De Suïssa estant

 Hi arribarem 

No és cosa d’uns pocs somniadors.
Ni de quatre il·luminats.
És cosa de tots
perquè només junts hi podrem arribar.

La muntanya és esquerpa
i tenim mal temps.
Però amb una cordada ferma,
on tothom ajudi a tothom,
assolirem el cim.

I una vegada a dalt,
a l’hora de fer la foto,
uns es col·locaran a la dreta,
d’altres a l’esquerra i alguns al mig.

És el que cal: unió per arribar-hi
i diversitat per donar un lloc
a tots el que han pujat junts.

Hi arribarem!

Isop és un escriptor del segle VII aC, conegut per les seves faules, ja que en va escriure més de trescentes, i va inspirar a molts d’altres escriptors com Fedre, Raïmon Llull, Samaniego etc..

Una de les faules porta com a títol “El lleó i els tres bous”:

“ Pasturaven sempre junts tres bous. Un lleó els volia devorar peró com que sempre estaven junts no ho aconseguia perquè lluitar contra tres bous al mateix temps el col·locava en desavantatge.
Llavors, amb astúcia i amb perfídia, va fer que els bous s’enfadessin entre ells, i els va separar.
I així, al ja no estar units, els va devorar tranquil·lament un darrera l’altre.”

Proposo un joc: que cada lector pensi en la situació política de Catalunya (i d’Espanya) i posi nom de partit o de polític al lleó i a cada bou. Segur que tindrem moltes coincidències.

Saber que l’Acadèmia Francesa donava a Mario Vargas Llosa el dret a fer part d’ella, sense que mai hagi escrit res originalment en francès, ja va fer sospitar que l’Acadèmia anava de baixa.

No cal dir que el soporífer discurs que va pronunciar en l’acte d’admissió va en perfecta companyia amb totes les activitats que el peruà mostra públicament, sobretot en les anomenades revistes del cor.

Un personatge amb les seves característiques humanes i socials no mereix massa atenció. De totes maneres en permeto de repetir el blog que vaig publicar l’any 2010, i del que no eliminaria cap lletra.

«Quan vaig llegir que Mario Vargas Llosa havia rebut el Premi Nobel de Literatura 2010, em vaig recordar d’un llibre d’ell que tenia oblidat en un racó de la meva biblioteca.
L’any 1993, un amic de Lima em va regalar “El pez en el agua”, sots titulat “Memorias”.

Una cosa em van sorprendre del llibre: vaig trobar un punt de lectura entre les pàgines 78 i 79 és a dir molt al començament de les 538 totals.
La veritat és que la meva extensa biblioteca no és per fer bonic sinó per omplir-la amb llibres que llegeixo i rellegeixo. El de Vargas Llosa em va avorrir i el vaig deixar abans de martiritzar-me amb una lectura feixuga, orientada a dissimular el seu mal humor pel fracàs de la seva candidatura a la presidència del Perú i de l’escàs ressò del seu Movimiento Libertad.
No tinc cap dubte que Vargas Llosa sap escriure, que és molt prolífic i que fins i tot mereix el Premi Nobel de Literatura que altres més poc dotats que ell ja havien obtingut abans. Tampoc necessito combregar amb les seves idees per acceptar el seu ofici. Però algunes de les seves posicions, que hem pogut llegir en el molts articles i ressenyes periodístiques dels darrers anys, m’han creat un rebuig a la seva persona que només puc demostrar ignorant la seva obra.
El senyor Vargas Llosa podria tenir un millor record de Barcelona i Catalunya del que demostra, ja que va ser aquí on va tenir de la mà de Barral les seves primeres oportunitats. Vargas està radicalment contra els nacionalismes (excepte el seu, naturalment) i contra tota acció que permeti a la llengua catalana obtenir el paper que li correspon.
Al Perú, una gran part de la població té unes arrels molt anteriors a les arribades dels Vargas i dels Llosa, i mantenen una llengua, el quítxua, que els elitistes com Vargas Llosa han ignorat i sovint menyspreat. Vargas Llosa viu en un exili daurat i voluntari, i no s’apropa al seu Perú per mala digestió dels seus fracassos polítics. El dia que decideixi tornar a Lima o a la seva ciutat Arequipa, potser el tornaré a llegir si és que la realitat del seu país li obre els ulls.

A l’espera d’aquest moment, el punt de lectura continuarà entre les pàgines 78 i 79.»

Benvolguts Reis d’Orient

Segueixo una tradició que va començar en la meva infantesa i que ja fa més de deu anys que reprenc de gran en el meu blog,  i és la d’escriure-us una carta republicana.

Ja sabeu que no tinc tendències monàrquiques i que dubto de la vostra existència: l’evangeli de Mateu parla de mags i no de reis, no diu quants eren i no posa noms. Malgrat això, us vull demanar un favor amb la innocent intenció de les meves cartes d’infant.

