De Suïssa estant

Cada dia tenim un ensurt al llegir la premsa o escoltar noticies, ja sigui sobre temes econòmics, politics i darrerament fins i tot esportius.

Aquesta saturació de noticies negatives fa que la gent perdi poc a poc les
(potser) poques esperances i desconfiï dels que tindrien de donar solucions, i arriba al convenciment de que els que han creat els problemes no són els millors per arreglar-los. I de mica en mica ens tornem insensibles i ja no busquem com ni amb qui les coses es poden millorar.

He vist una estadística sobre les quantitats de diners que alguns estats europeus han posat a disposició com a „ajut per la conjuntura“, com sibil•linament es diu. Fent el càlcul per habitant, Espanya ha destinat fins ara 1.100 € per habitant com a paquet financer. Alemanya, molt tocada per la crisi, n’ha previst 600€, França 420 € i la Gran Bretanya 360€, sempre per habitant.

Una de dues : o bé Espanya és molt generosa amb els seus habitants o la crisi és de tal volum que necessita una ajuda enorme que encara ningú sap si servirà de poc o de molt.

Ahir a Saragossa, els sindicats van sortir al carrer per protestar sobre la situació laboral, principalment en el sector de l’automòbil. Jo no soc amic de manifestacions, ni d’aldarulls, ni de soroll al carrer, però m’ha sorprès que ara, després de tant temps de crisi, els sindicats donin la cara. Ja havíem oblidat que existien, potser perquè com que el govern central es d’esquerres no s’hi val a cridar massa. Els sindicats han de cridar quan la causa és justa, mani qui mani. O és que també els han tornat insensibles?.

El projecte, encara no del tot dissenyat i sense termini fixat, de substituir les diputacions provincials a Catalunya per vegueries em sembla molt important i urgent.

Les unitats polítiques, per petites que siguin, han de tendir a l’eficiència i al benestar dels seus membres. Si la democràcia es vol fer arribar a tots el àmbits, convé que es disposi de grups informats i amb poder de decisió, que poden ser ajuntaments o comarques o vegueries segons sigui ‚l’assumpte a decidir. És un model similar (encara que no igual) al que a Suïssa permet a tothom de decidir sobre el que vol fer l’ajuntament al seu carrer o sobre obres publiques d’interès general com autopistes o ferrocarrils.

Les relativament petites unitats ciutadanes permeten més participació gràcies a una millor informació i és l’única sortida de cara al futur, a menys que no és vulgui deixar tot en mans d’un „big brother“ fred, distant, anònim i essencialment funcionari, que pensi i decideixi per nosaltres.

Per acabar, un petit exemple no transcendent però si molt significatiu. El cantó de Glarus, un dels més petits de Suïssa ha decidit la fusió dels seus 25 municipis en només 3, per tal d’augmentar l’eficiència administrativa i millorar les infraestructures en interès general. El cantó és realment petit ( 685 km2, la meitat del Bages per exemple) i amb pocs habitants (uns 38’000 dels que 20% són estrangers). La decisió ha estat referendada dues vegades a les urnes per una majoria molt clara.

Els habitants del 25 municipis, no deixaran de sentir-se lligats al seu poble, al igual que els de Gràcia o de Sants que encara „van a Barcelona“ quan es dirigeixen a l’Eixample. Però l’estructura política, que comporta transports, hospitals, escoles, impostos etc. , tindrà moltes millors possibilitats d’arribar amb menys despesa i millor servei a tothom. Canvis d’aquest tipus no ha de fer por, i els politics catalans guanyarien molts punts si s’ho proposessin amb decisió.

Ja n’hi ha prou de només queixar-se; també es pot fer feina sense tocar el timbal a cada cantonada.

Aquesta era segurament l’exclamació del encara President Bush per tal d’arribar a temps a fer un darrer regal al seu pare.

