De Suïssa estant

Cada vegada que un nou govern es constitueix sorgeixen espontàniament dubtes sobre l’èxit dels escollits, i dotzenes i dotzenes de consells per tal que les coses vagin com un mateix voldria.

Governar no és gens fàcil, sobretot quan es vol quedar bé amb el màxim nombre de persones sense oblidar els principis que van crear la personalitat dels escollits.

En el fons, no hi ha res de nou en tot això. És interessant llegir, per exemple, el llibre „Meditacions” escrit per Marc Aureli, per cert nascut ara fa exactament mil nou-cents anys. A part del càrrec d’emperador, Marc Aureli era un intel·lectual d’alt nivell (per cert escrivia en grec) i crec que convindria que tots els que tenen alguna responsabilitat pública, llegissin alguns fragments del llibre „Meditacions” i apliquessin algunes conclusions.

En citarem un parell d’extractes, en la traducció de Joan Alberich:

– Cal que tinguis sempre present aquests dos principis. Primer, el fet d’actuar pel bé de la humanitat, segons allò que et suggereixi la raó. Segon, el fet de canviar de parer si trobes algú capaç de corregir-te o de dissuadir-te d’alguna de les teves opinions. Tanmateix sempre és indispensable que el canvi de judici obeeixi a motius plausibles, com la justícia i l’interès comú. D’aquesta manera han de ser els motius que determinin la teva decisió i no el fet que et semblin agradables o que et proporcionin glòria.

– Mira el fons de les coses. Que en cap d’elles no et passi per alt ni la seva qualitat peculiar ni el seu valor.

– La millor manera de defensar-se d’un enemic és no comportar-se com ell.

La Constitució de Suïssa comença amb una menció a Déu (“En nom de Déu Totpoderós…”), essencialment per raons històriques.
L’anomenada “Carta federal”, un pergamí de l’any 1291 considerat la base de l’actual Confederació suïssa i escrit en llatí, deia literalment: ” In nomine domini amen“.

Un parlamentari ha fet una proposta per eliminar la menció a Déu en la Constitució, ja que suposa una posició poc neutral pel fet que no tothom creu en l’existència de Déu.

Immediatament han sorgit opinions, raonaments i posicions de tota mena a favor i en contra de la proposta d’eliminació.

Tot i que en la vida quotidiana a Suïssa no es viuen actes religiosos públics i molt menys fanàtics, el fet de posar en discussió una menció de Déu ha sorprès. Cal tenir en compte que a Suïssa, en el formulari anual de declaració d’impostos tothom diu a quina religió pertany, o si no en fa part de cap.

Estadísticament, un 35% dels suïssos es declara creient de la religió catòlica-romana. Segueixen, per ordre de percentatges arrodonits, els sense religió (30%), els evangèlics-reformats (23%), els d’altres religions evangèliques (6%), els islamistes (6%) i els jueus (0,2%).

Segurament les raons històriques tindran majoria per deixar la Constitució tal com ara està, encara que cal no ignorar l’argumentació de la proposta, basada en el fet que no es pot posar un seguit de lleis com si estiguessin inspirades per algú (Déu), cosa que ningú pot demostrar.

S’ha arrelat el costum d’un dia com avui, Sant Jordi, regalar una rosa a la persona estimada.

L’amor és un sentiment molt profund, que no necessita de moltes paraules per fer-se sentir. Acostumats com ens tenen, en el camp social i especialment polític, amb discursos, intervius i articles llargs, amb propostes sovint ràpidament oblidades, trobem que l’amor es pot expressar d’una millor manera.

L’amor es demostra amb una rosa, amb un petó, amb una carícia, amb una mirada  i amb poques, molt poques paraules. Com en el poema següent:

Cant Pagà

Només tu i jo.
Només.
Abans, no res …
…Després,
tota una vida.
Només tu i jo.
Res més.
Fora tu i jo
tot és
una mentida.

Aquesta poesia, dedicada a la meva mare Neus, la va escriure el meu pare Josep a Manresa el mes de juny de l’any 1936.

El Dia de Sant Jordi de l’any 1976, ara fa quaranta-cinc anys, va sortir el primer número del diari AVUI. Feia trenta-set anys que no sortia una publicació diària en català.

El numero 1 va ser molt extens (cinquanta-sis pàgines) en gran part pels anuncis per la Festa del Llibre, i sobretot pels molts articles de tota classe pel fet de sortir al carrer amb les il·lusions a flor de pell.

