29 nov. 2021

El català, atacat. (Sant Tornem-hi)

Classificat com a General

Semblaria que defensar l’idioma d’un país o territori amb segles d’existència és una feina innecessària. Observar com es tracta el català darrerament, fa que sigui una feina lamentablement necessària.

No cal ser un gran historiador per saber que els idiomes s’han anat creant de manera pròpia i amb influències de fora, per qüestions de veïnatge o d’invasions.

Amb els anys, tots han establert unes normes que permeten que s’utilitzin i ensenyin amb unes regles gramaticals clares.

Quan diverses regions s’ajunten amb d’altres per formar una unitat política, voluntàriament o per força, sovint es crea un problema d’identitat forçada, on el més fort obliga als altres a oblidar les seves característiques per unificar-se amb les del dominant.

Es poden fer molts escrits sobre, per exemple, els idiomes autèntics de les regions franceses, gairebé ignorats per la força del francès dominant. L’alsacià, el bretó, el provençal i fins i tot el català, per posar alguns exemples, han perdut importància a França i reduint el nombre dels que els parlen habitualment a nivells baixos.

Una situació diferent es troba a Suïssa. El país disposa de quatre idiomes oficials (alemany, francès, italià i romanx) que es parlen segons el cantó (regió) on es viu. Fins i tot hi ha cantons amb dos idiomes oficials. Ningú imposa a ningú un idioma diferent del de la seva regió. I tothom que canvia de regió aprèn i fa servir el de la nova residència, sense cap imposició sinó, senzillament, per respecte i ganes d’integrar-se.

L’assumpte (si es vol comparar amb Espanya i Catalunya) és molt més dificil, ja que per exemple a Berna on jo visc, parlem un dialecte bernès, diferent del de Basilea o de Zuric per donar dos exemples. En ser dialectes veïns, ens podem entendre perfectament malgrat que moltes paraules i expressions són diferents segons la regió.

Com que es tracta de dialectes, a l’hora d’escriure s’ha de fer en alemany, ja que els dialectes no tenen gramàtica / ortografia fixada acadèmicament. Si s’escriu el dialecte s’ha de fer de manera que en llegir-lo soni com quan el parlem.

Tres dels meus nets d’11,14 i 16 anys, tenen a l’escola alemany, francès i anglès, els dos primers com a idiomes propis del cantó de Berna i el tercer per ser de nivell mundial.

A la vista de tot això em sembla que la formula política del federalisme a Suïssa afavoreix que cada cantó mantingui, exerceixi i promogui la seva personalitat fent ús de l’idioma històricament propi. Cosa que sembla més difícil a Catalunya.

 

 

No hi ha resposta

11 oct. 2021

Goya i la Reina Letizia

Classificat com a General

El divendres dia 8 la Fondation Beyeler de Riehen- Basilea, va inaugurar una exposició sobre obres de Goya que estarà oberta durant tres mesos.

Es presenten 70 pintures i més de cent dibuixos i obra gràfica de manera que es tracta de l’exposició mes important que mai s’ha fet del genial Goya. Museus molt famosos, entre ells el del Prado, i molts col·leccionistes particulars de tot el món, han ajudat a poder presentar una exposició única.

La Fondation Beyeler, que es presenta en un edifici creat per l’arquitecte Renzo Piano, va ser inaugurada l’any 1997 per iniciativa particular del galerista i col·leccionista Ernst Beyeler, que vaig conèixer personalment. És el museu més visitat de Suïssa, tot i que és un museu particular.

Els organitzadors de l’exposició Goya van proposar a Espanya la presència d’alguna persona de relleu pel dia de la inauguracio i va ser la Reina Letizia que va decidir anar-hi.

Va arribar a la Fondation, va fer una visita a les obres i va retornar cap a Madrid, sense cap acte addicional. Aquesta visita no va fer part a Suïssa de cap notícia especial ni a la premsa ni al telediari de la televisió nacional.

En un país com Suïssa on no existeixen càrrecs públics per fer bonic, on no es reparteixen condecoracions, on no es fan desfilades militars i on l’anomenat president federal es canvia cada any, una visita rutinària i curta de la Reina Letizia no podia tenir massa ressò. La prioritat de les informacions es concentra en les obres de Goya, moltes i molt importants.