El “bateig” d’un portaavions anomenat “ USS George H.W. Bush” és una de les últimes activitats del fill Bush, malgrat que encara quedava un mes de treballs per tenir el vaixell a punt, i no s’han fet tots els corresponents viatges de prova. El dia 10 de Gener 2009, a Norfolk, Virgínia, es van reunir pare, fill, Dick Cheney, Condolezza Rice i altres alts càrrecs per la cerimònia d’entrega del portaavions a la marina americana.

Tothom recorda segurament l’aparició que l’actual President, amb una caçadora vert-oliva, va fer en un altre portaavions el Maig 2003 per dir que a l’Irak la feina estava feta. “Mission accomplished” va dir exactament. Sembla que té molta estima per els portaavions.

El “regalet” al pare ha costat 6.300 milions de dòlars, té una llargada de 330 metres i pot rebre 5680 persones i 85 avions. És el desè i darrer portaavions americà del tipus Nimitz. Rússia només té un portaavions al igual que França amb el “Charles de Gaulle”, exemplar únic que està més temps en reparació que navegant. La Xina encara no en té cap de portaavions.

Una vegada, el President Clinton va dir : “ Quan comença una crisi, sigui on sigui, la primera pregunta que fem és : on tenim el portaavions més a la vora?”.

Bona herència per el senyor Obama !.

No acabo de saber exactament que provoca l’estat de narcosi en el que es troba la societat catalana. Potser és un derivat desconegut produït per la contaminació ambiental, o és un producte que subtilment ens han anat introduint al cos.

El fet és que l’estat de sopor i fins i tot de son profund està molt escampat. D’altre manera no s’entén que ningú protesti, cridi, es manifesti pels carrers o faci vaga indefinida, almenys amb la contundència necessària, per reclamar solucions a problemes que porten tant temps penjats, a la nevera o al calaix de l’oblit.

La gestió autònoma de l’Aeroport del Prat no acaba de ser realitat. Les retallades de vols, els retards en les obres, la manca de comunicació ràpida i eficient amb la ciutat, i la pèssima actuació d’ AENA han devaluat un aeroport que no dona l’imatge a l’exterior que Catalunya i Barcelona mereixen.

Els trens de Rodalies són un altre exemple d’injustícia ja que, com exemple, per anar de Barcelona a Manresa, el tren necessita pràcticament el mateix temps que fa trenta o quaranta o cinquanta anys, amb un menyspreu per part dels responsables que no es justifica de cap manera. I segur que altres ciutats similars a Manresa poden dir el mateix.

I l’Estatut, que s’està aplicat a trossets petits i quasi de manera il•legal ja que encara no ha rebut el vist i plau del Tribunal Constitucional més de dos anys després de la seva aprovació.

I el finançament, tantes vegades promès pel Govern de Madrid, i retardat i tornat a prometre i endavant i endarrere.

I la llista és molt més llarga.

En els meus anys joves, Raimon ens va despertar de la rutina i de la grisor amb el seu :

No,
jo dic no,
diguem no.
Nosaltres no som d’eixe món.

Ara, més de 50 anys després, aquestes paraules segueixen essent actuals, i la culpa és nostra.

(Il•lustració : Fragment d’un oli de Manel Marzo-Mart)

Una de les cadenes de supermercats més gran de Suïssa (COOP) ha encarregat al Politècnic de Zuric (ETH) , amb premis Nobel en el professorat, un estudi sobre el balanç ecològic dels tomàquets més venuts a Suïssa.

Concretament han estudiat els tomàquets produïts a Suïssa i els importats d’Holanda i d’Espanya. El càlcul ecològic és molt complicat ja que s’han de tenir en compte la terra, l’aigua, el conreu, la collita, el magatzematge i el transport. Cada un dels punts esmentats produeix CO2 directa o indirectament per les màquines que necessita. I també més màquines vol dir més edificis per guardar-les i mantenir-les, i construir els edificis suposa també emissions de CO2 . Les llavors, el humus i l’adob també s’han de produir i transportar etc. etc. etc.

