De Suïssa estant

És trist comprovar com moltes coses que tots donem com necessàries d’un canvi, no tan sols nom es mouen sinó que, moltes vegades, van enrere.

Parlem clar: he rellegit el meu blog del 15 de desembre del 2021 i m’he adonat que el podria escriure avui perquè res no ha canviat, més aviat moltes posicions ha empitjorat.
Jo vaig escriure:

« Vivim temps on la tensió ho omple tot. Tant es val si mirem la política pel costat dels principis dels partits, com per les conseqüències econòmiques o de personalitat nacional i regional. Tot és tens i no sembla que s’arribi aviat a trobar la calma necessària per no fer més malbé la societat.

No cal concentrar aquestes inquietuds a un país, a un govern o a un partit. Lamentablement, les coses van clarament enrere a tot el món, cosa que no ens ha de frenar els intents de millorar-ho.

Convé recordar que estem envoltats de notícies i informacions de les quals no sabem exactament les intencions, ni el grau de veritat que escampen. Fa més de dos mil anys, Aristòtil va dir que “tapar un error amb una mentida és com fer desaparèixer una taca mitjançant un forat”.

Escoltar certs polítics canviar d’opinió cada dos per tres, explicar (malament) les seves intencions, que després no posen en practica, i fer esforços per tapar els seus errors ha conduït a molts ciutadans a prendre distàncies dels de dalt. És raonable, però no podem deixar de fer el possible perquè les coses canviïn, començant per nosaltres mateixos».

Convé parlar clar, i fort, cadascú dins de les seves possibilitats . No podem anar aguantant tanta indiferència tapada per fets sense importància propagats per mitjans comprats i per polítics de vida fàcil.

El brasiler Luis Fernando Verissimo  (a qui vaig dedicar un blog el 27 d’octubre del 2009) va dir que moltes vegades l’única cosa certa d’un diari és la data. Frases com aquesta es presenten com a una ironia, i en el fons diuen la veritat crua.

Només cal seguir les notícies els darrers temps per adonar-se que les mateixes coses es poden presentar de maneres molt diferents, causant en el lector dubtes o confirmacions segons com vulgui o pugui situar-se.

Tornant a Verissimo , ell va gosar dir que el Brasil era un país de corruptes sense corruptors. Val la pena pensar en el fons d’aquesta frase que explica amb poques paraules que ningú proposa de fer res incorrecte o il·legal, però que tots se’n aprofiten quan poden. I no només al Brasil.

I acabo amb una darrera citació que es pot aplicar gairebé per tot arreu: A Brasil, el fons del pou només és una etapa.

Seguir la política d’arreu del món permet comprovar que la majoria d’alts càrrecs, una vegada a dalt, es comporten d’una manera molt diferent de la que els electors els hi suposaven.

Manar significa servir, escoltar i portar a terme els principis exhibits durant les campanyes electorals. La pràctica ens demostra que la majoria es comporta de manera contrària, deixen de ser persones “normals” i donen una imatge on la naturalitat manca.

Excepcionalment, es poden comprovar actituds molt correctes que, per cert, només son possibles si el sistema polític i el comportament de la gent ho faciliten. En aquest sentit, em permeto repetir el blog que vaig publicar el 23 de març del 2013, i que no ha perdut actualitat.

“

Imagineu-vos…

Imagineu-vos que viviu en un país on el Parlament escull cada any un membre del govern per fer de president 365 dies. Amb aquest sistema a ningú li puja el càrrec al cap i assumeix, junt amb un ministeri, unes funcions representatives que en altres llocs ha de fer una família en el sentit més ampli de la paraula, amb uns centenars llargs d’assistents, de membres de seguretat i tot una exagerada demostració de drets dinàstics.

Dins de l’avió, ocupa el seu seient al passadís, sisena fila de la classe turista. El personal de la companyia el reconeix i el pilot el convida a passar a la classe preferent, cosa que ell amb tota naturalitat rebutja.

Imagineu-vos quina sensació de tranquil·litat, alt respecte i nivell social es viu en un país on aquestes coses han succeït el mes de març del 2013. El país existeix i es diu Suïssa i el president Ueli Maurer. Ni és sant de la meva devoció ni l’he votat mai ni penso votar-lo. Però com a persona i com a president, em trec el barret.
“

Els durs esdeveniments dels darrers temps, tant polítics com sanitaris, han deixat una mica abandonades les notícies sobre l’anomenat canvi climàtic.

Deixem als experts les discussions sobre l’origen del canvi i els resultats immediats i posteriors. Però res ens ha de fer tancar els ulls sobre coses que passen al nostre voltant.

Com a exemple, a Suïssa les glaceres s’encongeixen, perden tones i tones de gel cada any i ningú sap com parar aquest fet. Millor dit, sí que s’ha posat a la pràctica una mesura per retardar que el gel de les glaceres es fongui massa ràpidament.

