edifici creat per l’arquitecte Renzo Piano, va ser inaugurada l’any 1997 per iniciativa particular del galerista i col·leccionista Ernst Beyeler, que vaig conèixer personalment. És el museu més visitat de Suïssa, tot i que és un museu particular.

Els organitzadors de l’exposició Goya van proposar a Espanya la presència d’alguna persona de relleu pel dia de la inauguracio i va ser la Reina Letizia que va decidir anar-hi.

Va arribar a la Fondation, va fer una visita a les obres i va retornar cap a Madrid, sense cap acte addicional. Aquesta visita no va fer part a Suïssa de cap notícia especial ni a la premsa ni al telediari de la televisió nacional.

En un país com Suïssa on no existeixen càrrecs públics per fer bonic, on no es reparteixen condecoracions, on no es fan desfilades militars i on l’anomenat president federal es canvia cada any, una visita rutinària i curta de la Reina Letizia no podia tenir massa ressò. La prioritat de les informacions es concentra en les obres de Goya, moltes i molt importants.

El senyor Mario Vargas Llosa, marquès de Vargas Llosa, molt habitual a les revistes del cor, ha aprofitat una entrevista que li ha fet el diari ABC per atacar el català i els catalanoparlants.

No és la primera vegada i, fracassat políticament i poc brillant darrerament per la seva obra literària, es permet fer el desmemoriat oblidant quina ciutat i quina regió el varen acollir quan ho va necessitar.

Demano disculpes als meus lectors, però no puc resistir copiar el blog que vaig publicar per primera vegada l’any 2010, i del que no eliminaria cap lletra.

“
Quan vaig llegir que Mario Vargas Llosa havia rebut el Premi Nobel de Literatura 2010, em vaig recordar d’un llibre d’ell que tenia oblidat en un racó de la meva biblioteca. L’any 1993, un amic de Lima em va regalar “El pez en el agua”, sots titulat “Memorias”.



Una cosa em van sorprendre del llibre: vaig trobar un punt de lectura entre les pàgines 78 i 79 és a dir molt al començament de les 538 totals. La veritat és que la meva extensa biblioteca no és per fer bonic sinó per omplir-la amb llibres que llegeixo i rellegeixo. El de Vargas Llosa em va avorrir i el vaig deixar abans de martiritzar-me amb una lectura feixuga, orientada a dissimular el seu mal humor pel fracàs de la seva candidatura a la presidència del Perú i de l’escàs ressò del seu Movimiento Libertad.



No tinc cap dubte que Vargas Llosa sap escriure, que és molt prolífic i que fins i tot mereix el Premi Nobel de Literatura que altres més poc dotats que ell ja havien obtingut abans. Tampoc necessito combregar amb les seves idees per acceptar el seu ofici. Però algunes de les seves posicions, que hem pogut llegir en el molts articles i ressenyes periodístiques dels darrers anys, m’han creat un rebuig a la seva persona que només puc demostrar ignorant la seva obra.



El senyor Vargas Llosa podria tenir un millor record de Barcelona i Catalunya del que demostra, ja que va ser aquí on va tenir de la mà de Barral les seves primeres oportunitats. Vargas està radicalment contra els nacionalismes (excepte el seu, naturalment) i contra tota acció que permeti a la llengua catalana obtenir el paper que li correspon.



Al Perú, una gran part de la població té unes arrels molt anteriors a les arribades dels Vargas i dels Llosa, i mantenen una llengua, el quítxua, que els elitistes com Vargas Llosa han ignorat i sovint menyspreat. Vargas Llosa viu en un exili daurat i voluntari, i no s’apropa al seu Perú per mala digestió dels seus fracassos polítics. El dia que decideixi tornar a Lima o a la seva ciutat Arequipa, potser el tornaré a llegir si és que la realitat del seu país li obre els ulls.

A l’espera d’aquest moment, el punt de lectura continuarà entre les pàgines 78 i 79. „

Segons notícies que arriben a Suïssa des del Vaticà, les obres que s’estan començant per una nova caserna per la Guàrdia Suïssa (uns 50 milions d’euros) tenen previst disposar d’habitacions individuals amb bany i no amb diversos llits com fins ara. Segons diuen els responsables de la Guàrdia, existeix la intenció d’obrir la possibilitat de permetre servir com a guàrdies a les dones, i la nova caserna físicament ho permetrà.

Actualment, per ser membre de la Guàrdia Suïssa cal ser ciutadà suís, home, alt de 174 cm mínim, solter, amb bones referències i amb salut. Les dones estan explícitament excloses.

Per cert, el sou mensual és de 1.450 €, i durant el temps de servei disposen de la nacionalitat vaticana, a part de la suïssa que no es perd. Només es poden casar després de 5 anys de servei i amb una edat mínima de vint-i-cinc anys.

La guàrdia disposa actualment de 125 membres i 17 reclutes. Això vol dir que anualment s’han de trobar uns 30 nous guàrdies per substituir els que acaben els anys de servei. Sembla que això no és fàcil i que obrir les portes a les dones podria eliminar el problema.

Com que la Guàrdia Suïssa no és un cos militar sinó policial (ja que les lleis suïsses prohibeixen als ciutadans servir en un exèrcit estranger), teòricament les dones en poden fer part, ja que la policia ja fa molts anys que a Suïssa disposa de dones en moltes funcions.

Tot això sembla molt bé del punt de vista de la igualtat entre homes i dones, però la última paraula la té el Papa Francesc, fet que posa en qüestió la possibilitat clara de tenir dins d’un parell d’anys dones fent part de la Guàrdia Suïssa del Vaticà. Veurem com acaba tot aixó .

Els de la meva generació no vàrem rebre mai a l’escola dades històriques sobre Catalunya.
El franquisme va eliminar del tot qualsevol al·lusió a la Catalunya anterior a ells, agreujat amb la total ignorància de la llengua catalana, sobretot a l’ensenyament.

Entre el juliol del 1713 i el setembre del 1714 va tenir lloc el setge de Barcelona, que va acabar amb la capitulació el dia 11 de setembre del 1714. Personatges com Rafael Casanova o Antonio Villarroel ens van ser amagats.

No cal dir que els fets que es recorden l’Onze de Setembre van patir del silenci franquista i no va ser fins al 1976 que es va permetre als catalans celebrar la seva Diada. Per cert que celebrar una Diada Nacional en l’aniversari d’una desfeta no és molt comú, ja que generalment es commemoren batalles guanyades. De totes maneres, en el fons, no celebra Catalunya una desfeta militar sinó la pèrdua dels privilegis polítics que es van esborrar per part del guanyador Felip V, amb l’ajut de soldats francesos i espanyols.

Per sort, avui els silencis obligats s’ha reduït, encara que no eliminat. Ajuntar desitjos i esforços i marcar els camins a seguir ha de ser la principal tasca de tots, tant de dreta com d’esquerra com del mig. Sense unió anirem presentant un costat feble, que aprofitaran els que tots sabem.

„… Ces larges gouttes de pluie

 qui précèdent l’ouragan.“

Victor Hugo

Un dia …

Un dia en tindrem prou,
amic,
de parlar de bons propòsits,

mentre escalfem lentament
amb la mà
una copa de conyac.

Un dia, amic,
decidirem
llevar l’àncora i sortir
del port tranquil
on es bressola
la nostra conformitat.

Llavors, amic, obrirem
la finestra
perquè ens espeteguin a la cara
les gotes de pluja
de l’inquiet Hugo.
Les gotes amples
que precedeixen l’huracà.

Amic, un dia
sortirem tu i jo, i d’altres,
a cercar un bateig nou
per començar
una nova lluita.