Tres anys abans, és a dir el 1973, des de Suïssa,  vaig adquirir una participació de la Societat Mercantil PREMSA CATALANA S.A., per un preu de deu mil pessetes, cosa que em va fer “Comptepartícip fundador”. Aquesta societat tenia com a finalitat la de promocionar la publicació d’un diari en llengua catalana.

No va ser fàcil la sortida del diari, però gràcies a la iniciativa dels fundadors i la col·laboració de bons periodistes, escriptors i empreses anunciants, va tirar endavant, cosa que ens va omplir de satisfacció a tots els que hi vàrem creure molt abans que sortís al carrer.

Són fets històrics, de la petita història si voleu, però que no deixen de fer part de la personalitat d’un país que no sempre ha tingut fàcil el seu camí.

Felicitats, AVUI, convertit en “El Punt Avui “, amb  ganes d’anar recordant el teu naixement molts i molts anys.

Els problemes de tota mena que la Covid-19 ens està creant fan que passin desapercebuts molts esdeveniments que poden, també, afectar la nostra manera de viure en el futur.

Dos científics (una i un) de l’Escola Superior de Ciències Aplicades de Zuric, han arribat a crear al laboratori un cultiu de cèl·lules de cacau, a partir de fruits de cacau de Puerto Rico, en un procés bastant llarg.

El primer resultat ha estat el de produir una rajola de xocolata que ha estat una gran sorpresa, ja que, segons proves sensorials, el gust de la xocolata era intens i d’alt nivell.

Fins ara només hi han produït dotze rajoles de xocolata, però calculen que dins de dos anys la producció de cèl·lules de cacau podrà permetre de fer arribar aquesta xocolata a les botigues.

Com és natural, han sorgit dos fronts. Uns diuen que aquesta tecnologia suposa un gran avanç que ajudarà aviat a fabricar formatges, gelats i altres productes derivats de la llet  sense fer servir proteïnes animals. Els vegans se n’alegren. També suposa no dependre de les importacions de cacau de països on no es respecta massa el benestar dels que treballen els camps ni tampoc la biodiversitat dels terrenys.

D’altres veuen un nou camí que ens fa dependre més i més de la indústria química, amb tot el que suposa d’esclavatge fins i tot financer.

Veurem com acaba tot això. De moment anirem gaudint de la xocolata tradicional mentre ens deixin.

Sembla un acudit irònic però la Monarquia espanyola ajuda cada dia més a què molts s’apuntin a la República (catalana o espanyola).

Totes les activitats que s’han anat descobrint del senyor Juan Carlos de Borbón, amb el nom professional de Juan Carlos I,  han sorprès i decebut a bona part de la gent que, potser sense masses ganes d’anar al fons de tot, havien acceptat el paper del qui ara anomenen emèrit.

La monarquia no és una cosa que es basi en raons sòlides sinó en sentiments sovint tradicionals, com els que dominen les revistes anomenades “ del cor”. Si partim de la base que la monarquia espanyola comença per no complir la Constitució que diu que tothom és igual davant la llei, ja tenim una primera explicació del rebuig cada vegada més clar. Felipe VI és rei per ser el primer mascle de l’anterior rei i no per ser el primer nat o el millor qualificat. Passar a ser rei per una única raó de naixement, oblidant qualificacions, germanes i tot el que es vulgui, no dóna una bona base d’admiració.

Si a tot això afegim el comportament del “emèrit” ja ho tenim explicat. Els milions que ara, una vegada s’ha vist vigilat, ha fet efectius a Hisenda , demostren el poc nivell patriotic i l’instint d’estar per damunt de tot de qui sempre ha viscut per fer un paper que no ha sabut interpretar com se li demanava.

Un poeta anglès del segle XVIII, Alexander Pope, va dir que els reis tenen el dret diví de governar errats. Era fa gairebé quatre-cents anys, de manera que ara ja sabem que era el senyor Pope el que estava errat. I també ho sap l'”emèrit”.

No cal dir que abans d’una votació tothom intenta portar el vot cap a la seva butxaca, i per tant, els polítics, els seus assessors i els mitjans d’informació tenen molta feina per escombrar cap a casa.

Per aquest motiu cal mantenir el cap clar, escoltar molt i pensar tant com es pugui sense pressions de cap mena.

Algunes frases de gent d’arreu del món (cap de català) ens donen alguns motius per rumiar les coses i decidir tranquil·lament.