 

 

Comentaris tancats a Goya i la Reina Letizia

30 set. 2021

Vargas Llosa : desagraīt i vergonyós

Classificat com a General

El senyor Mario Vargas Llosa, marquès de Vargas Llosa, molt habitual a les revistes del cor, ha aprofitat una entrevista que li ha fet el diari ABC per atacar el català i els catalanoparlants.

No és la primera vegada i, fracassat políticament i poc brillant darrerament per la seva obra literària, es permet fer el desmemoriat oblidant quina ciutat i quina regió el varen acollir quan ho va necessitar.

Demano disculpes als meus lectors, però no puc resistir copiar el blog que vaig publicar per primera vegada l’any 2010, i del que no eliminaria cap lletra.


Quan vaig llegir que Mario Vargas Llosa havia rebut el Premi Nobel de Literatura 2010, em vaig recordar d’un llibre d’ell que tenia oblidat en un racó de la meva biblioteca. L’any 1993, un amic de Lima em va regalar “El pez en el agua”, sots titulat “Memorias”.



Una cosa em van sorprendre del llibre: vaig trobar un punt de lectura entre les pàgines 78 i 79 és a dir molt al començament de les 538 totals. La veritat és que la meva extensa biblioteca no és per fer bonic sinó per omplir-la amb llibres que llegeixo i rellegeixo. El de Vargas Llosa em va avorrir i el vaig deixar abans de martiritzar-me amb una lectura feixuga, orientada a dissimular el seu mal humor pel fracàs de la seva candidatura a la presidència del Perú i de l’escàs ressò del seu Movimiento Libertad.



No tinc cap dubte que Vargas Llosa sap escriure, que és molt prolífic i que fins i tot mereix el Premi Nobel de Literatura que altres més poc dotats que ell ja havien obtingut abans. Tampoc necessito combregar amb les seves idees per acceptar el seu ofici. Però algunes de les seves posicions, que hem pogut llegir en el molts articles i ressenyes periodístiques dels darrers anys, m’han creat un rebuig a la seva persona que només puc demostrar ignorant la seva obra.



El senyor Vargas Llosa podria tenir un millor record de Barcelona i Catalunya del que demostra, ja que va ser aquí on va tenir de la mà de Barral les seves primeres oportunitats. Vargas està radicalment contra els nacionalismes (excepte el seu, naturalment) i contra tota acció que permeti a la llengua catalana obtenir el paper que li correspon.



Al Perú, una gran part de la població té unes arrels molt anteriors a les arribades dels Vargas i dels Llosa, i mantenen una llengua, el quítxua, que els elitistes com Vargas Llosa han ignorat i sovint menyspreat. Vargas Llosa viu en un exili daurat i voluntari, i no s’apropa al seu Perú per mala digestió dels seus fracassos polítics. El dia que decideixi tornar a Lima o a la seva ciutat Arequipa, potser el tornaré a llegir si és que la realitat del seu país li obre els ulls.

A l’espera d’aquest moment, el punt de lectura continuarà entre les pàgines 78 i 79.

 

 

Comentaris tancats a Vargas Llosa : desagraīt i vergonyós

12 set. 2021

Obrirà el Vaticà la Guàrdia Suïssa a les dones ?

Classificat com a General

Segons notícies que arriben a Suïssa des del Vaticà, les obres que s’estan començant per una nova caserna per la Guàrdia Suïssa (uns 50 milions d’euros) tenen previst disposar d’habitacions individuals amb bany i no amb diversos llits com fins ara. Segons diuen els responsables de la Guàrdia, existeix la intenció d’obrir la possibilitat de permetre servir com a guàrdies a les dones, i la nova caserna físicament ho permetrà.

Actualment, per ser membre de la Guàrdia Suïssa cal ser ciutadà suís, home, alt de 174 cm mínim, solter, amb bones referències i amb salut. Les dones estan explícitament excloses.

Per cert, el sou mensual és de 1.450 €, i durant el temps de servei disposen de la nacionalitat vaticana, a part de la suïssa que no es perd. Només es poden casar després de 5 anys de servei i amb una edat mínima de vint-i-cinc anys.