La solució consisteix a embolicar la part inferior de les glaceres, anomenada la llengua, que és per on liqüen més ràpidament. La foto mostra la glacera del  riu Roine, d’uns vuit kilòmetres de llargada, una amplada mitjana de dos kilòmetres. Per tant, cobreix una superfície d’uns 16 km².

No és la solució definitiva, però permet evitar, els mesos on la temperatura ho exigeix, una pèrdua irreparable de gel. Malgrat tot, les previsions són que vers l’any 2100, la glacera haurà desaparegut.

Que el futbol s’ha tornat un objecte financer, on els milions semblen més importants que els resultats esportius, ja no sorprèn a ningú. Però molesta i ofèn.

Que els equips hagin perdut les seves característiques locals i regionals, no és cosa d’ara sinó que ja fa molt temps que es van despersonalitzant clubs fundats amb altres característiques. No sorprèn a ningú, però molesta i ofèn.

Que els seguidors del Barça tinguin al Real Madrid al punt de vista i que serveixi per donar il·lusions o disgustos, està motivat per raons no només esportives sinó també polítiques. Exactament com en el sentit contrari. No sorprèn a ningú, tot i que de vegades ofèn.

Que per raons financeres el Barça sembla que ara es posarà a disposició de Spotify i acceptarà que el Camp Nou passi a anomenar-se “Spotify Camp Nou”, dona una clara explicació a la pèrdua de principis, substituïts per milions. I a molta gent aquesta actitud del Barça els molesta.

El Camp Nou, inaugurat l’any 1957 i on vaig tenir l’oportunitat de veure el partit contra el Borussia Dortmund dels programats per la inauguració, s’hauria d’haver anomenat “Estadi Joan Gamper”, com a homenatge al suís fundador del club. El General Moscardó va prohibir al llavors president Miró-Sans de posar el nom del suís a l’estadi. Dos motius eren clars: primer Gamper era catalanista i, segon, es va suïcidar, cosa que l’església va fer servir per justificar l’eliminació de Gamper com a titular de l’estadi.

De fet, la gent sempre ha parlat del Camp Nou i els anys han anat passant sense que cap intenció de posar-hi un nom diferent hagi tingut èxit. Fins ara.

Estic segur que, si s’arriba a oficialitzar el nom de “Spotify Camp Nou”, la gent seguirà parlant del Camp Nou com fins ara, tot i que l’història del club tindrà una pàgina diguem-ne trista. No sorprén a ningú, però molesta i ofèn.

Resulta que a Suïssa avui dia es menja el doble de carn de pollastre que fa quaranta anys, i menys de porc o de vedella.
Concretament, 50 quilos de pollastre per habitant i any, i uns 50 quilos d’altres carns. I la cosa va en augment.
Això, que sembla només un assumpte estadístic, és en realitat una qüestió ecològica.

A la tardor s’anirà a votar una iniciativa popular que proposa limitar les granges d’animals de tal manera que només existeixin les que alimentin el bestiar amb allò que es produeix als voltants del lloc on es troben. El motiu és evitar que cada vegada més es perdin espais de producció agrícola general, per passar a dedicar-los a pinso per granges i és que, així i tot, s’importen grans quantitats de pinso, principalment del Brasil.

Però això no és tot: més del 70% dels pinsos per a aus venen a Suïssa de l’exterior i per augmentar els arguments ecològics, els fems que produeixen les aus s’exporten, per culpa de la manca a Suïssa de camps on es puguin escampar tots els fems que es produeixen. Milers de tones surten anualment cap a Alemanya i Àustria amb un transport que dona més motius de protesta als ecologistes.

I molts fems vol dir molt nitrogen a l’atmosfera i a les aigües de manera que s’imposa repensar totes les activitats avícoles, i per extensió d’altres animals, per tal de no perjudicar massa l’ambient que ens toca viure.

Els pollastres: un problema ecològic que, sumat amb molts d’altres, ens ha de fer pensar i fer canviar hàbits i costums, per no perjudicar-nos deixant un món pitjor del que nosaltres vàrem trobar.

Benvolguts Reis,

Un any més us escric tot i que ja sabeu que dubto de la vostra existència i que la monarquia la considero una organització gens democràtica i perfectament prescindible. Malgrat això, segueixo el costum molt arrelat d’escriure una carta als Reis, com cada any.

Vivim temps de molta tensió, on als problemes polítics, els socials I els econòmics, s’ajunten els de la salut que ens afecten a tots, a escala individual, familiar I social.

Coincideixo amb Barenboim quan diu que la millor imatge de comportament la dona un músic d’orquestra. Primer, ha de tenir sensibilitat per la música i pel seu instrument, segon, ha de tenir una bona base per captar la forma I el fons de la partitura i tercer ha de tenir sentit de col·laboració per tal de percebre el treball dels altres músics i fer possible l’harmonia del conjunt.

