De Suïssa estant

Segons notícies que arriben a Suïssa des del Vaticà, les obres que s’estan començant per una nova caserna per la Guàrdia Suïssa (uns 50 milions d’euros) tenen previst disposar d’habitacions individuals amb bany i no amb diversos llits com fins ara. Segons diuen els responsables de la Guàrdia, existeix la intenció d’obrir la possibilitat de permetre servir com a guàrdies a les dones, i la nova caserna físicament ho permetrà.

Actualment, per ser membre de la Guàrdia Suïssa cal ser ciutadà suís, home, alt de 174 cm mínim, solter, amb bones referències i amb salut. Les dones estan explícitament excloses.

Per cert, el sou mensual és de 1.450 €, i durant el temps de servei disposen de la nacionalitat vaticana, a part de la suïssa que no es perd. Només es poden casar després de 5 anys de servei i amb una edat mínima de vint-i-cinc anys.

La guàrdia disposa actualment de 125 membres i 17 reclutes. Això vol dir que anualment s’han de trobar uns 30 nous guàrdies per substituir els que acaben els anys de servei. Sembla que això no és fàcil i que obrir les portes a les dones podria eliminar el problema.

Com que la Guàrdia Suïssa no és un cos militar sinó policial (ja que les lleis suïsses prohibeixen als ciutadans servir en un exèrcit estranger), teòricament les dones en poden fer part, ja que la policia ja fa molts anys que a Suïssa disposa de dones en moltes funcions.

Tot això sembla molt bé del punt de vista de la igualtat entre homes i dones, però la última paraula la té el Papa Francesc, fet que posa en qüestió la possibilitat clara de tenir dins d’un parell d’anys dones fent part de la Guàrdia Suïssa del Vaticà. Veurem com acaba tot aixó .

Els de la meva generació no vàrem rebre mai a l’escola dades històriques sobre Catalunya.
El franquisme va eliminar del tot qualsevol al·lusió a la Catalunya anterior a ells, agreujat amb la total ignorància de la llengua catalana, sobretot a l’ensenyament.

Entre el juliol del 1713 i el setembre del 1714 va tenir lloc el setge de Barcelona, que va acabar amb la capitulació el dia 11 de setembre del 1714. Personatges com Rafael Casanova o Antonio Villarroel ens van ser amagats.

No cal dir que els fets que es recorden l’Onze de Setembre van patir del silenci franquista i no va ser fins al 1976 que es va permetre als catalans celebrar la seva Diada. Per cert que celebrar una Diada Nacional en l’aniversari d’una desfeta no és molt comú, ja que generalment es commemoren batalles guanyades. De totes maneres, en el fons, no celebra Catalunya una desfeta militar sinó la pèrdua dels privilegis polítics que es van esborrar per part del guanyador Felip V, amb l’ajut de soldats francesos i espanyols.

Per sort, avui els silencis obligats s’ha reduït, encara que no eliminat. Ajuntar desitjos i esforços i marcar els camins a seguir ha de ser la principal tasca de tots, tant de dreta com d’esquerra com del mig. Sense unió anirem presentant un costat feble, que aprofitaran els que tots sabem.

„… Ces larges gouttes de pluie

 qui précèdent l’ouragan.“

Victor Hugo

Un dia …

Un dia en tindrem prou,
amic,
de parlar de bons propòsits,

mentre escalfem lentament
amb la mà
una copa de conyac.

Un dia, amic,
decidirem
llevar l’àncora i sortir
del port tranquil
on es bressola
la nostra conformitat.

Llavors, amic, obrirem
la finestra
perquè ens espeteguin a la cara
les gotes de pluja
de l’inquiet Hugo.
Les gotes amples
que precedeixen l’huracà.

Amic, un dia
sortirem tu i jo, i d’altres,
a cercar un bateig nou
per començar
una nova lluita.

La decisió de Messi d’anar a París, en una espècie d’exili no del tot voluntari, ha fet que molts temes que eren obsessivament presents, s’hagin quedat en una segona o tercera línia.

Per exemple, entre molts d’altres, l’exili del tot voluntari de l’anomenat rei emèrit, o les importants conseqüències de la covid-19, o la precària situació del sector turístic.

Messi ha permès que tothom hagi vist la molt deficient situació econòmica del Barça, conseqüència d’una mala gestió de la darrera junta directiva (i també segurament d’algunes anteriors).