Per donar una idea del rigor de l’estudi s’ha de dir que inclús han considerat les minves que es produeixen tan als supermercats com a les cases o als restaurants. Per els darrers es calcula una minva del 25 % !.

Els tomàquets suïssos, produïts a l’aire lliure, sense hivernacles, però només entre mig Maig i Setembre, són els ecològicament més favorables com és natural. Els tomàquets que mengem a l’hivern procedents de Holanda i d’Espanya disparen tots els valors ecològics encara que els d’Espanya tenen millors resultats, excepte en la quantitat d’aigua necessària.

L’estudi va més enllà i ha analitzat quins són els productes agrícoles (a part dels tomàquets) que més carreguen l’atmosfera. Un exemple : les 17.000 tones de cogombre que es venen a Suïssa cada any suposenuna expulsió a l’atmosfera equivalent a 26.000 tones de CO2 . El mercat consumeix moltes més pastanagues que cogombre, concretament unes 60.000 tones. Però aquestes pastanagues produeixen només 9.000 tones de CO2 , és a dir 3 vegades menys. Si volem tenir cura de l’atmosfera tindrem de menjar pastanagues i no cogombres, sembla ser una de les conclusions.

Resumint : els supermercats COOP informaran als clients de la càrrega ecològica del productes agrícoles i el seu departament de compres tindrà cura de comprar allà on la producció és més „neta“ i transportarà el màxim possible per vaixell. Malgrat ser un país sense mar, Suïssa està directament lligada al Mar del Nord per el Rin, navegable de Rotterdam fins a Basilea.

Cada dia aprenem coses noves.

Un 14 de Gener, ara fa 90 anys, va néixer a Roma Giulio Andreotti, que és sens dubte una de les figures essencials i més discutides de l’historia política italiana del darrer mig segle.

Ningú com Andreotti ha estat tant temps actiu en la política ja que nombrat senador per vida, encara ara manté una activitat notable, com ho demostren les actes de les reunions de la Cambra Alta.

No és un personatge que desvetlli simpaties, ans bé un cert refús per la seva manca de transparència i per el seu tarannà cínic i fins i tot maquiavèl•lic. És popular, però no és estimat.

Durant 62 anys ha estat 7 vegades President del Govern, 8 vegades Ministre de Defensa, 5 vegades Ministre d’Exteriors i també un parell de vegades Ministre del Interior, de Finances i d’Industria. A fet part de 33 gabinets ministerials sempre sota el mateix partit, la Democrazia Cristiana DC.

Home de profundes conviccions religioses ha sabut combinar les seves creences amb una activitat no sempre neta, com per exemple en el seus contactes amb la Màfia. Dos llargs judicis i 27 comissions parlamentàries no ha sabut o pogut demostrar cap relació culpable de Andreotti amb la Màfia, encara que l’opinió pública està convençuda de que les relacions han existit almenys a Sicília on una certa impunitat era compensada amb vots. Tampoc va sortir el seu nom en l’escàndol de la lògia secreta Propaganda Due.

Conseqüent anticomunista, va estar sempre contrari a la política de compromís del seu col•lega de partit Aldo Moro. Encara dona un cert rebuig el recordar la seva actitud freda i insensible davant l’assassinat d’Aldo Moro.

Las seves relacions amb el Vaticà també han estat motiu de moltes especulacions. Ell és un home de Cúria i no de Papa, encara que va conèixer 6 Papes. El publicista Indro Montanelli explicava una vegada que De Gasperi (el pare de l’Italia de postguerra) i Andreotti anaven junts cada dia a missa : mentre De Gasperi parlava amb Déu, Andreotti parlava amb els capellans.

Per acabar, vegem algunes de les seves famoses frases que resumeixen el seu caràcter cínic i intel•ligent:

„ Hi ha bojos que creuen ser Napoleó, i d’altres que creuen poder sanejar la companyia de ferrocarrils estatal“

„ No n’hi ha prou amb tenir raó: fa falta que algú te la doni“

„ El poder desgasta a qui no el te“

„ Parlar malament dels altres és pecat, però de vegades l’encertes“

„La malicia dels bons és perillosíssima“

Que una persona que ha ocupat un càrrec polític d’alt nivell es guanyi bé la vida una vegada l’hagi deixat és lo més normal del món.