Espero, volguts Reis, que a més de repartir regals, fareu arribar a tothom els tres principis de sensibilitat, de base formal i de col-laboració per tal de millorar-nos I al temps fer que millori el nostre entorn. I que deixareu l’or, l’encens i la mirra per una altra ocasió.

Rebeu una cordial abraçada republicana.

Això que sempre s’ha dit de” Any Nou, vida nova” no s’ho creu ni el que ho va inventar.
Començar un nou any I pensar que per això les coses aniran millor, és un costum que no ha tingut mai possibilitats de demostrar que és cert.

Home, no cal ser tan negatiu I es pot aprofitar el canvi de calendari per desitjar a tots els amics I coneguts una entrada a un nou any amb bones esperances. De fet, això es pot desitjar cada mes, cada setmana o cada dia.

No vull semblar negatiu. Per molt que la Covid ens marqui el dia a dia, per molt que els que manen ens facin la vida poc agradable, per molt que tinguem de defensar una llengua que fa segles suporta una existència sovint difícil, menyspreada pels que només volen dominar, cal sempre esperar que les coses puguin millorar. Cal dir que per millorar necessiten tots nosaltres perquè molts principis humans es troben en l’interior nostre, amb independència de la religió, del partit o del lloc de residència. Si no entenem això, anirem passant anys, parlant d’esperar millors moments i no arribarem enlloc.

És el moment d’unir esforços, d’oblidar diferencies i d’anar junts allà on ens correspon.

Vivim temps on la tensió ho omple tot. Tant es val si mirem la política pel costat dels principis dels partits, com per les conseqüències econòmiques o de personalitat nacional i regional. Tot és tens i no sembla que s’arribi aviat a trobar la calma necessària per no fer més malbé la societat.

No cal concentrar aquestes inquietuds a un país, a un govern o a un partit. Lamentablement, les coses van clarament enrere a tot el món, cosa que no ens ha de frenar els intents de millorar-ho.

Convé recordar que estem envoltats de notícies i informacions de les quals no sabem exactament les intencions, ni el grau de veritat que escampen. Fa més de dos mil anys, Aristòtil va dir que “tapar un error amb una mentida és com fer desaparèixer una taca mitjançant un forat”.

Escoltar certs polítics canviar d’opinió cada dos per tres, explicar (malament) les seves intencions, que després no posen en practica, i fer esforços per tapar els seus errors ha conduït a molts ciutadans a prendre distàncies dels de dalt. És raonable, però no podem deixar de fer el possible perquè les coses canviïn, començant per nosaltres mateixos.

Semblaria que defensar l’idioma d’un país o territori amb segles d’existència és una feina innecessària. Observar com es tracta el català darrerament, fa que sigui una feina lamentablement necessària.

No cal ser un gran historiador per saber que els idiomes s’han anat creant de manera pròpia i amb influències de fora, per qüestions de veïnatge o d’invasions.

Amb els anys, tots han establert unes normes que permeten que s’utilitzin i ensenyin amb unes regles gramaticals clares.

Quan diverses regions s’ajunten amb d’altres per formar una unitat política, voluntàriament o per força, sovint es crea un problema d’identitat forçada, on el més fort obliga als altres a oblidar les seves característiques per unificar-se amb les del dominant.

Es poden fer molts escrits sobre, per exemple, els idiomes autèntics de les regions franceses, gairebé ignorats per la força del francès dominant. L’alsacià, el bretó, el provençal i fins i tot el català, per posar alguns exemples, han perdut importància a França i reduint el nombre dels que els parlen habitualment a nivells baixos.

Una situació diferent es troba a Suïssa. El país disposa de quatre idiomes oficials (alemany, francès, italià i romanx) que es parlen segons el cantó (regió) on es viu. Fins i tot hi ha cantons amb dos idiomes oficials. Ningú imposa a ningú un idioma diferent del de la seva regió. I tothom que canvia de regió aprèn i fa servir el de la nova residència, sense cap imposició sinó, senzillament, per respecte i ganes d’integrar-se.

L’assumpte (si es vol comparar amb Espanya i Catalunya) és molt més dificil, ja que per exemple a Berna on jo visc, parlem un dialecte bernès, diferent del de Basilea o de Zuric per donar dos exemples. En ser dialectes veïns, ens podem entendre perfectament malgrat que moltes paraules i expressions són diferents segons la regió.

Com que es tracta de dialectes, a l’hora d’escriure s’ha de fer en alemany, ja que els dialectes no tenen gramàtica / ortografia fixada acadèmicament. Si s’escriu el dialecte s’ha de fer de manera que en llegir-lo soni com quan el parlem.

Tres dels meus nets d’11,14 i 16 anys, tenen a l’escola alemany, francès i anglès, els dos primers com a idiomes propis del cantó de Berna i el tercer per ser de nivell mundial.

A la vista de tot això em sembla que la formula política del federalisme a Suïssa afavoreix que cada cantó mantingui, exerceixi i promogui la seva personalitat fent ús de l’idioma històricament propi. Cosa que sembla més difícil a Catalunya.