Convé no oblidar que el Barça és dels seus socis i, contràriament al PSG, cap família carregada de diners, pot dir, decidir o obligar a fer certes coses.

Segurament el Barça necessitarà un cert temps per acostumar-se a jugar sense Messi, tot i que això permetrà formar un nou equip on s’han d’integrar jugadors joves, com ja s’havia fet molts anys abans, amb èxit.

Si no ens adonem que la sortida de Messi suposa (malgrat un toc negatiu) una bona ocasió de fer un Barça amb clara personalitat, ens ho hem de fer mirar.

   Cada dos per tres alguns (pocs) diaris, principalment els que es llegeixen per internet, donen notícies sobre les investigacions que un fiscal suís porta a terme sobre els milions amagats per l’anomenat rei emèrit, Juan Carlos de Borbó.

Que molts altres diaris no en parlin, i tampoc el govern, només poc significar molt poques ganes de tocar les coses per anar seguint gaudint dels privilegis actuals, per damunt de les lleis i dels principis de moralitat que es poden esperar dels que manen.

Ja al segle XVII, el teòleg i intel·lectual francès Jean- Baptiste Marssillon va escriure a Lluís XV:

“No és el sobirà. És la llei, Senyor, la que ha de regnar sobre els pobles.
Vós no sou sinó el seu ministre i dipositari.”

L’anomenat emèrit no ha fet cap gestió per defensar-se de les acusacions que, ara per ara, no han arribat a cap tribunal. És el seu dret per allò que tothom és innocent fins que no ha estat condemnat. De totes maneres, malgrat el provocat silenci dels mitjans de comunicació, i malgrat la covid i les vacances, que ajuden a prioritzar altres informacions, les possibles actuacions monetàries il·legals, fins i tot quan era rei actiu, han de tenir alguna conseqüència.

Per cert que el silenci també s’ha encomanat al seu fill Felip, que hem de suposar que veu el seu càrrec com una herència d’algú potser poc exemplar.

Que governar és atractiu ens ho demostren els molts candidats que en cada càrrec, per petit que sigui, es proposen millorar-ho tot.

Que governar és difícil ens ho demostren els que manen, triats democràticament o amb el dit, en veure els resultats de les seves propostes en campanya.

Amb tot això, cal reconèixer que a tot arreu es plantegen els mateixos problemes a l’hora de jutjar els de dalt per part del que estem a baix. No sempre les crítiques són justes, sobretot quan els que manen tenen davant especialistes a posar bastons a les rodes, no per millorar res sinó per tenir el camí lliure pels seus.

L’actor i autor americà George Burns ho va dir molt irònicament: “És una pena que totes les persones que saben com governar un país estiguin ocupades conduint taxis o tallant els cabells”.

L’aprovació dels indults als polítics catalans per part del president espanyol Pedro Sánchez ha disparat tota mena de comentaris, en sentits diferents i amb una manca general de ganes de parlar del veritable fons de les diferències entre Catalunya i Espanya.

Pedro Sánchez no oblida quins són els vots que necessita per continuar com a president i per tant, per damunt de tot, ha anat i anirà fent declaracions i actuacions que no l’afectin pel càrrec.

L’anomenada oposició a Sánchez, que no acaba de posar-se d’acord per actuar amb eficiència, és incapaç de fer canviar les intencions dels indultats i de la bona part dels catalans.

Esperem uns dies perquè es comencin a presentar les actuacions futures. Els indults, sense ser una solució definitiva, donen opcions a tranquil·litzar a molts catalans. I això, és positiu i necessari.

A l’hora de resumir el paper del senyor Sánchez, m’ha vingut a la memòria la definició que Sebastià Alzamora va fer l’any 2010 del llavors president Zapatero, també aplicable avui.

Alzamora va dir que el president era com un dònut: buit al mig i embafador per les vores. Doncs això!

El fet que Catalunya sigui un dels llocs de vacances preferits dels suïssos, ha permès que, a part de la nostra personalitat i costums, la gastronomia hagi estat coneguda per molta gent. Les amanides, la vedella amb bolets, el bacallà amb samfaina, la crema catalana per no parlar del pa amb tomàquet o de l’allioli han deixat de ser exòtics per molts suïssos.