Les xifres que m’han arribat dels Estats Units, tanmateix, seran un sorpresa per a la majoria del ciutadans comuns. Anem a veure un parell d’exemples:

Bill Clinton cobrava uns 200.000 dòlars/any com a President. No és gran cosa comparat amb alts càrrecs de l’industria o les finances. Un parell de setmanes després de deixar el càrrec, la banca Morgan Stanley l’hi va pagar un honorari de 100.000 dòlars per donar una conferència en un club de Florida. Una editorial ha fet un avançament per les seves memòries : 15 milions de dòlars. Des que va deixar el càrrec a la Casa Blanca, Clinton porta guanyats 111 milions de dòlars segons la seva declaració d’impostos. Per cert, algú ha vist la dels nostres politics?.

Seguint amb la sèrie de sous relativament baixos, compensats després amb escreix, cal parlar del ex-director de la Reserva Federal dels Estats Units, el senyor Alan Greenspan, que ocupà el càrrec durant 18 anys. El seu darrer sou era de 175.000 dòlars /any. Per una conferència pronunciada una setmana després de deixar el càrrec, la companyia Lehman Brothers, de tristíssima memòria, l’hi va pagar 250.000 dòlars.

Per no allargar-me massa esmentaré Al Gore, gran sacerdot de la salut del planeta Terra. Després de fracassar a la elecció presidencial de l’any 2000 s’ha dedicat entre altres coses a donar conferencies sobre el mig ambient. Viatge en jet privat i per cada una cobra 200.000 dòlars. També és amo de la companyia de televisió Current TV, fa part del consell d’administració de Apple i és conseller (pagat) de Google alhora que soci d’una companyia d’inversions de Silicon Valley. El seu paquet d’accions de Google i Apple està valorat en una 100 milions de dòlars.

Els Estats Units no són els únics a proposar ingressos tan sucosos, però si que són els únics que en parlen públicament i donen les xifres exactes. Em trec el barret, després de tot.

Que en el món les coses estan mal repartides, és de domini públic. Parlo de la riquesa i del recursos indispensables per viure. El que està succeint a Suïssa amb la llet és per preguntar-nos si realment ens hem tornat bojos o ens hem equivocat de planeta.

Donaré les dades quasi telegràficament, per fer al final alguns comentaris

–     L’any 2008 a Suïssa s’han produït 100 milions de quilos de llet en excés.

–     Les grans centrals lleteres tenen 3000 tones ( 3 milions de quilos) de mantega i 8000 tones (8 milions de quilos) de llet en pols als seus magatzems, sense sortida previsible

–     El preu en el mercat mundial per una tona de llet en pols ha passat de uns 4000 Euros (Agost 2007) a 1600 Euros (Desembre 2008).

–     A la UE un quilo de mantega industrial costa de mitjana 2,35 Euros. A Suïssa el preu és de 7,20 Euros (!) cosa que fa impossible l’exportació.

El consum per càpita tant de llet com de mantega és estable i no és possible suposar augments que permetin reduir els sobrants. Per facilitar l’exportació abaixant els preus artificialment, les centrals lleteres demanen a l’Estat una subvenció de uns 10 milions de Euros (de moment).

L’agricultura, a Suïssa, ha estat sempre subvencionada per tal d’evitar un abandó del camp ja que això crea una dependència alimentista del exterior més gran de la raonable. És una mentalitat que prové de les dues guerres mundials on Suïssa va estar aïllada dels veïns durant molt temps i es van arribar a plantar patateres fins i tot als jardins públics de ciutats com Zuric. Les subvencions de l’Estat a l’agricultura són de 600 milions de Euros per any que significa uns 17.000 Euros per treballador agrícola. Fixeu-vos que no parlo d’ingressos sinó de subvencions.