“L’home per més valent que sigui té por d’una sola cosa: dels estúpids. Ni per d’hora que t’aixequis, allà on vagis, ja està ple d’estúpids. I són perillosos perquè al ésser majoria trien fins i tot al president “(Facundo Cabral)

“Mai es menteix tant com a la vigília de les eleccions, durant la guerra i després de caçar”.
(Bismark)

“Si votar resolgués alguna cosa, seria il·legal.”

(Anònim}

“Voti al candidat que prometi menys. Vostè estarà menys decebut.”
(Bernard Baruch}

El pròxim dia 7 de febrer Suïssa celebrarà els cinquanta anys del referèndum que el 1971 va donar a les dones el dret de vot a tots nivells.

“ ¿Només cinquanta anys a Suïssa?”, us podeu preguntar. A Espanya es va aprovar el dia 1 d’octubre del 1931, és a dir quaranta anys abans que a Suïssa.

Com a totes les coses, convé donar-hi un cop d’ull més rigorós. De fet la Constitució espanyola del 1931 donaba a les dones el dret a votar si tenien més de vint-i-tres anys. Les discussions a les Cortes són dignes de ser llegides per tal de veure la profunda oposició de molts polítics i partits.

La primera vegada que a Espanya van exercir aquest dret va ser a les eleccions municipals de l’abril i les generals del novembre del 1933. Amb la guerra i la dictadura franquista el dret a vot no va tornar a ser possible fins al 1977.

A Suïssa, la votació masculina del 7 de febrer del 1971 va donar un 65,7% de vots a favor del sufragi femení. A l’octubre del mateix anys van entrar les primeres dones al Parlament.

Amb tot i això, van ser necessaris tretze anys per veure la primera dona fer part del Govern de Suïssa.

La senyora Elisabeth Kopp el 1984 va obrir un camí que ha portat al fet que avui, en un Govern de (només) set consellers federals (ministres), tres d’ells siguin dones.

El senyor Mario Vargas Llosa ha concedit una entrevista al diari ABC, cosa que ha permès al diari d’omplir la seva portada amb una foto de l’escriptor i amb una frase de l’entrevista:
“ El nacionalismo es la desgracia de este país”.

Avui faré una cosa poc habitual per no dir gens: copiaré el blog que vaig escriure el 9 d’octubre de 2010, quan va rebre el Premi Nobel. I és que el podria tornar a escriure avui.

„
Quan vaig llegir que Mario Vargas Llosa havia rebut el Premi Nobel de Literatura 2010, em vaig recordar d’un llibre d’ell que tenia oblidat en un racó de la meva biblioteca. L’any 1993, un amic de Lima em va regalar “El pez en el agua”, sotstitulat “Memorias”.

Una cosa em van sorprendre del llibre: vaig trobar un punt de lectura entre les pàgines 78 i 79 és a dir molt al començament de les 538 totals. La veritat és que la meva extensa biblioteca no és per fer bonic sinó per omplir-la amb llibres que llegeixo i rellegeixo. El de Vargas Llosa em va avorrir i el vaig deixar abans de martiritzar-me amb una lectura feixuga, orientada a dissimular el seu mal humor pel fracàs de la seva candidatura a la presidència del Perú i de l’escàs ressò del seu Movimiento Libertad.

No tinc cap dubte que Vargas Llosa sap escriure, que és molt prolífic i que fins i tot mereix el Premi Nobel de Literatura que altres més poc dotats que ell ja havien obtingut abans. Tampoc necessito combregar amb les seves idees per acceptar el seu ofici. Però algunes de les seves posicions, que hem pogut llegir en el molts articles i ressenyes periodístiques dels darrers anys, m’han creat un rebuig a la seva persona que només puc demostrar ignorant la seva obra.

El senyor Vargas Llosa podria tenir un millor record de Barcelona i Catalunya del que demostra, ja que va ser aquí on va tenir de la mà de Barral les seves primeres oportunitats. Vargas està radicalment contra els nacionalismes (excepte el seu, naturalment) i contra tota acció que permeti a la llengua catalana obtenir el paper que li correspon.

Al Perú, una gran part de la població té unes arrels molt anteriors a les arribades dels Vargas i dels Llosa, i mantenen una llengua, el quítxua, que els elitistes com Vargas Llosa han ignorat i sovint menyspreat. Vargas Llosa viu en un exili daurat i voluntari, i no s’apropa al seu Perú per mala digestió dels seus fracassos polítics. El dia que decideixi tornar a Lima o a la seva ciutat Arequipa, potser el tornaré a llegir si és que la realitat del seu país li obre els ulls.

A l’espera d’aquest moment, el punt de lectura continuarà entre les pàgines 78 i 79.

“