La guàrdia disposa actualment de 125 membres i 17 reclutes. Això vol dir que anualment s’han de trobar uns 30 nous guàrdies per substituir els que acaben els anys de servei. Sembla que això no és fàcil i que obrir les portes a les dones podria eliminar el problema.

Com que la Guàrdia Suïssa no és un cos militar sinó policial (ja que les lleis suïsses prohibeixen als ciutadans servir en un exèrcit estranger), teòricament les dones en poden fer part, ja que la policia ja fa molts anys que a Suïssa disposa de dones en moltes funcions.

Tot això sembla molt bé del punt de vista de la igualtat entre homes i dones, però la última paraula la té el Papa Francesc, fet que posa en qüestió la possibilitat clara de tenir dins d’un parell d’anys dones fent part de la Guàrdia Suïssa del Vaticà. Veurem com acaba tot aixó .

 

Comentaris tancats a Obrirà el Vaticà la Guàrdia Suïssa a les dones ?

10 set. 2021

L’història silenciada

Classificat com a General

Els de la meva generació no vàrem rebre mai a l’escola dades històriques sobre Catalunya.
El franquisme va eliminar del tot qualsevol al·lusió a la Catalunya anterior a ells, agreujat amb la total ignorància de la llengua catalana, sobretot a l’ensenyament.

Entre el juliol del 1713 i el setembre del 1714 va tenir lloc el setge de Barcelona, que va acabar amb la capitulació el dia 11 de setembre del 1714. Personatges com Rafael Casanova o Antonio Villarroel ens van ser amagats.

No cal dir que els fets que es recorden l’Onze de Setembre van patir del silenci franquista i no va ser fins al 1976 que es va permetre als catalans celebrar la seva Diada. Per cert que celebrar una Diada Nacional en l’aniversari d’una desfeta no és molt comú, ja que generalment es commemoren batalles guanyades. De totes maneres, en el fons, no celebra Catalunya una desfeta militar sinó la pèrdua dels privilegis polítics que es van esborrar per part del guanyador Felip V, amb l’ajut de soldats francesos i espanyols.

Per sort, avui els silencis obligats s’ha reduït, encara que no eliminat. Ajuntar desitjos i esforços i marcar els camins a seguir ha de ser la principal tasca de tots, tant de dreta com d’esquerra com del mig. Sense unió anirem presentant un costat feble, que aprofitaran els que tots sabem.

Comentaris tancats a L’història silenciada

17 ag. 2021

Un dia …

Classificat com a General

 

 

„… Ces larges gouttes de pluie

 qui précèdent l’ouragan.“

Victor Hugo

 

Un dia …

Un dia en tindrem prou,
amic,
de parlar de bons propòsits,

mentre escalfem lentament
amb la mà
una copa de conyac.

Un dia, amic,
decidirem
llevar l’àncora i sortir
del port tranquil
on es bressola
la nostra conformitat.

Llavors, amic, obrirem
la finestra
perquè ens espeteguin a la cara
les gotes de pluja
de l’inquiet Hugo.
Les gotes amples
que precedeixen l’huracà.

Amic, un dia
sortirem tu i jo, i d’altres,
a cercar un bateig nou
per començar
una nova lluita.

 

 

Comentaris tancats a Un dia …

13 ag. 2021

Ens ho hem de fer mirar

Classificat com a General

La decisió de Messi d’anar a París, en una espècie d’exili no del tot voluntari, ha fet que molts temes que eren obsessivament presents, s’hagin quedat en una segona o tercera línia.

Per exemple, entre molts d’altres, l’exili del tot voluntari de l’anomenat rei emèrit, o les importants conseqüències de la covid-19, o la precària situació del sector turístic.

Messi ha permès que tothom hagi vist la molt deficient situació econòmica del Barça, conseqüència d’una mala gestió de la darrera junta directiva (i també segurament d’algunes anteriors).

Convé no oblidar que el Barça és dels seus socis i, contràriament al PSG, cap família carregada de diners, pot dir, decidir o obligar a fer certes coses.