Si és possible, intenteu de fer  veure a tots el que manen, que per tirar endavant amb els projectes i les promeses és necessari cercar els punts d’unió i corregir les decisions equivocades. Sembla senzill i clar per a tothom, però la pràctica ens demostra que no s’aplica.

I com que els que manen pensen sobretot a mantenir el càrrec i fer destacar el partit i obliden a la gent, no hi ha manera de solucionar cap del molts afers pendents.

Senyors Reis, ajudeu a fer que tots trobin el camí correcte. Vosaltres teniu una existència gairebé mística i podeu fer millor que altres reis que no saben il·lusionar a ningú, i que repeteixen actes i es dediquen a llegir discursos que no  han redactat i que són tan prescindibles com ells.

Espero que l’any vinent us pugui escriure una carta d’agraïment, fins i tot una mica monàrquica.

Rebeu la meva afectuosa abraçada republicana.

A Suïssa, ahir a les vuit del matí es van reunir conjuntament el Consell Nacional i el Consell dels Estats, amb 200 i 46 membres respectivament, per tal d’elegir dos nous membres del Govern.

El Govern de Suïssa, compost per 7 consellers federals (ministres) de quatre partits diferents és escollit pel conjunt dels dos Consells a partir de les persones proposades pels partits.

A causa de la renúncia de dos ministres, després de 14 i 12 anys d’activitat, van ser elegits una dona d’esquerres i un home de dretes que avui decidiran amb els altres membres del govern quin ministeri dirigiran a partir de l’1 de gener del 2023. Els ministeris no estan lligats de manera fixa i es poden intercanviar quan entren nous membres al govern.

Molt interessant va ser el fet d’utilitzar els quatre idiomes oficials de Suïssa en els parlaments. Tant per part del president de l’acte, com per part dels ministres sortints, dels representants dels partits i dels nous elegits es va parlar en alemany, francès, Itàlia i romanx.

A Suïssa és un fet real que la gent parla l’idioma de la regió on viu i coneix un altre dels oficials. D’aquesta manera el diàleg és gairebé sempre possible sense intervencions de tercers i al mateix temps es dona a cada llengua el lloc que es mereix sense prioritats ni exclusions.

Berna no és Madrid.

És trist comprovar com moltes coses que tots donem com necessàries d’un canvi, no tan sols nom es mouen sinó que, moltes vegades, van enrere.

Parlem clar: he rellegit el meu blog del 15 de desembre del 2021 i m’he adonat que el podria escriure avui perquè res no ha canviat, més aviat moltes posicions ha empitjorat.
Jo vaig escriure:

« Vivim temps on la tensió ho omple tot. Tant es val si mirem la política pel costat dels principis dels partits, com per les conseqüències econòmiques o de personalitat nacional i regional. Tot és tens i no sembla que s’arribi aviat a trobar la calma necessària per no fer més malbé la societat.

No cal concentrar aquestes inquietuds a un país, a un govern o a un partit. Lamentablement, les coses van clarament enrere a tot el món, cosa que no ens ha de frenar els intents de millorar-ho.

Convé recordar que estem envoltats de notícies i informacions de les quals no sabem exactament les intencions, ni el grau de veritat que escampen. Fa més de dos mil anys, Aristòtil va dir que “tapar un error amb una mentida és com fer desaparèixer una taca mitjançant un forat”.

Escoltar certs polítics canviar d’opinió cada dos per tres, explicar (malament) les seves intencions, que després no posen en practica, i fer esforços per tapar els seus errors ha conduït a molts ciutadans a prendre distàncies dels de dalt. És raonable, però no podem deixar de fer el possible perquè les coses canviïn, començant per nosaltres mateixos».

Convé parlar clar, i fort, cadascú dins de les seves possibilitats . No podem anar aguantant tanta indiferència tapada per fets sense importància propagats per mitjans comprats i per polítics de vida fàcil.

El brasiler Luis Fernando Verissimo  (a qui vaig dedicar un blog el 27 d’octubre del 2009) va dir que moltes vegades l’única cosa certa d’un diari és la data. Frases com aquesta es presenten com a una ironia, i en el fons diuen la veritat crua.

Només cal seguir les notícies els darrers temps per adonar-se que les mateixes coses es poden presentar de maneres molt diferents, causant en el lector dubtes o confirmacions segons com vulgui o pugui situar-se.

Tornant a Verissimo , ell va gosar dir que el Brasil era un país de corruptes sense corruptors. Val la pena pensar en el fons d’aquesta frase que explica amb poques paraules que ningú proposa de fer res incorrecte o il·legal, però que tots se’n aprofiten quan poden. I no només al Brasil.

I acabo amb una darrera citació que es pot aplicar gairebé per tot arreu: A Brasil, el fons del pou només és una etapa.