Les explotacions agrícoles suïsses no són monoproductives, de manera que la llet ajuda a fer rentable els conjunt. Un abandó de part de les explotacions per causa de l’excés de llet, donaria com a conseqüència un descens de la producció d’altres productes agrícoles.

Les persones de bon cor que creuen que els excedents es podrien regalar a països on la població passa fam no tenen lamentablement cap possibilitat de ser escoltats. La mantega a Biafra, per exemple, no fa part dels hàbits d’alimentació, no es pot conservar i segurament cauria en mans de màfies que farien “l’agost”, mentre la gent seguiria passant fam.

La solució és difícil, segurament absurda per els que raonen de manera „normal“ i d’un alt preu. Ens hem tornat realment bojos?.

Recomano llegir o rellegir el meu post del 8 de Febrer 2008 on escrivia sobre una iniciativa popular que pretenia prohibir la construcció de minarets als llocs de culte musulmà dins de Suïssa.

L’iniciativa fou llançada a l’estiu del 2007 i després de recollir 113.000 signatures vàlides va ser presentada oficialment a la Cancelleria del Govern el 8 de Juliol 2008. Si tot va com previst, la proposta es posarà a referèndum nacional a la tardor d’enguany.

Amb independència d’aquesta iniciativa, la població de Wangen, al Nord de Suïssa, ha tancat la seva polèmica que ja explicava en el post del febrer passat. Conclusió : el divendres dia 9 el minaret va ser instal•lat damunt del local on membres de la comunitat turca tenen la mesquita. És un minaret prefabricat, no molt gran, però que representa amb dignitat el símbol que els practicants de la mesquita volen.

La polèmica es inusual a Suïssa i els arguments d’un costat i de l’altre no s’han modificat massa els darrers temps. Malgrat el pas positiu que per la convivència representa el minaret de Wangen, em temo que les discussions davant la propera votació de la tardor sobre la prohibició total de minarets no ajudaran a calmar el ànims.

Soc conscient de que em repeteixo però sempre que les coses del cel es barregen amb les de la terra, la pau i la convivència pateixen.

Les darreres xifres de l’atur a Espanya confirmen el que tothom suposava, excepte el govern central fins fa ben poc.

Les coses a Suïssa no van tampoc massa bé, encara que el percentatge d’atur „només“ és del ordre del 3% que comparat, per exemple, amb el de Alemanya (7,4%) o amb el d’Espanya (13,4%) no sembla molt, però que en un país poc preparat a perdre qualitat comença a inquietar.

Per primera vegada s’han donat a Suïssa les dades de l’atur diferenciant el afectats per nacionalitats. El resum és el següent:

– L’atur entre suïssos és del 2,1 % i entre estrangers del 6,1%
– Per nacionalitats, els alemanys tenen un 3% d’aturats, els francesos un 4,6%, els italians 3,8%, els austríacs 2,9 % i els procedents de l’antiga Iugoslàvia un 7,5% entre moltes altres nacionalitats.

Un primer cop d’ull permet de posar en evidència que les persones de països amb un idioma oficial a Suïssa (que de fet són els veïns), ho tenen millor. Segurament no és només un problema d’idioma ja que es de suposar, coneixent les estructures d’origen, que arriben a Suïssa amb un ofici aprés o amb algun tipus de diploma sota el braç. Això, fora d’algunes excepcions, no és el cas de gent procedent dels Balcans i d’ indrets de l’Africa i Asia.

Paral•lelament, l’inflació a Suïssa és del 0,7%, molt millor que a la Zona Euro on és del 1,6%. Aquest fet ajuda a suportar millor la crisi, encara que no dona garanties a mitjà terme.

Ara els experts ens parlen del perill d’una deflació i el ciutadà que entén de economia poca cosa més que la diferencia a final de mes entre el que guanya i el que gasta, es posa les mans al cap i demana explicacions clares del perquè em arribat a aquest punt i perquè ningú a avisat amb temps i ha intentat corregir la tendència.