Segurament el Barça necessitarà un cert temps per acostumar-se a jugar sense Messi, tot i que això permetrà formar un nou equip on s’han d’integrar jugadors joves, com ja s’havia fet molts anys abans, amb èxit.

Si no ens adonem que la sortida de Messi suposa (malgrat un toc negatiu) una bona ocasió de fer un Barça amb clara personalitat, ens ho hem de fer mirar.

 

Comentaris tancats a Ens ho hem de fer mirar

30 jul. 2021

Intocable monarquia

Classificat com a General

   Cada dos per tres alguns (pocs) diaris, principalment els que es llegeixen per internet, donen notícies sobre les investigacions que un fiscal suís porta a terme sobre els milions amagats per l’anomenat rei emèrit, Juan Carlos de Borbó.

Que molts altres diaris no en parlin, i tampoc el govern, només poc significar molt poques ganes de tocar les coses per anar seguint gaudint dels privilegis actuals, per damunt de les lleis i dels principis de moralitat que es poden esperar dels que manen.

Ja al segle XVII, el teòleg i intel·lectual francès Jean- Baptiste Marssillon va escriure a Lluís XV:

“No és el sobirà. És la llei, Senyor, la que ha de regnar sobre els pobles.
Vós no sou sinó el seu ministre i dipositari.”

L’anomenat emèrit no ha fet cap gestió per defensar-se de les acusacions que, ara per ara, no han arribat a cap tribunal. És el seu dret per allò que tothom és innocent fins que no ha estat condemnat. De totes maneres, malgrat el provocat silenci dels mitjans de comunicació, i malgrat la covid i les vacances, que ajuden a prioritzar altres informacions, les possibles actuacions monetàries il·legals, fins i tot quan era rei actiu, han de tenir alguna conseqüència.

Per cert que el silenci també s’ha encomanat al seu fill Felip, que hem de suposar que veu el seu càrrec com una herència d’algú potser poc exemplar.

 

Comentaris tancats a Intocable monarquia

09 jul. 2021

Governar és dificil

Classificat com a General

Que governar és atractiu ens ho demostren els molts candidats que en cada càrrec, per petit que sigui, es proposen millorar-ho tot.

Que governar és difícil ens ho demostren els que manen, triats democràticament o amb el dit, en veure els resultats de les seves propostes en campanya.

Amb tot això, cal reconèixer que a tot arreu es plantegen els mateixos problemes a l’hora de jutjar els de dalt per part del que estem a baix. No sempre les crítiques són justes, sobretot quan els que manen tenen davant especialistes a posar bastons a les rodes, no per millorar res sinó per tenir el camí lliure pels seus.

L’actor i autor americà George Burns ho va dir molt irònicament: “És una pena que totes les persones que saben com governar un país estiguin ocupades conduint taxis o tallant els cabells”.

 

 

Comentaris tancats a Governar és dificil

23 juny 2021

Pedro Sánchez i els dònuts

Classificat com a General

L’aprovació dels indults als polítics catalans per part del president espanyol Pedro Sánchez ha disparat tota mena de comentaris, en sentits diferents i amb una manca general de ganes de parlar del veritable fons de les diferències entre Catalunya i Espanya.

Pedro Sánchez no oblida quins són els vots que necessita per continuar com a president i per tant, per damunt de tot, ha anat i anirà fent declaracions i actuacions que no l’afectin pel càrrec.

L’anomenada oposició a Sánchez, que no acaba de posar-se d’acord per actuar amb eficiència, és incapaç de fer canviar les intencions dels indultats i de la bona part dels catalans.

Esperem uns dies perquè es comencin a presentar les actuacions futures. Els indults, sense ser una solució definitiva, donen opcions a tranquil·litzar a molts catalans. I això, és positiu i necessari.

A l’hora de resumir el paper del senyor Sánchez, m’ha vingut a la memòria la definició que Sebastià Alzamora va fer l’any 2010 del llavors president Zapatero, també aplicable avui.

Alzamora va dir que el president era com un dònut: buit al mig i embafador per les vores. Doncs això!

 

 

 

Comentaris tancats a Pedro Sánchez i els dònuts

Anteriors »