Seguir la política d’arreu del món permet comprovar que la majoria d’alts càrrecs, una vegada a dalt, es comporten d’una manera molt diferent de la que els electors els hi suposaven.

Manar significa servir, escoltar i portar a terme els principis exhibits durant les campanyes electorals. La pràctica ens demostra que la majoria es comporta de manera contrària, deixen de ser persones “normals” i donen una imatge on la naturalitat manca.

Excepcionalment, es poden comprovar actituds molt correctes que, per cert, només son possibles si el sistema polític i el comportament de la gent ho faciliten. En aquest sentit, em permeto repetir el blog que vaig publicar el 23 de març del 2013, i que no ha perdut actualitat.

“

Imagineu-vos…

Imagineu-vos que viviu en un país on el Parlament escull cada any un membre del govern per fer de president 365 dies. Amb aquest sistema a ningú li puja el càrrec al cap i assumeix, junt amb un ministeri, unes funcions representatives que en altres llocs ha de fer una família en el sentit més ampli de la paraula, amb uns centenars llargs d’assistents, de membres de seguretat i tot una exagerada demostració de drets dinàstics.

Dins de l’avió, ocupa el seu seient al passadís, sisena fila de la classe turista. El personal de la companyia el reconeix i el pilot el convida a passar a la classe preferent, cosa que ell amb tota naturalitat rebutja.

Imagineu-vos quina sensació de tranquil·litat, alt respecte i nivell social es viu en un país on aquestes coses han succeït el mes de març del 2013. El país existeix i es diu Suïssa i el president Ueli Maurer. Ni és sant de la meva devoció ni l’he votat mai ni penso votar-lo. Però com a persona i com a president, em trec el barret.
“

Els durs esdeveniments dels darrers temps, tant polítics com sanitaris, han deixat una mica abandonades les notícies sobre l’anomenat canvi climàtic.

Deixem als experts les discussions sobre l’origen del canvi i els resultats immediats i posteriors. Però res ens ha de fer tancar els ulls sobre coses que passen al nostre voltant.

Com a exemple, a Suïssa les glaceres s’encongeixen, perden tones i tones de gel cada any i ningú sap com parar aquest fet. Millor dit, sí que s’ha posat a la pràctica una mesura per retardar que el gel de les glaceres es fongui massa ràpidament.

La solució consisteix a embolicar la part inferior de les glaceres, anomenada la llengua, que és per on liqüen més ràpidament. La foto mostra la glacera del  riu Roine, d’uns vuit kilòmetres de llargada, una amplada mitjana de dos kilòmetres. Per tant, cobreix una superfície d’uns 16 km².

No és la solució definitiva, però permet evitar, els mesos on la temperatura ho exigeix, una pèrdua irreparable de gel. Malgrat tot, les previsions són que vers l’any 2100, la glacera haurà desaparegut.

Que el futbol s’ha tornat un objecte financer, on els milions semblen més importants que els resultats esportius, ja no sorprèn a ningú. Però molesta i ofèn.

Que els equips hagin perdut les seves característiques locals i regionals, no és cosa d’ara sinó que ja fa molt temps que es van despersonalitzant clubs fundats amb altres característiques. No sorprèn a ningú, però molesta i ofèn.

Que els seguidors del Barça tinguin al Real Madrid al punt de vista i que serveixi per donar il·lusions o disgustos, està motivat per raons no només esportives sinó també polítiques. Exactament com en el sentit contrari. No sorprèn a ningú, tot i que de vegades ofèn.

Que per raons financeres el Barça sembla que ara es posarà a disposició de Spotify i acceptarà que el Camp Nou passi a anomenar-se “Spotify Camp Nou”, dona una clara explicació a la pèrdua de principis, substituïts per milions. I a molta gent aquesta actitud del Barça els molesta.

El Camp Nou, inaugurat l’any 1957 i on vaig tenir l’oportunitat de veure el partit contra el Borussia Dortmund dels programats per la inauguració, s’hauria d’haver anomenat “Estadi Joan Gamper”, com a homenatge al suís fundador del club. El General Moscardó va prohibir al llavors president Miró-Sans de posar el nom del suís a l’estadi. Dos motius eren clars: primer Gamper era catalanista i, segon, es va suïcidar, cosa que l’església va fer servir per justificar l’eliminació de Gamper com a titular de l’estadi.

De fet, la gent sempre ha parlat del Camp Nou i els anys han anat passant sense que cap intenció de posar-hi un nom diferent hagi tingut èxit. Fins ara.

Estic segur que, si s’arriba a oficialitzar el nom de “Spotify Camp Nou”, la gent seguirà parlant del Camp Nou com fins ara, tot i que l’història del club tindrà una pàgina diguem-ne trista. No sorprén a ningú, però molesta i ofèn.