El darrer dimecres, la televisió suïssa-alemanya va emetre un programa gravat l’any 2014 per la televisió francoalemanya ARTE, amb el nom genèric (traduït) de “La felicitat es troba al plat”.

L’emissió, de trenta minuts de durada, va estar dedicada al Restaurant “Els Casals” de la localitat de Sagàs, al Berguedà. El contingut va ser molt important per demostrar l’existència a alt nivell d’una cuina viva, estacional, amb caràcter. El Restaurant disposa d’una estrella Michelin, cosa que demostra el seu reconeixement.

L’Oriol Rovira, cap de cuina i membre de la família propietària del Restaurant, va explicar clarament els principis de la seva cuina basada en elements propis del seu entorn, donant a cada plat una personalitat sense caure en aplicar manipulacions gairebé fisico-químicas als ingredients. Va fer un parell de plats i ens va fer passejar per l’entorn del Restaurant per demostrar que, a part de les tòfones, la seva cuina troba gran part de les coses necessària allà mateix.

Alguns suïssos de tradició estiuenca a Catalunya, una vegada vist el programa estic segur que a la pròxima ocasió aniran a Sagàs per fer realitat el món gastronòmic català que l’Oriol Rovira va presentar.

Cada vegada que un nou govern es constitueix sorgeixen espontàniament dubtes sobre l’èxit dels escollits, i dotzenes i dotzenes de consells per tal que les coses vagin com un mateix voldria.

Governar no és gens fàcil, sobretot quan es vol quedar bé amb el màxim nombre de persones sense oblidar els principis que van crear la personalitat dels escollits.

En el fons, no hi ha res de nou en tot això. És interessant llegir, per exemple, el llibre „Meditacions” escrit per Marc Aureli, per cert nascut ara fa exactament mil nou-cents anys. A part del càrrec d’emperador, Marc Aureli era un intel·lectual d’alt nivell (per cert escrivia en grec) i crec que convindria que tots els que tenen alguna responsabilitat pública, llegissin alguns fragments del llibre „Meditacions” i apliquessin algunes conclusions.

En citarem un parell d’extractes, en la traducció de Joan Alberich:

– Cal que tinguis sempre present aquests dos principis. Primer, el fet d’actuar pel bé de la humanitat, segons allò que et suggereixi la raó. Segon, el fet de canviar de parer si trobes algú capaç de corregir-te o de dissuadir-te d’alguna de les teves opinions. Tanmateix sempre és indispensable que el canvi de judici obeeixi a motius plausibles, com la justícia i l’interès comú. D’aquesta manera han de ser els motius que determinin la teva decisió i no el fet que et semblin agradables o que et proporcionin glòria.

– Mira el fons de les coses. Que en cap d’elles no et passi per alt ni la seva qualitat peculiar ni el seu valor.

– La millor manera de defensar-se d’un enemic és no comportar-se com ell.

La Constitució de Suïssa comença amb una menció a Déu (“En nom de Déu Totpoderós…”), essencialment per raons històriques.
L’anomenada “Carta federal”, un pergamí de l’any 1291 considerat la base de l’actual Confederació suïssa i escrit en llatí, deia literalment: ” In nomine domini amen“.

Un parlamentari ha fet una proposta per eliminar la menció a Déu en la Constitució, ja que suposa una posició poc neutral pel fet que no tothom creu en l’existència de Déu.

Immediatament han sorgit opinions, raonaments i posicions de tota mena a favor i en contra de la proposta d’eliminació.

Tot i que en la vida quotidiana a Suïssa no es viuen actes religiosos públics i molt menys fanàtics, el fet de posar en discussió una menció de Déu ha sorprès. Cal tenir en compte que a Suïssa, en el formulari anual de declaració d’impostos tothom diu a quina religió pertany, o si no en fa part de cap.

Estadísticament, un 35% dels suïssos es declara creient de la religió catòlica-romana. Segueixen, per ordre de percentatges arrodonits, els sense religió (30%), els evangèlics-reformats (23%), els d’altres religions evangèliques (6%), els islamistes (6%) i els jueus (0,2%).

Segurament les raons històriques tindran majoria per deixar la Constitució tal com ara està, encara que cal no ignorar l’argumentació de la proposta, basada en el fet que no es pot posar un seguit de lleis com si estiguessin inspirades per algú (Déu), cosa que ningú pot demostrar.